PER QUÈ LA CIUTAT DE VALÈNCIA NO HAURIA DE VIURE D’ESQUENES A L’HORTA?
Vanessa Campos i Climent
Dra. en Economia Social i Cooperativa
Professora de la Universitat de València
———————
La ciutat de València ja fa molt de temps que es troba en la cruïlla de triar què vol ser major, si vol seguir sent «una provincia de España» agenollada davant Madrid o vol posar-se en peu i recuperar el seu paper de cap-i-casal de l’antic Regne / actual País. És per això que, al meu parer, per a la ciutat viure d’esquenes a la seua Horta és un suïcidi ignominiós.
Prova d’aquest suïcidi, és la darrera reforma del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que pretén cobrir de ciment bona part de l’Horta. Cosa que és un autèntic sense sentit quan la població de la ciutat ve experimentant disminucions durant els darrers 10 anys, a la vegada que hi ha molts habitatges buits. Per què construir habitatges que ningú demanda? Ja tornem al mateix model econòmic del «desarrollismo» basat en la rajola i el ciment que depreda el nostre territori, qui guanya? Els de sempre i perdem els de sempre, perdem la majoria.
En contraposició a aquest model pseudo-econòmic al que jo anomene l’economia del «pelotazo», tenim els models de desenvolupament endogen de l’economia local que tenen el seu origen als països del escandinaus. Aquestes polítiques s’anomenen polítiques de desenvolupament local. El seu objectiu és aconseguir una vida digna per a les persones que viuen en un territori concret a través de la generació d’una activitat econòmica sostenible social i mediambientalment lligada al territori. Segons els models de desenvolupament endogen, la base del desenvolupament econòmic i social del territori han de ser els recursos que hi ha en el territori.
Doncs be, arribats a aquest punt algú dubta que l’Horta de València és un recurs valuós per a la ciutat?
El que fa falta és posar en valor eixa horta, és a dir posar-la en funcionament per a que esdevinga una palanca de canvi per a la població. Aquesta horta pot ser una font de creació d’ocupació si la posem a treballar, respectant-la, al servei de les persones. Això passa per que els llauradors aconsegueixen un preu just pels seus productes. Cóm? D’una banda els ajuntaments de la ciutat de València i les poblacions de l’àrea metropolitana haurien de reservar un lloc als llauradors dins dels mercats municipals, facilitant-los la venda directa o facilitar els tràmits per a l’apertura de botigues pròpies. D’altra banda cal plantejar-se seriosament la necessitat d’ajudar als llauradors a desenvolupar una indústria agroalimentària de base social que repartisca d’una manera justa el valor generat entre totes les persones que hi participen. Necessitem, més que mai, una aliança entre la ciutat i l’Horta en favor de les persones.
A títol personal, aquests punts formaven part del programa amb el que em vaig presentar a les primàries de Compromís per a ser diputada en les Corts. Això ja no serà.
He deixat la militància en Compromís, però no la política com vaig dir. Alguns entengueren que me n’anava a altra formació, cosa que no és certa.
Ara continue treballant des de la societat civil, de fet ja estic embarcada en un projecte que va en la direcció de les accions que he descrit abans.
