Arxiu de la categoria: Sobiranisme

A cinc anys de l’article ‘Maragall i Teresa de Calcuta’ l’aposta puja a favor del Maragall valencià

Última hora: ‘Izquierda socialista’ tanca files a favor de Sánchez/Ábalos front a Ximo Puig. Ampliació amb el comunicat d’ENV.
calcudef2[versió original. En roig les frases que han caigut]

Maragall y Teresa de Calcuta

Fue en el programa de Sergio, la noche en 24 horas, donde Ximo Puig me sedujo. No fue por su sonrisa mecánica entre pregunta y pregunta. Tampoco por sus prudentes respuestas en referencia a los contactos con su jefe Sánchez o con el traspasado Fabra. Fue en el momento que, después de haber explicado que la grave situación económica valenciana era debida a la corrupción, a la mala gestión y a, dijo, “otras cosas” –no pude evitar interpretar que entre esas “cosas” estaba la maldita financiación– digo que tras esa reflexión, con voz que transmitía cierta pasión, se me apareció el honrado socialista español periférico de alma federal –sólo los periféricos son federales y los socialistas de las montañas honrados–, que urgido por la necesidad y ante la responsabilidad de presidir un gobierno del que muchos y sencillos ciudadanos esperan maravillosas soluciones, era consciente que la caja para hacer frente a las expectativas creadas por los predicadores y los místicos, no sólo estaba vacía sino que además tenía un agujero de 40.000 millones de euros. Fue entonces cuando, sentado en un plató de la televisión de la metrópoli y rodeado de periodistas mesetarios, desapareció el triste secretario de aquel mister Chance que fue Lerma y apareció el valenciano, el hombre de estado, de Estado valenciano quiero decir –pero entiéndase, de un Estado de una idílica España federal pimargalliana, no otra cosa, bien sûr– que despojado de las miserias partidistas de acuerdos gallináceos y pactos ajustadizos, realzando el tono dramático dijo: “La situación de emergencia social y política de la Comunitat Valenciana es tal que exige acuerdos más allá del propio gobierno”. Tate. De repente vislumbré en él la posibilidad de encarnar a un nuevo Maragall, el honrado y leal, el justo y federal; que confiando en la bonhomía del Estado, llama a arrebato a todos los parlamentarios, en este caso valencianos (un 91% de los votantes y un 63% del censo), a pactar un gran acuerdo, para que ‘tots a una veu’, dirigir la petición unitaria al Gobierno central por una nueva y justa financiación para la Comunitat Valenciana. Si eso es así –pensé– no lo voy a dudar, Ximo Puig será mi hombre y cualquier cosa que se nos responda, buena o mala, o se nos silencie desde Madrid, en cualquier caso, será buena. Y ya me entienden.
Porque, ¿qué otra alternativa tenemos?. Qué se ha hecho de “¡aquel trueno!, vestido (ahora) de nazareno” pregonando “el amor de los amores” y proponiéndonos, como Teresa de Calcuta, un plan de choque contra la pobreza. ¿Con qué dinero? Acaso echaría mano, como la santa albanesa, de la aristocracia para redimir a los pobres. Acaso la veríamos, acompañada de doña Leticia, repartiendo bolsas de Mercadona a los necesitados. Ahora que su admirador y ‘compa’, el de la coleta –al asalto del cielo de Madrid los dos–, alterna y le regala juegos al hijo del cazador de elefantes? Recordemos, el que ahora ha heredado la llave del neofranquista artículo 99 de la Constitución.
Entre la ingenuidad de aquel que –parece– va a la raíz del problema para intentar resolverlo y la caridad de los neocristianos que invaden como una plaga, las antes transformadoras organizaciones marxistas, me quedo con el ingenuo. Nos dará más juego.
Pero atención, no es una apuesta personal. Aquel o aquella que encabece la reivindicación por una financiación justa para los valencianos y que con más eficacia seduzca a la mayoría del parlament, incluidos los apestados, pues ‘tots encara serem pocs’ frente a Madrid, será mi héroe o heroína. Hoy, pienso que puede ser uno, mañana puede ser otra. Estaremos atentos a los hechos. La vida es dialéctica.

