Hemeroteca: Primera notícia d’ANNA notícies en agost del 2000 i una del seu precedent l’AVN

Agència de Notícies Alternativa del País Valencià         000807      

Article de Sarah Peisch <speisch@CARIBE.NET difós per COMUNISTES de CATALUNYA
DONES EN LLUITA A PUERTO RICO

7 d’agost de 2000   Vieques, Puerto Rico

Mujeres en desobediencia civil por la Paz de Vieques

Once viequenses encabezaron el grupo de treinta y dos mujeres que, en la noche del domingo, penetró la zona restringida de la Marina de Guerra de Estados Unidos, burlando las extremas medidas de seguridad que dicho cuerpo castrense mantiene en territorio de Vieques. Las mujeres reclamaron a nombre de sus hijos e hijas, nietos y nietas y de todos los niños y niñas- sus derechos fundamentales a la vida, la salud y a la paz. El grupo incluyó mujeres de los sectores profesional, religioso y sindical, así como amas de casa, comerciantes, activistas de la comunidad lésbica y otras representativas de diversos ámbitos en los que se desempeña la mujer en Vieques y en Puerto Rico.

Una vez en la zona restringida, las mujeres realizaron una ceremonia, mediante la cual representaron la voluntad de paz del pueblo viequense. Se colocó una bandera de Puerto Rico como símbolo de la identidad nacional; la bandera de Vieques, como emblema de la unidad de los viequenses para que salga la Marina; una bandera blanca de la paz; y otra serie de símbolos alusivos a la contaminación ambiental, a las enfermedades que sufre la población, en especial sus niños y niñas; a la dificultades de los pescadores para ganarse el sustento y a la sangre derramada por David Sanes y otros viequenses, a lo largo de los sesenta años de presencia militar en Vieques.

Las portavoces del grupo- las viequenses Norma Torres y Carmen Valencia- describieron la acción como una que reafirma la legitimidad y utilidad de la desobediencia civil como método de lucha contra la Marina en Vieques. “Junto a nuestras hermanas de la Isla Grande, hemos desarrollado esta acción de desafío que comprueba que la Marina no es invencible. Lo hemos hecho porque Vieques es nuestra casa y la de nuestros hijos, y así queremos que sea para siempre”, señalaron, a la vez que enfatizaron el hecho de que una tercera parte del grupo de mujeres desobedientes civiles estuvo integrado por viequenses. “Esto representa un nuevo nivel de conciencia en nuestras mujeres que nos tiene muy entusiasmadas”, concluyeron.

El grupo, que fue organizado por iniciativa de las mujeres de Vieques, contó con un amplio respaldo de otras mujeres, tanto de Vieques como del resto de Puerto Rico, todas muy activas en tareas de solidaridad. También fue muy importante el respaldo de la Alianza de Mujeres Viequenses en la organización de la actividad.

Las activistas exhortaron al resto de las mujeres de Vieques y de todo Puerto Rico a incorporarse a la lucha por la paz de la Isla Nena.


Consell per la República Catalana: Posicionament polític sobre l’acord d’investidura

Posicionament polític sobre l’acord d’investidura del Govern del Consell per la República Catalana

Hola ANNA, aquest és el comunicat del Govern del Consell per la República, amb motiu de la formació del nou govern de la Generalitat presidit per Pere Aragonès:

1- Saludem la investidura de Pere Aragonès com a 132è president de la Generalitat i celebrem la constitució d’un govern de coalició entre ERC i Junts, amb el suport de la CUP. Confiem que aquests acords polítics entre els partits independentistes seran capaços de traslladar a l’àmbit del Parlament i del Govern la voluntat de la majoria independentista del 52% expressada en les darreres eleccions del Parlament de Catalunya.

2- Ens congratulem que l’acord entre ERC i Junts hagi fet seu l’oferiment públic que el Consell per la República va fer en la seva “Declaració política” del passat 29 de març, en la qual s’oferia com a marc institucional idoni on inserir la direcció política col·legiada formada pels tres partits amb representació parlamentària i les dues principals entitats de la societat civil i s’obria a reformular la seva governança i a debatre-la amb totes elles, per tal de fer possible aquesta inserció. Entenem que així ho expressa aquest acord quan diu: “Apostem per un espai (…) que busqui transitòriament la coordinació amb el Consell per la República fins que aquest finalitzi la seva reformulació en consens entre totes les organitzacions perquè l’espai de Coordinació, Consens i Direcció estratègica es pugui situar en el seu marc.”

