9 d’Octubre 2017: Per la Sobirania Valenciana! Cap a la República Valenciana!
Arxiu mensual: setembre de 2017
L’«acatament» de Trapero analitzat per un analiste
Un marroquí reflexiona sobre el terme ‘islamofòbia’
11-S, a pocs dies del 1-O
Que se’n vagen a cagar a la via…
Catalunya sí que pot?
per Toni Mollà
Catalunya sí que pot?
TONI MOLLÀ [Dissabte, 9 de setembre de 2017]
En la política, com en la vida privada, hi ha decisions que, més enllà de l’impacte immediat, tenen conseqüències de llarg abast. La il·legalització de l’esquerra abertzale, per exemple, va propiciar que Patxi López fóra lehendakari amb el vots del PSE i del PP basc, cosa que hauria estat impossible sense aquella decisió judicial estratègica. En l’àmbit privat, tots som capaços d’endevinar en quin instant la nostra vida va prendre un camí de creixement i de felicitat o va entrar en un cul de sac.
La pèrdua de les colònies espanyoles a la darreria del segle XIX va provocar, per exemple, que la burgesia catalana descobrira el propi país com a projecte polític. El fet, de retruc, va generar un catalanisme de base popular que ha impregnat la cultura cívica del país. Durant el període republicà van cristal·litzar políticament aquests dos projectes a Catalunya, burgés i popular, que el franquisme va estroncar de soca-rel. Als anys 60 es va gestar un nou catalanisme en què confluïren en un sol aiguabarreig aquelles dues tradicions. En un país d’al·luvió demogràfic, hi van jugar un paper clau els “altres catalans”, tan gràficament simbolitzats per Paco Candel. El país resultant –la Catalunya industrial, moderna i urbana– no s’entén sense aquestes incorporacions al·lòctones. El PSUC hi va desplegar un paper decisiu convertint-se, en el cor de l’antifranquisme, en el partit més compromés amb la cohesió social. Més de 3 milions dels catalanoparlants actuals són d’origen forà i és gràcies a ells que avui la llengua catalana té una massa crítica que la fa viable enmig de la globalització.
Aquesta hibridació cultural perd influència social amb la irrupció política del pujolisme postfranquista, un projecte populista que genera una hegemonia sociocultural i territorial difícil de batre en el terreny electoral. Fins al tripatrit de Pasqual Maragall i Carod-Rovira no apareix a Catalunya una alternativa política institucional gràcies a la pluralitat de la qual les classes populars i mitjanes es tornen a sentir part d’un mateix projecte col·lectiu. Aquell tripartit representa un autèntic trencall ideològic, un punt de no-retorn en el sistema cultural i polític del país. Per primera vegada des de la mort de Franco, es clavilla la supremacia pujolista i apareixen en l’esfera pública factors i actors –territorials, mediàtics i discursius– fins llavors inèdits o relegats a un segon pla. La refundació d’ERC com a partit socialdemòcrata i “esquerra nacional” esdevé la pedra cantonera sobre la qual se sargeix el recanvi. L’entrada d’Iniciativa al govern de la Generalitat incorpora a la dinàmica institucional, amb tots els matisos que calga, la vella tradició del PSUC i la seua àmplia xarxa de complicitats socials. El catalanisme popular recupera, gràcies al tripartit, el seu paper històric i, en conseqüència, el pujolisme perd encaix ideològic i territorial en el “país nou”.
El nou projecte es visualitza en l’elaboració d’un nou Estatut, impugnat radicalment per l’stablishment espanyol. La frustració pel menyspreu a la nova carta de convivència que representa l’Estatut està en l’origen de l’actual procés independentista –un procés de matriu sociocultural que ultrapassa, de molt, els partits polítics que l’encapçalen a les institucions a hores d’ara. Que els sectors convergents s’hagen incorporat al flux de la nova hegemonia subratlla l’enorme poder mobilitzador de la frustració –cada dia més i més transversal. L’aparició de les CUP en l’escenari subratlla la importància de l’eix social dins del projecte nacional. La institucionalització d’aquesta cultura política assumeix un altíssim valor per a la cohesió social d’un país més complex com més va, immergit en dinàmiques “glocals” de gran intensitat.
