Mapa dels ajuntaments catalans que recolzen la consulta sobiranista del 9-N.

EL PERIÓDICO / BARCELONA
Dimarts, 23 de setembre del 2014 – 19.35 h

Més de dos terços dels ajuntaments catalans han convocat per a aquesta setmana sessions plenàries extraordinàries per aprovar mocions de suport a la llei de consultes del Parlament de Catalunya i, especialment, a la convocatòria prevista per al 9-N. L’Associació Catalana de Municipis (ACM) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) han llançat massivament una moció que 782 ajuntaments debaten i aproven durant aquesta setmana, entre ells el de Barcelona, que ho va fer dilluns.

Quan tots els municipis hagin aprovat les mocions de suport a la llei de consultes i al 9-N se celebrarà un acte simbòlic d’entrega de les actes d’aquests plens municipals, previst per al 4 d’octubre, en què serà “la concentració d’alcaldes catalans més gran de la democràcia“.

El president de la Generalitat, Artur Mas, firmarà “en els pròxims dies” el decret de convocatòria de la consulta, després que el Diari Oficial de la Generalitat publiqui, a partir d’aquest dimecres, la llei de consultes, i no treballa en unes eleccions anticipades el 9-N “ni a continuació” d’aquesta data.

El portaveu del Govern, el conseller Francesc Homs, ha explicat, després de la reunió setmanal del Consell Executiu, que Mas no treballa en l'”escenari” d’avançar les autonòmiques catalanes i no ha volgut en cap moment concretar el dia exacte de la firma del decret de convocatòria de la consulta del 9-N, que ha de realitzar-se aquesta setmana, segons va avançar el mateix Artur Mas.

Homs ha explicat que a partir d’aquest dimarts, amb la reunió de la Mesa del Parlament, que s’entra en els terminis “raonables i habituals” de tramitació d’una llei després de la seva aprovació.

