El riurau de Massarrojos
La pansa fou el primer dels grans productes valencians d´exportació a les darreries del XVIII i bona part del segle XIX, tot guanyant en importància amb la caiguda del negoci tradicional de la seda. Posteriorment, vindrien el vi i la taronja i, ja en la dècada dels seixanta del segle passat, els productes industrials. Amb la producció de pansa, el paisatge rural valencià va canviar profundament i el port de Dénia acabà sent un empori de negocis i de cosmopolitisme.
El raïm moscatell, tan nostre, ens va permetre obtindre la pansa amb un mètode ben singular, l´escaldada. Un mètode singular que va fer necessària la construcció d´edificis també ben singulars que permeteren l´assecament del raïm escaldat sense perill de malmetre el procés per la pluja o la humitat nocturna. Foren els riuraus, naus obertes a la manera de porxades de grans arcs, fets no per a viure-hi sinó per treballar-hi o per servir al treball. Unes construccions que només existeixen al nostre País i que els valencians hem «redescobert» fa poc, enmig de la borratxera de desfeta patrimonial ran l´especulació immobiliària.
En aquesta redescoberta, hi ha noms propis que hi han tingut un paper crucial, com el col·lectiu Riuraus Vius, liderat per l´antropòloga Josepa Cucó i l´activista cultural Lluís Fornés, més conegut per Lluís el Sifoner. Aquest darrer acaba de publicar un llibre, Els Riuraus Valencians (Oc-València, 2011), que explica amb pèls i senyals el camí recorregut i el que queda per recórrer. Era lloc comú entendre que el paisatge dels abancalaments per al conreu del moscatell per a pansa i dels riuraus era bastant privatiu de la comarca de la Marina Alta i d´altres de circumdants, com la Safor o la Vall d´Albaida. Farà uns tres anys, però, el metge Hèctor Cortina, propietari del Mas del Fondo de Massarrojos (l´Horta Nord) cridà l´atenció als membres del Riuraus Vius -gairebé tots veïns dels pobles de la contornada del Montgó- que més de cent quilòmetres nord enllà, al seu mas, hi havia un riurau ben gran.
La cosa va quedar no sols en que era ben gran sinó que era el més gran de tots els coneguts. El més gran, per tant, del món, puix era el més gran del País: de catorze ulls, tot i que ara només en té sis de diàfans. La «descoberta» va replantejar també aspectes de la recerca sobre història econòmica valenciana pels fet que la geografia de la pansa apareixia com molt menys «local» del que havia semblat. Fins i tot, a hores d´ara, sembla que aquesta geografia arriba pel nord fins a Benicàssim (on s´hi ha trobat un riurau que encara es pot salvar) i pel sud, fins a Altea, a la Marina Baixa. Recuperar la nostra història és també recuperar les formes de vida que la memòria de les generacions actuals haja pogut perdre. Per això, recuperar el món dels riuraus no és només recuperar un patrimoni arquitectònic sinó també formes de vida i de treball que havien estat essencials fa poc més d´un segle. Sort que algunes famílies de Jesús Pobre, Xàbia, Gata, Xaló, Dénia i d´altres indrets veïns encara tenen el gust de mantindre les tradicions artesanals de l´escaldada del raïm i demés. Però, hora és que les institucions valencianes preguen la iniciativa i actuen activament en la recuperació d´aquest bé, tangible i intangible, d´interés cultural i històric valencià. El Consell Valencià de Cultura ja ha declarat els riuraus «Béns de rellevància local», però no és prou, evidentment. Cal anar més lluny.
Mentrestant, iniciatives particulars omplin el buit. Com va passar diumenge passat, al Mas del Fondo, on, per invitació de la propietat i de la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos, s´hi van aplegar col·lectius de la comarca –particularment, de Bonrepòs i Mirambell, Alfara i Rocafort- per celebrar la Primera Jornada Cultural. Fou un matí deliciós, en un indret increïble bell, prop i lluny alhora de la ciutat, en el que s´hi va practicar una eficient tasca sensibilitzadora del que era i és el riurau de Massarrojos. Tot un exemple a seguir en tants altres indrets i en tants altres aspectes de la tradició nostrada per tal d´ajudar a redescobrir-nos com a valencians.