Víctor Baeta Subias,
autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

DECÀLEG aprovat per l’Assemblea de RV/PVE, l’11 de maig del 2020

DECÀLEG DE RV/PVE (aprovat per l’Assemblea de RV/PVE l’11 de maig del 2020)

  1. RV/PVE és el partit-moviment que lluita per impulsar l’alliberament nacional i social del País Valencià i té el Poble valencià com únic subjecte de sobirania al qui ret lleialtat.
  2. RV/PVE lluita per assolir l’Estat valencià per a poder satisfer les necessitats del Poble valencià de manera sobirana, amb una Constitució valenciana per damunt la qual no pot haver una altra.
  3. RV/PVE lluita per assolir la República Valenciana independent, com un fi en si mateix sense estar condicionada a res i oberta a tot.
  4. RV/PVE treballa prioritàriament a favor dels interessos del poble treballador valencià i dels sectors populars valencians.
  5. RV/PVE lluita per derrocar el sistema patriarcal i construir una societat basada en relacions justes i igualitàries entre les persones.
  6. RV/PVE treballa per la llengua valenciana que compartim amb catalans, illencs i aragonesos. RV/PVE funciona en valencià i proposa que en la Constitució valenciana s’aprove que: “El valencià és la llengua oficial de la República Valenciana, tots els valencians tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la.”
  7. RV/PVE defensa la Nació valenciana com el territori que, d’Oriola a Vinaròs, ha d’esdevindre Estat i República. D’antic Regne a futura República.
  8. RV/PVE defensa la democràcia. Lluitem per la Revolució Democràtica mitjançant l’acumulació de forces i la ruptura democràtica. Per un canvi polític que faça respectar la paraula i la decisió de la gent en una democràcia participativa.
  9. RV/PVE es vol dins d’una Europa confederal, des de Gibraltar als Urals, de pobles lliures i sobirans, on cap home o dona no tinga la necessitat de demanar permís per poder viure. Una Europa unida i forta, basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat que impulse actuacions polítiques i econòmiques universals que asseguren la pau, la subsistència a tots els éssers humans i el respecte pels animals i la Natura.
  10. RV/PVE fonamenta la seua ètica i orientació política, per protegir el medi natural a partir de realitzar canvis a les activitats humanes per a poder mantenir l’ecosistema de la Terra.

Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 11 de maig del 2020

República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu; inscrit el 3 de desembre del 2007 en el Registre de partits polítics; tom VI, foli 496 del llibre d’inscripcions. Apartat 12096–46020 València · Tel 650537213 · correu@republicavalenciana.org

Comunicat d’ENV

Tret de la seua pàgina oficial
A mesura que van passant les hores i se van coneguent les reaccions d’uns i atres, resulta més evident que la decisió de deixar al 70% de la població valenciana en la fase 0 ha sigut més política que técnica. De fet, l’explicació donada per Simón de no complir un dels paràmetres (el de passe dels test) que no estava entre els mesurables, sona a excusa i ho corrobora, aixina com la comparació de les nostres dades en les d’Euskadi, molt més dolentes.
I quines han sigut eixes raons polítiques? al nostre entendre, varies:
– A diferència dels bascos, els valencians no tenim cap pes polític a madrid, mane qui mane ací i en l’estat, i som vistos i tractats de manera colonial, fent en nosatres allò que li convé al govern central sin ni tan sols avisar.
– En un estat tan fortament “madridiste”, no se podia deixar a la comunitat de madrid, del pp, sancera en fase 0 sense “equilibrarho” en un atra autonomia “amiga”: la valenciana, evitant el victimisme madrileny basat en vendeta política.
– I perque no, aleshores, deixar tota Valéncia en fase 0? Ací intervé els rifirrafes interns del psoe. Hem de recordar que en l’equip de Sanchez està Leire Pajín, i en el seu govern, Ábalos; cap dels dos massa aliats de Puig. Aixina se pot entendre que passen a fase 1 determinades zones, i no unes atres en millors dades, i s’enten millor el cabreig mostrat este mateix mig dia pel President.
I quina solució ens queda, no per a esta situació, sino per al futur?. Evidentment, actuar com a valencians. Treballar, cadascú en el seu àmbit, per aconseguir la independència econòmica i social que necessitem per a poder desenrollarnos com a societat lliure. No podem continuar “posant l’atra galta” sense rebre res a canvi, “pel be d’espanya”, perque, a la fi, només es pel be d’una part d’eixe estat. Hem de triar polítics que anteposen els interessos dels valencians als privats, o als espanyols, que nos perjudiquen. I este és un bon moment per escomençar a demanar als que tenim (d’un signe i d’atre i, especialment als que s’autodenominen “valencianistes”), que ho facen.