3- En l’actual context, el Consell vol refermar amb més força que mai el seu compromís amb la seva missió fundacional: fer valdre el mandat sorgit del referèndum de l’1-O i la Declaració d’Independència feta per la majoria del Parlament el 27-O com a base a partir de la qual culminar el procés d’independència de Catalunya i, per tant, de constitució de la República. I fer-ho tot garantint el màxim nivell d’inclusió i transversalitat a la Institució, per tal que el Consell sigui el punt de trobada de totes les forces polítiques i socials de l’independentisme des d’on bastir un consens polític estratègic, que creiem imprescindible per fer front a la repressió de l’Estat i fer plenament efectiva la Independència.

Aquest consens, però, no s’ha de produir basant-se en la renúncia a cap de les vies democràtiques i pacífiques que siguin necessàries per aconseguir aquest objectiu i emplacem tant la majoria independentista del Parlament de Catalunya com el govern de la Generalitat a no fer-ho. Tal com es recull en el document “Preparem-nos“, l’independentisme no pot limitar la seva estratègia només a una negociació amb l’Estat espanyol, que probablement no garantirà el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Per això, el moviment ha de preparar també de manera rigorosa i metòdica les condicions necessàries per respondre amb èxit a la confrontació a la qual l’Estat probablement ens conduirà si volem culminar el procés de constitució de la República Catalana independent.

El Govern del Consell es reafirma en aquesta missió i en aquesta visió estratègica més enllà de les conjuntures que es puguin produir en el marc institucional autonòmic i reitera la seva determinació a ser fidel a aquests compromisos en tota la seva acció política.

Uneix-te al Consell!

RV/PVE es dirigeix als independentistes catalans que critiquen a Jaume Giró

Carta del MHP Carles Puigdemont als afiliats de JxC (21/05/2021)

Carta del MHP Carles Puigdemont als afiliats de JxC

Benvolgut, benvolguda,

El Parlament de Catalunya ha escollit Pere Aragonès com a MH President de la Generalitat, el 132è de la llarga llista de presidents del nostre país. Els vots de Junts per Catalunya han estat determinants per a aquesta investidura; ara comença, doncs, una nova etapa que sabem carregada de reptes colossals que haurem d’encarar, i en què l’aportació del nostre espai serà també determinant.

El catalanisme, en totes les seves versions, ha mantingut una actitud de lleialtat i respecte cap a les institucions d’autogovern, i estic segur que el nostre partit contribuirà més que ningú a mantenir-ho. Potser no ens hem sentit correspostos sempre de la mateixa manera, però nosaltres no podem faltar a aquesta tradició que és, alhora, un senyal que caracteritza la forma com volem construir Catalunya. El MH President Pere Aragonès ha de saber que compta, des del primer minut, amb la lleialtat de les dones i homes de Junts per Catalunya. La meva, com a 130è president, sap que la té.

Per arribar fins aquí ha calgut trobar un acord, i que aquest acord fos vàlid per a les dues organitzacions signants. En aquest sentit, la manera com JxCat ha decidit consultar les bases és un exemple que hauria de servir a la resta d’organitzacions que encara no tinguin incorporat un mecanisme semblant, i alhora ha d’estimular a fer-ho de forma regular en les decisions més rellevants que haguem d’assumir com a organització política. La forma de república que des de Junts volem per a Catalunya s’ha de basar en una radicalitat democràtica, i en aquest sentit el nostre partit és a l’avantguarda. Gràcies per l’esforç i per fer-ho possible.

El recorregut fins a l’acord no ha estat gens fàcil. En coneixeu els motius i estic segur que els enteneu. Precisament perquè hi ha hagut grans dificultats, que han posat en risc moltes coses (algunes hi continuen, tanmateix), vaig prendre un seguit de decisions que ara us vull explicar, perquè molts de vosaltres m’heu interpel·lat i m’heu preguntat l’opinió sobre el procés d’acord i sobre l’acord en si mateix.

Tal i com vaig comunicar al secretari general, Jordi Sànchez, i també a l’equip negociador, creia que el millor per poder establir un marc de relacions amb ERC que afavorís acords era que jo no formés part de cap procés negociador. Després d’analitzar-ho molt a fons i de contrastar informacions, em quedaven pocs dubtes que si jo no prenia aquella decisió, s’accentuaria una estratègia narrativa tan falsa i perversa com eficaç segons la qual la meva principal preocupació seria la d’assegurar una bona tutela del president i del govern. Ho heu llegit i escoltat en pràcticament totes les anàlisis i comentaris, amb molt poques excepcions. Des de cròniques en diaris seriosos fins a programes d’humor, passant per pràcticament tota la tertuliada nacional.

