Adéu Madrid, adéu Sánchez, adéu diàleg, adéu Espanya

La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultra espanyol en molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació oberta i total amb Catalunya
Per: Vicent Partal en vilaweb
Adéu Madrid.
Des del famós i premonitori article de Pasqual Maragall, “Madrid se va“, fins al que hem viscut aquesta nit passada van vint anys. Són vint anys de construcció d’aquest “Madrid a part” que canvia el sentit del projecte nacionalista espanyol i de l’Espanya-estat. Madrid ha esdevingut finalment aquella Sèrbia intolerant que va fer l’ultimàtum a Iugoslàvia: o us convertiu en el jo us dic o no dubtaré a sotmetre-vos. Com a resultat Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia i Kossove es van fer independents.
Amb les eleccions madrilenyes d’ahir hem entrat tots en una nova fase històrica en què la recuperació autoritària del nacionalisme espanyol ja no té frens. Perquè el resultat el torna a la seua matriu històrica feixista i autoritària. I amb això ix reforçat. No és endebades que Espanya siga l’únic estat europeu on el feixisme mai no va ser derrotat ni per la guerra ni per la revolució. Les coses són com són i els invents al final no funcionen si no tenen una base sòlida. Espanya és el que és perquè el nacionalisme espanyol és el que és. Punt final al debat.

Adéu Sánchez.
El resultat a Madrid és un cop definitiu per a Pedro Sánchez i per al Partit Socialista espanyol. No és només que la dreta extrema i l’extrema dreta, que no són el mateix, però són igual, guanyen amb comoditat a Madrid. És també que el PSOE treu el pitjor resultat de la història i que el supera Més Madrid, amb la qual cosa el PSOE ja és tercera força i no lidera l’esquerra ni a Galícia, ni a Euskadi, ni a Catalunya de facto, ni ara tampoc a Madrid -amb la qual cosa el seu paper històric de pal de paller espanyol passa a ser més que qüestionable. Per si tot això no era prou, Pablo Iglesias fracassa, plega de la política i se’n va a casa. El govern espanyol, aquell famós govern espanyol més progressista de la història, està acabat.
I està acabat amb una acusació directa sobre el seu cap: com en tantes altres ocasions històriques anteriors, el PSOE ha tingut a les mans la possibilitat de canviar l’estat -i Sánchez la tenia claríssima després de la corrupció del PP, dels escàndols de la monarquia i de la crisi catalana- i no ho ha fet. No ho ha volgut fer. En aquesta ocasió fins i tot tenia els vots necessaris al parlament espanyol per a fer gestos forts que representaren un canvi de rumb real i acorralaren així el nacionalisme espanyol, però no els ha fet. I la imatge de la celebració al balcó de la seu del PP, aquella seu que es volien vendre avergonyits per fer oblidar la corrupció, el perseguirà sempre. Quina ocasió més gran perduda!
Ara per a Sánchez comença el seu calvari personal perquè la dreta extrema, l’ayusisme, ja sap que arribar a La Moncloa només és qüestió de temps i prou. Pedro Sánchez és ja un cadàver polític.

Adéu diàleg.
El famós diàleg per a solucionar el problema català no ha existit mai, però després de les eleccions d’ahir a Madrid aquells que encara el creien possible ja se’n poden oblidar del tot. Els catalans hem perdut bona part dels darrers tres anys perseguint el que en realitat només era una fantasia intencionada d’uns pocs.
Quan els polítics i els intel·lectuals orgànics fan les anàlisis i proposen camins no d’acord amb la realitat objectiva sinó amb la voluntat d’esquivar-la, per comoditat, per por, per interés, per incompetència, pel que vostés vulguen- passen aquestes coses. Per sort, però, en aquests tres anys les bases de la confrontació també s’han fet més sòlides del que ho eren el 2017 perquè Catalunya ha resistit la violència espanyola i la confusió interior, les dues coses, i sobretot perquè aquesta Espanya és més descarada, més lletja, i  molt menys presentable encara que la ja poc presentable Espanya del 2017.

Adéu Espanya.
Així que situem-nos al lloc que toca i no perdem més temps. La felicitació ahir de Pedro Sánchez al PP ja apunta a nou gir de La Moncloa, ara cap a la dreta, com el que va fer al principi de la pandèmia envoltant-se de guàrdies civils i militarots. Però fins i tot això és igual ja. La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultra espanyol en molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació oberta i total amb Catalunya, ho vulga o no la nostra classe política.
Ep!, amb Catalunya i amb el País Valencià i amb les Illes. I amb Euskadi i Galícia, segurament amb parts d’Espanya i tot. Això és el primer que va dir anit Pablo Iglesias en abandonar la política i no s’equivocava: l’estat espanyol camina des d’avui cap a una tensió territorial extrema. Tensió, això ja ho dic jo, que només es podrà resoldre definitivament si es derrota del tot l’espanyolisme i no se’l vol reformar. Nació contra nació, doncs. Nacions contra nació. Val més que tots ens fem a la idea, i que ens posem a la feina.
PS1. Un record molt especial, aquesta nit, per a Jordi Cañas, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa.
PS2. I dijous Escòcia. Quina setmana!

