En un sopar una amiga em va preguntar què és el que s’ha de fer quan el Tribunal Suprem dicti la sentència sobre el procés i, en aquell moment, no vaig tenir cap resposta concreta per donar-li, però sí que vaig tenir clar el que no s’havia de fer i, resumidament, dos van ser els meus consells: primer, no s’ha de buscar una sortida individual, per molt desitjable que sembli, perquè estem davant d’un problema col·lectiu i, segon, sigui quina sigui la decisió, sempre s’ha d’optar per una via no-violenta. Crec que aquests són els dos límits que no s’haurien de traspassar.

És temptador, molt temptador, buscar una sortida personal i, així, evitar-se una dura estada a la presó, però una solució d’aquestes característiques no només és tremendament egoista, sinó que, a més, implica una rendició personal amb efectes col·lectius. No podem oblidar que aquest només és el primer dels judicis pendents, i les aparentment possibles, però incertes, solucions individuals que ara es plantegen no seran reproduïbles més enllà de l’actual escenari i afectats… Solucionar el present per rendir el futur no és la solució.

Descartada l’opció o sortida individual, però posada com una de les línies vermelles, hem d’indagar on és o com se’ns presenta l’altre extrem del tauler: el de la mobilització. I, per això, vaig tornar a una lectura útil d’un llibre escrit fa més de 40 anys pel meu oncle Otto, germà més gran del meu pare, on trobo una sèrie de conclusions que no deixen de ser tremendament actuals i útils a l’hora d’abordar com actuar davant del que vindrà i que, per això, he cregut convenient compartir-les.

“El primer objectiu de l’acció no-violenta és la mobilització de les consciències dels oprimits o víctimes de les injustícies”

En les conclusions deia el meu oncle, a La no-violencia activa: camino para conquistar la democracia, que: “Hi ha moltes violències, però una d’elles, la injustícia, és la violència mare de totes les violències“. I que, com a contraposició a la mare de totes les violències, “la no-violència és abans que res un principi general, una idea central, una perspectiva, que defineix la direcció o sentit de la marxa, el camí important que se seguirà després de la recerca de la justícia i de la llibertat“.

Però les seves reflexions no es limitaven a això i anava encara més enllà raonant que: “El principi de no-violència es funda en una ètica social que rebutja la premissa ‘el fi justifica els mitjans’, ja que exigeix que els mitjans siguin adequats al fi”, per a la qual cosa, “la primera tasca que sorgeix de l’adopció d’aquest principi consistirà, llavors, a buscar, amb capacitat creativa, mitjans que siguin, simultàniament, eficaços i concordants, en el fons i en la forma, amb la finalitat, o, en altres paraules, eficaços i morals alhora”. Així “neixen les tècniques d’acció agrupades sota denominacions tals com ‘no-violència activa’, ‘resistència pacífica’ o altres de similars que s’han fet servir en diferents contextos”.

Vindran temps complexos i com més gran sigui la injustícia ―mare de totes les violències―, amb més força haurem d’oposar-nos a ella, però no ens confonguem: l’únic camí que no deslegitimarà ni l’acció ni els objectius perseguits serà el no-violent

Per ell, i també aquí i ara, és bo tenir present el següent: “L’abast d’aquestes tècniques o mètodes d’acció depèn molt dels actors involucrats i de la situació històrica en què es facin servir. Poden perseguir-se, en conseqüència, objectius limitats o amplis, metes de curt, mitjà i llarg termini, formant part o no d’una estratègia global de caràcter polític”.

Segueixo amb les seves conclusions: “Des del punt de vista d’una perspectiva general, és a dir, estratègica, els principis i mètodes de no-violència estan al servei de la justícia i rebutgen qualsevol forma d’opressió que s’exerceixi sobre l’ésser humà. La no-violència activa es converteix (…) en una forma que té el poble d’exercir el seu dret a rebel·lió”; que, per cert, és l’única que hi ha hagut a Catalunya.

Sobre com exercitar aquest tipus de lluita deia: “La no-violència activa té modalitats molt variades, i són les situacions històriques concretes les determinants en l’elecció dels mètodes respectius”, amb la qual cosa no hi ha un manual que ens digui què i com hem d’actuar.