Amb tot, el debat d’aprovació de la Llei del Referèndum de dimecres passat ha deixat en l’aire un dilema també de gran valor estratègic per a l’esdevenidor social i polític de Catalunya. El trencament en directe de Catalunya sí que es pot durant aquell ple no presagia res de bo perquè –per primera vegada des de la darreria del segle XIX!– alguns sectors de l’esquerra catalana tenen temptacions lerrouxistes contra les quals el vell PSUC n’havia estat l’antídot. Els aplaudiments del PP, Ciutadans i PSC en una intervenció de Joan Coscubiela són l’abraçada interessada de l’ós de la qual s’hauria d’haver protegit el diputat.
Pablo Iglesias va ser el primer a relliscar en aquest aspecte quan apel·lava, fa dos anys, a “esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños, que tiene que sacar los dientes”. Un discurs recuperat l’any passat per l’escriptor Pérez Andújar que reinvindicava legitímament, en el Pregó de la Mercé, la cultura popular espanyola en la conformació de l’imaginari sentimental de la Barcelona actual, però que s’oblidava –vés per on!– de la que va representar aquell catalanisme republicà i també el de l’exili, tan rellevant. El paper de Lluís Rabell i Joan Coscubiela durant el debat d’aquesta setmana fa témer l’aparició del fantasma Lerroux i s’enfronta obertament a les opinions expressades dos dies abans per Gerardo Pisarrello demanant la participació en el referèndum i també a la crida d’Albano Dante Fachin Dante –en temps cedit per la CUP.
La decisió de Catalunya sí que es pot davant de la situació catalana té, al meu entendre, un valor definitiu. O s’afegeix a la nova cultura cívica i transversal que ha emergit amb el “procés” o segueix el discurs de Pablo Iglesias –i Iñigo Errejón, enfitat d’Ernesto Laclau–, darrera expressió del pensament suposadament regeneracionista de la Generación del 98. “No hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat l’hora”, va deixar escrit fa ja molts anys Víctor Hugo. Vés a saber què passarà el 2 d’octubre. Però em fa l’efecte que, marcs jurídics al marge, la societat catalana ha pres una decisió de futur. L’esquerra hereva del vell PSUC faria bé d’entendre que es troba en una cruïlla que condicionarà la vida catalana potser durant dècades. Com en la pel·lícula La decisió del rei, basada en fets reals esdevinguts a Noruega durant l’ocupació nazi, convé no equivocar-se de bàndol ni de barricada.
¿Coscubiela estava pensant en el Regne d’Espanya quan va dir: “Els meus pares em van ensenyar a lluitar pels meus drets i no vull que el meu fill visqui en un país on no es respecten les minories”?
¿Coscubiela estava pensant en el Regne d’Espanya quan va dir: “Els meus pares em van ensenyar a lluitar pels meus drets i no vull que el meu fill visqui en un país on no es respecten les minories”?
Levante-EMV es va fer ressò del comunicat de RV/PVE a favor del referèndum del 1-O a Catalunya
El vol de Maria
Era el 6 de juliol de 1981. Maria ja no era cap xiqueta, sinò una dona madura. Fins pocs anys abans per manegar els seus diners o fer un viatge o fer un tràmit legal rellevant, havia necessitat la signatura i acord preceptiu del seu home. Era una dona casada. De fet, aquell matrimoni feia molts anys que no funcionava. I de tant en tant, el marit feia prevaldre la seua posició dominant, legalment constituida i religiosament consagrada, sense que els episodis de maltractaments s’hagueren estalviat tampoc… Ho havia intentat tot la Maria per reconduir aquella relació, cada cop més patològica, però sempre s’havia ensopegat amb una realitat inflexible: la d’un “marit” exercint de tal, amb tota la força de la llei i la fe. Feia molt de temps que la Maria volia volar sola, però la gàbia estava tancada i ben tancada, només hi havia una possibilitat de separació: que el seu propi carceller estiguera d’acord amb la separació. Un impossible.
