9 d’Octubre. Concentració de RV/PVE a les 17:30 a la plaça dels Furs a la Porta de Serrans. DE REGNE A REPÚBLICA
Arxiu de la categoria: procés valencià republicà
RV/PVE davant el 9 d’Octubre del 2020: si el poble valencià vol existir políticament, ens cal un Estat
ELS VALENCIANS SOM UN NACIÓ
Article relacionat publicat a LA VEU:
El congrés constituent de JxC i els valencians
per Josep Gomis, RV/PVE
DECLARACIÓ DE RV/PVE SOBRE LA NACIÓ DELS VALENCIANS
- RV/PVE fa seus els acords del tractat internacional de la Convenció de Montevideo de 1933 i de l’adhesió que fa a ells el Comité Badinter de la UE. En ells es conclou que és la voluntat dels habitants d’un territori allò que ha de prevaldre sobre qualsevol altra qüestió per a esdevindre Estat i que l’Estat com a subjecte de dret internacional ha de reunir els següents requisits: (a) una població permanent, (b) un territori definit, (c) un govern, i (d) la capacitat d’entrar en relacions amb els altres estats.
- RV/PVE és un partit independentiste que aspira a que el País Valencià esdevinga un Estat lliure i sobirà en forma de República Valenciana i que la seua bandera onege en la seu de les Nacions Unides.
- En aquest sentit i davant de la pregunta: quina és la nació dels valencians? la resposta de RV/PVE és: la nació dels valencians, la d’aquells que aspirem a que el País Valencià siga un Estat lliure i sobirà en forma de República Valenciana […i que la seua bandera onege en la seu de les Nacions Unides], és la Nació Valenciana.
- RV/PVE, en conseqüència, rebutja que el País Valencià, lliure i sobirà, puga pertànyer o formar part de qualsevol altra nació que no siga la valenciana.
Assemblea de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 23 d’agost del 2020
Interessants vídeos del 2011, a favor i en contra de la República Valenciana. En maig, la coalició ENV-RV/PVE defensa Per què la República Valenciana? i en desembre MDT, PCPE-PV, PCPV-PCE i RV/PVE debaten sobre: Per què no la República Valenciana?
PRIMER VÍDEO (maig 2011 a l’Hotel Inglés)
El 22 de maig del 2011, es van celebrar eleccions autonòmiques i locals i Esquerra Nacionalista Valenciana i República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu (ENV-RV/PVE) van presentar una candidatura a les Corts valencianes, encapçalada per Nicolau Colomar, i a l’Ajuntament de València. encapçalada per Albert Marín. El 18 de maig del 2011, a l’Hotel Inglés de València es va fer la presentació de les candidatures amb el títol de Per què la República Valenciana? i el vídeo que ve a continuació reflecteixen les intervencions.
SEGON VÍDEO (desembre 2011, S.C. Micalet)
El segon vídeo que mostrem es va gravar també en l’any 2011, quan encara el procés independentista català no s’havia fet visible amb claredat i al País Valencià RV/PVE ja advocava des del 2007, any de la seua fundació, per la República Valenciana i el moviment sobiranista valencià republicà de l’ACR Constantí Llombart amb ENV, ja des del 2004.
El divendres 16 de desembre del 2011, l’ACR Constantí Llombart va organitzar una taula rodona, a proposta de RV/PVE que va lliurar un document que es pot baixar des d’ACÍ, per a ser debatut i va convidar als partits marxistes PCPE-PV, MDT, PCPV-PCE, PSAN i PCEml a debatre’l, a la Societat Coral el Micalet a València, en una taula sobre el document lliurat, amb el títol Per què no la República Valenciana?
El PSAN i el PCEml, van declinar la participació com a ponents i la mesa va estar formada finalment per, d’esquerra a dreta, Toni Infante (MDT), Paco Tendero (PCPE-PV), César Lledó (moderador i coordinador de la CPVR), Rafa Pla (PCPV-PCE) i Víctor Baeta (RV/PVE).
(…)
El video és de difícil audició fet que al costat de la sala hi havia un sopar festiu i també per la mala vocalització d’algun ponent com Víctor Baeta que per a més inri en comptes de parlar al micro ho fa als costats, però ho fem públic per l’interés d’alguns posicionaments, sobre tot els contraris a la República Valenciana, intervencions que s’escolten perfectament. Un vídeo interessant vist ara, després de quasi deu anys de la seua realització. Cal també destacar que fet que hi havia tres posicionaments polítics, l’espanyol, el català i el valencià, els ponents entrecreuen els arguments sense cenyir-se massa al tema del debat: Per què no la República Valenciana? Amb tot recomanem la seua visió.