Si tornem a les seves reflexions, i tenim present que la “mare de totes les violències” és la injustícia, entendrem això: “Un règim democràtic, per definició, ha d’estar envoltat en tota la seva estructura pel principi de no-violència. La no-violència activa serà feta servir aquí per perfeccionar cada vegada més la democràcia. La seva presència serà permanent i vigilant”.

Ara bé, també era conscient que “la no-violència activa no és un dogma. És una aposta, una invitació, un desafiament, llançat per posar la intel·ligència i la voluntat en la tasca de desenvolupar en plenitud totes les seves possibilitats. Pot fracassar i desembocar en un conflicte on ja no quedi espai per a ella, almenys en la seva etapa més aguda, però això tampoc no garanteix per endavant la victòria a ningú. La tasca, en qualsevol cas, no consisteix a planificar la manera d’arribar a l’enfrontament total i violent, sinó a treballar amb energia i dedicació plena per no arribar a aquest punt i, malgrat això, sortir de la situació d’injustícia que es combat”.

I aplicat al cas català, no deixa de ser interessant tenir present que “com a mètode, la no-violència activa és naturalment descentralitzada, atesa la seva senzillesa i manca d’aparatositat. Això ho posa a l’abast de qualsevol persona, sigui quina sigui la seva edat, sexe o condició”.

Donar una resposta guanyadora requereix una actuació reflexiva, generosa i unitària, mai individual, que permeti enfrontar la injustícia amb la fermesa d’una societat que ja ha decidit el seu camí

Quant a la priorització dels objectius, s’ha de tenir present: “El primer objectiu de l’acció no-violenta és la mobilització de les consciències dels oprimits o víctimes de les injustícies, és a dir, la seva presa de consciència de la situació que els oprimeix i que han de lluitar per acabar amb elles” i que, “com a resultat del pas anterior, especialment quan s’estén a tot el cos social, la societat entra en crisi, es posa en tensió. El conflicte derivat de la situació d’injustícia, que estava esclafat o reprimit, surt a la superfície”.

En referir-se als mitjans es basava en Maritain raonant que: “Els mitjans de la no-violència no són externs a l’home, sinó que són l’home mateix, la seva llibertat i la seva virtut. En altres paraules, és una força material el mitjà d’acció del qual és el cos humà, o, millor encara, tot l’ésser humà, cos i esperit” i que “l’exercici de la no-violència activa no acaba mentre existeixi injustícia i la llibertat humana estigui limitada per causes alienes a la seva pròpia naturalesa”.

Vindran temps complexos i com més gran sigui la injustícia ―mare de totes les violències―, amb més força haurem d’oposar-nos a ella, però no ens confonguem: l’únic camí que no deslegitimarà ni l’acció ni els objectius perseguits serà el no-violent… Però actiu i, sens dubte, aquesta forma de lluita, perquè sigui reeixida, ha d’estructurar-se sobre la confluència de les voluntats de tots, es tracta de la unitat d’acció no-violenta que és la força imparable que cap estat, per fort i organitzat que fos, no ha estat capaç de resistir.

Per tant, quan coneguem la sentència del Tribunal Suprem, hem de tenir en compte tot això i utilitzar-ho per revertir una situació injusta davant de la qual no tenen lloc, com dic, ni les sortides egoistes individuals ni les reaccions hiperventilades que portin a escenaris violents. No existeix una única resposta a com s’haurà d’actuar, però sí que hi ha una cosa clara i és allò que no s’haurà de fer sota cap concepte; això ja és un començament sobre el qual es pot, i s’ha de, construir una resposta col·lectiva que permeti oposar-nos a la més gran de les violències existents: la injustícia.

Donar una resposta guanyadora requereix una actuació reflexiva, generosa i unitària, mai individual, que permeti enfrontar la injustícia amb la fermesa d’una societat que ja ha decidit el seu camí i, per tant, el seu futur. Només des de la unitat podrem fer front als temps que venen i això implica, entre altres coses, no equivocar-se d’enemic i anteposar el col·lectiu a l’individual, el de tots al propi i la justícia a la injustícia o, dit d’una altra manera, la no-violència a la violència.