Arxiu de la categoria: trencament democràtic i repúbliques

Catalunya, objectivament i subjectivament, ( i només objectivament el País Valencià, també) és una colònia

El recent editorial d’El País, A los catalanes, ens permet entendre com una part molt majoritària dels espanyols continua girada d’esquena a l’invencible fenomen polític que significa l’independentisme en el planeta. Al realisme polític. A diferència d’altres antics imperis universals, com els d’Anglaterra i França, ben clarament a diferència de Portugal, aquesta gent tan ufana i tan superba d’Espanya, i especialment els seus propagandistes assalariats, continuen sense voler entendre res de l’amarga i alliçonadora experiència històrica que han tingut més de cinc-cents anys per conèixer i assumir. O com a mínim des que els Estats Units van imposar la seva invariable política internacional, com a gendarme i consciència moral del món, una doctrina orientada a acabar amb la subordinació política d’una nació sobre una altra per sempre més. Una política estrangera que Espanya hauria de conèixer millor que ningú, perquè fou la que imposà el president William McKinley en iniciar la guerra de Cuba i que acabà d’establir Woodrow Wilson després de la Primera Guerra Mundial, després de la independència de la República d’Irlanda el 1921, una vella nació europea tan integrada o més a la Gran Bretanya del que ho és avui Catalunya respecte a Espanya. És difícil de comprendre com del Desastre de 1898 no n’ha quedat res en la memòria col·lectiva espanyola, res excepte una profunda intolerància al que no és castellà i castís, a més a més d’un notable aïllacionisme i d’un victimisme fabulador. Al llarg de la rica història d’Espanya, més de vint-i-tantes independències, als cinc continents, de Mèxic a Guinea Equatorial, de l’Argentina a Nàpols, han anat esmicolant, sense aturador, l’Estat espanyol, un Estat espanyol que a cada generació, i de manera absurda, de  vegades còmica, confia debades a restaurar aquell imperi perdut, aquella fe religiosa distreta en el passat. Exactament com durant els temps del franquisme més tossut, fora del realisme imprescindible que necessita una política que pretengui sobreviure a les principals dinàmiques de la política internacional. Des de la terrorífica guerra contra els patriotes holandesos de 1568-1648 —que va durar vuitanta anys— fins a la fugida del Sàhara Occidental, Espanya ha imaginat i continua imaginant-se ser una realitat política única i invariable, divina, eterna en el temps de manera màgica. I que són els altres imperis els que es degraden i desapareixen sense remei, mentre que les forces colonials repressives continuaran apallissant indefinidament ciutadans —i contribuents— catalans i bascos davant la indiferència internacional. Perquè són especials. Que De Gaulle va haver de renunciar a Algèria i Churchill a l’Índia, però que Espanya mai no haurà de renunciar a Barcelona. Sobretot si tenim en compte que algerians, indis i catalans comparteixen una mateixa realitat. Una realitat social, la voluntat molt majoritària que exigeix la fi immediata del període colonial.

Catalunya no només és una colònia espanyola en termes econòmics i culturals. No només és que els administradors no entenguin la llengua dels administrats com passava a Hong-Kong o a l’illa de Rodes en temps de Mussolini. Catalunya és sobretot una colònia perquè, mentre l’editorial d’El País es decora amb afirmacions pomposes i paraules grandiloqüents, com ara la paraula fetitxe democràcia, la crua veritat és que la voluntat democràtica de Catalunya, la que ha fet guanyar les eleccions reiteradament a l’independentisme, no és reconeguda ni respectada. És la mateixa intolerància a la democràcia que els espanyols tenen respecte a la voluntat molt majoritària dels ciutadans de Gibraltar, que es neguen a deixar de ser britànics per esdevenir una colònia d’Espanya. Si es recorda amb insistència que la societat catalana va aprovar molt majoritàriament la Constitució Espanyola en 1978, s’hauria d’insistir també en l’evidència que cap contracte social no és etern ni pot continuar vigent quan una de les parts el rebutja de ple. Si Catalunya va tenir el dret d’integrar-se democràticament al projecte nacional espanyol, aleshores té el mateix dret de sortir-ne. Sortir d’Espanya és tan digne i legítim com entrar-hi. I viceversa, si no pot sortir-ne voluntàriament és que tampoc va poder entrar-hi per voluntat sobirana. Perquè la sobirania del poble català avui pot ser reprimida, perseguida, castigada, negada. Però el cert és que es manté en la història, generació rere generació. El fet viu de Catalunya es manté amb la mateixa intensitat que intenten negar-la, entre molts altres, El País. Un mitjà marginal a Catalunya en nombre de lectors i en incidència pública.