Les persones que han estat al meu entorn saben de la falsedat i immoralitat d’aquesta narrativa, de la falta absoluta de base. Però s’hi han posat d’acord des de sectors independentistes fins a tot l’unionisme; bàsicament anava bé per debilitar Junts. I d’altra banda també per debilitar el Consell per la República, i amb ell la legitimitat de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència feta al Parlament de Catalunya el dia 27 d’octubre de 2017. Ha tingut predicadors diaris, amb tribunes i espais de màxima audiència, que no han parat de construir un relat amb finalitats merament propagandístiques. Cal dir que tots aquests intents per enviar l’octubre del 2017 en una cantonada han estat infructuosos i han topat amb la determinació insubornable de la ciutadania.

Vaig arribar a la conclusió que això hauria dificultat la possibilitat de trobar acords i de poder restablir la unitat interna de l’independentisme. He procurat, en conseqüència, no ser cap obstacle en les converses per arribar a un acord, ni per a l’acord en si mateix; en tot cas, la meva intenció era que el resultat a què s’arribés (acord o no acord) calgués ser explicat d’una manera molt més rigorosa i esforçada que no pas a partir de l’argument simplista i deshonest de vincular-lo als meus suposats desitjos o interessos personals. Alguns ja tenien la crònica escrita, el comentari a punt o el gag enregistrat.

Per reforçar aquesta posició vaig prendre una altra decisió, la de no interferir públicament a través de comentaris i opinions. Tampoc des del meu rol de president del Consell per la República. He estat escrupolós amb el meu compromís de no generar cap distorsió que afectés els esforços dels negociadors, o que servís als interessos dels nostres detractors en la construcció del seu relat sobre les suposades tuteles i altres manipulacions. Tampoc no volia donar cap excusa als qui promouen la crítica injusta i maldestra sobre un suposat biaix partidista del Consell. M’he mantingut públicament en un silenci públic respectuós i prudent, que avui té tot el sentit del món que s’acabi.

També hi havia —hi ha— raons que acaben tenint efectes personals. No us negaré que després de més de tres anys i mig a l’exili algunes coses han esdevingut per a mi més doloroses que la pròpia repressió. O que m’han afectat d’una forma que cap de les atzagaiades repressores havia aconseguit de fer. Al capdavall, la repressió la pateixen de manera personal els qui en són víctimes, a la presó, a l’exili o perseguits per qualsevol jutjat i cos policial. Però la desunió, que és una de les preocupacions que més m’amoïnen, sobretot aquella desunió que ha estat treballada a consciència, la paga tota Catalunya i té efectes generalitzats. JV Foix va escriure a principi dels anys trenta del segle passat que “qui a l’hora d’assentar els fonaments [a la pàtria], ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial”. No crec que la seva reflexió hagi deixat de ser vàlida. Però és evident que en aquests darrers anys hem anat enrere.

La unitat és, ho reconec, una prioritat tan difícil d’assolir ara mateix com d’altra banda irrenunciable. Per restaurar la unitat, el que més he gosat demanar és, en primer lloc, respecte. Es pot respectar l’altre sense necessitat de compartir un mateix govern, i es pot faltar al respecte bo i compartint la meitat del govern. Sense respecte no es posa en marxa una cadena que és imprescindible per anar plegats en un projecte tan ambiciós i complex com és el de construir un Estat independent. El respecte és el fonament de la segona cosa que he gosat demanar: confiança. Fer-nos confiança fins i tot en allò que no ens agrada de l’altre. La confiança permet treballar sense perdre el temps vigilant de manera permanent el company de viatge, i allibera energies per encarar el veritable i poderós adversari. I la confiança és la garantia de la tercera cosa, fonamental per governar plegats: la lleialtat. Si aquesta cadena es trenca o s’afebleix en alguna baula, el resultat és el recel permanent, la paràlisi política i, al final, l’enfrontament. Res de bo.

Efectivament, en aquests tres anys i mig s’ha vist, amb decepció compartida per molta gent, com aquesta cadena s’anava afeblint fins a trencar-se. Si al principi l’estratègia de la desunió va ser concebuda amb una determinada intenció, molt sectària al meu entendre, és evident que s’ha escapat de control i ha originat una batalla sense fre que avergonyeix internament i des de fora és molt desconcertant, de la qual ningú no surt ben parat.

Això ha anat pesant, també, en la meva decisió de no esdevenir cap obstacle ni cap problema que impedís acords de govern o que impedís la unitat, i de romandre silent portes enfora.

