Eleccions a Madrid: ha guanyat Ayuso, però sobretot ha perdut el Govern de Coalició
Comunicat de Izquierda Castellana traduït al valencià/català per ANNA notícies
Per a analitzar amb un mínim de rigor les eleccions a la Comunitat Autònoma de Madrid hem d’avaluar-les almenys en dos grans camps.

• Les qüestions estratègiques que tindran una important repercussió en el panorama polític-electoral del conjunt de l’Estat en els pròxims mesos.
• Les qüestions d’abast tàctic que es poden explicar en el context territorial concret i les repercussions del qual afectaran aqueix marc espacial i temporal.

En primer lloc cal constatar que en aquestes eleccions s’ha fet un salt qualitatiu que ens sembla de la major importància des d’una perspectiva revolucionària. Madrid s’ha convertit en un subjecte polític de primer ordre en el conjunt de l’Estat espanyol. Hi havia un procés anterior en aqueix sentit, però aquest s’ha consolidat plenament. Això es correspon amb una realitat objectiva: Madrid, per la seua història, per la seua dimensió socioeconòmica i demogràfica, havia de jugar un paper central en l’esdevindre soci-polític de l’Estat espanyol.
Tal com hem dit reiteradament, hi ha dos Madrid, com hi ha dos Castillas: la imperialista, neoliberal i reaccionària d’una banda; i la comunera, antifeixista, republicana i internacionalista per l’altre. La que s’ha expressat d’una forma clarament hegemònica en les eleccions del 4M és la primera, alguna cosa que era previsible per a qui volguera “veure, sentir i entendre”. Tot el que s’ha estat sembrant des del “Govern de Progrés”, intencionadament o no, alimentava tal procés. Qui vulga seguir autoenganyant-se (o deixant-se enganyar) per les bambolles de les xarxes socials o per sectors de la “premsa progre” pot continuar fent-ho, però això no sols no canviarà la realitat sinó que aprofundirà la seua pròpia idiocia.
Les gents han configurat el seu propi “corpus polític”, dit d’una altra forma s’han “apoderat”, encara que haja sigut sota la influència de la dreta ideològica i política. La influència dels mass-mitjana progres, que tanta importància van tindre en tot el procés de Transició, ja no han servit per a canviar la percepció que la gent tenia de la realitat. Similar fenomen ha ocorregut amb les xarxes sota control de “les capelles progres”. Estem davant el que podríem denominar -amprant el títol de l’obra potser més coneguda de José Ortega y Gasset- la “rebel·lió de les masses”. Una rebel·lió cap a la dreta, però que suposa l’apropiació de la seua pròpia subjectivitat (1).
Les masses ja no es deixen pasturar per les eines tradicionals, i aqueixa és una realitat més que rellevant; encara que ara la seua expressió hegemònica estiga sent manifestament reaccionària, no hi ha res que impedisca que aqueixa hegemonia bascule cap a un autèntic projecte de progrés. No va haver-hi possibilitat per al Front Popular sense un Bienni Negre previ. Per a això, per descomptat, des de les forces revolucionàries caldrà treballar amb molta tenacitat, intel·ligència, cor i confiança al nostre poble. Aqueix projecte ha de passar per la ruptura amb el Règim del 78. Si treballem seriosament en això i amb perspectiva estratègica, Madrid i el conjunt de Castella es configuraran com una realitat sociopolítica amb una influència molt positiva en la construcció d’un projecte de canvi per a si mateixa i per al conjunt de pobles de l’Estat espanyol. Hauríem de trobar un important esperó per a avançar per aqueix camí ara que estem en la commemoració del V Centenari de la Revolució Comunera.
L’esquerra del Règim del 78, molt particularment les forces polítiques que conformen el Govern de Coalició, ni entenen ni estan per aqueixa labor, almenys en la mesura suficient; així els va.
