Lio en PODEMOS. Más madera que es la guerra…

From: defensalibertadesyderechos@gmail.com
Sent: Friday, February 13, 2015 4:08 PM
To: defensalibertadesyderechos@gmail.com
Subject: COMUNICADO DE SOM POBLE PODEM PARA TODOS LOS CIRCULOS DE PODEMOS VALENCIA

COMUNICADO DE SOM POBLE PODEM PARA TODOS LOS CIRCULOS

Desde SOM POBLE, PODEM debemos denunciar ante la organización la actual situación que se está viviendo en Valencia.

En primer lugar señalar nuestro malestar ante el hecho de que el candidato oficialista sr Montiel haya ocultado en su curriculum el hecho de que fue cargo de libre designación con Joan Lerma. Igualmente que ha ocultado su intento de salir en las listas de Compromís. Finalmente sus declaraciones solicitando la responsabilidad o dimisión del compañero Monedero, cuando ningún círculo del país Valenciano ha tomado postura en tal sentido y que sepamos ni siquiera su propia candidatura CQP se ha pronunciado al respecto.

Es preocupante que una persona que ya estuvo vinculada con la casta política oculte sus antecedentes, muy preocupante que además se pronuncie sobre la cuestión del compañero Monedero cuando ningún círculo se ha pronunciado, ni la dirección nacional ni la local y en pleno ataque de la derecha mediática. El sr Montiel carece de la más mínima autoridad y legitimidad para hablar en representación de Podemos del país Valenciano al día de hoy.

SOLO ES UN CANDIDATO MAS. No tiene legitimidad para hablar en nombre del partido. Y desde luego NO ES EL ESTILO DE Podemos que se emitan opiniones que no se han debatido antes.

Mas parece un episodio de “navajeo” político al que tan acostumbrados nos tiene el PSOE como el espectáculo que están dando en Madrid para desbancar posibles rivales. En cualquier caso algo indigno de PODEMOS.

Sin embargo la responsabilidad de esta situación es completamente de la dirección nacional. El sr Montiel está en la cúpula de CEPS , igual que el sr Errejon, y otros. Por tanto su elección por parte de la dirección nacional no es fruto de un error, es la aplicación de una política absolutamente indigna de primar la fidelidad personal y el amiguismo por encima de los criterios de la base de la que en el fondo se desconfía. Es la nueva y vieja política: Todo para el pueblo pero sin el pueblo. Hoy traducido a TODO PARA LOS CIRCULOS PERO SIN LOS CIRCULOS.

Dicha elección no es casual si añadimos el evidente interés por cohesionar en manos de CEPS todo el poder de la organización admitiendo a cualquier arribista. Es obvio que ni Errejon, ni el resto de miembros de la dirección ignoraban el curricular del sr Montiel. Ninguna reacción ha habido a sus declaraciones sobre el tema Monedero. El guardar silencio nos confirma que existe una clara complicidad y una lucha interna por el poder y desbancar al número tres de la organización.

Por último es evidente: si el sr. Montiel es un dirigente débil al carecer de cualquier vinculación real con la base de podemos, deberá ser agradecido a quien lo nombra y por tanto una vez más tendremos un presidente de la Generalitat atento a las ordenes de Madrid, porque en política los favores se pagan.

Si a todo ello sumamos que el actual proceso electoral está plagado de irregularidades, con un posicionamiento de la dirección a favor de una candidatura, violando su neutralidad, con un censo desconocido y dirigido por los mismos que apoyan una candidatura concreta, con la candidatura oficial pidiendo el voto una vez cerrado el proceso electoral, hace que estemos enormemente preocupados por la situación. Si añadimos una comisión de garantías inexistente que además estará vinculada a una lista concreta EL PANORAMA ES FRANCAMENTE PREOCUPANTE

Por ello desde SOM POBLE PODEM debemos alertar al conjunto de las bases a fin de estar vigilantes ante las maniobras que se están produciendo. Por nuestra parte nos mantendremos fieles al espíritu del movimiento que desde el 15m representa en la actualidad podemos.