Pròleg a la reedició del llibre de Germania Socialista: Classe obrera i qüestió nacional


A partir de la reedició d’aquest llibre de Germania Socialista, en publiquem el pròleg.  Classe obrera i qüestió nacional: aprenentatges i debats, quaranta anys després, per Vicent Galiana Cano i Andrés Gomis Fons | 30 d’octubre de 2019

De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra.
Josep Vicent Marqués Tots els colors del roig

Escrivia Joan Fuster en la introducció de Nosaltres els valencians (1962) que li hauria agradat que aquell llibre l’haguera escrit un altre: un historiador o un sociòleg o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg. Però, per a l’escriptor suecà, fou l’existència d’aquell buit bibliogràfic –centrat en la resposta a la pregunta què som els valencians?– el que l’obligà a omplir-lo. Parafrasejant el mestre, si la reedició en valencià de Classe obrera i qüestió nacional (1978) és necessària hui és, justament, perquè ningú no ho ha fet durant tots aquests anys.
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant. Així ho vam considerar quan, juntament amb altres persones, la descobrírem en els nostres anys universitaris i ens suggerí unes línies concretes d’acció política que només tardanament van ser explorades. I fou això el que, des de fa temps, ens va fer pensar en la seua traducció i reedició, que ara prologuem amb aquestes línies i que veu la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. Estem convençuts que, malgrat que el seu contingut s’ha d’entendre necessàriament vinculat a la conjuntura històrica en què va ser escrit, les seues aportacions no deixen de ser lúcides, fresques i suggeridores, i permeten fer lectures aplicables a la nostra realitat actual.
Certament, en un país on els assajos i debats al voltant de la definició i caracterització del País constitueixen quasi un gènere en si mateix, sorprèn que una obra com aquesta mai no s’haja reeditat, i que resulte pràcticament desconeguda i impossible d’accedir-hi per al públic. Una absència ben significativa. El mateix Marqués, quasi vint anys després de la publicació, plantejava que possiblement el motiu pel qual ningú no havia mostrat interès a reeditar el text tenia a veure amb el fet que a alguna gent li agradava més entestar-se a proclamar coincidències i irreductibilitats respecte d’altres territoris que lluitar de manera pràctica contra l’Estat espanyol. Ho deixarem ací.
Classe obrera i qüestió nacional és una presa de posicionament de Germania Socialista en relació amb la qüestió nacional valenciana. Aquest col·lectiu sorgeix al voltant de l’any 1970 com un grup de treball polític amb la finalitat d’assajar formes d’acció i organització socialista al País Valencià. El llibre és un document didàctic i senzill que es dirigeix expressament al moviment obrer i a les organitzacions marxistes perquè impulsen la lluita nacional. S’hi defensava, des de les teories marxistes d’alliberament nacional, que el País Valencià és un poble oprimit que té dret a l’autodeterminació, un subjecte polític propi tot i mantindre característiques nacionals comunes amb la resta de territoris de parla catalana. Els agermanats postulaven que és a la classe treballadora valenciana a qui correspon impulsar aquesta autodeterminació, la qual s’havia de plasmar en alguna de les modalitats d’autogovern.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment
El text, tot i que es va escriure anys enrere, es publicava pocs mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977 i setmanes abans de la creació del Consell del País Valencià. Un moment en què es produïen esdeveniments que, immersos en un procés problemàtic i conflictiu que és ben conegut, havien de culminar amb la recuperació de les institucions pròpies. Ara, quaranta anys després, ens tornem a trobar en un moment clau pel que fa a l’autogovern i el paper del País Valencià a l’Estat espanyol. Amb riscos i perills per la via de la recentralització, però també amb grans oportunitats per al desenvolupament del nostre poble i la conquesta de majors cotes de sobirania.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment i que, en molts casos, vist amb perspectiva, sacsegen en certa mesura els paradigmes dominants en dos mons: el de l’esquerra espanyola i el del nacionalisme valencià. Anem a pams.
En primer lloc, Germania Socialista fa una aproximació a la qüestió nacional que té com a centre i subjecte el País Valencià, amb la seua realitat social complexa i bilingüe i amb la seua perplexitat identitària. Una concepció que analitza i entén el país com és, amb les seues pròpies necessitats, i no com hauria de ser, i que a partir d’aquesta realitat dinàmica extrau estratègies en conseqüència. Aquesta aportació suposa una revisió crítica del fusterianisme en un context en què les forces progressistes i valencianistes acostumaven a actuar amb dinàmiques exògenes al nostre territori, ja siga amb l’ull posat a Madrid o a Barcelona.
Molt prompte, anys abans que ho feren altres obres que sovint han sigut més reconegudes, Germania Socialista ens recorda que era possible una esquerra estrictament valencianista, i ho feia amb fonaments teòrics basats en la nostra pròpia realitat. Ens trobem amb la paradoxa que, sovint sense haver confrontat obertament els plantejaments fusterians, tots els actors polítics i socials han anat assumint, en la pràctica, que el País Valencià és un subjecte polític, amb una dinàmica pròpia i diferenciada de la resta de territoris catalanòfons.