Des del punt de vista tàctic, l’esquerra institucional va cometre error rere error, passant de l’un a l’altre major. La fracció del poder mediàtic que els acompanya va donar plena cobertura i rèplica a aqueixos errors. Hi ha un primer error tàctic, potser el que està en l’origen de la resta, com és el de creure’s les seues pròpies fantasies. El Govern de Coalició ve desenvolupant una política inassumible per a gran part de la població que els va votar en el seu moment, política que a més va acompanyada de tremendes fal·làcies, mitges veritats o bastes manipulacions. La no derogació de la Llei Mordassa o de les Reformes Laborals, la continuïtat en els desnonaments, el suport ple a la repressió policial i judicial, la manipulació informativa més obscena… Tot això fet en la creença que el Règim del 78 no tenia més instruments per a la seua governança i continuïtat que el Govern de Progrés. És molt cert que aquest Govern ha jugat un paper de primer ordre en la maniobra conjuntural per a intentar estabilitzar al Règim de la Monarquia, aconseguint alguns èxits parcials a Catalunya i Euskal Herria. Però el Sistema sempre té previstos recanvis i mercenaris disposats a assumir tal paper; aqueixa fase, que ha començat per Madrid, continuarà pel conjunt de l’Estat. Que no somien els incauts que l’extensió de la vacunació i l’arribada de les ajudes europees permetrà recuperar un panorama similar al prepandèmic, en el qual el “Govern de Progrés” tinga l’oportunitat de tornar a lluir-se. Això és creure en quimeres. La situació socioeconòmica, segons tots els indicadors objectius, empitjorarà significativament i les seues conseqüències per al poble treballador, per desgràcia, també.
Només hi ha un camí, complex però precís, per a eixir d’aquesta situació. Continuar construint fins a la victòria un projecte de ruptura amb aquest Règim monàrquic, antiobrer i corrupte fins a la medul·la.
El Senyor Pablo Iglesias Turrión diu que deixa la política institucional. Es va presentar a so de bombo i platerets (i alguns li van fer cas) com l’eina per a aconseguir derrotar a la dreta; i, sobre la base de la “majoria d’esquerres” que la seua presència en les eleccions anava a condicionar, poder configurar un govern progressista en la Comunitat de Madrid. Després ens va contar que anava a impedir que el feixisme arribara a les institucions autonòmiques madrilenyes, sent un dels instruments principals per a aconseguir tal cosa la negativa a debatre amb Vox. Es poden dir més estupideses, però no és fàcil. A Pablo Iglesias Turrión no se li han complit cap dels seus enunciats, com era esperable. S’ha quedat en 10 escons, sent Unides Podem els menys votats de tots els grups que han entrat en el Parlament autonòmic. Ho sentim molt sincerament per l’altra part de la coalició, a la qual per cert han ocultat de manera sistemàtica. Tenim la convicció que almenys entre aqueixos deu diputats, precisament de la part que han ocultat, algun@s col·laboraran amb el moviment popular madrileny de manera coherent.
Van presentar les eleccions a Madrid com un plebiscit entre Ayuso i el Govern de Progrés; i el Govern les ha perdudes per golejada.
Comprenem que hi haja gent desmoralitzada i aclaparada pels resultats electorals, però és important aprofundir en l’anàlisi d’aquests. Si així es fa, veurem que se’ns ofereixen unes amplíssimes expectatives per al moviment revolucionari. Creiem que les condicions permeten i justifiquen més que mai la necessitat de la construcció d’un moviment popular que tinga com a base els barris, pobles i sectors de Madrid. Treballem conjuntament amb moltes altres organitzacions de tots els àmbits des de fa mesos en aqueixa direcció, per cert amb l’intent permanent per part de la Delegació del Govern a Madrid d’impedir-ho (sense èxit). S’està començant a construir una Jornada de lluita per a la segona quinzena de juny des d’aqueixa Assemblea de barris, pobles i col·lectius. És en aquesta tasca en la qual hem de bolcar totes les nostres energies. Aquesta mobilització ha de ser un avís de primer ordre per a les temptacions de més desmantellament dels serveis públics, de més neoliberalisme i autoritarisme -que sens dubte n’hi haurà- del ayusismo pretesament reforçat. Als carrers ens trobarem.
(1) [No compartim la filosofia de l’autor referit, que s’emmarca en els corrents del pensament prefeixista dels anys 20 del segle passat, però ens sembla d’utilitat recórrer al títol de la citada obra, i fins i tot algun dels seus continguts].