Podemos no es el proyecto personal y particular de nadie y quienes quieran dedicarse a medrar o convertirse en una nueva casta nos tendrán enfrente. Podemos es el proyecto de todos nosotros , de toda la ciudadanía harta de la vieja forma de hacer política, de la corrupción, de la mentira y del empobrecimiento de la sociedad a costa de unos pocos.

Por eso denunciaremos cualquier irregularidad que se produzca, sin contemplaciones, ni pactos ni componendas extrañas.

UN SALUDO A TODOS

Vanessa Campos: “Per què la ciutat de València no hauria de viure d’esquenes a l’Horta?”

PER QUÈ LA CIUTAT DE VALÈNCIA NO HAURIA DE VIURE D’ESQUENES A L’HORTA?

vnessacamposVanessa Campos i Climent
Dra. en Economia Social i Cooperativa
Professora de la Universitat de València
———————
La ciutat de València ja fa molt de temps que es troba en la cruïlla de triar què vol ser major, si vol seguir sent «una provincia de España» agenollada davant Madrid o vol posar-se en peu i recuperar el seu paper de cap-i-casal de l’antic Regne / actual País. És per això que, al meu parer, per a la ciutat viure d’esquenes a la seua Horta és un suïcidi ignominiós.
Prova d’aquest suïcidi, és la darrera reforma del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que pretén cobrir de ciment bona part de l’Horta. Cosa que és un autèntic sense sentit quan la població de la ciutat ve experimentant disminucions durant els darrers 10 anys, a la vegada que hi ha molts habitatges buits. Per què construir habitatges que ningú demanda? Ja tornem al mateix model econòmic del «desarrollismo» basat en la rajola i el ciment que depreda el nostre territori, qui guanya? Els de sempre i perdem els de sempre, perdem la majoria.
En contraposició a aquest model pseudo-econòmic al que jo anomene l’economia del «pelotazo», tenim els models de desenvolupament endogen de l’economia local que tenen el seu origen als països del escandinaus. Aquestes polítiques s’anomenen polítiques de desenvolupament local. El seu objectiu és aconseguir una vida digna per a les persones que viuen en un territori concret a través de la generació d’una activitat econòmica sostenible social i mediambientalment lligada al territori. Segons els models de desenvolupament endogen, la base del desenvolupament econòmic i social del territori han de ser els recursos que hi ha en el territori.
Doncs be, arribats a aquest punt algú dubta que l’Horta de València és un recurs valuós per a la ciutat?
El que fa falta és posar en valor eixa horta, és a dir posar-la en funcionament per a que esdevinga una palanca de canvi per a la població. Aquesta horta pot ser una font de creació d’ocupació si la posem a treballar, respectant-la, al servei de les persones. Això passa per que els llauradors aconsegueixen un preu just pels seus productes. Cóm? D’una banda els ajuntaments de la ciutat de València i les poblacions de l’àrea metropolitana haurien de reservar un lloc als llauradors dins dels mercats municipals, facilitant-los la venda directa o facilitar els tràmits per a l’apertura de botigues pròpies. D’altra banda cal plantejar-se seriosament la necessitat d’ajudar als llauradors a desenvolupar una indústria agroalimentària de base social que repartisca d’una manera justa el valor generat entre totes les persones que hi participen. Necessitem, més que mai, una aliança entre la ciutat i l’Horta en favor de les persones.
A títol personal, aquests punts formaven part del programa amb el que em vaig presentar a les primàries de Compromís per a ser diputada en les Corts. Això ja no serà.
He deixat la militància en Compromís, però no la política com vaig dir. Alguns entengueren que me n’anava a altra formació, cosa que no és certa.
Ara continue treballant des de la societat civil, de fet ja estic embarcada en un projecte que va en la direcció de les accions que he descrit abans.
Alqueries_i_masies_de_l'horta

Podemos: dirección estalinista con bases trosquistas, per Víctor Baeta, hui al Levante-EMV

per engrandir cliqueu damuntstalinista[versió en espanyol, ampliada i corregida]