Consell per la República Catalana: Posicionament polític sobre l’acord d’investidura

Posicionament polític sobre l’acord d’investidura del Govern del Consell per la República Catalana

Hola ANNA, aquest és el comunicat del Govern del Consell per la República, amb motiu de la formació del nou govern de la Generalitat presidit per Pere Aragonès:

1- Saludem la investidura de Pere Aragonès com a 132è president de la Generalitat i celebrem la constitució d’un govern de coalició entre ERC i Junts, amb el suport de la CUP. Confiem que aquests acords polítics entre els partits independentistes seran capaços de traslladar a l’àmbit del Parlament i del Govern la voluntat de la majoria independentista del 52% expressada en les darreres eleccions del Parlament de Catalunya.

2- Ens congratulem que l’acord entre ERC i Junts hagi fet seu l’oferiment públic que el Consell per la República va fer en la seva “Declaració política” del passat 29 de març, en la qual s’oferia com a marc institucional idoni on inserir la direcció política col·legiada formada pels tres partits amb representació parlamentària i les dues principals entitats de la societat civil i s’obria a reformular la seva governança i a debatre-la amb totes elles, per tal de fer possible aquesta inserció. Entenem que així ho expressa aquest acord quan diu: “Apostem per un espai (…) que busqui transitòriament la coordinació amb el Consell per la República fins que aquest finalitzi la seva reformulació en consens entre totes les organitzacions perquè l’espai de Coordinació, Consens i Direcció estratègica es pugui situar en el seu marc.”

3- En l’actual context, el Consell vol refermar amb més força que mai el seu compromís amb la seva missió fundacional: fer valdre el mandat sorgit del referèndum de l’1-O i la Declaració d’Independència feta per la majoria del Parlament el 27-O com a base a partir de la qual culminar el procés d’independència de Catalunya i, per tant, de constitució de la República. I fer-ho tot garantint el màxim nivell d’inclusió i transversalitat a la Institució, per tal que el Consell sigui el punt de trobada de totes les forces polítiques i socials de l’independentisme des d’on bastir un consens polític estratègic, que creiem imprescindible per fer front a la repressió de l’Estat i fer plenament efectiva la Independència.

Aquest consens, però, no s’ha de produir basant-se en la renúncia a cap de les vies democràtiques i pacífiques que siguin necessàries per aconseguir aquest objectiu i emplacem tant la majoria independentista del Parlament de Catalunya com el govern de la Generalitat a no fer-ho. Tal com es recull en el document “Preparem-nos“, l’independentisme no pot limitar la seva estratègia només a una negociació amb l’Estat espanyol, que probablement no garantirà el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Per això, el moviment ha de preparar també de manera rigorosa i metòdica les condicions necessàries per respondre amb èxit a la confrontació a la qual l’Estat probablement ens conduirà si volem culminar el procés de constitució de la República Catalana independent.

El Govern del Consell es reafirma en aquesta missió i en aquesta visió estratègica més enllà de les conjuntures que es puguin produir en el marc institucional autonòmic i reitera la seva determinació a ser fidel a aquests compromisos en tota la seva acció política.

Uneix-te al Consell!

RV/PVE es dirigeix als independentistes catalans que critiquen a Jaume Giró

Carta del MHP Carles Puigdemont als afiliats de JxC (21/05/2021)

Carta del MHP Carles Puigdemont als afiliats de JxC

Benvolgut, benvolguda,

El Parlament de Catalunya ha escollit Pere Aragonès com a MH President de la Generalitat, el 132è de la llarga llista de presidents del nostre país. Els vots de Junts per Catalunya han estat determinants per a aquesta investidura; ara comença, doncs, una nova etapa que sabem carregada de reptes colossals que haurem d’encarar, i en què l’aportació del nostre espai serà també determinant.

El catalanisme, en totes les seves versions, ha mantingut una actitud de lleialtat i respecte cap a les institucions d’autogovern, i estic segur que el nostre partit contribuirà més que ningú a mantenir-ho. Potser no ens hem sentit correspostos sempre de la mateixa manera, però nosaltres no podem faltar a aquesta tradició que és, alhora, un senyal que caracteritza la forma com volem construir Catalunya. El MH President Pere Aragonès ha de saber que compta, des del primer minut, amb la lleialtat de les dones i homes de Junts per Catalunya. La meva, com a 130è president, sap que la té.