Izquierda Castellana, 5 de maig de 2021

Adéu Madrid, adéu Sánchez, adéu diàleg, adéu Espanya

La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultra espanyol en molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació oberta i total amb Catalunya
Per: Vicent Partal en vilaweb
Adéu Madrid.
Des del famós i premonitori article de Pasqual Maragall, “Madrid se va“, fins al que hem viscut aquesta nit passada van vint anys. Són vint anys de construcció d’aquest “Madrid a part” que canvia el sentit del projecte nacionalista espanyol i de l’Espanya-estat. Madrid ha esdevingut finalment aquella Sèrbia intolerant que va fer l’ultimàtum a Iugoslàvia: o us convertiu en el jo us dic o no dubtaré a sotmetre-vos. Com a resultat Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia i Kossove es van fer independents.
Amb les eleccions madrilenyes d’ahir hem entrat tots en una nova fase històrica en què la recuperació autoritària del nacionalisme espanyol ja no té frens. Perquè el resultat el torna a la seua matriu històrica feixista i autoritària. I amb això ix reforçat. No és endebades que Espanya siga l’únic estat europeu on el feixisme mai no va ser derrotat ni per la guerra ni per la revolució. Les coses són com són i els invents al final no funcionen si no tenen una base sòlida. Espanya és el que és perquè el nacionalisme espanyol és el que és. Punt final al debat.

Adéu Sánchez.
El resultat a Madrid és un cop definitiu per a Pedro Sánchez i per al Partit Socialista espanyol. No és només que la dreta extrema i l’extrema dreta, que no són el mateix, però són igual, guanyen amb comoditat a Madrid. És també que el PSOE treu el pitjor resultat de la història i que el supera Més Madrid, amb la qual cosa el PSOE ja és tercera força i no lidera l’esquerra ni a Galícia, ni a Euskadi, ni a Catalunya de facto, ni ara tampoc a Madrid -amb la qual cosa el seu paper històric de pal de paller espanyol passa a ser més que qüestionable. Per si tot això no era prou, Pablo Iglesias fracassa, plega de la política i se’n va a casa. El govern espanyol, aquell famós govern espanyol més progressista de la història, està acabat.
I està acabat amb una acusació directa sobre el seu cap: com en tantes altres ocasions històriques anteriors, el PSOE ha tingut a les mans la possibilitat de canviar l’estat -i Sánchez la tenia claríssima després de la corrupció del PP, dels escàndols de la monarquia i de la crisi catalana- i no ho ha fet. No ho ha volgut fer. En aquesta ocasió fins i tot tenia els vots necessaris al parlament espanyol per a fer gestos forts que representaren un canvi de rumb real i acorralaren així el nacionalisme espanyol, però no els ha fet. I la imatge de la celebració al balcó de la seu del PP, aquella seu que es volien vendre avergonyits per fer oblidar la corrupció, el perseguirà sempre. Quina ocasió més gran perduda!
Ara per a Sánchez comença el seu calvari personal perquè la dreta extrema, l’ayusisme, ja sap que arribar a La Moncloa només és qüestió de temps i prou. Pedro Sánchez és ja un cadàver polític.

Adéu diàleg.
El famós diàleg per a solucionar el problema català no ha existit mai, però després de les eleccions d’ahir a Madrid aquells que encara el creien possible ja se’n poden oblidar del tot. Els catalans hem perdut bona part dels darrers tres anys perseguint el que en realitat només era una fantasia intencionada d’uns pocs.
Quan els polítics i els intel·lectuals orgànics fan les anàlisis i proposen camins no d’acord amb la realitat objectiva sinó amb la voluntat d’esquivar-la, per comoditat, per por, per interés, per incompetència, pel que vostés vulguen- passen aquestes coses. Per sort, però, en aquests tres anys les bases de la confrontació també s’han fet més sòlides del que ho eren el 2017 perquè Catalunya ha resistit la violència espanyola i la confusió interior, les dues coses, i sobretot perquè aquesta Espanya és més descarada, més lletja, i  molt menys presentable encara que la ja poc presentable Espanya del 2017.