Podemos: dirección estalinista con bases trosquistas

Fue un taxista quien me puso sobre la pista: «El padre de Pablo Iglesias había sido del FRAP», me dijo. Seguramente lo habría escuchado en alguna radio. Efectivamente el propio hijo lo reconoce en la red. El FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), donde milité desde su fundación hasta su disolución, no era comunista, ni tan solo socialista, pretendía ser, al estilo del nacionalista FLN argelino, un frente popular antioligárquico, que reclamaba la democracia y defendía la soberanía de España frente a USA. Fue fundado provisionalmente en Paris en 1971, en la casa del dramaturgo norteamericano Arthur Miller, por el socialista Julio Álvarez del Bayo, ministro de Estado con Negrín. Pero él era el pontífice; el verdadero artífice fue el PCE(m-l), la escisión estalinista de un PCE que apuntaba ya hacia la reconciliación nacional que se tradujo en el pacto con el neofranquismo que culminó con la Constitución de 1978.
Para los no iniciados es preciso decir que el estalinismo es la expresión más derechista del comunismo, frente a la más izquierdista de los trosquistas. Los primeros son los impulsores de los Frentes Populares contra el fascismo, anteponiendo ese objetivo a la revolución socialista que defienden los segundos. De hecho los primeros eran tildados de «tenderos» por los segundos, haciendo alusión a la voluntad de los estalinistas por aliarse con la pequeña y mediana burguesía antifranquista. Y en las manifestaciones las diferencias se plasmaban gritando, al mismo tiempo, unos por la república popular y los otros por la república socialista. Al final no fue ni la una, ni la otra.
A partir de la información del taxista empecé a analizar con detenimiento los mensajes que lanzaba Pablo Iglesias. La verdad es que había un correlato. Frente contra la oligarquía por «unidad popular» contra la «casta»; revolucionario por «cambio» gatopardista de los de «arriba por los de abajo» (atención, nada de lucha de clases, nada de revolución socialista; pero sí de alianza con los «tenderos», con la pequeña y mediana burguesía, con las clases medias esquilmadas por la oligarquía/casta); antifascista por la defensa de las instituciones democráticas en las que aspira a ser mayoría y presidirlas; patriota que equivale a la defensa del soberanismo e incluso reivindicación, directa y sin complejos, del término «Patria» para España (aunque, como todos, silencio sobre el artículo 99 de la Constitución). Todo coincidía. Las consignas que Pablo Iglesias lanzaba desde el escenario en la Puerta del Sol de Madrid, eran, como desde USA en 1982 habían calificado al joven Felipe Gonzalez, las de un nacionalista español regeneracionista que reclamaba la soberanía y dignidad de España secuestrada, ahora, por la troica. Si añadimos a su mensaje de unidad popular la cuestión organizativa, que nos recuerda al centralismo democrático más depurado que se trasmite por los tentáculos cibernéticos hasta el último rincón para hacer llegar la consigna sobre la votación correcta, no hay duda, estamos ante un estalinista.
Pero, ¿y los que le escuchaban. De dónde habían salido esos manifestantes de edad avanzada, enfundados en abrigos, algunos desaliñados, ya de la tercera edad que, con un entusiasmo renovado, propio de una juventud eterna, lanzaban consignas revolucionarias y agitaban las banderas más diversas? Esos no hizo falta que el taxista me los descubriera. Ya los conocía. Eran los trosquistas antifranquistas, hijos del POUM, guarecidos desde 1978 en el PSOE, siempre aplicando su política entrista, a la espera de las «condiciones objetivas». Los había reconocido en los vídeos grabados de las intervenciones en la plaza del Ayuntamiento de Valencia, el 15 M y días sucesivos. En aquella ocasión sin abrigos ni bufandas, con cierta nobleza, con el micrófono en la mano, predicando la revolución socialista de su profeta armado, en pequeños momentos de gloria por tener a un público joven que por fin les escuchaba con admiración por el contraste al ser comparados con sus padres o abuelos, mayoritariamente conservadores i votantes del PP. Allí estaban, salidos de los libros de historia, adoctrinando y siendo escuchados, en un instante histórico, columbrando las torres donde «los relojes se detienen», como Walter Benjamin definió el día de la revolución.