D’altra banda, la construcció nacional que es proposa en aquest text no està sustentada en els elements culturals i lingüístics, com feia el valencianisme fusterià del moment, sinó en la materialitat i la dinàmica de classes. Aquesta concepció laica de la nació implica no mirar tant el passat com el futur: no es tractaria de definir o trobar una essència que dilucide la naturalesa del subjecte valencià, sinó de començar per la mateixa realitat per a entendre aquest subjecte, i extraure un projecte de país que ha de servir a la classe treballadora. Tot i que no ignora els elements culturals en la construcció nacional, aquesta es fonamenta en un horitzó emancipador que se sustenta sobre l’aspiració de transformació de les condicions de vida de les classes populars.
La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic.
Des d’aquesta perspectiva són les classes oprimides les que, independentment del seu origen i de la seua llengua, configuren el subjecte que ha d’impulsar la construcció nacional. Es tracta d’una proposta molt més inclusiva, que es preocupa per incloure les persones immigrants i articular les lluites sectorials, per acabar amb les distintes opressions i desigualtats. Així, se supera una concepció nacional estàtica i perdurable basada en trets culturals i encaminada a un objectiu últim com és la constitució en un estat propi. En canvi, el repte implica construir un projecte que integre la pluralitat cultural i vehicule la nació mitjançant la construcció del poble –en tant que majoria social col·lectivament constituïda– en clau sobirana i transformadora.
El pròleg de Marqués, signat dos mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977, planteja de manera premonitòria que, tot i que «oficialment» tota l’esquerra s’havia convertit en valencianista, la lluita nacional significava molt més que canviar les sigles dels partits, i que ningú no havia reflexionat sobre què tenien a guanyar les classes populars amb l’autonomia. De nou, i en el cas valencià, Classe obrera i qüestió nacional deixa veure la seua clarividència pel fet d’apostar de manera pionera per una estratègia d’arrel cívica i popular basada en la materialitat. Una estratègia que, dècades després i plasmada en nous conceptes i terminologies, s’ha evidenciat com la via més reeixida i coherent amb la complexitat de la societat actual. La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic. Per això és significatiu que es deixe oberta la resposta a quina consideració exacta té el País Valencià en termes d’identitat nacional en relació amb altres territoris, i incideix en el fet que, com a poble oprimit, el seu alliberament correspon a la classe social que més pateix aquesta opressió: la classe treballadora.
Classe obrera i qüestió nacional era, sobretot, un instrument de lluita. Una eina teòrica dirigida a les organitzacions obreres perquè prengueren consciència que la classe obrera, com a principal perjudicada de l’opressió nacional, no només havia de reconéixer la lluita nacional, sinó que havia d’impulsar-la com un element indestriable de la lluita social. Com expressaria Marqués amb claredat uns anys més tard, es fuig de debats bizantins sobre la idea de nació o la seua delimitació en funció de característiques culturals o històriques, i també de propostes maximalistes apriorístiques que se centren en la missió del fet nacional sense tindre en compte els condicionants materials o la realitat social existent. La prioritat és, principalment, incloure el poble en un projecte nacional des de l’acció política concreta. En aquest procés tenen un paper fonamental les eines que Marqués ens dona de manera magistral en País perplex: convertir la fosca consciència en consciència nacional plena. Més enllà de la dissecció de les ideologies valencianes de País perplex o de la teoria marxista de l’alliberament que es plasma en Classe obrera i qüestió nacional, en tots dos casos es conceben com a eines pràctiques per a construir políticament.
Un altre element que trobem en l’obra és que desmenteix el tòpic de la pressuposada anomalia del País Valencià respecte de la resta de pobles, tesi de fons fusteriana sobre la qual han girat, amb un cert ànim nostàlgic, gran part de les obres sobre el País. La realitat i la correlació de classes del País Valencià segueix pautes assimilables a les de qualsevol altre país capitalista, i són també aplicables els fluxos de pensament contemporanis. Per això s’integren en una perspectiva valenciana les teories marxistes de l’alliberament nacional i les noves perspectives sorgides del maig del 68. D’aquesta manera, es dibuixa la necessitat que els projectes d’emancipació nacional articulen altres lluites com la feminista o l’ecologista, i s’adopten diferents referents sense fer- ne un seguiment acrític i dogmàtic. Tot això aporta frescor i materialitat als debats sobre la qüestió valenciana, i els situa en fenòmens que també hi havia a la resta d’Europa.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció.
Resulta així premonitori respecte de la perspectiva actual de la política en l’era de la globalització: la consciència que els problemes són compartits i responen a preocupacions de caràcter global.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció. Però aquesta reedició no és només un acte d’homenatge per a reconéixer aquest mèrit. Més enllà del romanent utòpic, quasi sentimental, que genera la mitificació de la derrota i de la seua potencialitat per a nodrir lluites posteriors, l’obra continua sent una eina de reflexió, anàlisi i debat necessària. I ho és perquè posa el focus en l’element clau: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes.