Per arribar fins aquí ha calgut trobar un acord, i que aquest acord fos vàlid per a les dues organitzacions signants. En aquest sentit, la manera com JxCat ha decidit consultar les bases és un exemple que hauria de servir a la resta d’organitzacions que encara no tinguin incorporat un mecanisme semblant, i alhora ha d’estimular a fer-ho de forma regular en les decisions més rellevants que haguem d’assumir com a organització política. La forma de república que des de Junts volem per a Catalunya s’ha de basar en una radicalitat democràtica, i en aquest sentit el nostre partit és a l’avantguarda. Gràcies per l’esforç i per fer-ho possible.

El recorregut fins a l’acord no ha estat gens fàcil. En coneixeu els motius i estic segur que els enteneu. Precisament perquè hi ha hagut grans dificultats, que han posat en risc moltes coses (algunes hi continuen, tanmateix), vaig prendre un seguit de decisions que ara us vull explicar, perquè molts de vosaltres m’heu interpel·lat i m’heu preguntat l’opinió sobre el procés d’acord i sobre l’acord en si mateix.

Tal i com vaig comunicar al secretari general, Jordi Sànchez, i també a l’equip negociador, creia que el millor per poder establir un marc de relacions amb ERC que afavorís acords era que jo no formés part de cap procés negociador. Després d’analitzar-ho molt a fons i de contrastar informacions, em quedaven pocs dubtes que si jo no prenia aquella decisió, s’accentuaria una estratègia narrativa tan falsa i perversa com eficaç segons la qual la meva principal preocupació seria la d’assegurar una bona tutela del president i del govern. Ho heu llegit i escoltat en pràcticament totes les anàlisis i comentaris, amb molt poques excepcions. Des de cròniques en diaris seriosos fins a programes d’humor, passant per pràcticament tota la tertuliada nacional.

Les persones que han estat al meu entorn saben de la falsedat i immoralitat d’aquesta narrativa, de la falta absoluta de base. Però s’hi han posat d’acord des de sectors independentistes fins a tot l’unionisme; bàsicament anava bé per debilitar Junts. I d’altra banda també per debilitar el Consell per la República, i amb ell la legitimitat de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència feta al Parlament de Catalunya el dia 27 d’octubre de 2017. Ha tingut predicadors diaris, amb tribunes i espais de màxima audiència, que no han parat de construir un relat amb finalitats merament propagandístiques. Cal dir que tots aquests intents per enviar l’octubre del 2017 en una cantonada han estat infructuosos i han topat amb la determinació insubornable de la ciutadania.

Vaig arribar a la conclusió que això hauria dificultat la possibilitat de trobar acords i de poder restablir la unitat interna de l’independentisme. He procurat, en conseqüència, no ser cap obstacle en les converses per arribar a un acord, ni per a l’acord en si mateix; en tot cas, la meva intenció era que el resultat a què s’arribés (acord o no acord) calgués ser explicat d’una manera molt més rigorosa i esforçada que no pas a partir de l’argument simplista i deshonest de vincular-lo als meus suposats desitjos o interessos personals. Alguns ja tenien la crònica escrita, el comentari a punt o el gag enregistrat.

Per reforçar aquesta posició vaig prendre una altra decisió, la de no interferir públicament a través de comentaris i opinions. Tampoc des del meu rol de president del Consell per la República. He estat escrupolós amb el meu compromís de no generar cap distorsió que afectés els esforços dels negociadors, o que servís als interessos dels nostres detractors en la construcció del seu relat sobre les suposades tuteles i altres manipulacions. Tampoc no volia donar cap excusa als qui promouen la crítica injusta i maldestra sobre un suposat biaix partidista del Consell. M’he mantingut públicament en un silenci públic respectuós i prudent, que avui té tot el sentit del món que s’acabi.

També hi havia —hi ha— raons que acaben tenint efectes personals. No us negaré que després de més de tres anys i mig a l’exili algunes coses han esdevingut per a mi més doloroses que la pròpia repressió. O que m’han afectat d’una forma que cap de les atzagaiades repressores havia aconseguit de fer. Al capdavall, la repressió la pateixen de manera personal els qui en són víctimes, a la presó, a l’exili o perseguits per qualsevol jutjat i cos policial. Però la desunió, que és una de les preocupacions que més m’amoïnen, sobretot aquella desunió que ha estat treballada a consciència, la paga tota Catalunya i té efectes generalitzats. JV Foix va escriure a principi dels anys trenta del segle passat que “qui a l’hora d’assentar els fonaments [a la pàtria], ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial”. No crec que la seva reflexió hagi deixat de ser vàlida. Però és evident que en aquests darrers anys hem anat enrere.

