Arxiu de la categoria: Llengua

Comunicat Oficial de l’AVL sobre de la sentència dictada pel Tribunal Suprem en què anul·la diversos preceptes del Decret 61/2017,

Comunicat Oficial de l’AVL

 València, 16 de juny del 2020

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tingut coneixement del contingut de la sentència dictada pel Tribunal Suprem en què anul·la diversos preceptes del Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat.

En primer lloc, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua vol manifestar que no compartix l’argumentació utilitzada pel tribunal referida a la falta de validesa jurídica del concepte «àmbit lingüístic». Este concepte està plenament assumit pel nostre ordenament jurídic en l’article 4 de la Llei 7/1998, de Creació de l’AVL, en el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa i la denominació de l’entitat del valencià, aprovat per la institució l’any 2005, i  per les definicions de valencià i català que figuren en el Diccionari normatiu valencià. Cal recordar que l’Estatut d’Autonomia, que forma part del bloc de constitucionalitat, determina que l’AVL és la institució de la Generalitat Valenciana que té la competència per a establir quina és la naturalesa i l’entitat del valencià. D’altra banda, el fet d’impedir la comunicació en la llengua compartida entre administracions públiques de diferents comunitats autònomes vulnera la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, signada i ratificada per Espanya.

A més, la sentència no protegix la igualtat dels ciutadans pel que fa als seus drets lingüístics, ja que impedix l’adopció de les mesures més bàsiques de foment de l’ús del valencià, les quals són una obligació per a totes les administracions i institucions públiques. La finalitat del Decret del Consell era assolir una presència equitativa de les dos llengües oficials en l’àmbit de l’Administració valenciana.

En vista de la sentència, que considerem contrària a la normalització del valencià, es fa evident una vegada més que hi ha una necessitat urgent d’establir el requisit lingüístic d’accés a la funció pública per a poder garantir el dret de tots els valencians a ser atesos i rebre els escrits administratius en la seua llengua preferent.

Finalment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona suport al Consell en totes aquelles accions que puga emprendre per a la defensa de l’ús i la normalització del valencià en l’Administració Pública.

València, 16 de juny del 2020

L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua i… Si surts de la fila, et fotran un tret

L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua… per Diana Coromines

Dimarts, 5 de juliol de 2016 (Barcelona)

M’han dit moltes vegades «no te entiendo», però això d’avui ha estat delirant perquè m’hi he trobat en un dinar amb un membre de la Generalitat. Quan he arribat al restaurant de l’Hotel Neri, acompanyada d’un grup de periodistes estrangers que són de visita a Catalunya, la noia de la porta m’ha rebut amb el clàssic «En español. No entiendo el catalán». M’he quedat veient visions. Reserves una sala en un dels ‒se suposa‒ millors restaurants del centre de Barcelona per fer-hi un dinar amb el conseller d’exteriors del govern de Catalunya, i tenen la barra d’exigir-te que els parlis en espanyol.
Jo hi he insistit fent gestos de mala gana. Em rebenta que no et vulguin entendre, sobretot quan l’interlocutor no és capaç de sortir del seu replec mental mandrós ni per sostenir una comunicació bilingüe de nen d’escola bressol: «Tenim una sala reservada per Diplocat», he dit recalcant molt sala i reservada, «per dinar amb el conseller Raül Romeva». Però ella res: «no entiendo». Per no fer el número davant dels periodistes he passat rabent cap a dins, i de seguida he vist la sala que ens tocava perquè el Romeva ja hi era.

Un cop fetes les presentacions i mentre els periodistes s’anaven asseient i xerraven ‒ells i el nostre ministre d’exteriors‒ de la calor insuportable en un castellà d’accents creatius, me n’he anat a la barra a preguntar per l’encarregat. El noi en qüestió, alt i amb els ulls molt blaus, m’ha mirat amb expressió angelical. Quan li he fet saber, però, que era inacceptable que tinguessin a la porta algú que no entén un borrall de català, se m’ha posat fet un pinxo de barri. «Tu quin problema tens?», m’ha dit, falcant-se la safata sota les aixelles com si es posés un escut. «El problema el teniu vosaltres», li he dit jo. «Esteu incomplint la llei de política lingüística i el codi de consum».

