“L’apoliticisme (o l’oportunisme ingenu en el cas valencià), malaltia infantil de l’independentisme”

Es pot oblidar la dimensió política en l’acció independentista?
19/07/2014 Carles Castellanos

L’origen de la malaltia

Podria haver intitulat amb raó aquest article “L’apoliticisme, malaltia infantil de l’independentisme” perquè el desconeixement del que és l’acció política (que és abandonada o oblidada per masses importants de l’independentisme d’avui dia) és una veritable malura.

Es tracta d’un mal que no és casual perquè té les seves arrels en un fet sociocultural i té també unes explicacions ideològiques. Des d’un punt de vista general el moviment independentista, per les seves mateixes característiques (es fonamenta en l’acció comuna més espontània de persones agrupades pel fet “de ser”, és a dir, pel fet d’haver-se conformat d’una manera determinada en un territori a través de la història) es mou (i es commou) amb components molt marcats per les emocions. Es tracta, doncs, d’una condició que afavoreix l’adhesió espontània, de caràcter pre-polític i poc exigent pel que fa a la reflexió sobre la complexitat dels fets polítics i socials.

En aquest context les ideologies despolititzadores (d’arrel anarquitzant) tan esteses actualment tampoc no ajuden a l’enfortiment d’una consciència política. La desgràcia de la situació és que aquest panorama ofereix un camp favorable a tota mena de comportaments poc racionals i/o oportunistes. Com a poc racionals, podem posar per exemple les crides d’algunes militàncies territorials d’un independentisme poc madur minoritari a no assistir a la Via Catalana de l’11 de setembre passat … O l’esperança cega en la Unió Europea o en els grans líders mundials, d’un sector del sobiranisme força desorientat políticament etc. Com a oportunisme, només cal observar el comportament sectari de diferents col·lectius que actuen al si de les organitzacions pensant més en la influència de petita secta que no pas en les línies d’acció necessàries per al moviment etc. Tot això és conseqüència de la manca de consciència política.

Les necessitats del moviment independentista exigeixen una reacció ràpida per a superar aquestes mancances, amb l’objectiu que els àmbits de decisió principals del moviment incorporin al màxim mètodes i anàlisis fonamentats en la reflexió política.

El nostre poble ve de lluny, i sota formes d’acció que poden semblar innocents s’hi amaga un gran potencial polític que cal desvetllar. Però, per això, cal arribar a introduir en el màxim d’àmbits, el convenciment de la força de la reflexió, i també l’exigència constant de formes de debat seriós sobre el present i el futur de l’independentisme.

Més enllà de les eleccions i del partidisme

Una primera simplificació, que ja comença a fer mandra recordar, és la confusió que es fa massa sovinet entre el que és la política com a tal i algunes expressions de la política més difoses pels mitjans de comunicació com són els resultats de les eleccions o les vides i miracles dels partits que hi participen. Sense menystenir aquests aspectes de la política que, com sabem, contribueixen a configurar els marcs polítics i legals en un moment concret, cal tenir molt clar que aquests aspectes i episodis no són “la política”.

Des d’un punt de vista favorable al canvi social en profunditat, la política és el conjunt d’activitats que incideixen en la configuració i en l’exercici del poder en un moment concret. Es parteix de la base que el poder, perquè pugui ser efectiu, cal no sols que sigui implantat, sinó que sigui exercit. La pràctica política conté doncs la consideració dels poders institucionals i de les altres formes de poder (econòmic, social, administratiu, mediàtic, ideològic, militar, policíac, judicial etc.) i també la seva contraposició en diferents formes de lluita, de resistència i d’organització.