La unitat és, ho reconec, una prioritat tan difícil d’assolir ara mateix com d’altra banda irrenunciable. Per restaurar la unitat, el que més he gosat demanar és, en primer lloc, respecte. Es pot respectar l’altre sense necessitat de compartir un mateix govern, i es pot faltar al respecte bo i compartint la meitat del govern. Sense respecte no es posa en marxa una cadena que és imprescindible per anar plegats en un projecte tan ambiciós i complex com és el de construir un Estat independent. El respecte és el fonament de la segona cosa que he gosat demanar: confiança. Fer-nos confiança fins i tot en allò que no ens agrada de l’altre. La confiança permet treballar sense perdre el temps vigilant de manera permanent el company de viatge, i allibera energies per encarar el veritable i poderós adversari. I la confiança és la garantia de la tercera cosa, fonamental per governar plegats: la lleialtat. Si aquesta cadena es trenca o s’afebleix en alguna baula, el resultat és el recel permanent, la paràlisi política i, al final, l’enfrontament. Res de bo.

Efectivament, en aquests tres anys i mig s’ha vist, amb decepció compartida per molta gent, com aquesta cadena s’anava afeblint fins a trencar-se. Si al principi l’estratègia de la desunió va ser concebuda amb una determinada intenció, molt sectària al meu entendre, és evident que s’ha escapat de control i ha originat una batalla sense fre que avergonyeix internament i des de fora és molt desconcertant, de la qual ningú no surt ben parat.

Això ha anat pesant, també, en la meva decisió de no esdevenir cap obstacle ni cap problema que impedís acords de govern o que impedís la unitat, i de romandre silent portes enfora.

És evident que l’acord a què s’ha arribat té aspectes que caldrà protegir i vetllar. Tots entenem que el millor acord és el que comportaria l’aplicació del nostre programa electoral, però també sabem que les eleccions no les va guanyar cap partit independentista. Ni ERC, ni Junts ni, per descomptat, la CUP. Les eleccions van tenir un clar guanyador, i aquest és el moviment independentista en el seu conjunt i en la seva diversitat. Per tant, cap acord i cap estratègia no es poden basar en l’hegemonia d’un determinat partit —posem per cas, de Junts— sobre el conjunt del moviment sinó que ha de considerar i respectar aquesta diversitat i transversalitat. El nostre partit va néixer amb aquesta vocació, i per això som peça fonamental per a l’articulació del moviment independentista. No l’única, és clar. Naturalment, tampoc no hi pot haver cap acord que sigui fet en contra d’una part d’aquest moviment. Per això he defensat en diverses ocasions, sempre de manera infructuosa, que en l’actual procés d’independència i d’Estat de repressió ens calia afrontar els reptes electorals de manera unitària, a través de propostes que conjuguessin aquesta diversitat. Interpretarien molt millor allò que els ciutadans volen votar i enviarien un missatge de fortalesa molt més rotund i inequívoc que el que enviem per separat. Potser, si es tractava de buscar la manera de “forçar” l’Estat a una negociació fiable, caldria irrompre sempre amb la màxima fortalesa i no a partir de la suma de debilitats o petites victòries particulars. Ha quedat acreditat en tots els cicles electorals que hi ha hagut després del setembre de 2015 que, per separat i com a partits, o bé perdem les eleccions o bé les guanyem de manera ajustada. L’Estat ha tingut la sensació recomfortant de veure al seu davant un moviment afeblit per la divisió interna. Com a eina de pressió perquè l’Estat negociï —que és el que ara mateix l’objectiu que s’ha acordat dins de l’independentisme— a mi em sembla molt més eficaç plantar-te a la taula amb la fortalesa de victòries rotundes aconseguides en totes les eleccions precedents, que no pas des d’una posició dividida i enfrontada (en part, de manera inevitable perquè en haver de competir electoralment, s’imposa la lògica de la disputa de tots els vots).

L’equilibri és molt difícil però tenim l’obligació de buscar-lo. Per això he insistit en la necessitat del respecte, de la confiança i de la lleialtat. És previ a tot. L’èxit del Govern no es mesurarà només en l’obra feta, en les polítiques desplegades. Es basarà, també, i potser ara més que abans, en la seva capacitat de restaurar tot allò que s’ha deteriorat, i que influeix en l’ànim del país.

Sabem que la repressió no s’ha aturat, que continuarà. I sabem que l’Estat no té cap voluntat d’abordar amb honestedat i ganes un procés de negociació com el que s’esperaria en una democràcia consolidada. Confio que els consellers i conselleres del nou govern, amb el seu president al capdavant, sabran correspondre a les expectatives del poble de Catalunya, i que en aquesta fita hi haguem contribuït lleialment des de Junts per Catalunya. No pot ser de cap altra manera que així.