Ha reaccionat com un energumen: «Nosaltres no incomplim res. Però qui t’has cregut que ets, tu?», m’ha dit, encorbant-se tot ell cap endavant com qui mira de compensar amb més presència física un argument que justeja. «Doncs mira: una ciutadana que té uns drets lingüístics. I me’ls esteu trepitjant». Llavors ell ha apujat l’aposta: «Ja t’ho diré jo, qui ets: TU no ets ningú. NO ETS ningú». Caram, he pensat. El proper pas és que et trenqui la cara. M’he apartat una mica i li he fet un gest amb el palmell obert, com volent dir que després ja en parlaríem.
He desfet el camí fins a trobar la sala que ens havien reservat, on ja hi eren tots: l’Albert Royo, secretari general de Diplocat, el Romeva i els periodistes, entre ells un del New York Times, dos d’holandesos, un austríac i un parell d’alemanyes que ja coneixia. El Royo ha fet una introducció breu, i mentre la cap de premsa del Romeva repartia un dossier sobre la commemoració dels 80 anys de la guerra civil, han entrat dos cambrers per servir el vi; entre ells el pillet de barri. Quan m’ha vist s’ha quedat blanc. Li he fet un senyal perquè se m’apropés, i ha vingut com un xaiet. Li he demanat el seu nom i cognoms i els he anotat en un paper. «No vull vi, gràcies», li he dit.

Per un moment he tingut la temptació de comentar l’incident al Royo en veu baixa, però de seguida ho he descartat. De bars i restaurants que es riuen de la nostra llengua i de tots nosaltres a la cara n’és ple, però el cas d’avui era doblement greu perquè el Neri és un restaurant on alts càrrecs de la Generalitat dinen sovint. Com és possible que tinguin la barra de maltractar lingüísticament la clientela i fins i tot de presumir-ne? Molt fàcil: ningú no els deu haver exigit que compleixin la llei. Mentre jo pensava això, el Romeva explicava en to greu les calamitats que havien passat, ell i la resta d’eurodiputats catalans, en l’intent fallit d’aconseguir que el català fos oficial a la Unió Europea.
Llavors he decidit fer un tuit. Els efectes lents i burocràtics, analògics, del full de reclamació ‒l’únic recurs que abans teníem‒ avui fa riure en comparació amb l’onada explosiva de les xarxes. «Es francamente incomprensible», deia el Romeva, mentre Twitter treia fum. «No podemos usar normalmente el catalán en Europa porque los españoles nos lo impiden!». Els periodistes se’l miraven encuriosits. «Nosotros hablamos catalán y castellano, no tenemos ningún problema». Potser es preguntaven a què treu cap, aquesta defensa èpica del català a Europa, si todos hablan gustosamente el español, començant pel ministre d’exteriors, que en una reunió amb periodistes estrangers prefereix el castellà abans que l’anglès? Quan hem arribat a les postres, el meu tuit ja tenia centenars de repiulades i comentaris.

Al vespre m’ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m’ha dit amb un punt de sorpresa a la veu. «He vist el teu tuit. Què ha passat?». Li he explicat el cas resumidament mentre ella escoltava en silenci. Com que m’ha semblat que dubtava, ho he rematat amb un missatge que deixés poc marge a fugides d’estudi: «Ha estat escandalós. Aquesta gent incompleix la llei i tracten els clients catalanoparlants com un drap brut. Espero que el meu govern em defensi».
http://www.dianacoromines.cat/blog/lhotel-neri-el-nostre-govern-i-la-comedia-de-la-llengua

Si surts de la fila, et fotran un tret

Dimecres, 6 de juliol de 2016 (Barcelona)

Avui a mig matí m’ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m’ha dit amb aquella veu càlida però tremolosa, com si tingués massa escrúpols per mostrar-se cínica: «Els del restaurant Neri estan molt enfadats amb el teu tuit». «Enfadats?», li he dit jo, sense poder-m’ho creure. «Qui està enfadada sóc jo. Et sembla normal que et diguin que no ets ningú per haver-los exigit que compleixin la llei? I els ofesos són ells? A qui ha de defensar, l’administració? Al ciutadà vexat o a l’empresa espanyolista de torn, que es riu de les nostres lleis?».
«Sí, sí» em deia amb aquell to de sorpresa permanent mentre jo m’esforçava a parlar amb tranquil·litat, com qui confia que davant seu hi té un govern seriós i no una administració bleda i colonial. «És que el conseller està molt nerviós», m’ha dit finalment, «però ja li explicaré com va anar». Nerviós, el conseller? «I em demaneu explicacions a mi, en lloc de demanar-les al director del restaurant? Em sembla increïble». M’ha dit que no patís ‒no devia saber què més dir-me‒ i que ja parlaríem més tard.