Fer política vol dir entendre,  més enllà de les eleccions i dels partits, en primer lloc què és la política i com té lloc la confrontació en una societat i un moment concrets. I per a això cal partir d’anàlisis el màxim de precises sobre les diferents forces econòmiques, socials i institucionals que intervenen en la confrontació. En aquest sentit, per exemple, una anàlisi seriosa de l’independentisme català actual mostra clarament que no es pot simplificar, assignant-li una única adscripció. No es pot simplificar i afirmar per exemple (com fan algunes persones i organitzacions poc documentades) que el moviment independentista actual “és burgès” pel fet que estigui encapçalat institucionalment per un partit “de dreta” com CiU. En l’anàlisi política les atribucions preestablertes no ajuden a entendre les coses i menys encara en moments de canvi.

L’independentisme català és un fenomen molt més complex que és assumit principalment per les classes populars catalanes i que és sotmès a diferents influències, entre les quals la de sectors de la mitjana burgesia (CiU) que malden per a controlar el procés en benefici propi, un esforç que fins ara no ha donat els resultats esperats en cada fase. La mitjana burgesia hauria preferit quedar-se en un pacte fiscal (abans de l’11 de setembre del 2012) però la pressió de les mobilitzacions no li ho va permetre.

La situació actual és que la mitjana burgesia (fent-se representant també de sectors d’una base organitzada de petita burgesia maltractada cada cop més per la situació econòmica) s’està separant dels interessos de la burgesia pròpiament dita (vinculada a l’Estat espanyol). És evident que si la mitjana burgesia trobés una sortida que impedís la ruptura independentista tornaria a restablir els llaços habituals amb la gran burgesia. Però aquesta eventualitat necessita una gestió política intel·ligent i agosarada que no sembla que el poder espanyol estigui  disposat a desenvolupar.

Una anàlisi política és, doncs, en bona part una anàlisi de classe, dels interessos dels diferents sectors socials en presència, tenint en compte la complexitat social i ideològica existent. Per exemple, el sistema polític espanyol (i el francès també) ha desenvolupat d’una manera extraordinària el que se’n pot dir una “casta política” que actua també dins la confrontació com un agent més, amb interessos que tendeixen a la defensa de l’immobilisme polític i social, de manera força independentment del fet que les forces polítiques en qüestió es diguin de dreta o d’esquerra.

Lluites socials i dimensió política

Una de les formes més clares d’immaduresa política és, d’altra banda, reduir el moviment popular i independentista a l’àmbit de les lluites socials, no entenent que sense projecció política les lluites poden ser fàcilment oblidades o manipulades.

Segons la nostra concepció cal situar la política com la “dimensió de síntesi i culminació” de les lluites socials, perquè les lluites socials, més enllà de les reivindicacions més immediates, sempre albiren un marc polític i social de conjunt més avançat. Per simplificar, podem dir que la política es pot resumir en aquests tres aspectes: marc polític, política d’aliances i dialèctica estratègia/tàctica.

En primer lloc, la política és el conjunt d’esforços (mobilitzacions socials, lluita ideològica, incidència institucional etc.) que porten a modificar el marc polític a diferents nivells (a nivell local, nacional, internacional). Tot avanç en l’organització és un avanç polític. També l’augment de la incidència dels instruments de propaganda i lluita ideològica incloent-hi els mitjans institucionals. Tota modificació del marc legal (laboral, social, cultural, lingüístic, polític) és també un avanç polític. Tota modificació favorable de la correlació de forces és també un avanç en el camp de la política entesa en aquest sentit global que he exposat.

Un dels mitjans per a estendre la influència de la política del moviment independentista és la política d’aliances que s’ha d’analitzar no sols en relació amb els partits sinó d’una manera general amb els diferents àmbits socials i ideològics. Cal establir la política d’aliances d’acord amb consideracions estratègiques i tàctiques. Ho comentarem més endavant. El que cal tenir clar d’entrada és que establir aliances en funció dels interessos momentanis de la propi grup polític o secta és caure en l’oportunisme un defecte que pot tenir conseqüències catastròfiques.