Adéu Espanya.
Així que situem-nos al lloc que toca i no perdem més temps. La felicitació ahir de Pedro Sánchez al PP ja apunta a nou gir de La Moncloa, ara cap a la dreta, com el que va fer al principi de la pandèmia envoltant-se de guàrdies civils i militarots. Però fins i tot això és igual ja. La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultra espanyol en molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació oberta i total amb Catalunya, ho vulga o no la nostra classe política.
Ep!, amb Catalunya i amb el País Valencià i amb les Illes. I amb Euskadi i Galícia, segurament amb parts d’Espanya i tot. Això és el primer que va dir anit Pablo Iglesias en abandonar la política i no s’equivocava: l’estat espanyol camina des d’avui cap a una tensió territorial extrema. Tensió, això ja ho dic jo, que només es podrà resoldre definitivament si es derrota del tot l’espanyolisme i no se’l vol reformar. Nació contra nació, doncs. Nacions contra nació. Val més que tots ens fem a la idea, i que ens posem a la feina.
PS1. Un record molt especial, aquesta nit, per a Jordi Cañas, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa.
PS2. I dijous Escòcia. Quina setmana!

Ara cal tornar a escoltar les paraules d’Otegi…

Alcem amb força la nostra bandera,
símbol de llibertat dels valencians,
encara que ens esperen els sacrificis més grans,
contra el centralisme haurem de lluitar.
La nostra riquesa és la llibertat
i cal defensar-la amb coratge i valor.
Alça la bandera independentista
que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.
Dempeus tot el poble!
Tots a la lluita!
Esfondrem amb fúria l’estat opressor!
Cap a la república!
Cap a les repúbliques!
Per la victòria de la confederació!

La Varsoviana en valencià
Ara més que mai un s’enorgulleix d’escoltar els símbols de la lluita obrera i nacional. La Varsoviana és una de les meues favorites. És cert que s’ha identificat a l’Estat espanyol com l’himne anarquista però fou, i és, a escala internacional, un símbol, de la lluita del poble polonès per l’emancipació social del seu proletariat i per l’alliberament nacional de l’ocupació russa. Així, en un sol himne s’agermana les dues ànimes, la socialista i la sobiranista. És per tant, un himne a recuperar, i que no és, ni ha de ser, pel molt que representa, patrimoni exclusiu dels anarquistes.
Originalment anomenada Varchavianka, Warschawjanka o Varsoviana, va ser composada, el 1883 pel poeta polonès Wacław Święcicki, mentre romania tancat en una presó de Varsòvia, en un moment en què el moviment obrer polonès sostenia dures lluites contra l’ocupació russa. La cançó es fonamenta en un tema popular polonès (Les Hussards de Bercheny) i fou cantada, per primera vegada, en la manifestació obrera del 2 de març del 1885 a Varsòvia popularitzant-se i versionant-se a tot Europa en solidaritat amb el moviment obrer de Polònia.

Negres tempestes agiten els aires,
(Alcem amb força la nostra bandera,)
núvols sinistres enceguen l’esguard,
(símbol de llibertat dels valencians,)
encara que us esperi la mort més cruenta,
(encara que ens esperen els sacrificis més grans,)
contra l’adversari (el centralisme) haurem de lluitar.
La nostra riquesa és la llibertat
i cal defensar-la amb coratge i valor.
Alça la bandera revolucionària (independentista)
que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.
Dempeus tot el poble!
Tots a la lluita!
Esfondrem amb fúria la reacció (als borbons)!
A les barricades!
A les barricades!
Per la victòria de la confederació!