Volviendo a la Puerta del Sol, me pregunté: ¿Dejarán de votar al PSOE para votar a Podemos? Y me contesté. En cuanto descubran que el profeta de la coleta es estalinista, de ninguna manera. Pero mientras les dejen un micrófono y público para ser escuchados allí estarán. A la espera de las «condiciones objetivas».

Víctor Baeta Subías,
autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

[Redactat el 6 de febrer del 2015]

————————

[versió en valencià, ampliada i corregida]
Podemos: direcció stalinista amb bases trosquistes

Va ser un taxista qui em va posar sobre la pista: «El pare de Pablo Iglesias havia sigut del FRAP», em va dir. Segurament ho hauria escoltat en alguna ràdio. Efectivament el propi fill ho reconeix en la xarxa. El FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota), on vaig militar des de la seua fundació fins a la seua dissolució, no era comunista, ni tan sol socialista, pretenia ser, a l’estil del nacionalista FLN algerià, un front popular antioligàrquic, que reclamava la democràcia i defensava la sobirania d’Espanya front a EE.UU. Va ser fundat provisionalment en Paris en 1971, en la casa del dramaturg nordamericà Arthur Miller, pel socialista Julio Álvarez del Bayo, ministre d’Estat amb Negrín. Però ell era el pontífex; el vertader artífex va ser el PCE(m-l), l’escissió stalinista d’un PCE que apuntava ja cap a la reconciliació nacional que es va traduir en el pacte amb el neofranquisme que va culminar amb la Constitució de 1978.
Per als no iniciats cal dir que el stalinisme és l’expressió més dretana del comunisme, enfront de la més esquerrana dels trosquistes. Els primers són els impulsors dels Fronts Populars contra el feixisme, anteposant aqueix objectiu a la revolució socialista que defensen els segons. De fet els primers eren titllats de «tenderos» pels segons, fent al•lusió a la voluntat dels stalinistes per aliar-se amb la xicoteta i mitjana burgesia antifranquista. I en les manifestacions les diferències es plasmaven cridant, al mateix temps, uns per la república popular i els altres per la república socialista. Al final no va ser ni la una, ni l’altra.
A partir de la informació del taxista vaig començar a analitzar amb deteniment els missatges que llançava Pablo Iglesias. La veritat és que hi havia un correlat. Front contra l’oligarquia per «unitat popular» contra la «casta»; revolucionari per «canvi» gatopardista dels «de a dalt pels de a baix» (compte! res de lluita de classes, res de revolució socialista; però sí d’aliança amb els «tenderos», amb la xicoteta i mitjana burgesia, amb les classes mitjanes arruïnades per l’oligarquia/casta); antifeixista per la defensa de les institucions democràtiques en les quals aspira a ser majoria i presidir-les; i patriota que equival a la defensa del sobiranisme i fins i tot reivindicació, directa i sense complexos, del terme «Pàtria» per a Espanya (encara que, com tots, silenci sobre l’article 99 de la Constitució). Tot coincidia. Les consignes que Pablo Iglesias llançava des de l’escenari en la Puerta del Sol de Madrid, eren, com des d’EEUU en 1982 havien qualificat al jove Felipe González, les d’un nacionalista espanyol regeneracionista que reclamava la sobirania i dignitat d’Espanya segrestada, ara, per la troica. Si afegim al seu missatge d’unitat popular la qüestió organitzativa, que ens recorda a el centralisme democràtic més depurat que es transmet pels tentacles cibernètics fins a l’últim racó per a fer arribar la consigna sobre la votació correcta, no hi ha dubte, estem davant un stalinista.
Però, i els que li escoltaven. D’on havien eixit aqueixos manifestants d’edat avançada, enfundats en abrics, alguns descurats, ja de la tercera edat que, amb un entusiasme renovat, propi d’una joventut eterna, llançaven consignes revolucionàries i agitaven les banderes més diverses? Aqueixos no va fer falta que el taxista me’ls descobrira. Ja els coneixia. Eren els trosquistes antifranquistes, fills del POUM, aixoplugats des de 1978 en el PSOE, sempre aplicant la seua política entrista, a l’espera de les «condicions objectives». Els havia reconegut en els vídeos gravats de les intervencions en la plaça de l’Ajuntament de València, el 15 M i dies successius. En aquella ocasió sense abrics ni bufandes, amb certa noblesa, amb el micròfon en la mà, predicant la revolució socialista del seu profeta armat, en petits moments de glòria per tenir a un públic jove que per fi els escoltava amb admiració pel contrast en ser comparats amb els seus pares o iaios, majoritàriament conservadors i votants del PP. Allí estaven, eixits dels llibres d’història, adoctrinant i sent escoltats, en un instant històric, afigurant les torres on «els rellotges es detenen» com Walter Benjamin va descriure el dia de la revolució.
Tornant a la Puerta del Sol, em vaig preguntar: deixaran de votar al PSOE per a votar a Podemos? I em vaig contestar. Quan descobrisquen que el profeta de la cueta és stalinista, de cap manera. Però mentre els deixen un micròfon i públic per a ser escoltats allí estaran. A l’espera de les «condicions objectives».

