Banco Sabadell salva a los últimos preferentistas de la CAM

Los tenedores de obligaciones subordinadas y participaciones preferentes recuperarán el 100% de su inversión

X. M.  24 diciembre 201400:37

Banco Sabadell, entidad que adquirió la extinta Caja Mediterráneo (CAM), anunció ayer la amortización anticipada del saldo vivo de diez emisiones de participaciones preferentes y obligaciones subordinadas por un importe conjunto de 85,3 millones. De ellos, algo más de 36 millones corresponden a emisiones de la caja alicantina y otros 100.000 euros son obligaciones subordinadas de Caja de Ahorros de Torrent que tenían como fecha de vencimiento el próximo 25 de febrero, según comunicó la entidad a la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV).

De este modo, la entidad financiera catalana da una salida a los inversores que todavía están en posesión de algunos de estos productos, ya que recuperarán lo invertido. Banco Sabadell, con la autorización previa del Banco de España, abonará en efectivo el 100% del importe nominal y, en su caso, la remuneración devengada y no pagada. Con ello, la entidad ya no cuenta con ningún producto híbrido en su balance.

Los inversores que todavía poseen alguno de estos productos son aquellos minoristas que en su momento rehusaron acudir al canje por acciones que ofreció la entidad. Por el contrario, quienes optaron por convertir el producto en títulos de Banco Sabadell salieron ganando por la evolución que ha tenido la cotización de la entidad desde entonces. Para los primeros, el mal menor es recuperar el 100% del valor nominal de su inversión.

Banco Sabadell realizó en 2012 dos ofertas de canje por acciones sobre las participaciones preferentes y obligaciones subordinadas colocadas a la clientela minorista. Como consecuencia de estos canjes, los tenedores han podido recuperar la totalidad del dinero invertido más una rentabilidad adicional si han mantenido las acciones. La rentabilidad actual acumulada es del 11% para expreferentistas BS y Guipuzcoano y del 23% para los poseedores de preferentes de la extinta CAM.

Se trata, no obstante, de emisiones residuales diferentes de las cuotas participativas que en su mometo emitió la CAM, un instrumento cotizado similar a las acciones -con cobro de dividendos pero sin derechos políticos- en el que quedaron atrapados miles de inversores tras la intervención de la caja alicantina. En el proceso de liquidación de la entidad, iniciado en 2012 bajo la dirección del FROB, las cuotas participativas quedaron valoradas a cero euros.

Pese a que estos ahorradores intentan que Banco Sabadell responda por esas cuotas, la entidad siempre ha defendido que estos productos no forman parte de los activos de Banco CAM, la entidad que adquirió, sino que quedaron en la caja que posteriormente se transformó en fundación. No obstante, el juez de la Audiencia Nacional que investiga a los anteriores responsables de la entidad alicantina decidió el pasado verano ampliar a Banco Sabadell la responsabilidad civil subsidiaria por las cuotas participativas de la CAM.

De entre las emisiones que se amortizarán, la de mayor importe son las participaciones preferentes serie C emitidas por Capital CAM SAU, cuyo saldo vivo es de 20,4 millones de euros. Tras esta se sitúan otras dos emisiones (participaciones preferentes serie A y participaciones preferentes serie B) de 6,97 y 3,45 millones, respectivamente.

Por otro lado, existe una emisión de deuda subordinada especial original de Caja de Ahorros del Mediterráneo cuyo saldo vivo es de 6,13 millones de euros que también será amortizada.

L’OPINIÓ DE Hermann Tertsch
P.E.G.I.D.A.

Un fantasma molt real recorre la política alemanya en les últimes dates i sembra l’espante entre els partits i tota l’opinió publicada. Es diu Pegida. Aquesta paraula no significa res i fa molt pocs mesos no existia. És l’acrònim de l’associació «Patriotische Europäer Gegen Die Islamisierung Dónes Abendlandes» (P.E.G.I.D.A.) el llarg nom del qual es tradueix fàcilment com a «Patriotes europeus contra la islamització d’Occident». Conegut el nom de l’associació potser estranye menys l’èxit de les seues convocatòries. Hi ha moltíssims europeus preocupats avui per la islamització de barris europeus, per la fi de la vigència de costums i fins i tot lleis europees en el si de comunitats cada vegada més nombroses a Europa. L’evolució demogràfica deixa clar que, per a l’any 2050 i en alguns casos molt abans, hi haurà moltes regions europees amb majoria islàmica. En les quals democràticament es podran imposar lleis i regles contràries no solament als hàbits europeus, sinó també a la llibertat de les persones i la dignitat de les dones, a les tradicions cristianes i els usos de les societats obertes, hereves i conreadores del llegat de la cultura occidental i la Il·lustració. Són els valors que han generat a Occident les societats pròsperes i lliures, enfront de les societats fracassades i sense llibertat sota l’imperi de l’islam. L’alarma va sonar fa molts anys. Però la política europea va desqualificar a les veus que advertien contra una evolució que ja sembla irreversible. Des de Oriana Fallaci a Giovanni Sartori o Roger *Scruton, tots els intel·lectuals i estudiosos que han gosat advertir sobre els perills de l’islam no integrat, han sigut difamats com a ultradretans o islamófobs. La correcció política actua com a implacable censura i inquisició contra l’expressió de la realitat.

Pegida no ha generat més por a l’islamisme ni més xenofòbia de la que hi havia a Alemanya. Solament ha aconseguit que molts superaren la por a expressar la por a aqueixa presència de cada vegada més estrangers i especialment musulmans en la seua regió. La por a ser ratllats de feixistes, nazis o xenòfobs porta a molts a callar. Al no poder-se expressar, aquesta por produeix ressentiment. Qui ho sap i aprofita és la ultradreta sempre pendent d’aigües tèrboles en les quals pescar. I intenta segrestar sentiments i moviments. Als polítics tradicionals per contra els dóna absolut pànic el que consideren un camp de mines. El mínim indici de comprensió per la por d’aquesta gent comuna, és exposat per l’adversari com una intolerable adhesió a postulats racistes. El més fàcil per açò per a molts polítics és ratllar a Pegida de mer moviment racista i neonazi que cal menysprear i perseguir. A fer mèrits ha eixit en tromba el ministre de justícia, el socialdemòcrata Heiko Maas, que els considera «una vergonya per a Alemanya». I punt. El seu cap, el vicecanceller socialdemòcrata, Sigmar Gabriel, més caut, ha demanat a «els ciutadans els temors dels quals no poden menysprear-se», que «es distancien dels nazis que els utilitzen». Merkel també fa equilibris. Alemanya és avui el país amb més sol·licituds d’asil del món. Fa tres anys eren 19.000. Enguany serà deu vegades aqueixa xifra. La por no és feixista ni nazi. Però genera feixistes i nazis si es menysprea a la ciutadania que ho pateix i que se sent assetjada en la seua pàtria. Europa té un problema. Però aqueix problema no és Pegida. El problema des de lluny és el brutal islamisme bèl·lic en expansió. I ací és l’islam polititzat que creix com a cos estrany. Al que ningú exigeix –ni ell ofereix– lleialtat a unes democràcies occidentals que són la millor organització de convivència mai haguda.