El 6 de juliol, Maria estava especialment esperançada, perquè l’endemà la llei canviava i ella no necessitària demanar-li permís a ningú, ni al seu marit, ni a cap Déu, ni a cap autoritat, i podria senzillament demanar el divorci i volar en llibertat. I, efectivament, el 7 de juliol de 1981, Maria veié com s’aprovava la Llei de Divorci (un dret que havia costat anys de patiments, de sang també, consolidar). Finalment, la legitimitat era llei.
Doncs, un altre dia 6, el de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya aprovava la seu llei de divorci amb l’Estat espanyol, i només Maria tindrà dret el dia 1 d’octubre a dir si se vol divorciar o no vol fer-ho.
I ningú, escolteu-me bé, ningú des de la llibertat i la democràcia podria impedir el vol de Maria si vol volar.
Joan S. Sorribes, secretari nacional d’ESTAT VALENCIÀ
Endavant la decisió dels republicans catalans per fer front a la darrera llei fonamental franquista: la Constitució espanyola de 1978. Comunicat de RV/PVE (en castellà i valencià)
[Adelante la desisión de los republicanos catalanes para hacer frente a la última ley fundamental franquista: la Constitución española de 1978. Comunicado de RV/PVE (en castellano y valenciano)]
per a engrandir cliqueu damunt
[versión en castellano]
RV/PVE ante el ‘proceso’ catalán
- RV/PVE (República Valenciana / Partido Valencianista Europeo), por las razones que a continuación exponemos, da total apoyo en la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para decidir si los catalanes –los residentes de la actual CAC– quieren o no, acontecer en un Estado catalán soberano en forma de República catalana independiente.
- RV/PVE entiende que el Parlamento catalán representa al pueblo catalán del mismo modo que el Parlamento valenciano representa al pueblo valenciano, entendiendo que estos estén formados por representantes elegidos de manera libre y democrática.
- En RV/PVE coincidimos con aquellos que, como el ex-presidente de la Generalitat catalana José Montilla en manifestaciones que hizo en su momento, afirman que el pueblo catalán, como cualquier otro, se autodetermina cada vez que vota libremente.
- Desde 1978, mediante convocatorias y elecciones libres, el pueblo catalán ha estado dando apoyo a una Constitución, la del 78, surgida de un proceso “singular, sui generis y heterodoxo” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) y, añadimos, a una constitución espuria por sus orígenes al ser un producto concatenado, sin ruptura, de las leyes franquistas y, también, por la manera de cómo se produjo su redacción. Pero la ‘heterodoxia democrática’ del regimos del 78 aconteció, de alguna manera, ‘ortodoxa’ por el llamado y continuado ‘consenso’ de aquellos que lo aceptaron, entre ellos los representantes mayoritarios del pueblo catalán.
- En las últimas elecciones en su parlamento, el pueblo catalán de nuevo se autodeterminó y eligió una mayoría absoluta parlamentaría que traía en su programa que si ganaban comenzarían un ‘proceso’ para romper el ‘consenso’ que desde 1978 habían mantenido con el Reino de España e iniciarían la desconexión con el Estado español, para proclamar la República Catalana.
- RV/PVE entiende que si las mayorías parlamentarías catalanas eran legítimas cuando decidían mantener el ‘consenso’ con el régimen de origen espurio del 78, ahora también tienen que ser legítimas si, por las razones que sean, las nuevas mayorías han decidido, de manera libre y democrática, romper ese ‘consenso’.
- RV/PVE entiende que si el Reino de España, ante esta situación, reacciona de manera autoritaria y dogmática como lo está haciendo –muy diferente a cómo en situaciones parecidas han reaccionado el Canada, el Reino Unido, Checoslovaquia y, incluso, en procesos como los de los Estados surgidos por el desmantelamiento del Imperio soviético– nos demostrará que el régimen del 78 ha sido una farsa que sólo se mantiene si –mediante el forzado ‘consenso’, que ahora ya sólo cuenta con el apoyo de la izquierda funcionarial española– se aceptan los intereses de las oligarquías de la España imperial que la quieren, todos ellos –ahora ya de manera patética–, eterna e indisoluble.