(…)
ANNA notícies recupera estos vídeos dels seus arxius perquè per una caiguda de la pàgina, s’havien perdut totes les notícies anteriors al 2012
El Levante-EMV ha volgut primar que la concentració republicana es feia al País Valencià i no a Castilla-León, posem per cas.
RV/PVE tradueix el treball Sobre el leninisme de Mario Marco
Per llegir en PDF el treball Sobre el leninisme cliqueu damunt
Per considerar-lo d’interés transcrivim l’apartat dedicat a la qüestió nacional i colonial
9. Qüestió nacional i colonial
En les dècades finals del segle XIX, els principals dirigents del Partit Bolxevic, i per tant Lenin, es van veure embolicats en un interessant debat amb altres personalitats del moviment socialdemòcrata internacional sobre la qüestió nacional i imperialista. Els ideòlegs de l’oportunisme de dretes en tractar aquesta temàtica la centraven única i exclusivament a les nacions sense estat d’Europa, obviant les cruels realitats colonials. En aquest sentit, el màxim que es reconeixia a les nacions oprimides d’Europa era el dret a l’autonomia, i en alguns casos, com a molt, l’autonomia cultural. Sota aquesta idea, l’única cosa que es donava era el dret al fet que la nació tinguera les seues institucions culturals, deixant el poder polític en mans de la nació dominant. Així, a més, podien arribar a justificar-se annexions, com la de Bòsnia i Hercegovina per part de l’imperi austro-hongarés en 1908, total si es respectava un mínim de dret d’autonomia o el d’autonomia cultural, bé poc importava a quin imperi o estat s’enquadrara aqueixa nació.
Al mateix temps, altres autors pensaran que el nacionalisme era una cosa clarament burgesa, una forma d’alienació per part de les oligarquies, ja fora en les nacions oprimides o en les nacions opressores, per a aconseguir els seus objectius i desviar a les capes treballadores dels seus interessos i objectius. No obstant això, amb el leninisme, es canviarà aquesta percepció:
1r L’opressió nacional no sols afecta a la burgesia, sinó també als obrers. De fet li és més perjudicial a aquests que a la classe burgesa, perquè les restriccions a l’ús de la seua llengua materna i als seus esquemes antropològics poden retardar la seua presa de consciència i la seua organització en la defensa dels seus drets laborals, socials i polítics.
2n En conseqüència, el moviment obrer d’una nacionalitat oprimida hauria de donar suport a aquells aspectes que les burgesies nacionalistes proposen que siguen democràtics, i que els beneficie com a classe treballadora. Ara bé, ha de rebutjar aquells altres que vagen en contra d’ells i els indisposen contra els obrers d’altres nacionalitats, evitant el xovinisme i la xenofòbia.
3r Els obrers de les nacionalitats dominants han de donar suport a aquestes reivindicacions nacionalistes, perquè en cas contrari estarien fent costat a la seua burgesia i indisposant-se contra la classe obrera de les nacions oprimides. Així es trencaria el principi de l’internacionalisme proletari, i s’estaria servint als interessos del capitalisme més que als de la classe obrera.
4t El moviment obrer ha de defensar el dret a l’autodeterminació, perquè és el just i servirà per a mantindre la unitat dels obrers per damunt de les nacionalitats. Aquelles nacions que democràticament trien romandre en un estat plurinacional han de ser tractades en igualtat de condicions, amb tots els seus drets nacionals reconeguts (ús de llengua, religió, folklore, autogovern, etc.)
5é Les nacions són un producte històric de l’ascens del capitalisme. Ara bé, no sorgeixen del no-res, sinó de processos històrics de llarg termini. La defensa d’una nacionalitat no necessàriament és una cosa burgesa, perquè segons les circumstàncies pot obeir als interessos dels obrers i el conjunt del Poble Treballador.