Posem per cas que un sector de l’independentisme, per una mala concepció de la política d’aliances practica la col·laboració estable amb grups d’idelologia espanyolista sense tenir en compte la importància de la necessitat de treballar en tot moment en una perspectiva estratègica. No tenir present en la pràctica política la necessitat de treballar per a enfortir el moviment propi (és a dir, una línia de treball que permeti que el moviment popular s’orienti cada vegada més a favor de la independència nacional, el socialisme i l’alliberament de gènere) pot comportar el fet d’afavorir l’aparició de grups oportunistes que aprofitin l’espai obert per l’independentisme d’esquerra per a fer créixer les seves perspectives electorals.

D’altra banda, abandonar gratuïtament, és a dir, sense una argumentació política seriosa, espais electorals (com les passades eleccions europees) és una pràctica que comporta conseqüències greus. En tota política favorable al canvi social, l’oportunisme es paga força car, perquè cada abandó d’un espai concret, resulta finalment una reculada davant la ideologia dominant.

Per una altra banda, pensar (com fan sectors amplis de l’anomenat sobiranisme actual) que la independència és un objectiu que s’ha de defensar sense continguts socials porta a allunyar-se de les classes populars i és una mostra de poca capacitat política.

Una concepció global i seriosa de la política és, doncs, necessària i l’independentisme no la pot oblidar.

Baeta (RV/PVE) respon a Pla (PCPV/PCE)

En la notícia apareguda ahir

No aconsegueixen que Castro emmerde a Rita

s’han produït cinc comentaris, En ells Rafael Pla, col·laborador esporàdic d’ANNA notícies, crítica la línia editorial que portem. Igual fa  Sal·lus Herrero.

A Sal·lus l’ha respost ANNA notícies, però en el curt comentari de Rafael Pla, el membre de l’equip de redacció  Víctor Baeta, s’ha sentit al·ludit i li contesta.

 

  • Esteu seguint un camí molt perillós. Un “nacionalisme” que preten esborrar l’oposició esquerra-dreta s’apropa perillosament a la ideologia feixista. Totalment d’acord, per altra banda, amb el que diu Sal·lus.

  • Benvolgut Rafa Pla…
    Primer.
    Mira que nosaltres, els sobiranistes valencians republicans, fem veritables esforços per fugir de la paraula o terme ‘Nació’ o ‘nacionalisme’ o ‘nacionalistes’ i autoanomenar-nos, per a qui ens vulga escoltar, com ‘independentistes’ i de cap manera ‘nacionalistes. Però no hi ha manera. Esteu capficats en anomenar-nos ‘nacionalistes’ perquè defensem un Estat valencià independent de l’Estat espanyol, cosa a la que el teu partit PCPV-PCE s’oposa. Defensar l’Estat valencià per a vosaltres és propi del ‘nacionalisme’ i sorprenentment defensar l’Estat espanyol NO ÉS PROPI DEL ‘NACIONALISME’. Hauríem de deduir que la vostra elecció de l’Estat espanyol front a l’Estat valencià, respon a que vosaltres sou també ‘nacionalistes’. Però som respectuosos, a banda d’il·lustrats, i no ho direm perquè sabem que el vostre absolut és simplement ‘la lluita de classes’.
    Mira que tinc ganes que aparega un partit comunista valencià, no espanyol, perquè se vos acabe el xollo de l’exclusiva al País Valencià, però malauradament els comunistes que hi són per ací no són valencians, o són espanyols (teniu en el cap l’Estat espanyol) o són catalans, i si més no els comunistes catalans de per ací (PSAN, MDT…) eixos no amaguen que són d’una ‘Nació’ de la ‘Nació catalana’ que per a ells, com per a vosaltres que també la reconeixeu (la ‘nació’ compte! no l’Estat), aquesta ha caigut del cel i va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
    Podria posar-me a crear aquest Partit Comunista Valencià, d’Oriola a Vinaròs, no tindria cap problema i fer política independentista a l’Ho Chi Minh, però no ho faig perquè en aquests moments seria inoperant per a l’alliberament del jou espanyol i pel que pertoca a la ‘lluita de classes’ ja està ben servida per PCPV-PCE. PSAN, MDT, PCPE, PCE (m-l), etc.

