Publicat en el LEVANTE-EMV
per a engrandir cliqueu damunt

(1) POLÍTICA i 25 D’ABRIL

L’essència  d’allò polític ve determinada per distingir qui és l’amic i qui  l’enemic
– Carl Schmitt –
El 25 d’abril de 1707, un dilluns, es va produir la derrota de l’exèrcit aliat austriacista que venia de retirada des de Madrid i varen fer front en Almansa a l’exèrcit borbònic que els perseguia. La derrota va ser aprofitada  perquè l’exercit castellà, entrés a sang i foc al Regne de València -determinat com enemic pels atacants- i cremés ciutats i viles, heroicament defensades pels valencians. Poc importa que no hagueren valencians en aquella batalla d’aquell dilluns, o que el nostre heroi nacional Joan B. Basset estigues, eixos dies, empresonat per ordres del l’Arxiduc Carles, per haver defensat els interessos dels llauradors i ser el cap dels maulets. Allò transcendent que cal destacar és que dels fets militars i conquesta del Regne, es produeix, dos mesos després, el fet polític.
El dimecres 29 de juny de 1707 es va produir el transcendental succés polític: a la casa del Buen Retiro a Madrid, el Borbó Felip V, signa el decret de Nueva Planta pel qual els Regnes d’Aragó i de València eren esborrats del mapa polític d’Europa i, amb l’única base jurídica del “por justo derecho de conquista”, van ser incorporats al Reino de Castilla, rebatejat com España des de la primera Constitución de 1812. Des d’aleshores  totes les constitucions espanyoles, inclosa la republicana de 1931, són hereves d’eixe decret de Nueva Planta de 1707.
Però analitzem amb cura els límits d’este fet polític. Malgrat la conquesta militar borbònica, en aquesta no es va produir, a diferència de la conquesta del territori en 1238 per Jaume I, un nou nomos, un nou repartiment de les terres conquerides. En paraules de Joan Fuster, que ara en el 2020 cal dir no compartim en la mesura que d’elles es pot desprendre una definició de poble valencià excloent, ja que per a nosaltres el poble valencià són tots els residents d’Oriola a Vinaròs, però que recollim perquè ens pot il·lustrar sobre el pensament d’alguns valencians al respecte; diu el suecà:
La fundació del País Valencià per Jaume I, en efecte, no era solament jurídica: era també, si m’és tolerat l’adjectiu, que trio amb totes les reserves, racial.[…]
[…] Els valencians, de fet, eren els altres: els ‘no-moros’. I amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som – en la mesura en què ho som.

Amb la conquesta borbònica dels castellans no hi ha un nou nomos, no hi ha cap Llibre de Repartiment de donacions de terres. El poble valencià resta intacte, en les terres valencianes. Els valencians vàrem ser conquerits militarment i desposseïts del nostre caràcter polític, però de cap manera substituïts per uns altres.  Els valencians -el poble valencià- vàrem ser  conquerits, el territori ens resta ocupat militarment i som una colònia regida per una LOE, però no hem desaparegut. Hi som arrelats a la terra i el Poble valencià ha arribat viu al segle XXI.
L’Estat borbònic en 1707, en la seua condició d’unitat essencialment política i d’atribució del ius belli, va determinar que el Poble valencià era el seu enemic, va decidir combatre’l, conquerir el seu territori i sotmetre’l. Però no va poder  substituir-lo. El Poble valencià -llavors- també va determinar qui era el seu enemic.
Passem al 2020. Un poble que existeix políticament o que aspira a existir políticament o a no desaparèixer políticament, no pot prescindir de determinar i distingir per si mateix, arribat el cas, entre l’amic i l’enemic, i d’assumir el risc corresponent. Si un poble deixa de fer esta distinció, si renuncia a ella, està renunciant a la seua existència política. Si un poble té por dels riscs o penalitats vinculats a l’existència política, allò que ocorrerà és que sorgirà un altre poble que l’eximirà dels uns i de les altres,  assumint la seua “protecció contra els enemics exteriors” i en conseqüència el domini polític; serà llavors el ‘protector’ el que determine qui és l’enemic, sobre la base del nexe extern de protecció i obediència. Del senyor feudal envers els vassalls. De l’Estat imperial envers les colònies. El protego ergo obligo és el cogito ergo sum de l’Estat.
Els valencians, el Poble valencià d’Oriola a Vinaròs, en este 25 d’abril, hem de plantejar-nos que si no volem renunciar a la nostra existència, aleshores ens caldrà existir políticament  i això passa inexorablement per determinar qui són els nostres amics i qui els nostres enemics i -amb això- assumir el cost que els pobles lliures i sobirans han de pagar per ser-ho.
O existència política, o desaparició.
Pàtria valenciana o mort.

Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 25 d’abril del 2020

(2) 25 d’abril del 2020: existència política o desaparició -publicat a Nosaltres La Veu-