6é La qüestió nacional a Europa quedava lligada a la qüestió colonial, entenent-se que era obligació dels moviments proletaris dels països del centre capitalista el fer costat als moviments d’alliberament de les colònies. És més, la necessitat d’enderrocar al capitalisme implicava l’aliança entre tots dos tipus de moviments, sempre que els moviments d’emancipació de les colònies comportaren l’afebliment del sistema capitalista i imperialista.
7é Aquesta col·laboració entre tots dos moviments és un requisit imprescindible per a la creació d’una economia socialista mundial. D’ací es deriven dues tendències en la qüestió nacional: la tendència a crear estats independents i lliures de l’opressió nacional i colonial, i d’altra banda la tendència a l’acostament econòmic entre les nacions, causat per l’aparició d’un mercat i una economia mundial. Per al capitalisme imperialista resoldre aquesta contradicció és una cosa impossible, perquè aposta per la guerra, la conquesta i la subjecció nacional. No obstant això, per al leninisme és més que possible, perquè aposta per la unió voluntària i el lliure consentiment entre les nacions. En el fons, s’està apostant a llarg termini per unions polítiques supranacionals, que arriben a abastar al conjunt planetari. Però per a aconseguir això, és necessari educar al proletariat de les nacions dominants en el dret d’autodeterminació de les nacions oprimides.
PCPV i RV/PVE discrepen sobre el caràcter de la CPVR. Dissabte, 21 setembre a Elx, es dilucidà el seu futur.
ANNA notícies.
La CPVR, en la seua segona època, va arrancar de manera prometedora amb la Declaració Republicana de Sagunt, on un centenar de càrrecs públics valencians (senadores, diputades del Congrés, diputades de les Corts valencianes, alcaldes i regidors) la van signar, i que el 13 de maig del 2018 es va fer públic en les Alquerietes, en el mateix lloc on Martínez Campos instaurà la primera restauració borbònica després de la I República.
Des de llavors i degut a les continues convocatòries electorals, la seua activitat ha quedat inèdita i la seua capacitat d’influir en els anomenats partits republicans per dur endavant una proposta rupturista i republicana ha estat nul·la.
Cal destacar que al si de la CPVR sols estan adherits oficialment el PCPV (membre d’EUPV), ENV, Est. Val i RV/PVE. La resta de persones la majoria de Podemos, EUPV, ERPV i Compromís, ho estan a títol individual sense que les seues respectives organitzacions tinguen interès en pertànyer a una coordinadora de caràcter rupturista amb el règim del 78/39, segons està escrit en el document ideològic amb que es va encetar esta segona etapa de la CPVR i que porta per títol PER LA RUPTURA I LA REPÚBLICA.
La darrera reunió de la CPVR va ser en febrer del 2019. Ara després de set mesos d’inactivitat, es torna a reunir.
En el punt 4 de l’ordre del dia apareix una proposta de RV/PVE que diu: Proposta de RV/PVE sobre la conversió de la CPVR en una organització de masses, susceptible de convertir-se en aparell electoral a manca d’ofertes rupturistes i republicanes. (entenent aquestes ‘ofertes’ AMB CAPACITAT D’ENTRAR EN LES INSTITUCIONS)
Esta proposta de RV/PVE entra en contradicció amb tots aquells membres de la CPVR que malgrat manifestar-se d’acord amb els principis rupturistes i republicans de la Coordinadora, es deuen també, en consciència, a la disciplina de llurs partits, que consideren que la Constitució del 78 encara té recorregut i no plantegen en els seus programes electorals una ruptura amb aquest regim dinàstic, com si ho fan -en la pràctica- els republicans catalans.
Davant d’esta proposta, Rafael Pla, representant del PCPV-PCE en la CPVR, partit membre d’EUPV que forma part del pacte i govern del Botànic II, al costat del PSOE, partit aferrissadament dinàstic i del 155, ja ha manifestat el seu desacord dient: “convertir la CPVR en una plataforma electoral supondría que dejara de ser una plataforma republicana unitaria. No tiene sentido”
Al mateix temps la petició del lider de Podemos, Pablo Iglesias, a Felipe Borbón perquè faça d’intermediari per assolir un acord amb el partit del 155 i dinàstic, PSOE, no deixa de ser un escàndol i el moment més baix del suposat republicanisme d’alguns partits.