El raïm moscatell, tan nostre, ens va permetre obtindre la pansa amb un mètode ben singular, l´escaldada. Un mètode singular que va fer necessària la construcció d´edificis també ben singulars que permeteren l´assecament del raïm escaldat sense perill de malmetre el procés per la pluja o la humitat nocturna. Foren els riuraus, naus obertes a la manera de porxades de grans arcs, fets no per a viure-hi sinó per treballar-hi o per servir al treball. Unes construccions que només existeixen al nostre País i que els valencians hem «redescobert» fa poc, enmig de la borratxera de desfeta patrimonial ran l´especulació immobiliària.
En aquesta redescoberta, hi ha noms propis que hi han tingut un paper crucial, com el col·lectiu Riuraus Vius, liderat per l´antropòloga Josepa Cucó i l´activista cultural Lluís Fornés, més conegut per Lluís el Sifoner. Aquest darrer acaba de publicar un llibre, Els Riuraus Valencians (Oc-València, 2011), que explica amb pèls i senyals el camí recorregut i el que queda per recórrer. Era lloc comú entendre que el paisatge dels abancalaments per al conreu del moscatell per a pansa i dels riuraus era bastant privatiu de la comarca de la Marina Alta i d´altres de circumdants, com la Safor o la Vall d´Albaida. Farà uns tres anys, però, el metge Hèctor Cortina, propietari del Mas del Fondo de Massarrojos (l´Horta Nord) cridà l´atenció als membres del Riuraus Vius -gairebé tots veïns dels pobles de la contornada del Montgó- que més de cent quilòmetres nord enllà, al seu mas, hi havia un riurau ben gran.
La cosa va quedar no sols en que era ben gran sinó que era el més gran de tots els coneguts. El més gran, per tant, del món, puix era el més gran del País: de catorze ulls, tot i que ara només en té sis de diàfans. La «descoberta» va replantejar també aspectes de la recerca sobre història econòmica valenciana pels fet que la geografia de la pansa apareixia com molt menys «local» del que havia semblat. Fins i tot, a hores d´ara, sembla que aquesta geografia arriba pel nord fins a Benicàssim (on s´hi ha trobat un riurau que encara es pot salvar) i pel sud, fins a Altea, a la Marina Baixa. Recuperar la nostra història és també recuperar les formes de vida que la memòria de les generacions actuals haja pogut perdre. Per això, recuperar el món dels riuraus no és només recuperar un patrimoni arquitectònic sinó també formes de vida i de treball que havien estat essencials fa poc més d´un segle. Sort que algunes famílies de Jesús Pobre, Xàbia, Gata, Xaló, Dénia i d´altres indrets veïns encara tenen el gust de mantindre les tradicions artesanals de l´escaldada del raïm i demés. Però, hora és que les institucions valencianes preguen la iniciativa i actuen activament en la recuperació d´aquest bé, tangible i intangible, d´interés cultural i històric valencià. El Consell Valencià de Cultura ja ha declarat els riuraus «Béns de rellevància local», però no és prou, evidentment. Cal anar més lluny.
Mentrestant, iniciatives particulars omplin el buit. Com va passar diumenge passat, al Mas del Fondo, on, per invitació de la propietat i de la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos, s´hi van aplegar col·lectius de la comarca –particularment, de Bonrepòs i Mirambell, Alfara i Rocafort- per celebrar la Primera Jornada Cultural. Fou un matí deliciós, en un indret increïble bell, prop i lluny alhora de la ciutat, en el que s´hi va practicar una eficient tasca sensibilitzadora del que era i és el riurau de Massarrojos. Tot un exemple a seguir en tants altres indrets i en tants altres aspectes de la tradició nostrada per tal d´ajudar a redescobrir-nos com a valencians.