- RV/PVE, por todo lo anterior expuesto, entiende legítima la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para que los residentes de la CAC puedan decidir su futuro. Como soberanistas valencianos republicanos solidarios con los soberanistas catalanes republicanos, manifestamos nuestro total apoyo a este ‘proceso’.
Asamblea de República Valenciana / Partido Valencianista Europeo
País Valenciano / Comunidad Valenciana, de Orihuela a Vinaròs, 8 de setembre del 2017
RV/PVE davant el ‘procés’ català
- RV/PVE (República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu), per les raons que a continuació exposem, dóna total suport a la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum per decidir si els catalans –els residents de l’actual CAC– volen o no, esdevindre un Estat català sobirà en forma de República catalana independent.
- RV/PVE entén que el Parlament català representa el poble català de la mateixa manera que el Parlament valencià representa el poble valencià, amb el ben entés que aquests estiguen formats per representants elegits de manera lliure i democràtica.
- En RV/PVE coincidim amb aquells que, com l’ex-president de la Generalitat catalana José Montilla en manifestacions que va fer en el seu moment, afirmen que el poble català, com qualsevol altre, s’autodetermina cada vegada que vota lliurement.
- Des del 1978, mitjançant eleccions i convocatòries lliures, el poble català ha estat donant suport a una Constitució, la del 78, sorgida d’un procés “singular, sui generis i heterodox” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) i, afegim, a una constitució espúria pels seus orígens al ser un producte concatenat, sense ruptura, de les lleis franquistes i, també, per la manera de com es va produir la seua redacció. Però la ‘heterodòxia democràtica’ del regim del 78 va esdevindre, d’alguna manera, ‘ortodoxa’ per l’anomenat i continuat ‘consens’ d’aquells que el varen acceptar, entre ells els representants majoritaris del poble català.
- En les darreres eleccions al seu parlament, el poble català de nou es va autodeterminar i va elegir una majoria absoluta parlamentaria que portava en el seu programa que si guanyaven encetarien un ‘procés’ per a trencar el ‘consens’ que des de 1978 havien mantingut amb el Reino de España i iniciarien la desconnexió amb l’Estat espanyol, per a proclamar la República Catalana.
- RV/PVE entén que si les majories parlamentaries catalanes eren legítimes quan decidien mantenir el ‘consens’ amb el regim d’origen espuri del 78, ara també han de ser legítimes si, per les raons que siguen, les noves majories han decidit, de manera lliure i democràtica, trencar eixe ‘consens’.
- RV/PVE entén que si el Reino de España, davant d’esta situació, reacciona de manera autoritària i dogmàtica com ho està fent –molt diferent a com en situacions semblants han reaccionat el Canada, el Regne Unit, Txecoslovàquia i, fins i tot, en processos com els dels Estats sorgits pel desmantellament de l’Imperi soviètic– ens demostrarà que el règim del 78 ha estat una farsa que sols es manté si –mitjançant el forçat ‘consens’, que ara ja sols compta amb el suport de l’esquerra funcionarial espanyola– s’accepten els interessos de les oligarquies de l’Espanya imperial que la volen, tots ells –ara ja de manera patètica–, eterna i indissoluble.
- RV/PVE, per tot l’anterior exposat, entén legítima la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum perquè els residents de la CAC puguen decidir el seu futur. Com a sobiranistes valencians republicans solidaris amb els sobiranistes catalans republicans, manifestem el nostre total suport aquest ‘procés’.
Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu
País Valencià / Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, 8 de septiembre del 2017
Primer paràgraf: es constata que la Fiscalia Superior de Catalunya ha emès una instrucció a totes les forces i cossos de seguretat de l’estat i als Mossos d’Esquadra.
Segon paràgraf: per donar a conèixer a tots els mossos el contingut d’aquesta instrucció s’adjunta una còpia.
Tercer paràgraf: aquesta instrucció fa referència a les mesures que s’hauran de prendre per evitar que es produeixi el referèndum.