Llavors el Royo m’ha cridat al seu despatx. Abans que em sortís amb qualsevol estirabot, m’he avançat: «Trobo molt gros això que està passant amb el tema del Neri». «Què vols dir?», ha dit aixecant els ulls dels papers que tenia al davant, amb un parpelleig llarg i escèptic. Es veu que no s’havia assabentat de res; he començat a fer-n’hi cinc cèntims, però llavors li han passat una trucada i he sortit. Quan ha acabat m’ha tornat a cridar. «Ara he vist el teu tuit», ha dit tot seriós. «Com se t’acut fer-lo sense dir-me’n res? Que tens un munt de seguidors, per l’amor de Déu! El proper dia m’ho dius abans a mi».

«Vinga, Albert», he protestat. «Què hauries fet, si t’ho hagués explicat? M’hauries dit: no em vinguis amb històries, maca, que ja tenim prou feina. Copet a l’espatlla i avall. I això no podia quedar així. Es tracta d’un restaurant que té com a client el govern de Catalunya». «No, no, no», m’ha interromput amb aquell posat de gentleman d’Eton. «Les coses no funcionen així. Tu m’ho comentes a mi, que sóc el teu cap, i si cal després es prenen mesures». «Mesures com què?», he dit jo. «Donar-los ànims i un fullet pedagògic? A una gent que es carrega els drets bàsics dels catalans i ens escup a la cara?».

Quan li he dit que demanaria hora per parlar-ne personalment amb el Romeva m’ha dit: «Però tu què et penses? El conseller no et rebrà. Altra feina té». M’he quedat muda. Anem pel món donant lliçons de transparència i democràcia a tothom, i resulta que una persona que treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya no pot ni tan sols aspirar ‒quina gosadia!‒ d’anar a parlar amb el conseller d’exteriors de la Generalitat per exposar-li un cas greu de vexació que ha patit davant dels seus nassos. Els consellers dalt d’un pedestal i els ciutadans arran de terra. Què m’he cregut?!

«Has d’entendre una cosa», m’ha dit. «Aquí som tots soldats i anem a la una. Que no ho veus, que si surts de la fila et fotran un tret?». Anar tots a la una per què, m’he preguntat jo. Per fer el borrego? Llavors m’ha vingut al cap el que em va dir l’Alexandra fent un cafè, quan li vaig demanar consell poc abans de començar a treballar a Diplocat: «Aquesta gent s’ha ficat el llop al corral de les gallines sense saber-ho».

http://www.dianacoromines.cat/blog/si-surts-de-la-fila-et-fotran-un-tret

Resistiré en aragonés i… una jota, S’HA FEITO DE NUEY, també en aragonés. (M)

S’HA FEITO DE NUEY – Letra de Pepe Lera

S’ha feito de nuey.
Tu m’aguardas ya.
Lo peito me brinca’n
tornarte a besar.

Lo nuestro querer
no se crebará
anque charren muito
y te fagan plorar.

Yo no’n quiero vier
güellos de cristal
mulláus por glarimas
que culpa no han.

Escuita, muller,
dixa de plorar.
Yo siempre he estau tuyo,
tu mía has d’estar.

Dicen qu’un querer
ye de dos, no más,
y que ye más fácil
ferlo caminar,
cuando l’uno caye,
l’otro a devantar.

Cuando l’uno caye,
l’otro a devantar;
s’ha feito de nuey,
tu m’aguardas ya,
lo peito me brinca’n,
te quiero besar!

S’ha fet de nit i tu m’esperes ja, el pit em salta per tornar-te a besar. El nostre voler no es trencarà encara que parlen molt i et facen plorar, jo no vull veure els teus ulls enrasats de llàgrimes sense tenir culpa de res. Escolta, dona, deixa de plorar, jo sempre he sigut per a tu i tu per a mi seràs. Diuen que l’amor és cosa de dos, i que és mes fàcil fer-ho caminar si quan un cau l’altre li ajuda a alçar, quan un cau l’altre li ajuda a alçar, el pit em salta, et vull besar.

La Fundació «Constantí Llombart» demana a l’IIFV incloga l’enllaç de l’AVL en la seua secció d’enllaços

NOTA DE PREMSA · 04/03/2020
LA FUNDACIÓ «CONSTANTÍ LLOMBART» DEMANA A L’IIFV INCLOGA  L’ENLLAÇ DE L’AVL EN LA SEUA SECCIÓ D’ENLLAÇOS
La Fundació -de la Comunitat Valenciana- cultural, valencianista i republicana «CONSTANTÍ LLOMBART» s’ha dirigit a l’INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (IIFV), perquè incloga en la seua secció d’Enllaços de la seua pàgina https://web.ua.es/iifv/ l’enllaç amb l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL) i al costat dels altres enllaços de les entitats relacionades amb la llengua que s’estudia, defensa i promou..
L’IIFV té el seu origen a l’any 1978 amb la creació  de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, sent el seu primer director.
La carta lliurada a l’IIFV en llurs ubicacions d’Alacant, València i Castelló ha estat la següent:
per a engrandir cliqueu damunt