Víctor Baeta Subias, autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
[Redactat el 6 de febrer del 2015]

Bravo per Merkel, que es despenja d’USA per cercar la pau a Europa.

Berlín anuncia una cimera a Minsk dimecres per buscar la pau a Ucraïna. L’aposta diplomàtica sembla imposar-se davant els temors a una intensificació del conflicte entre l’OTAN i Rússia

AGÈNCIES / BERLÍN
 Diumenge, 8 de febrer del 2015 – 14.26 h

El Govern alemany ha anunciat aquest diumenge la celebració d’una cimera a Minsk (Bielorússia) dimecres amb la participació de Rússia, Ucraïna, Alemanya i França per abordar un paquet de mesures que posin fre a la violència a l’est d’Ucraïna. Berlín ha anunciat la reunió després d’una conversa per telèfon entre la cancellera, Angela Merkel, i els presidents de França, François Hollande; Rússia, Vladimir Putin; i Ucraïna, Petró Poroixenko.

L’aposta diplomàtica sembla imposar-se en un conflicte que es veu com una seriosa amenaça per a l’estabilitat a Europa. El 49% dels alemanys temen que la crisi a l’est d’Ucraïna derivi finalment en una guerra entre Rússia i l’OTAN, segons una enquesta realitzada per l’institut demoscòpic Emnid per a l’edició dominical del popular diari ‘Bild’. Un element més a tenir en compte en un conflicte que ja ha costat centenars de víctimes a la zona.

El president francès, François Hollande, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, reunits amb el president rus, Vladímir Putin, al Kremlin, ahir.

AP / ALEXANDER ZEMLIANICHENKO

El president francès, François Hollande, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, reunits amb el president rus, Vladímir Putin, al Kremlin, ahir.

SONDEIG DE ‘BILD’

El sondeig també mostra que la gran majoria dels alemanys (81%) estan en contra de subministrar armament al Govern de Kíev, una mesura que ha rebutjat públicament la cancellera, Angela Merkel, davant el debat obert als EUA i les peticions del president ucraïnès, Petró Poroixenko.

Segons aquest sondeig, els alemanys s’alineen amb l’aposta diplomàtica de Merkel, que es va comprometre amb el president francès, François Hollande, a presentar un nou pla de pau a Poroixenko i al president rus, Vladímir Putin, per intentar frenar els enfrontaments a Ucraïna. Aquesta cimera de dimecres forma part d’aquest pla.

Segons l’enquesta, la majoria dels alemanys (79%) també rebutgen l’objectiu de la seva ministra de Defensa, Ursula von der Leyen, d’impulsar el paper de l’exèrcit germànic en la resolució de conflictes internacionals.