En aquest sentit, com s’ha assenyalat, som conscients que en quaranta anys s’han produït molts canvis: en l’organització del treball i l’estructura social del nostre país, en els mecanismes de comunicació i d’influència política o en la progressiva fragmentació i desarticulació de les identitats sòlides. Això, creiem, ens situa en un nou marc d’articulació política que ens obliga a construir, des de la nostra pròpia realitat, un subjecte al qual interpel·lar, un subjecte que és molt més clar en aquell moment –la classe obrera– que no en el nostre temps. En definitiva, un context que, en aquest aspecte, és notablement diferent del que hi havia quan es va escriure el llibre: no es pot obviar per a qui s’escriu, a qui s’adreça.
En un nou moment de cruïlla s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià
D’altra banda, quant a les institucions i les ideologies valencianes també han passat moltes coses. Quaranta anys després del procés autonòmic, una de les més evidents –però que no s’ha d’oblidar– és la mateixa existència d’institucions valencianes que permeten un cert grau d’autogovern. Però n’hi ha més. Entre d’altres, diríem que, millor tard que no mai, el valencianisme ha aconseguit construir un projecte autocentrat i ha sabut connectar amb capes importants de població. A més, en el moment actual les demandes vinculades a una agenda valenciana estan cada vegada més presents i s’ha anat generant una dinàmica política identificable i particular que ha contribuït a la configuració d’un sistema de partits propi. Fins i tot la burgesia valenciana, en unes altres èpoques la principal valedora del regionalisme més servil, s’ha sumat a part de les reivindicacions i clama pel poc pes polític dels valencians a Madrid.
I no obstant totes aquestes transformacions, i amb més raó encara, té sentit reeditar hui Classe obrera i qüestió nacional, perquè l’essència de l’anàlisi i la proposta continua estant tan present com quan es va publicar. En un nou moment de cruïlla entre la recentralització, d’una banda, i l’afirmació i l’ampliació de l’autogovern, d’una altra, s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià. I de fer-ho, al seu torn, a partir d’un projecte de país emancipador i socialment avançat que siga compartit per àmplies capes de la societat valenciana. Així, la necessitat de seguir construint socialment un poble valencià integrador i plural des de coordenades transformadores que es vinculen a la seua materialitat quotidiana és ara més important que mai. Per tant, i quasi de manera paradoxal, els reptes i les preguntes mantenen notables similituds amb les que motivaren i vehicularen aquest llibre: quin és l’impacte particular de l’opressió nacional en les classes treballadores i els col·lectius oprimits valencians i quin ha de ser el seu paper en la construcció nacional valenciana.
El text que ara reeditem, d’autoria col·lectiva, es va imprimir per primera vegada amb motiu del Primer de Maig de 1972 amb el títol original La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: en 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista Bloc Roig, en 1976. No fou fins a 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà i amb un pròleg de Josep Vicent Marqués. Aquell llibre, l’única edició existent fins al moment, porta per títol Clase obrera y cuestión nacional.
El llibre que ara prologuem és la traducció al valencià de l’obra editada l’any 1978, la qual, a diferència de les impressions clandestines anteriors, va ser pensada per ser comercialitzada. Es tracta de l’última edició, més completa i madura, d’un text que sofrí revisions, canvis i modificacions puntuals, i incorpora elements formals –índex, nota editorial o índex de sigles- que no apareixen en les versions prèvies. També incorpora el pròleg de Marqués, signat el desembre de 1977, que introdueix el text i en el qual inclou una sèrie de reflexions valuosíssimes, especialment si es té en compte el moment en què es formulen. A més, hem recuperat la Nota introductòria a l’edició de 1976 que, malgrat no aparèixer en la publicació de 1978, aporta unes línies interessants per al debat.
Aquests textos han sigut revisats, corregits i editats, amb la introducció de correccions lingüístiques o d’estil i amb anotacions quan ha sigut necessari per a la millor comprensió del text.
D’altra banda, aquesta reedició incorpora una contextualització històrica de la mà de Xavier Ferré Trill, que situa el text i Germania Socialista dins els corrents de l’esquerra revolucionària de l’època i permet conéixer l’evolució i els referents de l’organització.
Per últim, i abans de deixar el lector amb l’obra, volem mostrar el nostre agraïment a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació per fer possible aquesta publicació i a les persones que ens han ajudat a portar-la a terme. En primer lloc a aquells que, com Francesc Pérez Moragón, ens han facilitat informació i referències. En segon lloc, a Xavier Ferré, pel valuós estudi que acompanya aquesta reedició. I en tercer lloc, a totes les persones que han contribuït d’alguna manera a aquesta iniciativa, com Jordi Vila, Francesc Miralles, Elies Boscà, Pau Belda, Carla Aparici, Carles Badenes, Ferran Martínez i Òscar Piera, entre d’altres.
Valga aquest text com a mostra del nostre humil homenatge a Germania Socialista i al conjunt de valencianes i valencians que lluitaren i que lluiten per construir un país més lliure, sobirà i socialment just.