Disculpeu l’extensió d’aquesta carta. Espero que també sabreu dispensar i comprendre la discreció pública que em vaig imposar.

En qualsevol cas, sigui com sigui i a desgrat dels qui ho voldrien altrament, continuaré defensant el referèndum de l’1 d’octubre i la proclamació de la república catalana com a fonaments de la independència de Catalunya i, per tant, de l’Estat català. Que és l’únic que pot garantir el progrés social, econòmic, cultural i lingüístic del nostre país, i ens pot assegurar un estat de dret, de justícia i de llibertats que mai no hem conegut en la història de la nostra pertanyença forçada al regne d’Espanya.

Resto sempre a la vostra disposició. Una abraçada i el meu agraïment.

Carles Puigdemont i Casamajó

L’MRV saluda Andecha Astur


L’MRV saluda Andecha Astur
Des del MRV (Moviment per la República Valenciana) saludem la lluita de Andecha Astur i us felicitem pel vostre procés.
Fa falta una força d’obediència asturiana, que reclame la sobirania del poble asturià amb l’horitzó d’una República Asturiana, lliure i sobirana.
Ens sentim agermanats amb la vostra lluita i el vostre projecte. En el MRV també està confluint molta gent, de col·lectius, partits i independents, que reivindiquen la sobirania valenciana i lluiten per la República Valenciana.
Per la confraternització internacionalista en el combat comú contra l’Estat imperialista espanyol.
El vostre asturianisme és el nostre valencianisme: llibertat, sobirania i Repúbliques.
Visca la fraternitat entre els pobles lliures, sobirans i republicans!
Visca Astúries lliure! Puxa Asturies dixebrá!
Visquen la República Asturiana i la República Valenciana!
MRV – Moviment per la República Valenciana
País Valencià, 20 de maig del 2021
MRV-Apartat 12096 VALÈNCIA 46020 info@germanies.net Tel 650 537 213 www.germanies.org

Izquierda Castellana analitza el moment polític i el paper de Podemos.

CONFIAR EN EL POBLE!
[Traducció al valencià d’ANNA notícies]
El resultat de les passades eleccions a Madrid ha causat una ona de depressió/desconfiança cap al poble treballador en un sector de la societat, subjectivament d’esquerres. Esquerres en les seues diferents variants, no sols entre el sector votant (encara que siga amb pinces en el nas) de Podemos. Fins i tot hi ha algunes individualitats -poques, però existents- que es plantegen el seguir o no amb el seu activisme polític i social sota l’argumentació que “la gent ha afavorit” que guanyara l’aliança entre PP i Vox.
Podem comprendre des del punt de vista de l’absoluta subjectivitat estes reaccions basades en l’emotivitat i/o en anàlisis purament superficials de l’ocorregut, així com en les falses expectatives electorals. Però des del punt de vista de la racionalitat política i de l’anàlisi mitjanament rigorosa no podem compartir en cap mesura esta subjectivitat. No falla el Poble, fallen les organitzacions polítiques pretesament d’avantguarda.
Encara que la participació general en les eleccions a la Comunitat de Madrid ha sigut relativament alta, hi ha hagut una important abstenció, i esta ha afectat de manera significativa a les zones amb un important vot històric a les “candidatures d’esquerres”.
Esta abstenció, tal com comentàvem en editorials anteriors, ens sembla totalment legítima i a més políticament molt útil. Creiem, dit de manera sintètica, que és un signe de maduresa social.
Hi ha un sector important de la societat que ja no vota de manera litúrgica i l’abstenció és el posicionament en el qual en unes eleccions conflueixen gents de tota mena, les que “passen de tot” però també persones autènticament progressistes que no se senten representades per cap de les candidatures i decideixen no anar a votar, ni amb els nassos tapats. És una forma de rebuig al mercadeig electoral. Simplement s’abstenen en un exercici totalment legítim de la seua “llibertat d’elecció”. En les eleccions a la Comunitat de Madrid este fenomen ha tingut una especial rellevància, plenament justificada per les circumstàncies. Alguns defensors dels corrents de l’esquerra del Règim estan maltractant d’una forma totalment indigna i rancuniosa a les persones de les classes treballadores.
Ayuso va guanyar les eleccions perquè una gran part de la societat madrilenya va votar contra el “Govern de Progrés” que no ha comés més que errors i incompliments; i si no han sigut més és perquè no han tingut temps per a això. Això es paga i és molt important que tal cosa haja quedat clara. Ja s’han superat els temps en què els incompliments no tenien un cost en el suport electoral i polític.