    Segon.
    Sobre el que dius:
    “…pretén esborrar l’oposició esquerra-dreta s’apropa perillosament a la ideologia feixista”
    Provoques molt en poques paraules.
    Evidentment tinc davant un adversari que per a impedir el ‘moviment sobiranista’ (a la manera de l’aliança de Mao Tse Tung i Chiang Kai-shek) per alliberament dels valencians de l’imperialisme espanyol, utilitza tot tipus d’arguments, fins i tot l’insult.
    Un pot ser de dretes o d’esquerres i no ser feixista i, també, ser de dretes o d’esquerres i ser feixista.
    Te demane respecte. Més, t’ho exigisc. Si ara sóc, i mirant cap enrere també, alguna cosa és: republicà i antifeixista. Però això sí, cada vegada més allunyat de la vostra ‘esquerra’. Veritablement l’esquerra espanyola i els seus adlàters, cada vegada en dóna més ois.
    Ací els únics feixistes, com els japonesos, els italians i els alemanys en el seu moment, són els que defensen l’imperialisme de l’Estat espanyol i impedeixen la democràcia i les consultes als seus súbdits, cosa que vosaltres cal reconèixer sí accepteu, perquè sinó podeu evitar les consultes, si més no, no les impediríeu, cosa que valorem i és d’agrair; però també ens agradaria que fóreu més bel·ligerants contra el feixisme imperialista espanyol contrari a la democràcia i ens féreu més costat als independentistes valencians i no utilitzareu la contradicció esquerra – dreta per fer el joc als feixistes imperialistes espanyols en l’intent de mantenir els valencians dividits perquè mai puguem unir-mos per lluitar contra l’espoli que patim i per demanar una consulta com han pogut fer els catalans.
    VBS

BLOC jove (ara ‘Arrels’ Joves del País Valencià – Compromís) ha fet el seu Congrés.
Continuaran ‘fent País’ però encara no enceten, encara no toca: ‘fer República Valenciana’

per veure Estatuts i Ponència cliqueu damunt10411327_500911023373437_6964878685384069969_n

Enhorabona nou secretari general d les joventuts valencianistes del País Valencià A fer present el futur!

Hui jornada de debat, propostes, i molt de amb el País València i el seu jovent:

El ara és Joves del País Valencià-Compromís. Encetem projecte amb il·lusió i coratge.

 ·  24 h

Ja està, amb aquest informe de la coordinadora nacional dic adéu a 4 anys de secretaria general del Bloc Jove….

 ·  2 h

Desde Favereta(País Valencià) pinta así a mañá. Comezamos o día, último do X Congrés do

BLOC JOVE siguió y

¡¡Rescatamos personas!!orgullosa de COMPROMIS y ser parte de este Proyecto

Proxecto de enxeñeiro e cazador de biosbardos. Con Anova Irmandade Nacionalista. Responsábel Nacional de Relacións cos Movementos Sociais

que llastima no haber estat ahir amb per culminar una etapa que fem junts ara a treballar i jo ajudar en tot el possible!!!

encara estic emocionat! Triangle jove, brussel.les, blanquerna, buuuf gràcies a totes! Sou el millor!

La força de les llavors q s’han anat sembrant. Gràcies per contagiar-m tanta il.lusió

has eixit al vídeo de jubilació! Ara a treballar més encara!

Amb moltes ganes d’esta nova etapa, secretaria d’organització del amb com a secretari general

Moltes gràcies a tots i totes, ara toca treball, treball i més treball. Reiniciem i vertebrem el País Valencià!!

Amb i en el Congrés Enhorabona i molta força per guanyar el present i el futur!

 

Vinga , a treballar al però sobretot a Almenara, volem regidors/es allí però ja!