Ara cal tornar a escoltar les paraules d’Otegi…

Alcem amb força la nostra bandera,
símbol de llibertat dels valencians,
encara que ens esperen els sacrificis més grans,
contra el centralisme haurem de lluitar.
La nostra riquesa és la llibertat
i cal defensar-la amb coratge i valor.
Alça la bandera independentista
que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.
Dempeus tot el poble!
Tots a la lluita!
Esfondrem amb fúria l’estat opressor!
Cap a la república!
Cap a les repúbliques!
Per la victòria de la confederació!

La Varsoviana en valencià
Ara més que mai un s’enorgulleix d’escoltar els símbols de la lluita obrera i nacional. La Varsoviana és una de les meues favorites. És cert que s’ha identificat a l’Estat espanyol com l’himne anarquista però fou, i és, a escala internacional, un símbol, de la lluita del poble polonès per l’emancipació social del seu proletariat i per l’alliberament nacional de l’ocupació russa. Així, en un sol himne s’agermana les dues ànimes, la socialista i la sobiranista. És per tant, un himne a recuperar, i que no és, ni ha de ser, pel molt que representa, patrimoni exclusiu dels anarquistes.
Originalment anomenada Varchavianka, Warschawjanka o Varsoviana, va ser composada, el 1883 pel poeta polonès Wacław Święcicki, mentre romania tancat en una presó de Varsòvia, en un moment en què el moviment obrer polonès sostenia dures lluites contra l’ocupació russa. La cançó es fonamenta en un tema popular polonès (Les Hussards de Bercheny) i fou cantada, per primera vegada, en la manifestació obrera del 2 de març del 1885 a Varsòvia popularitzant-se i versionant-se a tot Europa en solidaritat amb el moviment obrer de Polònia.

Negres tempestes agiten els aires,
(Alcem amb força la nostra bandera,)
núvols sinistres enceguen l’esguard,
(símbol de llibertat dels valencians,)
encara que us esperi la mort més cruenta,
(encara que ens esperen els sacrificis més grans,)
contra l’adversari (el centralisme) haurem de lluitar.
La nostra riquesa és la llibertat
i cal defensar-la amb coratge i valor.
Alça la bandera revolucionària (independentista)
que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.
Dempeus tot el poble!
Tots a la lluita!
Esfondrem amb fúria la reacció (als borbons)!
A les barricades!
A les barricades!
Per la victòria de la confederació!

L’1 DE MAIG 2021
CAL UNIR A LES REIVINDICACIONS SOCIALS, LA REIVINDICACIÓ POLÍTICA: LA REPÚBLICA VALENCIANA
Perquè hem de lluitar fins que el País Valencià, siga lliure, sobirà i republicà!
Perquè cal lluitar contra la doble opressió: per treballadors i valencians!
L’1 de maig de 2021, el poble treballador valencià, d’Oriola a Vinaròs, continua oprimit, tant com a nació com a classe. Les dones treballadores valencianes segueixen centrades en les males condicions laborals i reproductives, els modes de producció capitalista han maximitzat l’explotació i la contaminació del medi ambient. Però el poble treballador valencià com a part d’un poble colonitzat, damunt, no tenim capacitat de transformació per millorar les nostres condicions de vida, tenim nul·la capacitat per a legislar i per a decidir sobre els eixos estratègics que ens interessen. El poble valencià estem supeditats als interessos de forasters, als interessos de l’imperialista, extractor i genocida cultural Estat espanyol. Decidir sobre la legislació laboral o les pensions, o la central de Cofrents, o el futur del port de València, o el corredor Mediterrani, o sobre les lleis de l’habitatge, o per a evitar el genocidi cultural valencià etc. etc. totes estes reivindicacions socials estan vetades per a ser decidides pel poble valencià. Les mobilitzacions al voltant de totes estes reivindicacions, les energies dels lluitadors mobilitzats per assolir unes millores condicions de vida i de supervivència dels valencians, queden neutralitzades i anul·lades al no unir a la reivindicació social la reivindicació política, al no unir a la reclamació social l’alternativa política que la faça possible: la República Valenciana.
Els partits del regim del 78-39-1707, adscrits a l’imperialista, oligàrquic, extractiu i genocida cultural Estat espanyol (tots els institucionals, a excepció dels republicans independentistes bascos i catalans), resten tranquils perquè el moviment social reivindicatiu sense anar unit a l’alternativa política és totalment inofensiu, les reivindicacions socials al País Valencià, un país colonitzat, sense afegir l’alternativa política, es tradueix en un missatge del tot innocu i que ens ve a dir que els problemes socials tenen solució dins de l’Estat imperial espanyol. Les reivindicacions socials sense l’alternativa política és com la gallina a la que l’han tallat el cap i correteja descontrolada pel corral abans de caure morta.
Els esdeveniments que s’estan produint al País Valencià i fora del nostre país obrin noves oportunitats: d’una banda el procés de desconnexió de Catalunya, del que som solidaris, i al nostre País, l’aposta per conformar un moviment independentista per la República Valenciana (MRV)i l’aparició del Sindicat Valencià Republicà, són llavors que hauran de germinar. El poble valencià i amb ell la classe treballadora valenciana avança cap a un nou temps. Parlem d’un nou temps per al poble treballador valencià, un nou temps per a la sobirania i per al canvi social.
Assemblea de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 29 abril 2021