Reflexió particularitzada ens mereix el cas de Podemos. Des de la seua constitució analitzem el fenomen en la línia del que realment està esdevenint, que no és ni ha sigut més que un intent d’oxigenar al Règim, de generar il·lusió entre alguns sectors de la població en què el manteniment de la monarquia borbònica postfranquista era compatible amb un programa reformista de profund calat. Per a reflexionar sobre aqueixa incompatibilitat recorrem a l’exemple històric del partit Kadete a Rússia que va intentar similar maniobra en els últims anys del Règim tsarista. Assenyalem també les significatives diferències, especialment en la seua qualificació intel·lectual i política, entre el partit Kadete i Podemos, per descomptat favorable al primer.
Doncs bé, el fracàs de Podemos significa en el fonamental que aquest Règim del 78 és incompatible amb autèntiques reformes democràtiques i/o socials. És essencialment en este sentit en el qual cal interpretar el procés de desmantellament electoral i polític de Podemos. Realment tal qüestió és un problema per als que viuen o vivien d’este partit a través de la política, però des d’un punt de vista més global és un problema per al Règim en el seu conjunt, que perd a un auxiliar significatiu per a garantir la seua sostenibilitat. No és casualitat que s’estiga alimentant ràpidament, com UCI pediàtrica, a Més Madrid com a substitut menor de Podemos. Poc els va a durar esta nova il·lusió i menys encara amb les posicions que este partit ha adoptat a l’Ajuntament de Madrid, tal com la de donar suport a la concessió de la Medalla d’Or de la ciutat res menys que a Ana Botella.
El camí iniciat per aquells que pretenien “canviar el Règim” participant del propi Règim s’ha demostrat com un camí totalment estèril que només serveix per a reforçar estratègicament a la dreta d’este Règim.
Hi ha un camí aparentment més difícil i complex, però és l’únic que ens pot portar a la victòria: la lluita i l’organització popular. És a dir, la construcció de Poder Popular.

Izquierda Castellana, 11 de maig de 2021

Comunicat del Consell per la República Catalana

Puigdemont avisa que JxC pren la torxa per “la batalla per la independència, sense eufemismes ni complexos”.

Puigdemont avisa a ERC: “No ens deixarem trepitjar. No callarem”

Marta Lasalas
Barcelona. Dissabte, 8 de maig de 2021. 15:06

Junts pren posicions davant la reorganització de forces que pot comportar el darrer moviment d’Esquerra que els apartar d’un acord de govern. La cloenda del congrés extraordinari que ha celebrat aquest matí ha servit perquè el president del partit, Carles Puigdemont, reivindiqués en videoconferència des de Waterloo el paper que ha d’assumir la formació. “Junts es prepara per continuar batallant des d’on calgui”, ha assegurat Puigdemont, que ha apel·lat tant al model de país que representen com al compromís de mantenir “la batalla per la independència, sense eufemismes ni complexos”.
Puigdemont no s’ha referit en cap moment de manera explícita a ERC ni a la decisió dels republicans d’apostar per un govern sense Junts, anunciada pel candidat republicà, Pere Aragonès, minuts abans, però ha enviat un missatge clar per advertir que el seu partit no té cap intenció de renunciar a ocupar una posició central en el tauler polític.

 “Avui sabem amb més claredat que mai, que la independència de Catalunya necessita que Junts existeixi i sigui rellevant, forta i decisiva. De manera que no ens deixarem faltar al respecte. És un avís per tots aquells que ens han menystingut com a força política o com a proposta estratègica. No ens deixarem trepitjar, no callarem”, ha advertit Puigdemont.

Puigdemont ha denunciat que “no s’ha escatimat esforços per intentar diluir el que és Junts”, i ha recordat el retret que dirigia als republicans durant la campanya electoral, en el que ha descrit com un “tots contra Junts”, amb “pinces curioses, amb atacs molt precisos en la seva perversitat”. 
“Ens volien rendits els uns i els altres i aquí ens trobem, en una posició de fermesa, amb conviccions i amb lleialtat al país i a la seva gent”, ha advertit.