 ·  14 h

Enhorabona a la nova coordinadora del i sobretot gràcies a per la tasca feta, Fran nosaltres ens jubilem ja!! Ver conversación

A falando na clausura do XCongrés do , a partir de agora Joves del País Valenciá-Compromís

 ·  14 h

Enhorabona per l’eleccio com secretari general

“Yo creo que ya ha llegado el momento de que los valencianos digamos “hasta aquí hemos llegado””, afirma el presidente de Cierval

Entrevista a José Vicente González

´Si el Gobierno envía a sus hombres de negro a la C. Valenciana, ¿qué van a hacer, cerrar hospitales?´

“Yo creo que ya ha llegado el momento de que los valencianos digamos “hasta aquí hemos llegado””, afirma el presidente de Cierval

20.07.2014 | 02:46

José Vicente González

José Vicente González Fernando Bustamante

Los responsables empresariales valencianos dieron dos puñetazos en la mesa la semana pasada. Uno para exigir al Gobierno central un trato justo en financiación e infraestructuras y mostrar su indignación con el «ninguneo». Y otro para corregir la beligerancia de Alberto Fabra con Cataluña, poco beneficiosa para las relaciones económicas. González asegura que el camino reivindicativo que han iniciado no tiene retorno. «Llegaremos hasta donde haga falta».

Miguel Ángel Sánchez Después de los pasos que han dado para intentar entrevistarse con el ministro de Hacienda, Cristobal Montoro, y la escasa respuesta que han tenido, ¿no les queda la impresión de que les está dando esquinazo?
La cita con el señor Montoro la pidió el Presidente de la Generalitat, y él continúa convencido de que como muy tarde, la primera semana de agosto vamos a tener esa entrevista. Nosotros le vamos a mandar una carta a la Ministra de Fomento para el asunto qué fue el motivo de la reunión, que eran las inversiones regionalizables en la Comunitat Valenciana.

¿Se han planteado llegar al presidente del Gobierno con sus reivindicaciones?
Nosotros primero vamos a que nos contesten y ver qué nos contestan, y a partir de ahí actuaremos. Creo que ya lo he dicho en alguna ocasión y lo vuelvo a repetir, esto es una cuestión eminentemente política, y la persona a la cual la Constitución le confiere la dirección de la política del Estado es el Presidente del Gobierno, por lo tanto es quien tiene la capacidad para decir a cada ministerio qué es lo más conveniente que tiene que hacer.

¿Cómo interpretaron la llamada del presidente de la Generalitat, Alberto Fabra, al día siguiente de que hicieran públicas sus reclamaciones sobre financiación?
Claramente, y así nos lo transmitió en la reunión que tuvimos, suscribía lo que habíamos dicho y nos pidió que hiciéramos un frente común para defender estas cosas. Nosotros queremos que a éste carro se sume todo el mundo y que cada cual haga lo que le corresponde. Evidentemente la Generalitat tiene una forma determinada de enfocar las cosas. Nosotros vamos a seguir colaborando con ella y siendo leales. Pero también vamos a continuar con nuestro calendario y nuestras reivindicaciones.

¿Considera que Fabra se sintió molesto por la forma en que se produjo la respuesta de los empresarios?
No creo que se sintiera molesto, en modo alguno. Todo lo contrario, nos lo agradeció.

La investigación abierta por Bruselas sobre las facturas en los cajones de la Comunitat Valenciana podría suponer una piedra más en el camino hacia una hipotética mejora de la financiación?
No debería ser así. Yo no sé que es lo que hay en el expediente. Lo ha abierto la Unión Europea y la destinataria es la Generalitat valenciana, que no se ha pronunciado todavía, por lo tanto yo no voy a opinar de una cosa que no conozco. No obstante me sorprende que se haga público precisamente en éstos momentos. Pero bueno, en la vida a veces se producen casualidades, y puede subrayar el «a veces» entre comillas. Yo creo que una cosa no tiene que ver con la otra y la infrafinanciación es una evidencia.