República espanyola? No, gràcies!

Josep Palou | 16 abril 2021
El 90è aniversari de la Segona República espanyola ha donat lloc a Mallorca a un seguit de commemoracions que només es poden entendre des del desconeixement històric o la colonització mental. No cal dir que els valors del republicanisme són universals i s’han de defensar i reivindicar, però si parlam de la República espanyola no podem oblidar el fet cabdal i determinant que som una colònia d’Espanya.

Una república no es garantia de respecte als drets de les nacions conquerides i sotmeses, com ho demostra cada dia el tracte dispensat per la República francesa a la Catalunya del Nord. Ni hauríem d’oblidar mai que la Segona República espanyola obligà Francesc Macià a renunciar a la República Catalana sota amenaça d’intervenció militar, amenaça que l’Espanya republicana va fer realitat l’octubre de 1934 quan Lluís Companys va proclamar l’Estat català, amb el resultat de 74 morts, 252 ferits i centenars d’empresonats, entre els quals el president català.

És evident que la Segona República espanyola suscita simpaties a Mallorca com a reacció a la corrupció i l’autoritarisme de la monarquia borbònica, i que associam el republicanisme amb figures insignes assassinades pel feixisme espanyol, com Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Pel que respecta als Països Catalans, emperò, canviar monarquia per república espanyola és fugir del foc i caure a les brases. A tall d’exemple, com ha explicat fa poc en una entrevista a dbalears.cat el sociòleg Daniel Escribano, autor del llibre ‘El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República’: «Tant a la Segona República com ara regeix un principi de supremacisme lingüístic: el castellà està per damunt de la resta». I el supremacisme lingüístic, com és ben sabut, és una cara més del colonialisme polític i econòmic.

Una nova República espanyola, si és que l’arribam a veure qualque dia, no canviaria res. La sobrada majoria colonialista que formen el PP, PSOE, Vox i companyia continuaria espoliant-nos, vulnerant els nostres drets lingüístics i impedint-nos per la força el dret a decidir. Seria canviar-ho tot perquè no canviàs res, tal com la restauració borbònica de 1975. Pitjor encara: ens trobaríem més fermats i compromesos que mai amb l’Estat colonial, perquè votaríem un president de la república. I això significaria haver de triar com a cap de l’Estat un Felipe González, un José Maria Aznar o altres espècimens del mateix pelatge.

En lloc de commemorar uns fets que només mereixen ser recordats per prendre’n nota i no tornar a travelar amb la mateixa pedra, ens convendria més tenir present que Mallorca, per la via dels fets, ha estat dues vegades una república independent d’Espanya. El 31 de juny de 1713, quan l’arxiduc Carles d’Àustria va abandonar els Països Catalans arran del tractat d’Utrecht, Mallorca es va governar a sí mateixa fins que va capitular l’11 de juliol de 1715 davant les tropes borbòniques de Felipe V. I ara que commemoram els 500 anys de les Germanies, passam massa per alt que ens vam deslligar de les ordres de Madrid el març de 1521, quan els agermanats van destituir el virrei Gurrea, i vam comandar a ca nostra fins que l’exèrcit de Carles V ens va massacrar dos anys després. En ambdues ocasions vam ser lliures i ens vam auto-governar de bondeveres, malauradament en temps de guerra i fins que Espanya ens va tornar a sotmetre a sang i a foc.
República espanyola, per tant? No, gràcies! República mallorquina independent.