València, març de 2019

Per un patriotisme valencià republicà per Víctor Baeta (RV/PVE)

A Emili Gómez Nadal, a Enric Tàrrega Andrés, a Vicent Miquel i Diego, a Francesc Candela Escrivà, a Josep Vicent Marqués i Gonzalez

RV/PVE és un bloc patriòtic republicà d’integració, un partit-moviment que fonamenta la seua acció cultural i política en l’assoliment d’una República Valenciana com a forma d’organització i de representació política del Poble valencià . La seua llavor agermanada vol articular la tradició històrica valencianista republicana i nacional valenciana que fins hui ha lluitat i lluita per un País Valencià lliure.

Diada Nacional, 25 d’abril del 2020.

Per un patriotisme valencià republicà

(redactat en 2006)

La intel·lectualitat espanyola identifica la vindicació dels drets històrics valencians amb una reminiscència romàntica i, per tant, contrària als drets dels ciutadans.

I bé, què comporta una suposada racionalitat política sense país, sense territori? El verbalisme progressista té un únic objectiu: obviar el fet de ser valencians nacionals i estructurar políticament la connexió espanyola a través d’un cosmopolitisme provincià, merament descentralitzador. I val a dir que la descentralització anul·la la nostra condició de valencians nacionals. Per tant, quan els polítics [sic] oficials recorren al fàcil recurs del possibilisme, no fan una altra cosa que perpetuar la sucursalització nacional dels valencians, contrària al dret de sobirania. I aquesta estratègia –geopolíticament calculada per l’Estat espanyol– es té estrictament en compte per a actualitzar un tacticisme que únicament cerca perpetuar el modus vivendi i optar per la permissivitat de les estratègies monopolistes afavoridores de l’agressió al nostre litoral i interior.

Què suposa finalment aquest exercici de “realisme polític”?

Permet reproduir mecànicament un sistema de poder que impedeix aconseguir representació parlamentària nacional via l’acord (PSOE-PP) del cinc per cent; implica afermar les condicions de possibilitat per a legitimar la situació de treball submergit (el que es coneix com a “nou esclavatge”); comporta la passivitat, també pactada, per a sumir en una crisi estructural enclavaments que havien caracteritzat un creixement econòmic sostingut, com ara Ontinyent, Alcoi, Elx…

En conclusió, aquesta situació de monopoli polític, orquestrat per organitzacions –i barons territorials– aliens a la nostra cultura política valencianista, condueix a una programada reproducció del complex d’inferioritat dels valencians, que, com sabem, es concreta en sistemàtiques agressions cap a la nostra llengua i cap a ferms conciutadans que denuncien el bandejament del valencià en les institucions que precisament havien de promoure el nostre idioma. I, com no, en agressions cap a valencians nacionals exercides per les forces policials espanyoles.

Aquesta conjuntura, que arranca de la segona restauració borbònica (Constitució de 1978), no és la primera ocasió que demana un patriotisme valencià. És cert. Però també ho és que vers l’any vinent es commemoren els tres-cents anys de la resistència dels maulets contra els botiflers. I és ací, en la perspectiva d’activar el nostre imaginari col·lectiu, que cal impulsar una concepció cultural i política que pose fi a la reproducció de l’imperi de la gestió tecnocràtica hereva del tardofranquisme: l’esperit de Franco envers el sotmetiment de les nacions ibèriques no ha mort!

Així doncs, quina idealitat cal recuperar i mantindre amb orgull pels valencians? Mireu, la trajectòria ve de lluny. Des de Constantí Llombart, precursor contemporani del valencianisme republicà; l’organització València Nova; Faustí Barberà Martí; Miquel Duran i Tortajada; Salvador Donderis; Vicent Tomàs i Martí… són referents que palesen l’esperit de modernitat d’un valencianisme –vigent– desacomplexat. I per què “esperit de modernitat”?  Doncs perquè les lleis constitucionals que ens atorgàrem entre els segles XIII i XVIII no eren pas un recurs extemporani i reaccionari. Es tractava d’ordenar la nostra societat i cultura d’acord amb uns principis polítics igualitaris, molt distints a l’esperit d’hidalguía espanyol.

I, doncs, volem identificar-nos amb l’esperit de Felip V o bé volem optar per la pròpia tradició d’ordenament constitucional que responia a la nostra cultura històrica? La tradició no és sinònim de reacció. La tradició, recordada i reivindicada, respon a la nostra pròpia personalitat com a poble. I és aquesta personalitat (i tots els conscients valencians que l’han mantinguda des del franquisme fins a l’actualitat) la que és responsable que ara i ací encara ens diguem valencians! Cal que no renunciem a la nostra identitat, perquè si hi renunciem serem purament una colònia!