Tancar files

Durant la intervenció, el president del partit no ha entrat en l’estratègia que prèviament havia exposat el secretari general, Jordi Sànchez, per respondre a la decisió d’ERC sobre la investidura d’Aragonès, però sí ha esperonat els militants a tancar files rere els seus líders.
Ha assegurat que Junts apareix avui més reforçada i preparada per assumir el rol que es va proposar en constituir-se. “Està cridat a ser el gran espai central de l’independentisme efectiu, dels fets, de l’ambició de la no renuncia ni del càlcul partidista per anar guanyant eleccions autonòmiques o fer governs de qui dia passa any o càrrec empeny“.
Puigdemont ha reivindicat el model de país que defensa Junts des del punt de vista econòmic i cultural, que no té res a veure amb la manera de fer del centralisme exacerbat i clientelar de l’Estat espanyol ni s’inspira “en l’extremisme ideològic, a vegades populista i minoritari”, en referència a la CUP; i ha defensat la necessitat de la independència davant d’un dèficit fiscal de 160.000 milions d’euros que s’acumularà en deu anys.

Castellans no espanyols analitzen els resultats de Madrid

Eleccions a Madrid: ha guanyat Ayuso, però sobretot ha perdut el Govern de Coalició
Comunicat de Izquierda Castellana traduït al valencià/català per ANNA notícies
Per a analitzar amb un mínim de rigor les eleccions a la Comunitat Autònoma de Madrid hem d’avaluar-les almenys en dos grans camps.

  • Les qüestions estratègiques que tindran una important repercussió en el panorama polític-electoral del conjunt de l’Estat en els pròxims mesos.
  • Les qüestions d’abast tàctic que es poden explicar en el context territorial concret i les repercussions del qual afectaran aqueix marc espacial i temporal.