Quart paràgraf (literal, les majúscules són meves): “AMB L’OBJECTIU DE MANTENIR UNA ADEQUADA COORDINACIÓ I EVITAR POSSIBLES DUPLICITATS EN LES COMUNICACIONS A FISCALIA, s’encomana la instrucció de les diligències policials que s’escaiguin per donar compliment a la Instrucció 2/2017 a la Comissaria General d’Informació (…), QUE SERÀ QUI TRAMETRÀ ELS ATESTATS O INFORMES POLICIALS A LA FISCALIA SUPERIOR DE CATALUNYA (…), sens prejudici d’incorporar a les seves diligències LES ACTUACIONS QUE LES DIFERENTS UNITATS DEL COS HAGIN HAGUT DE DUR A TERME DE MANERA PRÈVIA QUAN LA URGÉNCIA DE LA SITUACIÓ REQUEREIXI D’UNA ACTUACIÓ IMMEDIATA”.
Bé, ara torno a la famosa instrucció, la 2/2017, que podeu veure (qui vulgui) a l’enllaç de El Mundo:
http://estaticos.elmundo.es/documentos/2017/09/12/instruccion_fiscalia.pdf
En el punt III, on hi ha tota la matraca, diu això:
La actuación de las Unidades policiales bajo su mando (…) se ajustará a las siguientes directrices:
“Primera. Ante la existencia o conocimiento de cualquier hecho de la naturaleza descrita (…) se procederá a elaborar de forma urgente el informe o atestado oportuno, que contendrá todos los datos necesarios acerca de su ejecución, autoría, participación y circunstancias concurrentes.
Segunda. La comunicación o informe policial (…) se remitirá con carácter urgente al Fiscal Jefe de la Fiscalía territorialmente competente.
Tercera. Los funcionarios policiales practicarán de forma inmediata las diligencias necesarias para acreditar los hechos delictivos y determinar las responsabilidades penales exigibles, así como cuantas les encomiende el Fiscal, remitiendo al mismo su resultado.
Cuarta. Los funcionarios policiales, a fin de evitar la consumación o el agotamiento de los delitos, procederán directamente a adoptar las medidas necesarias para intervenir los efectos o instrumentos destinados a preparar o celebrar el referéndum ilegal, requisando urnas, sobres electorales, manuales de instrucciones para los miembros de las mesas electorales, impresos electorales, propaganda electoral, elementos informáticos, así como cualquier otro material de difusión, promoción o ejecución del referéndum ilegal. (…) En caso de ser necesaria para la intervención de los efectos la obtención de un mandamiento judicial (…) la Policía Judicial lo pondrá en inmediato conocimiento de la Fiscalía.
Quinta. La presente Instrucción deberá ser remitida de forma urgente y siempre en un plazo máximo de 24 horas tras su recepción, a todas las Unidades Policiales que dependan directa o indirectamente de la autoridad que haya recibido esta instrucción, con el objeto de que todos los funcionarios pertenecientes a estas unidades sean conocedores del contenido de la misma.
Sexta. El responsable policial receptor de esta Instrucción procederá, en el acto de entrega, a firmar y entregar de forma inmediata su recibí. Igualmente, una vez cumplimentada la directriz quinta procederá a participar por escrito este extremo a la Fiscalía.”
Doncs bé, de moment en Trapero el que ha fet és complir amb els punts 5 i 6 de la instrucció: l’ha rebut, l’ha comunicat a totes les unitats en el termini de 24 hores i previsiblement haurà signat conforme rebia la instrucció i en poc temps, si no ho ha fet ja, comunicarà a la fiscalia que ja ha difós la instrucció entre tots els membres del cos.
Ara comparem el punt 4 del comunicat intern dels Mossos amb els punts 1 al 4 de la instrucció 2/2017 de la fiscalia. Bàsicament, els punts 1 a 3 diuen que els mossos hauran de fer les diligències necessàries per identificar a aquells que cometin el delicte, és a dir, a aquells que de qualsevol manera fomentin la realització del referèndum. Un cop fetes aquestes diligències hauran de passar informe a la fiscalia. En aquest sentit, podem dir que aquests 3 punts van encaminats a “apuntar però no disparar”, és a dir, segons aquests punts els mossos no han d’intervenir de cap manera per evitar el “delicte” sinó només prendre nota de qui és el “delinqüent” i “què” ha fet.