I és precisament en la voluntat política de condicionar –inexorablement– la nostra identitat nacional amb una idealitat republicana i patriota que l’ideari de Rovira i Virgili és significatiu per a recordar-nos que els valencians, com a poble, tenim dret a decidir lliurement el nostre futur.

Els valencianistes republicans dels anys vint i trenta, per bé que conceptuats com a minoritaris, dugueren a terme a una tasca impagable: aquella idea que València no havia de ser un subsistema de Madrid! Que el País València tenia un referent patriòtic propi en agermanament amb els catalans i els mallorquins. València no era –no és– Espanya!

La reivindicació –amb orgull– de la nació valenciana és un deure de fa massa temps marginat pel conjunt dels gestors. De fa massa temps que nosaltres estem judicats com a mers factors folklòrics per part dels polítics borbònics (no oblidem mai allò del Levante Feliz). Diria que ens volen com el bufó de la Cort i la taronja a esprémer. D’altra banda, la vinculació amb Catalunya no ha tingut una col·laboració receptora conduïda per una franca reciprocitat entre germans. Abans de tot, som germans d’una terra que ens reclama un mateix esforç davant d’un enemic comú, que ens vol veure desaparéixer: Espanya. Cal, per tant, activar una relació entre catalans i illencs que enfortisca la mata de jonc, des de la pròpia identitat política, per a fer front al nacionalisme espanyol.

Aquesta era la gran lliçó que mantingué un gran amic dels valencians, Joan Sales. I aquesta és una via vigent per a desespanyolitzar-nos, que és la nostra via per a valencianitzar-nos dins d’una Europa dels pobles. Serem valencians mentre no siguem espanyols! Perquè de la mateixa manera que Fabra ens digué als valencians que la millor forma de dignificar la nostra llengua era recórrer als nostres clàssics, també hem de recordar Sanchis Guarner, que, des de la mateixa concepció del gramàtic català, ens recordà no únicament la tradició d’uns valencians renaixentistes progressistes, sinó –i és el més important– la via del policentrisme convergent: des de cada regió –o nació– abastar una idealitat comuna. I també aquesta va ser la via de Joan Coromines, o la de l’editor Josep M. Casacuberta, en voler que des del País Valencià isquera una Nova Saba que fes front a l’espanyolisme cultural i polític.

Som valencians, no som espanyols. Aquesta idea, sota diferents formes evolutives de la contemporaneïtat, ha sigut defensada per un esperit de relació cultural que, de cap manera, no havia de permetre una definitiva imposició de l’esperit imperial espanyol. Eixe és el nostre republicanisme: contra el domini i la imposició castellanoespanyola.

En aquest sentit, cal refondre el nostre missatge emancipador amb el missatge dels valencianistes dels anys cinquanta. També, la pràctica política dels anys seixanta es concentrà en la via –valenciana– de lluitar pels nostres referents. La llengua, la bandera (originàriament la de la ciutat de València i la quadribarrada) i la història no han de ser moneda de canvi. Són els imaginaris dels nostres lluitadors, dels nostres maulets! Per tant, aquests trets d’identitat no han de ser obstacle per a congriar una unitat nacional valenciana que atenga com a objectiu la fi de la dominació espanyola dels valencians. I lluitar contra aquesta subordinació, ara com ara, té una sola via: afermar la nostra condició nacional valenciana davant Espanya. I dir amb orgull: els valencians no som espanyols!

Per a alguns (o la gran majoria) aquesta proclama serà conseqüència d’una abstracció ideològica ahistòrica. Fora, doncs, de la realitat? No! No es tracta d’això. Es tracta de situar les coses en el seu lloc. El fet de reivindicar activament la nostra nació no implica, és clar, estar fora de la realitat. Fora de la realitat –de la societat!– és estar fora del país. Ignorar les grans mancances estructurals del nostre ecosistema a mans dels nous capitalistes especulatius. Fora del país, en fi, és estar fora del món. Perquè el món es fa de gent i de països. El nostre món és el nostre país. Estimem-lo, ens ho agrairem…

Visca València lliure!

Honor als maulets caiguts en la defensa de la nostra dignitat!