Davant d’este panorama decebedor i desmobilitzador, la proposta de RV/PVE ve a aguditzar les contradiccions en el si de la CPVR i a encarar als seus membres a decidir si volen que la Coordinadora esdevinga en una organització amb capacitat d’influir políticament al País Valencià per a portar a les institucions a diputats i regidors rupturistes i republicans per un procés constituent valencià o com fins ara ha estat, ser el cau nostàlgic i inoperant on les direccions dels partits de fet dinàstics, envien als seus afiliats republicans per tenir-los entretinguts i perquè no molesten massa en llurs organitzacions.
D’allò semblant a la utilització de la CPVR com a cau de dissidents molestos -en aquest cas republicans- per part dels partits institucionals amb comunió amb el regim del 78, es podria dir d’altres ‘organitzacions de la societat -dita- civil’ sensibles amb la destrucció de la identitat valenciana i/o preocupats per l’absència de democràcia i l’existència de presos polítics i exiliats al Reino de España.
Intervenció de VBS en nom de la coalició ENV-RV/PVE en homenatge a Vicent Marco Miranda el 21 de desembre del 2014
Per la seua vigència reproduïm la intervenció de Víctor Baeta en nom de la coalició, llavors, d’ENV-RV/PVE, en l’homenatge que se li va retre a Vicent Marco Miranda el diumenge 21 de desembre del 2014, al cementeri de València. Quan el PPCV encara presidia la Generalitat i les, anomenades, esquerres valencianes feien d’oposició.
Intervenció de Víctor Baeta en nom de la coalició ENV-RV/PVE
Vicent Marco Miranda va morir el mateix any que jo vaig néixer. En 1946. Han passat 68 anys.
Quan en 1934, ara fa 80 anys, Vicent Marco Miranda es va despenjar del lerrouxisme en que havia esdevingut el seu partit, el PURA, i va fundar Esquerra Valenciana, el grau d’autogovern que desitjava per al País Valencià era (com ha dit abans Pilar Navarro) el d’un Estatut d’Autonomia. Però el Govern de la República espanyola, amb capitalitat a València, (com també ha dit abans Pilar Navarro) ho va impedir. Aquesta aspiració del valencianisme polític, assolir un Estatut d’Autonomia, es va fer realitat l’u de juliol de 1982, dins de la Constitució de 1978, amb una LOE (Llei Orgànica Espanyola) que va signar el Rei elegit per Franco.
Tenim un Estatut espanyol des de fa 32 anys. I alguns valencians, no sabem quants, constatem que aquesta Llei Orgànica que precisa sempre de l’aprovació del parlament de Madrid, no ens evita l’espoli a que som sotmesos els valencians per part de l’Estat espanyol i no ens possibilita una societat de benestar. Constatem que l’espoli, les lleis i les institucions espanyoles ens duen als valencians a la misèria.
Per superar aquesta situació els partits valencians d’esquerra centren la seua acció política en desplaçar de les institucions autonòmiques els partits valencians de dreta. Per a ells la contradicció principal és la que enfronta a la dreta valenciana i a l’esquerra valenciana, en el marc autonòmic i dins del Regne d’Espanya. Ens diuen que al desplaçar de les institucions autonòmiques la dreta valenciana per posar-se ells, l’esquerra valenciana, els problemes quedaran resolts.
Però per a nosaltres, sobiranistes valencians republicans d’ENV-RV/PVE, la institució autonòmica és una broma macabra. Els partits institucionals ens volen fer creure que l’Autonomia té una veritable capacitat de transformació social. Ens volen fer creure que aquesta institució disposa de veritable poder polític i recursos econòmics per solucionar els problemes dels valencians i que la mala gestió de la dreta valenciana, ens diu l’esquerra valenciana, és l’origen dels mals.
Aquesta contradicció ful entre valencians, en el si d’una institució de joguina més pròpia de la senyoreta Pepis, amaga la que nosaltres considerem contradicció principal, aquella que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola.
La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos parasitaris de l’Estat espanyol.
Ara, en el 2014, aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat valencià que faça possible l’economia que sempre ens ha caracteritzat als valencians com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que des de sempre ens han importat des de l’Estat espanyol, amb les seues lleis i els seus agents.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb aquesta bandera [Baeta en eixe moment ha onejat la bandera que duia] de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva. Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte per guanyar en competitivitat, però no baixant els salaris, sinó en millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa, per eixir del pou on estem els valencians. Ens cal una proposta política valenciana que, sense ambigüitats ni eufemismes es presente electoralment per a donar a conèixer als valencians el camí per a arribar al nostre Estat valencià de benestar. Cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, poder assolir el nostre Estat valencià. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
– aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos dels valencians.
– refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
Imagine que Vicent Marco Miranda estaria hui al nostre costat defensant aquesta proposta sobiranista valenciana republicana que, pensem, tots els partits presents ací compartim.
Cementeri de València, davant la tomba de Vicent Marco Miranda, 21 desembre del 2014.
Del perquè cal reivindicar la República Valenciana…
El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els valencians sense cap “interpel·lació”. Article de Josep Gomis
El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els valencians sense cap “interpel·lació”.
article de Josep Gomis
L’article de Josep Barbera (JB), president de la Federació valenciana d’ERC/ER/E ‘Obrir el front valencià’, publicat al digital català ELNACIONAL.CAT mereixen unes reflexions.
El primer que ens hauríem de preguntar, per esbrinar allò que JB ens està proposant, és saber quina proposta política té el seu partit per al País Valencià. Si ens atenem als seus estatuts l’article 2 diu:
Article 2. Objectiu Esquerra Republicana té com a objectiu la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i l’assoliment d’una societat més justa i solidària, sense desigualtats entre les persones i els territoris. (…).
Entenem doncs que de la mateixa manera que per a Ximo Puig, Isabel Bonig i Mónica Oltra, els valencians formem part de llur Nació espanyola, per a JB, els valencians formem part de la seua Nació catalana. Puig, Bonig, Oltra i Barberà, són polítics i en conseqüència el concepte de ‘nació’, entenem, ha de ser polític i es concreta en l’existència i defensa d’un Estat espanyol -realment existent- per als primers i català -en construcció, ampliant les quatre províncies- per a JB. Cap problema. Com ell diu ‘tot legítim’.
Aclarit llavors l’objectiu polític de JB i del seu partit, on rau el motiu del seu article?
Ho direm ras i curt.
Al nostre entendre advoca implícitament perquè la direcció d’ERC/ER/E a Barcelona, després dels reiterats fracassos electorals d’ERPV, no se’ls passe pel cap tancar la Federació valenciana.
Ni més ni menys. La ‘República Catalana’, hauríem de dir també ‘estricta’, en el seu trànsit per a esdevindre ‘completa’, ha de tenir passat el Sénia, els seus defensors homologats i en nòmina. Ha de mantenir contra vent i marees a ERPV, per l’interès dels valencians de nació catalana, però també i sobre tot per als d’allà dalt, per a no entrar en conflicte -ERC- amb els pre-polítics de l’EI, també defensors de la ‘nació sencera’.
Puig, Bonig, Oltra i Barberà, cadascú en la seua vessant, són sucursalistes. Representen a la gran majoria de valencians que els hi dona vertigen anar a soles per el món. Amb els espanyols o amb els catalans, però mai a soles com a valencians.
Amb tot l’article de JB, malgrat la seua motivació implícita, té una consideració que cal destacar i que cal donar suport. Des del sobiranisme valencià republicà cal donar suport als republicans catalans i al seu objectiu d’assolir la República Catalana. Obrir un front republicà al País Valencià, que una vegada més els fusterians no concreten, a hores d’ara és, si no es concreta, obrir-lo espanyol o com JB insinua comprometent als catalans a traspassar les seues quatre províncies -“interpel·lant” diu JB els catalans als valencians de Nació catalana dispersos en altres opcions electorals-, és a dir obrir un ‘front català’ al País Valencià, un veritable aprofundiment del suïcidi polític.
La millor defensa de la República Catalana, passat el Sénia, és reivindicar i fer possible la República Valenciana. La prova del cotó, que distingís a un sobiranista/independentista valencià republicà d’un sucursalista, és reivindicar, al costat i sent solidari amb la República Catalana, la República Valenciana.
El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els republicans valencians sense cap interpel·lació de ningú. Prou problemes ja tenen els republicans catalans com per a afegir-ne més, com per a demanar-los que es fiquen en el vesper valencià. Allò que més ens agrairan els republicans catalans és que els valencians els obrim un front republicà solidari amb ells, però veritablement valencià. Que lluitem per la República Valenciana, lliure i sobirana. Això sí serà obrir un veritable ‘front valencià’.
Josep Gomis, membre de l’Executiva de RV/PVE (República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu)
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 17 de juliol de 2019