Si mirem la comunicació interna dels mossos, el punt 4 diu que per “coordinar” millor l’intercanvi d’informació entre la fiscalia i els membres del cos, la comunicació es centralitzarà en la Comissaria General d’Informació. Vilaweb ja ha destacat aquest punt, per sobre dels comentaris alarmistes que omplen aquest fil. I a més ho diu ben clarament: PER EVITAR DUPLICITATS, és a dir, perquè cap mosso vagi directament a la fiscalia amb els seus informes, tot haurà de passar per la CGI, “QUE SERÀ QUI TRAMETRÀ ELS ATESTATS O INFORMES POLICIALS A LA FISCALIA” . Bàsicament, que els mossos compleixin la instrucció fent tots els informes i atestats necessaris en compliment de la instrucció, i després ja se n’encarregarà el CGI. Primer filtre.
Tornem a la instrucció, al punt 4, que és l’important. Ara sí ho diu clarament que, a més de fer les diligències pertinents, els mossos hauran d’intervenir directament per evitar que el “delicte” es consumi o continuï produint-se. Tot sembla molt clar, no? Doncs no tant. La instrucció afegeix: “En caso de ser necesaria para la intervención de los efectos la obtención de un mandamiento judicial (…) la Policía Judicial lo pondrá en inmediato conocimiento de la Fiscalía”. És a dir, si els mossos, un cop hagin fet les diligències volguessin emportar-se les urnes i davant de la resistència de la gent no poguessin fer-ho “per les bones”, haurien de comunicar-ho immediatament a la fiscalia, perquè donés noves ordres d’intervenció. Però aquí apareix el primer filtre mencionat: NO HO HAN DE COMUNICAR A LA FISCALIA, segons la comunicació interna d’en Trapero, SINÓ A LA CGI, i aquesta ja es farà responsable de comunicar-ho a la fiscalia. És a dir, que el mosso que pretengui enretirar una urna, haurà d’esperar allà davant fins que la CGI comuniqui a la fiscalia el que està passant, a que aquesta ordeni a la CGI que enretiri efectivament la urna i a que la CGI ordeni finalment al mosso que se l’emporti. Com veieu, la clau no està ni en el mosso a peu d’urna ni en la fiscalia, sinó en la CGI.
Però el punt 4 del comunicat encara té una perla més. Diu que en les diligències del mosso a peu d’urna que s’haurà de trametre a la fiscalia a través de la CGI també s’inclouran les actuacions que hagi hagut de dur a terme DE MANERA PRÈVIA QUAN LA URGÈNCIA DE LA SITUACIÓ REQUEREIXI D’UNA ACTUACIÓ IMMEDIATA. El que ve a dir, indirectament, és que els mossos només s’emportarien per pròpia iniciativa les urnes SI LA URGÈNCIA DEL MOMENT ELS OBLIGUÉS a prendre aquesta decisió DE FORMA PRÈVIA A LA CONFIRMACIÓ DE LA ORDRE DE LA FISCALIA, A TRAVÉS DE LA CGI. És a dir, en Trapero li diu a la fiscalia: “no patiu, quan el mosso arribi al col·legi prendrà nota de què està passant, ens informarà A NOSALTRES i NOSALTRES ja us ho comunicarem perquè ens doneu l’ordre de requisar la urna. Un cop ens doneu l’ordre, JA SEREM NOSALTRES ELS ENCARREGATS DE DONAR LA ORDRE AL MOSSO A PEU D’URNA. Però tranquils, que si el mosso veu que és urgent emportar-se la urna ABANS de que arribi la VOSTRA ORDRE ja ho farà… QUAN NOSALTRES LI DIGUEM… SI NOSALTRES LI DIEM.
Bàsicament el Trapero li ha dit a la fiscalia: “A sus órdenes, cumpliremos nuestra función como policia judicial… pero usted quedese tranquilito en casa esperando nuestra llamada, que cuando pase algo ya le pediremos nuevas órdenes”.