És evident que l’acord a què s’ha arribat té aspectes que caldrà protegir i vetllar. Tots entenem que el millor acord és el que comportaria l’aplicació del nostre programa electoral, però també sabem que les eleccions no les va guanyar cap partit independentista. Ni ERC, ni Junts ni, per descomptat, la CUP. Les eleccions van tenir un clar guanyador, i aquest és el moviment independentista en el seu conjunt i en la seva diversitat. Per tant, cap acord i cap estratègia no es poden basar en l’hegemonia d’un determinat partit —posem per cas, de Junts— sobre el conjunt del moviment sinó que ha de considerar i respectar aquesta diversitat i transversalitat. El nostre partit va néixer amb aquesta vocació, i per això som peça fonamental per a l’articulació del moviment independentista. No l’única, és clar. Naturalment, tampoc no hi pot haver cap acord que sigui fet en contra d’una part d’aquest moviment. Per això he defensat en diverses ocasions, sempre de manera infructuosa, que en l’actual procés d’independència i d’Estat de repressió ens calia afrontar els reptes electorals de manera unitària, a través de propostes que conjuguessin aquesta diversitat. Interpretarien molt millor allò que els ciutadans volen votar i enviarien un missatge de fortalesa molt més rotund i inequívoc que el que enviem per separat. Potser, si es tractava de buscar la manera de “forçar” l’Estat a una negociació fiable, caldria irrompre sempre amb la màxima fortalesa i no a partir de la suma de debilitats o petites victòries particulars. Ha quedat acreditat en tots els cicles electorals que hi ha hagut després del setembre de 2015 que, per separat i com a partits, o bé perdem les eleccions o bé les guanyem de manera ajustada. L’Estat ha tingut la sensació recomfortant de veure al seu davant un moviment afeblit per la divisió interna. Com a eina de pressió perquè l’Estat negociï —que és el que ara mateix l’objectiu que s’ha acordat dins de l’independentisme— a mi em sembla molt més eficaç plantar-te a la taula amb la fortalesa de victòries rotundes aconseguides en totes les eleccions precedents, que no pas des d’una posició dividida i enfrontada (en part, de manera inevitable perquè en haver de competir electoralment, s’imposa la lògica de la disputa de tots els vots).

L’equilibri és molt difícil però tenim l’obligació de buscar-lo. Per això he insistit en la necessitat del respecte, de la confiança i de la lleialtat. És previ a tot. L’èxit del Govern no es mesurarà només en l’obra feta, en les polítiques desplegades. Es basarà, també, i potser ara més que abans, en la seva capacitat de restaurar tot allò que s’ha deteriorat, i que influeix en l’ànim del país.

Sabem que la repressió no s’ha aturat, que continuarà. I sabem que l’Estat no té cap voluntat d’abordar amb honestedat i ganes un procés de negociació com el que s’esperaria en una democràcia consolidada. Confio que els consellers i conselleres del nou govern, amb el seu president al capdavant, sabran correspondre a les expectatives del poble de Catalunya, i que en aquesta fita hi haguem contribuït lleialment des de Junts per Catalunya. No pot ser de cap altra manera que així.

Disculpeu l’extensió d’aquesta carta. Espero que també sabreu dispensar i comprendre la discreció pública que em vaig imposar.

En qualsevol cas, sigui com sigui i a desgrat dels qui ho voldrien altrament, continuaré defensant el referèndum de l’1 d’octubre i la proclamació de la república catalana com a fonaments de la independència de Catalunya i, per tant, de l’Estat català. Que és l’únic que pot garantir el progrés social, econòmic, cultural i lingüístic del nostre país, i ens pot assegurar un estat de dret, de justícia i de llibertats que mai no hem conegut en la història de la nostra pertanyença forçada al regne d’Espanya.

Resto sempre a la vostra disposició. Una abraçada i el meu agraïment.

Carles Puigdemont i Casamajó

Josep Barberà contesta des de Nosaltres LA VEU, a Amadeu Mezquida i advoca per la República Valenciana de dones i homes lliures.

Quosque tandem abutere patientia nostra?

per Josep Barberà a Nosaltres LA VEU |

Aquesta setmana passada, apareixia al diari Público un recomanable i interessant article d’Amadeu Mezquida titulat «La AlterEspaña»; en què l’autor reflexiona sobre la  necessitat de repensar l’Estat espanyol des de les esquerres perifèriques i d’oferir-hi una concepció diferent a la visió castellana imperant des de, com a mínim, Nova Planta.