Nota de Guanyem valència

En nombre de Guanyem València, les adjuntamos una nota de prensa sobre la elección de portavoces de Guanyem para que la publiquen en su medio si lo consideran conveniente.
Para ampliar o matizar esta información, pueden ponerse en contacto con uno de los portavoces de Guanyem València:
Jesualdo Navarro

Comunicat traduït al valencià per ANNA notícies

GUANYEM VALÈNCIA JA TÉ ROSTRES

Guanyem València nomena deu portaveus a l’espera de celebrar unes primàries per a la confecció de la seua candidatura a l’Ajuntament

Cinc homes i cinc dones han sigut triats com a portaveus de Guanyem València fins a l’elecció definitiva de la candidatura que concorrerà a les pròximes eleccions municipals. Prop de cent persones van emetre els seus vots en la tard-nit del passat 30 de gener en el transcurs d’un Plenari de la plataforma polític-ciutadana que es va celebrar en la seu de la Intersindical Valenciana, en el carrer Juan de Mena.
Per a l’elecció d’els qui ja són portaveus de Guanyem València es va tenir en compte la paritat de gènere i la diversitat (hi ha una portaveu immigrant) a més del coneixement de la llengua. Un seixanta per cent dels portaveus parla valencià. Així, representaran i posaran rostre a Guanyem València Jordi Peris, Rafael Monterde, Iñaki Pérez, Jesualdo Navarro, Eva Romaní, Isabel Prats, Pau Vivas, Ángela Pedraza, Rosa Gonzálbez i Ana Clara Rey.
D’aquesta forma, la plataforma polític-ciutadana constituïda el passat mes de setembre explica ja amb portaveus triats democràticament en un moment crucial per a aquest projecte, quan s’és a punt de decidir la forma jurídica amb la qual concorrerà a les eleccions a més de l’aprovació d’un reglament d’eleccions primàries que permetrà triar la candidatura que concorrerà a les pròximes eleccions municipals i l’aprovació d’un codi ètic, a més d’altres assumptes com la posada a punt d’un programa participatiu, entre uns altres.

L’oferta del ‘valencianisme polític’ desapareix a Gandia

Les esquerres concorreran de forma unitària a les municipals a Gandia. L’Assemblea Més Gandia ratifica la candidatura unitària d’esquerres per a ‘recuperar Gandia’ (titulars de laveupv.com)

gandia
“L’Assemblea Més Gandia -apunta en el seu comunicat- representa un poble conscient i mobilitzat, volem ser alguna cosa més que un espai de trobada” i per això, anuncien, “volem canviar les institucions des de dins” i per tant:

– Acabar amb el bipartidisme que ens ha abocat a la pobresa democràtica i a una política polaritzada que no representa una societat plural i diversa com la nostra.

– Apartar del poder aquells que l’han degradat amb la corrupció de càrrecs i institucions, causant el desafecte, la indignació, i el malestar general.

– Sanejar les formes de fer política amb l’aplicació d’un codi ètic que done garanties al poble de la correcció dels governants.

– Construir un nou model de ciutat pensat per a totes les persones i no per als privilegiats.

– Restituir el prestigi a una Gandia empobrida tant econòmica, social, com culturalment i posar les bases de la ciutat del futur, una ciutat que responga a les necessitats dels seus habitants”.

L’Assemblea Més Gandia anuncia finalment que continua amb les accions reivindicatives, així com amb els grups de treball que preparen un programa base i un codi ètic, a partir de les aportacions de la ciutadania i que assumirà la candidatura unitària.

———————–
Comentari de Víctor Baeta a laveupv.com

Bona notícia per l’ESQUERRA de l’Espanya plural.

Mala notícia pel VALENCIANISME POLÍTIC.

Després de tants anys de representació del VALENCIANISME POLÍTIC a la capital de la Safor aquesta desapareix. Cal reaccionar davant del desmantellament de la proposta ‘valencianista’ que a partir del 4,77 de les A-2003 la direcció del BLOC va encetar.
VBS