República Valenciana: Una “utopia necessària”
(publicat en NOSALTRES LA VEU)
Les cometes al·ludeixen al llibre de Toni Mollà que alguns deveu conéixer i molts haurien de llegir: la nació com a societat civil, com a gent real, més enllà d’essències i d’identitats. Però ara i ací només vull centrar-me en un punt: necessitem la República. Punt.
No cal que repetisca el llistat de greuges, corrupcions i ignomínies d’aquesta monarquia borbònica i d’aquest règim (R-78), que arrossega tant de franquisme en tants llocs decisius. Necessitem la República. Punt.
Però quina república? L’espanyola? La catalana? Hi ha diverses opcions i sensibilitats entre la gent valenciana republicana. Però una cosa està clara:  se siga partidari d’una Federació Ibèrica o d’una Federació de PPCC,  el pas previ en tot cas seria la constitució d’una República Valenciana. Una volta instaurada, les majories i acords polítics posteriors ja decidirien si el nostre encaix a Europa serà directe o a través d’alguna altra estructura: ibèrica, espanyola, catalana o ja vorem.
Conclusió: tota la gent republicana valenciana s’hauria d’ajuntar, agermanar en un Moviment per la República Valenciana, al marge d’ideologies concretes, adscripció nacional, militància o simpatia política .
De fet, el MRV ja està naixent  i ho està fent des de  la punyetera base, a partir d’unes xerrades i reunions entre gent treballadora i molt diversa en edat, ofici, geografia i idees. N’hi ha qui milita o sintonitza en tal o tal partit o col·lectiu, n’hi ha qui va per lliure, n’hi ha qui tira més a l’activisme, o a la política, o a la cultura… I les llavors estan apareixent i germinant de dalt a baix de tot el País Valencià, i s’estan escampant.. però cal sembrar tot el territori.
Total, que vos faig una crida perquè vos hi agermaneu. Ara està en marxa la 1a Convenció per la República Valenciana, que culminarà el 25 d’abril d’aquest segon any de la pandèmia. Teniu tota la informació en germanies.net, germanies.eu i germanies.org –i agraïm a la Fundació Randa (Lluís Maria Xirinacs) la cessió d’aquest últim domini.
No cal dir que ens solidaritzem amb el procés català i la seua lluita per una República Catalana, però nosaltres hem de fer la nostra, la República Valenciana.
Joan Fuster va dir que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Apliquem-nos-ho.
La Transició va sacrificar el País Valencià, començant pel mateix nom que ens furtaren i reemplaçaren per la claudicant “Comunidad”. A més, els demòcrates caiguérem en la trampa dels símbols, i vam regalar a feixistes i analfabets el nom “llengua valenciana”, encegats amb el mite del “nom científic”, i també la senyera amb blau, que els deixàrem en monopoli, ara feliçment trencat.
Ja hem après i hem desactivat eixes bombes simbòliques, onomàstiques, ortogràfiques i de colorets en un drap –o almenys en el MRV que estem constituint ho intentem. Fins ara la senyera de lluita preferida per reivindicar la República Valenciana, per exemple, té franja blava i estel roig. I què? O estel blanc. I què? Però dins del moviment hi ha altres republicans valencians que poden reivindicar-la amb altres senyals o banderes, quadribarrades, estelades, amb franja…, al costat de les llibertàries,  les antifeixistes, les feministes…
No tornarem a caure en essencialismes, ni simbòlics, ni nacionalistes. Ací cap tota la gent republicana valenciana, se senta només valenciana o valenciana i a més manxega, o murciana, o andalusa, o catalana, o romanesa, o argentina, o senegalesa, o xinesa… o simplement apàtrida: quina millor manera d’avançar en l’autogestió, la capacitat de decidir, el suport mutu, la sobirania real, l’ecologia, la igualtat, la llibertat, la fraternitat i la sororitat que la de lluitar per una República Valenciana? Una República de la gent, de persones lliures, d’un País Valencià lliure i sobirà.
I després ja que siga el que la Mare de Déu vulga, mitjançant referèndum, és clar.
Doncs bé, ja és hora, no? Au, republicans i republicanes, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Dénia, a fer República Valenciana! Apunteu-vos a la Convenció i participeu en la nova germania del MRV: germanies.org

Josep-Lluís Navarro Lluch és catedràtic de valencià a l’IES Lluís Vives de València, i acaba de publicar el llibre Reconstruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística, en voliana.cat

Reagrupament ja és oficialment membre del Consell per la República

El President de Reagrupament en funcions, Albert Aragonès, serà el representant de la formació com a nou membre del Consell de Govern Ampliat del Consell per la República.

Així li ha fet saber el President del Consell, el MH Carles Puigdemont, en una carta on s’afirma que el seu nomenament ha estat aprovat en la reunió del Consell de Govern del passat 26 de febrer.

Des de Reagrupament celebrem aquest fet i ens comprometem a treballar en aquest front unitari que, estem convençuts, serà clau en l’assoliment de la República Catalana.