L’OPINIÓ DE Hermann Tertsch
P.E.G.I.D.A.

Un fantasma molt real recorre la política alemanya en les últimes dates i sembra l’espante entre els partits i tota l’opinió publicada. Es diu Pegida. Aquesta paraula no significa res i fa molt pocs mesos no existia. És l’acrònim de l’associació «Patriotische Europäer Gegen Die Islamisierung Dónes Abendlandes» (P.E.G.I.D.A.) el llarg nom del qual es tradueix fàcilment com a «Patriotes europeus contra la islamització d’Occident». Conegut el nom de l’associació potser estranye menys l’èxit de les seues convocatòries. Hi ha moltíssims europeus preocupats avui per la islamització de barris europeus, per la fi de la vigència de costums i fins i tot lleis europees en el si de comunitats cada vegada més nombroses a Europa. L’evolució demogràfica deixa clar que, per a l’any 2050 i en alguns casos molt abans, hi haurà moltes regions europees amb majoria islàmica. En les quals democràticament es podran imposar lleis i regles contràries no solament als hàbits europeus, sinó també a la llibertat de les persones i la dignitat de les dones, a les tradicions cristianes i els usos de les societats obertes, hereves i conreadores del llegat de la cultura occidental i la Il·lustració. Són els valors que han generat a Occident les societats pròsperes i lliures, enfront de les societats fracassades i sense llibertat sota l’imperi de l’islam. L’alarma va sonar fa molts anys. Però la política europea va desqualificar a les veus que advertien contra una evolució que ja sembla irreversible. Des de Oriana Fallaci a Giovanni Sartori o Roger *Scruton, tots els intel·lectuals i estudiosos que han gosat advertir sobre els perills de l’islam no integrat, han sigut difamats com a ultradretans o islamófobs. La correcció política actua com a implacable censura i inquisició contra l’expressió de la realitat.

Pegida no ha generat més por a l’islamisme ni més xenofòbia de la que hi havia a Alemanya. Solament ha aconseguit que molts superaren la por a expressar la por a aqueixa presència de cada vegada més estrangers i especialment musulmans en la seua regió. La por a ser ratllats de feixistes, nazis o xenòfobs porta a molts a callar. Al no poder-se expressar, aquesta por produeix ressentiment. Qui ho sap i aprofita és la ultradreta sempre pendent d’aigües tèrboles en les quals pescar. I intenta segrestar sentiments i moviments. Als polítics tradicionals per contra els dóna absolut pànic el que consideren un camp de mines. El mínim indici de comprensió per la por d’aquesta gent comuna, és exposat per l’adversari com una intolerable adhesió a postulats racistes. El més fàcil per açò per a molts polítics és ratllar a Pegida de mer moviment racista i neonazi que cal menysprear i perseguir. A fer mèrits ha eixit en tromba el ministre de justícia, el socialdemòcrata Heiko Maas, que els considera «una vergonya per a Alemanya». I punt. El seu cap, el vicecanceller socialdemòcrata, Sigmar Gabriel, més caut, ha demanat a «els ciutadans els temors dels quals no poden menysprear-se», que «es distancien dels nazis que els utilitzen». Merkel també fa equilibris. Alemanya és avui el país amb més sol·licituds d’asil del món. Fa tres anys eren 19.000. Enguany serà deu vegades aqueixa xifra. La por no és feixista ni nazi. Però genera feixistes i nazis si es menysprea a la ciutadania que ho pateix i que se sent assetjada en la seua pàtria. Europa té un problema. Però aqueix problema no és Pegida. El problema des de lluny és el brutal islamisme bèl·lic en expansió. I ací és l’islam polititzat que creix com a cos estrany. Al que ningú exigeix –ni ell ofereix– lleialtat a unes democràcies occidentals que són la millor organització de convivència mai haguda.