La idea no és nova. Des de les renaixences, passant per les guerres carlines, el cantonalisme i els experiments més o menys federalitzants de la 2a República espanyola, les diferents nacions perifèriques de l’Estat han tractat d’oferir-li a l’Espanya carpetovetònica un acord que conjugue l’encaix propi amb la «Unidad de destino en lo universal». I no ens n’hem sortit.

Celebro, però, la clarificació d’espais polítics que eixe article representa. I que situe Compromís -paraules de l’autor, no meues- en eixe projecte de transformació d’Espanya, en eixa necessitat de «dar el salto […] desde lo autonómico a lo estatal», d’«una plataforma confederal y plurinacional que aúne a las izquierdas territoriales en pie de igualdad para tratar de ofrecer una alternativa capaz de multiplicar resultados en base a la transversalidad y el programa de mínimos». I li desitjo sort; segurament, la política espanyola necessita d’una esquerra confederal que tracte de transformar-la i que, a cops de cap contra un mur que no hem pogut ni tan sols clivellar en dos-cents anys, vaja fent més incontestable la necessitat d’un Estat propi per al País Valencià, d’una República Valenciana de dones i homes lliures. Li desitjo sort, però no és el meu projecte. El meu projecte de transformació política i social comença i acaba -en la mesura que qualsevol projecte pot començar i acabar dins de fronteres concretes en aquesta Europa del s XXI- al País Valencià.

Permeteu-me agafar unes línies més de l’article: «No se puede gobernar España si no se tiene un proyecto para España. No se puede transformar España si no se tiene un proyecto para España», i, sense negar la premissa en cap cas, transformar-les: No es pot governar el País Valencià si no es té un projecte per al País Valencià. No es pot transformar el País Valencià si no es té un projecte per al País Valencià.

Aquesta, crec, és la qüestió; quin és el subjecte polític sobre el qual un partit vol exercir la seua voluntat de transformació. No és el mateix gestionar que governar. No és el mateix una simple descentralització administrativa que un govern. No és el mateix pensar i situar-se en coordenades de submissió que d’apoderament.

I quin és el projecte de País Valencià que el Botànic ens presenta mentre la seua pota més valencianista mira de reüll Espanya i se la imagina transformada en qui sap què? Quin és el projecte més enllà de la gestió de les engrunes de sobirania que l’Estatut ens concedeix -amb el nihil obstat dels tribunals espanyols, per descomptat-? Existeix la voluntat de superar el marc autonòmic? De plantejar un embat seriós i transversal per aturar un espoli que ens empobreix? De federalitzar el País Valencià oferint al sud un marc on desenvolupar-se? De transformar la realitat? No.

L’article d’Amadeu Mezquida situa perfectament quines són les coordenades on es mourà Compromís en els propers anys -ja ho està fent de facto. La ponència política parla de moltes sobiranies, però s’oblida la sobirania política dels valencians i valencianes; l’horitzó de decisió últim, que no és més que decidir si volem construir una república independent.

En definitiva, l’article ens situa. Situa quin és -quin serà- el subjecte polític de sobirania per a Compromís -Espanya- i, per tant, nega que el subjecte polític de sobirania siga el País Valencià -com ho és per a Esquerra Republicana del País Valencià. Per tant, renunciant a eixe espai valencià de ruptura, Compromís clarifica l’espai. I, definint-se, ens defineix a altres. Els que no creiem que una AlterEspanya siga possible o que, com a mínim, no creiem en ella com a horitzó de benestar per a les valencianes i els valencians. Els que volem construir la ruptura amb un Estat que ens empobreix.

L’MRV saluda Andecha Astur


L’MRV saluda Andecha Astur
Des del MRV (Moviment per la República Valenciana) saludem la lluita de Andecha Astur i us felicitem pel vostre procés.
Fa falta una força d’obediència asturiana, que reclame la sobirania del poble asturià amb l’horitzó d’una República Asturiana, lliure i sobirana.
Ens sentim agermanats amb la vostra lluita i el vostre projecte. En el MRV també està confluint molta gent, de col·lectius, partits i independents, que reivindiquen la sobirania valenciana i lluiten per la República Valenciana.
Per la confraternització internacionalista en el combat comú contra l’Estat imperialista espanyol.
El vostre asturianisme és el nostre valencianisme: llibertat, sobirania i Repúbliques.
Visca la fraternitat entre els pobles lliures, sobirans i republicans!
Visca Astúries lliure! Puxa Asturies dixebrá!
Visquen la República Asturiana i la República Valenciana!
MRV – Moviment per la República Valenciana
País Valencià, 20 de maig del 2021
MRV-Apartat 12096 VALÈNCIA 46020 info@germanies.net Tel 650 537 213 www.germanies.org

Mitjà per la República Valenciana