L’AVL publica tres còmics per a animar a llegir en valencià

L’AVL publica tres còmics per a animar a llegir en valencià. La diputació subvenciona les històries gràfiques sobre Lluís Vives, el pare Jofré i el protagonisme de la dona en el món de la pilota valenciana

pablo albert | valència | 02.03.2020

Dolors Gimeno, Toni Gaspar, Ramon Ferrer i Immaculada Cerdà, ahir en la presentació. FOTO: Eduardo Ripoll

Que els infants comencen a llegir en valencià, vertebrar la Comunitat Valenciana i conéixer la història de figures valencianes rellevants com el Pare Jofré o l’humanista Lluís Vives, així com el creixent protagonisme de la dona en un esport autòcton com el de la pilota valenciana són els objectius dels tres nous còmics que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha fet realitat gràcies a un conveni signat amb la Diputació de València. Així ho va explicar el president de l’AVL, Ramon Ferrer, ahir, en la presentació de les tres històries gràfiques al pati dels Scala del palau provincial, qui va afegir que s’ha optat per la modalitat del còmic «perquè és el més fàcil per als xiquets, i qui comença a llegir de menut i adquirix l’hàbit, podrà acabar llegint una traducció de La Divina Comèdia».
Així, Badana. Quin dimoni de xiqueta (Álex Zahinos i Pablo Broseta); Joan Lluís Vives (Toni Sabater i Marc Llorens) i El Pare Jofré (Toni Sabater i Esteban Hernández) són els primers títols de la col·lecció «Gràfica», ideada des del rigor històric i amb llenguatge senzill i escenes colorides que arribaran a tots els racons de la Comunitat Valenciana gràcies a la distribució que l’AVL farà d’estos còmics entre els ajuntaments i estos, al seu torn, als centres escolars.

A més, cal remarcar que un dels còmics, Bandana, també reivindica la igualtat i el protagonisme de la dona en el món de la pilota, en una setmana especialment rellevant per la proximitat del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona.

Segons va explicar la cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació i secretària de Comunicació de l’AVL, Immaculada Cerdà, este projecte, que arriba a dos anys de que València siga Capital Mundial del Disseny en 2022, «és una oportunitat per a acostar el valencià a un públic nou, aprofitant una eina com el còmic que es troba en un moment d’esplendor». La també col·laboradora de la secció Panorama de Levante-EMV va posar en valor el treball de joves il·lustradors i escriptors valencians, «que amb estos treballs ens ajuden a conéixer i reivindicar la nostra història».

Història valenciana

Cerdà també va apuntar que estes historietes «plasmen un tros de la història de la Comunitat Valenciana en lloc d’eixe relat que sempre s’ha contat», i també va afegir que després de Badana. Quin dimoni de xiqueta; Joan Lluís Vives i El Pare Jofré, se sumaran pròximament a la col·lecció «Gràfica» les històries sobre el Tribunal de les Aigües de València, el món íber o la vela llatina.
Per part seua, el president de la Diputació de València, Toni Gaspar, va manifestar que esta col·lecció «és fruit del treball conjunt d’institucions, en este cas de l’àrea de Normalització Lingüística de la Diputació i l’AVL, i constituïx una bona eina per als centres educatius». De fet, alguns d’estos exemplars ja han passat per algunes aules de Faura, municipi del qual és alcalde, «i han tingut molt bona acollida».
D’altra banda, la diputada de Normalització Lingüística, Dolors Gimeno, va defensar estos convenis«tan necessaris per a difondre l’ús del valencià, a través del rigor històric i amb un llenguatge senzill perquè les xiquetes i els xiquets gaudisquen amb la nostra llengua».

 

En homenatge a Josep M Folch i Torres (Barcelona, 29 de febrer de 1880 – 15 de desembre de 1950)

Imatge
Massagran, en Pum i la Pallaringa, en Bolavà, en Lluquet i en Rovelló… Més de 1.800 pàgines viscudes. Un fenomen social d’eficàcia contrastada. “Només Fabra ha fet més que vós per la nostra llengua” (President Torra) Josep M Folch i Torres va néixer el 29 de febrer de 1880.

Els primers llibres en català que va llegir en els anys 50 del segle passat, un xiquet del barri de la Ribera a BCN i que un llibreter del carrer Argenteria els guardava com un tresor en el fons de la botiga.