València, 10 desembre de 2006

Dos escrits POLÍTICS de RV/PVE:
(1) POLÍTICA I 25 D’ABRIL.
(2) 25 D’ABRIL DEL 2020: O EXISTÈNCIA POLÍTICA O DESAPARICIÓ

Publicat en el LEVANTE-EMV
per a engrandir cliqueu damunt

(1) POLÍTICA i 25 D’ABRIL

L’essència  d’allò polític ve determinada per distingir qui és l’amic i qui  l’enemic
– Carl Schmitt –

El 25 d’abril de 1707, un dilluns, es va produir la derrota de l’exèrcit aliat austriacista que venia de retirada des de Madrid i varen fer front en Almansa a l’exèrcit borbònic que els perseguia. La derrota va ser aprofitada  perquè l’exercit castellà, entrés a sang i foc al Regne de València -determinat com enemic pels atacants- i cremés ciutats i viles, heroicament defensades pels valencians. Poc importa que no hagueren valencians en aquella batalla d’aquell dilluns, o que el nostre heroi nacional Joan B. Basset estigues, eixos dies, empresonat per ordres del l’Arxiduc Carles, per haver defensat els interessos dels llauradors i ser el cap dels maulets. Allò transcendent que cal destacar és que dels fets militars i conquesta del Regne, es produeix, dos mesos després, el fet polític.
El dimecres 29 de juny de 1707 es va produir el transcendental succés polític: a la casa del Buen Retiro a Madrid, el Borbó Felip V, signa el decret de Nueva Planta pel qual els Regnes d’Aragó i de València eren esborrats del mapa polític d’Europa i, amb l’única base jurídica del “por justo derecho de conquista”, van ser incorporats al Reino de Castilla, rebatejat com España des de la primera Constitución de 1812. Des d’aleshores  totes les constitucions espanyoles, inclosa la republicana de 1931, són hereves d’eixe decret de Nueva Planta de 1707.
Però analitzem amb cura els límits d’este fet polític. Malgrat la conquesta militar borbònica, en aquesta no es va produir, a diferència de la conquesta del territori en 1238 per Jaume I, un nou nomos, un nou repartiment de les terres conquerides. En paraules de Joan Fuster, que ara en el 2020 cal dir no compartim en la mesura que d’elles es pot desprendre una definició de poble valencià excloent, ja que per a nosaltres el poble valencià són tots els residents d’Oriola a Vinaròs, però que recollim perquè ens pot il·lustrar sobre el pensament d’alguns valencians al respecte; diu el suecà:
La fundació del País Valencià per Jaume I, en efecte, no era solament jurídica: era també, si m’és tolerat l’adjectiu, que trio amb totes les reserves, racial.[…]
[…] Els valencians, de fet, eren els altres: els ‘no-moros’. I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som – en la mesura en què ho som.

Amb la conquesta borbònica dels castellans no hi ha un nou nomos, no hi ha cap Llibre de Repartiment de donacions de terres. El poble valencià resta intacte, en les terres valencianes. Els valencians vàrem ser conquerits militarment i desposseïts del nostre caràcter polític, però de cap manera substituïts per uns altres.  Els valencians -el poble valencià- vàrem ser  conquerits, el territori ens resta ocupat militarment i som una colònia regida per una LOE, però no hem desaparegut. Hi som arrelats a la terra i el Poble valencià ha arribat viu al segle XXI.
L’Estat borbònic en 1707, en la seua condició d’unitat essencialment política i d’atribució del ius belli, va determinar que el Poble valencià era el seu enemic, va decidir combatre’l, conquerir el seu territori i sotmetre’l. Però no va poder  substituir-lo. El Poble valencià -llavors- també va determinar qui era el seu enemic.
Passem al 2020. Un poble que existeix políticament o que aspira a existir políticament o a no desaparèixer políticament, no pot prescindir de determinar i distingir per si mateix, arribat el cas, entre l’amic i l’enemic, i d’assumir el risc corresponent. Si un poble deixa de fer esta distinció, si renuncia a ella, està renunciant a la seua existència política. Si un poble té por dels riscs o penalitats vinculats a l’existència política, allò que ocorrerà és que sorgirà un altre poble que l’eximirà dels uns i de les altres,  assumint la seua “protecció contra els enemics exteriors” i en conseqüència el domini polític; serà llavors el ‘protector’ el que determine qui és l’enemic, sobre la base del nexe extern de protecció i obediència. Del senyor feudal envers els vassalls. De l’Estat imperial envers les colònies. El protego ergo obligo és el cogito ergo sum de l’Estat.
Els valencians, el Poble valencià d’Oriola a Vinaròs, en este 25 d’abril, hem de plantejar-nos que si no volem renunciar a la nostra existència, aleshores ens caldrà existir políticament  i això passa inexorablement per determinar qui són els nostres amics i qui els nostres enemics i -amb això- assumir el cost que els pobles lliures i sobirans han de pagar per ser-ho.
O existència política, o desaparició.
Pàtria valenciana o mort.

Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 25 d’abril del 2020

(2) 25 d’abril del 2020: existència política o desaparició -publicat a Nosaltres La Veu-