En primer lloc cal constatar que en aquestes eleccions s’ha fet un salt qualitatiu que ens sembla de la major importància des d’una perspectiva revolucionària. Madrid s’ha convertit en un subjecte polític de primer ordre en el conjunt de l’Estat espanyol. Hi havia un procés anterior en aqueix sentit, però aquest s’ha consolidat plenament. Això es correspon amb una realitat objectiva: Madrid, per la seua història, per la seua dimensió socioeconòmica i demogràfica, havia de jugar un paper central en l’esdevindre soci-polític de l’Estat espanyol.
Tal com hem dit reiteradament, hi ha dos Madrid, com hi ha dos Castillas: la imperialista, neoliberal i reaccionària d’una banda; i la comunera, antifeixista, republicana i internacionalista per l’altre. La que s’ha expressat d’una forma clarament hegemònica en les eleccions del 4M és la primera, alguna cosa que era previsible per a qui volguera “veure, sentir i entendre”. Tot el que s’ha estat sembrant des del “Govern de Progrés”, intencionadament o no, alimentava tal procés. Qui vulga seguir autoenganyant-se (o deixant-se enganyar) per les bambolles de les xarxes socials o per sectors de la “premsa progre” pot continuar fent-ho, però això no sols no canviarà la realitat sinó que aprofundirà la seua pròpia idiocia.
Les gents han configurat el seu propi “corpus polític”, dit d’una altra forma s’han “apoderat”, encara que haja sigut sota la influència de la dreta ideològica i política. La influència dels mass-mitjana progres, que tanta importància van tindre en tot el procés de Transició, ja no han servit per a canviar la percepció que la gent tenia de la realitat. Similar fenomen ha ocorregut amb les xarxes sota control de “les capelles progres”. Estem davant el que podríem denominar -amprant el títol de l’obra potser més coneguda de José Ortega y Gasset- la “rebel·lió de les masses”. Una rebel·lió cap a la dreta, però que suposa l’apropiació de la seua pròpia subjectivitat (1).
Les masses ja no es deixen pasturar per les eines tradicionals, i aqueixa és una realitat més que rellevant; encara que ara la seua expressió hegemònica estiga sent manifestament reaccionària, no hi ha res que impedisca que aqueixa hegemonia bascule cap a un autèntic projecte de progrés. No va haver-hi possibilitat per al Front Popular sense un Bienni Negre previ. Per a això, per descomptat, des de les forces revolucionàries caldrà treballar amb molta tenacitat, intel·ligència, cor i confiança al nostre poble. Aqueix projecte ha de passar per la ruptura amb el Règim del 78. Si treballem seriosament en això i amb perspectiva estratègica, Madrid i el conjunt de Castella es configuraran com una realitat sociopolítica amb una influència molt positiva en la construcció d’un projecte de canvi per a si mateixa i per al conjunt de pobles de l’Estat espanyol. Hauríem de trobar un important esperó per a avançar per aqueix camí ara que estem en la commemoració del V Centenari de la Revolució Comunera.
L’esquerra del Règim del 78, molt particularment les forces polítiques que conformen el Govern de Coalició, ni entenen ni estan per aqueixa labor, almenys en la mesura suficient; així els va.
Des del punt de vista tàctic, l’esquerra institucional va cometre error rere error, passant de l’un a l’altre major. La fracció del poder mediàtic que els acompanya va donar plena cobertura i rèplica a aqueixos errors. Hi ha un primer error tàctic, potser el que està en l’origen de la resta, com és el de creure’s les seues pròpies fantasies. El Govern de Coalició ve desenvolupant una política inassumible per a gran part de la població que els va votar en el seu moment, política que a més va acompanyada de tremendes fal·làcies, mitges veritats o bastes manipulacions. La no derogació de la Llei Mordassa o de les Reformes Laborals, la continuïtat en els desnonaments, el suport ple a la repressió policial i judicial, la manipulació informativa més obscena… Tot això fet en la creença que el Règim del 78 no tenia més instruments per a la seua governança i continuïtat que el Govern de Progrés. És molt cert que aquest Govern ha jugat un paper de primer ordre en la maniobra conjuntural per a intentar estabilitzar al Règim de la Monarquia, aconseguint alguns èxits parcials a Catalunya i Euskal Herria. Però el Sistema sempre té previstos recanvis i mercenaris disposats a assumir tal paper; aqueixa fase, que ha començat per Madrid, continuarà pel conjunt de l’Estat. Que no somien els incauts que l’extensió de la vacunació i l’arribada de les ajudes europees permetrà recuperar un panorama similar al prepandèmic, en el qual el “Govern de Progrés” tinga l’oportunitat de tornar a lluir-se. Això és creure en quimeres. La situació socioeconòmica, segons tots els indicadors objectius, empitjorarà significativament i les seues conseqüències per al poble treballador, per desgràcia, també.
Només hi ha un camí, complex però precís, per a eixir d’aquesta situació. Continuar construint fins a la victòria un projecte de ruptura amb aquest Règim monàrquic, antiobrer i corrupte fins a la medul·la.
El Senyor Pablo Iglesias Turrión diu que deixa la política institucional. Es va presentar a so de bombo i platerets (i alguns li van fer cas) com l’eina per a aconseguir derrotar a la dreta; i, sobre la base de la “majoria d’esquerres” que la seua presència en les eleccions anava a condicionar, poder configurar un govern progressista en la Comunitat de Madrid. Després ens va contar que anava a impedir que el feixisme arribara a les institucions autonòmiques madrilenyes, sent un dels instruments principals per a aconseguir tal cosa la negativa a debatre amb Vox. Es poden dir més estupideses, però no és fàcil. A Pablo Iglesias Turrión no se li han complit cap dels seus enunciats, com era esperable. S’ha quedat en 10 escons, sent Unides Podem els menys votats de tots els grups que han entrat en el Parlament autonòmic. Ho sentim molt sincerament per l’altra part de la coalició, a la qual per cert han ocultat de manera sistemàtica. Tenim la convicció que almenys entre aqueixos deu diputats, precisament de la part que han ocultat, algun@s col·laboraran amb el moviment popular madrileny de manera coherent.
Van presentar les eleccions a Madrid com un plebiscit entre Ayuso i el Govern de Progrés; i el Govern les ha perdudes per golejada.
Comprenem que hi haja gent desmoralitzada i aclaparada pels resultats electorals, però és important aprofundir en l’anàlisi d’aquests. Si així es fa, veurem que se’ns ofereixen unes amplíssimes expectatives per al moviment revolucionari. Creiem que les condicions permeten i justifiquen més que mai la necessitat de la construcció d’un moviment popular que tinga com a base els barris, pobles i sectors de Madrid. Treballem conjuntament amb moltes altres organitzacions de tots els àmbits des de fa mesos en aqueixa direcció, per cert amb l’intent permanent per part de la Delegació del Govern a Madrid d’impedir-ho (sense èxit). S’està començant a construir una Jornada de lluita per a la segona quinzena de juny des d’aqueixa Assemblea de barris, pobles i col·lectius. És en aquesta tasca en la qual hem de bolcar totes les nostres energies. Aquesta mobilització ha de ser un avís de primer ordre per a les temptacions de més desmantellament dels serveis públics, de més neoliberalisme i autoritarisme -que sens dubte n’hi haurà- del ayusismo pretesament reforçat. Als carrers ens trobarem.
(1) [No compartim la filosofia de l’autor referit, que s’emmarca en els corrents del pensament prefeixista dels anys 20 del segle passat, però ens sembla d’utilitat recórrer al títol de la citada obra, i fins i tot algun dels seus continguts].

Izquierda Castellana, 5 de maig de 2021

Mitjà per la República Valenciana