El riurau de Massarrojos

El riurau de Massarrojos

100_0489per Vicent Soler

La pansa fou el primer dels grans productes valencians d´exportació a les darreries del XVIII i bona part del segle XIX, tot guanyant en importància amb la caiguda del negoci tradicional de la seda. Posteriorment, vindrien el vi i la taronja i, ja en la dècada dels seixanta del segle passat, els productes industrials. Amb la producció de pansa, el paisatge rural valencià va canviar profundament i el port de Dénia acabà sent un empori de negocis i de cosmopolitisme.
El raïm moscatell, tan nostre, ens va permetre obtindre la pansa amb un mètode ben singular, l´escaldada. Un mètode singular que va fer necessària la construcció d´edificis també ben singulars que permeteren l´assecament del raïm escaldat sense perill de malmetre el procés per la pluja o la humitat nocturna. Foren els riuraus, naus obertes a la manera de porxades de grans arcs, fets no per a viure-hi sinó per treballar-hi o per servir al treball. Unes construccions que només existeixen al nostre País i que els valencians hem «redescobert» fa poc, enmig de la borratxera de desfeta patrimonial ran l´especulació immobiliària.
En aquesta redescoberta, hi ha noms propis que hi han tingut un paper crucial, com el col·lectiu Riuraus Vius, liderat per l´antropòloga Josepa Cucó i l´activista cultural Lluís Fornés, més conegut per Lluís el Sifoner. Aquest darrer acaba de publicar un llibre, Els Riuraus Valencians (Oc-València, 2011), que explica amb pèls i senyals el camí recorregut i el que queda per recórrer. Era lloc comú entendre que el paisatge dels abancalaments per al conreu del moscatell per a pansa i dels riuraus era bastant privatiu de la comarca de la Marina Alta i d´altres de circumdants, com la Safor o la Vall d´Albaida. Farà uns tres anys, però, el metge Hèctor Cortina, propietari del Mas del Fondo de Massarrojos (l´Horta Nord) cridà l´atenció als membres del Riuraus Vius -gairebé tots veïns dels pobles de la contornada del Montgó- que més de cent quilòmetres nord enllà, al seu mas, hi havia un riurau ben gran.
La cosa va quedar no sols en que era ben gran sinó que era el més gran de tots els coneguts. El més gran, per tant, del món, puix era el més gran del País: de catorze ulls, tot i que ara només en té sis de diàfans. La «descoberta» va replantejar també aspectes de la recerca sobre història econòmica valenciana pels fet que la geografia de la pansa apareixia com molt menys «local» del que havia semblat. Fins i tot, a hores d´ara, sembla que aquesta geografia arriba pel nord fins a Benicàssim (on s´hi ha trobat un riurau que encara es pot salvar) i pel sud, fins a Altea, a la Marina Baixa. Recuperar la nostra història és també recuperar les formes de vida que la memòria de les generacions actuals haja pogut perdre. Per això, recuperar el món dels riuraus no és només recuperar un patrimoni arquitectònic sinó també formes de vida i de treball que havien estat essencials fa poc més d´un segle. Sort que algunes famílies de Jesús Pobre, Xàbia, Gata, Xaló, Dénia i d´altres indrets veïns encara tenen el gust de mantindre les tradicions artesanals de l´escaldada del raïm i demés. Però, hora és que les institucions valencianes preguen la iniciativa i actuen activament en la recuperació d´aquest bé, tangible i intangible, d´interés cultural i històric valencià. El Consell Valencià de Cultura ja ha declarat els riuraus «Béns de rellevància local», però no és prou, evidentment. Cal anar més lluny.
Mentrestant, iniciatives particulars omplin el buit. Com va passar diumenge passat, al Mas del Fondo, on, per invitació de la propietat i de la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos, s´hi van aplegar col·lectius de la comarca –particularment, de Bonrepòs i Mirambell, Alfara i Rocafort- per celebrar la Primera Jornada Cultural. Fou un matí deliciós, en un indret increïble bell, prop i lluny alhora de la ciutat, en el que s´hi va practicar una eficient tasca sensibilitzadora del que era i és el riurau de Massarrojos. Tot un exemple a seguir en tants altres indrets i en tants altres aspectes de la tradició nostrada per tal d´ajudar a redescobrir-nos com a valencians.

L’article de Xavier Aliaga comentat per Víctor Baeta (o del perquè el valencià ‘del carrer’ es mostra indiferent -que ja és un pas- a la Diada catalana)

En un interessant article titulat La Diada explicada a un valencià del carrer publicat en LA VEU del PV, el seu autor Xavier Aliaga, actual responsable de Cultura de la revista EL TEMPS, ens descriu allò que li va emocionar de la Diada i reflexiona del perquè, de tornada, amb uns valencians que ell anomena “del carrer” i amb els que va coincidir va copsar que eren ‘indiferents’ a la gran demostració catalana. Són les seues paraules:

És curiós perquè, a molta gent valenciana amb la qual vaig parlar a la tornada, personal “del carrer”, la Diada no els havia impressionat gens ni mica. Repetien els arguments de la premsa i els mitjans madrilenys respecte de la il·legalitat de la consulta, de la no viabilitat de la reivindicació. Era com si assistiren a la rebequeria d’uns xiquets maleducats. Una cosa que no anava enlloc. Una de les expressions de voluntat democràtica més rotundes que haja viscut la vella Europa generava, fins i tot, més indiferència que rebuig, més cansament que alerta. Un amic valencià ressident a Catalunya em comentava, amb un punt de perplexitat i indignació, que les seues amistats del País Valencià contestaren als seus wasaps sobre la històrica jornada amb comentaris banals. No tenien res seriós que comentar al respecte de la Diada. Ni positiu ni negatiu. Bajanades sobre la gent que apareixia a les fotografies. El no-res. El buit.”

La reflexió, plena de perplexitat, que es fa Aliaga, vaig trobar important que fos analitzada.

Ahir per la nit, a punt de gitar-me, vaig descobrir l’article i li vaig fer un comentari. Va ser fet, sense planificació ni ordenació, d’una tirada.