¿No considera usted que el papel que está jugando el presidente Alberto Fabra reivindicando un día financiación, callándose otro en una reunión del partido, aplazando las votaciones en el Congreso sobre la reforma del Estatut,.. puede llegar a transmitir señales de debilidad en un momento en el que hay que mostrarse firme?
Yo creo que nosotros tenemos tres problemas con el Gobierno de España. El primero es la infrafinanciación de la Comunitat Valenciana y creo que no hay nadie que la niegue. Puede existir alguna discrepancia con la cifra, eso sí. Nosotros hicimos un cálculo a «groso modo» y hablamos de 1.100 millones de euros anuales. El segundo problema es cómo vamos a pagar la deuda generada en parte por esa infrafinanciación, y en parte por nuestra propia gestión. Y el tercer problema es el de las inversiones regionalizables del Estado en la Comunitat Valenciana, de las que recibimos el 6,2% del total cuando somos el 10,7% de la población. Son tres cosas distintas y yo creo que hay que reivindicar las tres. Es necesario que no se mezclen porque son tres cosas distintas y deberán resolverse por caminos diferentes. En el caso de las inversiones regionalizables, su solución no exige más dinero por parte del ministerio de Hacienda, solo que se distribuya mejor, de manera más objetiva. No reclamamos una cantidad cifra fija, sino el 10,7% de lo que haya; si hay diez mil millones pues el 10,7 % de esos diez mil millones. Claro, que si lo que nos ofrecen es el 6,2%, nos parece una barbaridad.

Usted había propuesto que el Gobierno condonara a la Generalitat una parte de la deuda…
Está claro que nosotros no vamos a poder pagar esa deuda, por lo tanto hay que buscar soluciones. Yo creo que si la Comunitat Valenciana fuera una empresa, sería una empresa con problemas de financiación
y tesorería graves, pero viable. ¿Qué hace un banco por ejemplo cuando una empresa es viable, puede generar resultados y no puede pagar la deuda en los plazos y en las condiciones que tiene concedidas? Pues no le queda otra solución más que condonar parte de esa deuda y refinanciar la otra a más largo plazo, con unos tipos de interés que permitan que esa empresa que con los excedentes que genera la pueda pagar. Y eso es lo que pedimos.

Barajan ustedes la hipótesis de una posible intervención de la economía valenciana por parte del Gobierno central con la justificación de los reiterados incumplimientos del objetivo de déficit?
No creo que vaya a suceder. Pero me hago una pregunta: ¿para qué la iban a intervenir, qué es lo que van a hacer? Supongamos que sucede y que el Gobierno nos manda a los «hombres de negro» de Madrid. Una vez aquí ¿qué van a hacer? ¿Van a cerrar colegios?, ¿Van a cerrar hospitales? ¿Van a retrasar aún más las ayudas a las personas discapacitadas? ¿En que va a cambiar la cosa, si lo que hace falta es más dinero? Eso suponiendo que los valencianos nos conformáramos y estuviéramos con los brazos caídos una vez más. Yo creo que ya es hora de que digamos hasta aquí hemos llegado.

¿Qué papel jugarían los empresarios en el caso de una intervención? ¿Tomarían la iniciativa en un movimiento en contra?
Estaríamos dispuestos a lo que hiciera falta. E insisto, la cuestión fundamental no es que vengan o no vengan, sino para qué, qué pretenden con eso.

Finalmente, ¿son optimistas o se han resignado a mantener encendida la llama?
Somos realistas y estamos haciendo lo que creemos que tenemos que hacer. Lo que estamos reclamando, y con la voz alta, es bueno para las empresas y para los empresarios, pero también es positivo para el conjunto de la población de la Comunitat Valencian, para cada uno de los ciudadanos. Si la financiación del Estado es la adecuada, tendremos mejores colegios, mejor asistencia médica y al final generaremos más puestos de trabajo, que es lo que más necesitamos.

Mitjà per la República Valenciana