Pàtria
Podem es reafirma amb contundència, pot triturar IU i col·loca el PSOE en un greu problema
Fa molts anys que la paraula pàtria no es repetia tant en un gran acte polític a la capital d’Espanya. Davant la multitud congregada a la Puerta del Sol de Madrid i carrers veïns, el partisà Pablo Iglesias va parlar ahir de la pàtria sis, set o vuit vegades. Pàtria és la gent. Pàtria és el benestar de la gent. Pàtria és el poble. Pàtria és el coratge popular el 2 de Maig del 1808, mentre els poderosos fugien o pactaven amb l’invasor. Pàtria és la gent a la Puerta del Sol el 14 d’Abril del 1931. (En aquest punt, Iglesias va evitar, molt acuradament, esmentar la paraula república). Pàtria és el Quixot somiador, que mai no s’hauria de convertir en esquer comercial, ja que Espanya és una pàtria i no una marca. Pàtria, anava dient Iglesias, i la gent l’aplaudia amb entusiasme. Ahir al centre de Madrid hi va haver un bateig.
EFE Participants en la manifestació-míting de Podem, ahir a la Puerta del Sol de Madrid
Ha nascut, amb ràbia i energia, un nou corrent polític a Espanya. No és cap suflé. No és cap enginyós artifici de les xarxes socials. No és una simple joguina de la televisió privada, que intentarà destruir la criatura quan acabi de constatar que se li escapa de les mans. No és cap miratge de les enquestes. No es desinflarà d’aquí quatre dies. No és probable que guanyi les pròximes eleccions generals, però el seu ascens pot trastocar el futur Parlament espanyol i altres moltes més coses, entre les quals la Generalitat Valenciana, la Comunitat de Madrid, el Principat d’Astúries, el Govern balear, la Navarra foral i potser el Parlament de Catalunya, entre el maig i el setembre. El fenomen Podem va de debò i ahir va quedar perfectament demostrat.
Pàtria. El Partit Socialista Obrer Espanyol mai no havia enfocat així la qüestió. El Partit Comunista d’Espanya, tampoc. (Algunes pinzellades de Santiago Carrillo el 1977). Esquerra Unida, tampoc. Fins i tot el Partit Popular parla poc de pàtria. Gran promotor de la marca Espanya, el PP s’estima més reinvindicar la “gran nació espanyola”. Quaranta anys després de la mort del general Franco, un grup de joves contestataris, provinents majoritàriament de l’escola marxista, fan servir la paraula pàtria per convocar la formació d’un nou bloc politicoelectoral oposat a la línia que gestiona la crisi. No els fa vergonya. Ja no els fa vergonya. Pàtria és un dels lemes de la nova esquerra. Aquesta és la novetat d’ahir a Madrid. I és important.
No és una novetat intranscendent, atesa la capacitat que està demostrant Podem de modelar el llenguatge polític. Han implantat la casta en la parla col·loquial i capil·lar. Han obligat el Partit Socialista a convocar “assemblees obertes” en mànigues de camisa, i han portat el Partit Popular a batejar com a “places” els espais de debat de la seva última convenció. S’accepten apostes per veure el que triguen tots plegats a incorporar la pàtria en els seus grans discursos. El jove Albert Rivera, apol·lini i ascendent en els sondejos, segurament serà el primer. A Catalunya, on es parla sense parar de la nació, podria haver un cert gir semàntic cap a la pàtria, Jordi Pujol apel·lava sempre al patriotisme. La pàtria dels catalans va ser l’immillorable títol d’un conjunt d’assajos publicat el 2009 per l’historiador Josep M. Fradera, gran professional. “Un esforç per entendre el país. La pàtria en el sentit més literal. El lloc on han viscut avis i pares, les generacions passades. El lloc on hem après que el clos domèstic forma part d’una societat particular, forjada per la història”, escrivia Fradera.
Podem també parla de pàtria perquè pretén ser un partit diferent dels altres. L’única organització política que avui pot congregar prop de dues-centes mil persones a Madrid sense suport institucional.
El públic. Gent de totes les edats, amb preponderància de personal madur. Treballadors i empleats. Estudiants i jubilats. Aturats i sindicalistes. Gent que algun dia van votar el PSOE i IU. Banderes de totes les autonomies. Les senyeres de Catalunya i Euskadi també. I un bon nombre de banderes republicanes. Iglesias i els altres oradors van evitar parlar de la Monarquia. Podem no demana República, però el morat és el seu color distintiu.
Esquerra Unida serà triturada –l’organització de Madrid d’IU està a punt d’esclatar– i té tots els números per convertir-se en el KKE hispànic (KKE, el fossilitzat Partit Comunista grec). El jove Alberto Garzón arriba tard. I el PSOE té davant seu un greu problema. Mentre el poble d’esquerres espanyol vibra amb Podem, el veterà sanedrí socialista ha pres la increïble decisió d’impugnar el secretari general Pedro Sánchez en ple cicle electoral. Volen recomençar des de Sevilla. Arribaran a les municipals del mes de maig amb un líder de mirada cada cop més trista, perquè se sap condemnat. El PSOE, que moltes vegades s’ha vist a si mateix com una pàtria, corre el risc de quedar atrapat per aquesta última maniobra i esdevenir el partit regional del Sud d’Espanya.