Ara el porte ací una mica ampliat. En roig les ampliacions.

20 de setembre 04.19h
Interessant reflexió Aliaga.
Jo des de fa molts anys també estic reflexionant.
Els innumerables viatges per veure a la família (ma mare viu a Mataró)  i els amics, camí de VAL a BCN (i tornada) per l’A-7 fins a Torreblanca i de l’AP-7 des d’Altafulla o de l’Euromed (amb la via única de Vandellòs a Tarragona) me han donat molt de temps per a reflexionar.
No m’agradaria passar per un pretensiós si te dic que conec prou als d’allà i als d’ací.
Als d’ací els he pogut conèixer amb l’objectivitat que dóna el ser d’origen foraster: sóc nascut a Barcelona i no haver patit directament l’enfrontament identitari entre valencians que malauradament, atiat per l’esquerra espanyola i la dreta espanyola, encara es manté.
Als d’allà, respecte el que pensen de nosaltres els valencians, també me’ls conec. I no t’estic parlant de gent instruïda, de gen amb estudis i il·lustrada. No, no te parle de gent ‘educada’ que si és precís sap dissimular. Te parle de treballadors del port, d’estibadors, de concessionaris de vaixells fàcilment enriquits, de botiguers, de pescaters de la Ribera i de la Barceloneta, de pagesos i hortolans que portaven els seus productes al Born, de treballadors de Correus o de l’estació de França, de bodeguers bròfecs… tots ells clients de la ‘barberia’ de mon pare. Sols dir-te que en sentir a tota eixa patum malparlar dels valencians, quan vaig trepitjar per primera vegada la ciutat de València en arribar en un TAF a l’estació del Nord, als meus 19 anys i amb pantalons d’alpaca brillants, anava amb veritable por.
Tal vegada va ser per allò escoltat als clients de la barberia, per la seua ignorància, per la seua injustícia, per la seua xenofòbia que manifestaven cap els valencians, que com a redempció, dedique part de la meua vida a defensar els valencians en la seua totalitat, sense fer distincions entre esquerres i dretes. Entre ‘catalanistes’ o ‘blavers’.
Foto0941
L’altre dia, el dia 10 de setembre, amb el meu soci Abelard i la seua dona, vàrem estar en el passeig del Born, doncs el Fossar estava tancat per l’acte que Artur Mas anava a fer. En les escales de la porta de darrere de Santa Maria del Mar, església on vaig ser batejat en 1946, havien col·locat una gran pantalla per seguir allò que passava en el Fossar. El passeig estava ple de gom a gom. Els cants, l’emoció, la desfilada dels mossos vestits de gala, el moment, tot invitava a la participació col·lectiva i es van fer visques a Catalunya, a la Independència… Abelard, emocionat com tots, va fer un “Visca el País Valencià”. Confese que jo vaig pensar també de fer-ho. Però com si d’una prevenció tribal o atàvica m’aconsellés prudència (de fet la barberia de mon pare, ara transformada en una oficina d’advocats, estava a pocs metres d’on estaven), va fer que mantinguera la boca tancada i em limités a donar visques a Catalunya.
Doncs bé. El que vaig a contar d’allò que va passar no serà políticament correcte que ho diga per als lectors de LA VEU i, de segur que els negatius em plouran com una gota freda, però (metàfora) com si vinguera del túnel del temps, va aparèixer un dels antics clients de la barberia de mon pare, tal vegada (pot ser no metàfora) seria un fill i va amollar de manera bròfega, en veu alta, desafiant i provocadora, :
– Valencià i home de bé no pot ser.
No se va arribar a les mans de miracle.
Malgrat l’esbroncada de molts assistents, l’home continuava insistint.
Jo confesse que vaig caure en allò que no has de caure, Recordant una altra de les ‘perles’ escoltades en la barberia la vaig capgirar i on ells deien ‘valencià’ jo li vaig dir i senyant-li amb el dit, a l’ignorant:
-‘Català’ si no te la fet te la farà.
Reconec que no ho tenia que haver dit, però no se’m va ocórrer en aquells moments una altra cosa per equilibrar l’ofensa rebuda.
(…)
Pel demés, com diu Aliaga, la Diada fantàstica.
No vos ho podeu imaginar.
Pense que no m’he perdut mai cap 11S.
(De fet des de fa molts anys fem un homenatge a la memòria del maulets valencians que ens recorda la placa d’Alfaro en el Fossar)
Done gràcies a la naturalesa d’estar viu i compartir aquest darrers anys.
Però compte!
Vaig sempre com a valencià en solidaritat amb els catalans.
Jo sóc valencià.
He esdevingut valencià.
Vull que quan falte si algú vol posar una esquela que diga
“Un barceloní que va esdevindre valencià”
Em manifeste l’11S com a valencià.
Com un valencià solidari amb els catalans.
I ho faig amb orgull.
(…)
Aliaga, dius que vas copsar que uns valencians es ‘feien’ els indiferents.
S’ho feien però no ho estaven.
El que passava és que ells no podien compartir aquesta alegria per una senzilla raó: no es senten catalans.
Amb tot la seua ‘indiferència’ és quelcom positiu, és un pas, al no ser  una oposició o confrontació frontal, com pot ser la del nacionalisme espanyol.
És la mateixa reacció que he observat en el bar de Paco (valencianero d’UV-PP) que té en el bar el mapa dels municipis de la Comunitat Valenciana que va regalar el Levante-EMV, que és seguidor del Valencia CF, i que quan guanya el Real Madrid o el Barça (encara que en els darrers anys s’ha fet una mica simpatitzant), reacciona, a l’igual que els valencians que descrius, amb indiferència. Per a Paco, el Madrid o el Barça no són els seus equips; de la mateixa manera que la ‘moguda’ catalana no és la seua, per als valencians ‘del carrer’.
Però te dic que no estan indiferents perquè com Paco, que coneix el meu republicanisme independentista valencià i el meu origen català, em confessa el següent:
– Per a mi lo primer la meua família, a continuació el barri de Morvedre (carrer Sagunt), després sóc valencià i en darrer terme espanyol, per aquest ordre.
I afegeix, perquè ho tinga clar:
– I si me toquen molt els collons, seré espanyol fins que deixe de ser-ho.
(…)
Jo, en el tram 27, també em vaig fer la mateixa pregunta que tu. Per un moment vaig pensar en que aquelles persones foren valencianes. Com podríem mobilitzar els valencians fins al punt que, jo amb la meua bandera per la República Valenciana, no podia entrar en la munió de gent de tan atapeïda com estaven.diada2014g
Sols se’m va acudir una resposta.
Aconseguir transmetre als residents d’Oriola a Vinaròs, el seu orgull de valencians per construir un Estat valencià del benestar fet per TOTS i per a TOTS.
Que és el que senten els catalans.
Transmetre aquest orgull valencià ho intente dir en el llibre que he escrit i que m’agradaria que llegires.
(…)
Mantinc un bon record de la teua persona quan estaves de cap de premsa en la coalició l’Entesa.
Salutacions.
Víctor Baeta.

La família valenciana Calabuig assoleix el 100% d’Aigües de València, desprès de fer-se amb les accions de catalans/espanyols i de francesos

calabuig

Calabuig pacta con Suez la compra del 100% de Aguas de Valencia

foto de la noticia
Ignacio Zafra Valencia

La operación cierra una larga pugna accionarial con la compañía francesa. Para el presidente así “culmina” el objetivo histórico

03/07/201412:01 CEST

Calabuig toma Aguas de Valencia tras pagar 95 millones a La Caixa

Ignacio Zafra Valencia

La entidad catalana se hizo con el 30% de las acciones al absorber el Banco de Valencia. Un laudo le obligaba a vender

Mitjà per la República Valenciana