ELNA. DIA DE LA MEMÒRIA

Remembrança de la Massacre del 25.02.1285

Diumenge, 11 de maig del 2014

Enguany els actes del Dia de la Memòria,amb la col·laboració de mossèn Oriol (arxipreste d‘Elna) i de l‘ajuntament, tindran lloc a Elna al matí a la catedral i seguidament al claustre per recordar la massacre de la població (25.05.1285) per les tropes francopapistes de Felip l‘Ardit. A la tarda, en el marc de la commemoració del setanta-cinquè aniversari de l‘obertrura del camp de concentració de Sant Cebrià, Èric Forcada, comissari de l‘exposició “Martí Vives. Una vida compromesa, una obra lliure”ens la farà visitar al Museu François Desnoyers de Sant Cebrià. El cantautor Josep Tero, commogut com Marina Rossell l‘any passat, pel tema de la Diada, il·lustrarà cada acte amb una cançó seva.

Ens honoren com sempre amb llur  presència i participació activa els membres del prestigiós Institut de Projecció de la Cultura Catalana (IPECC)d‘ençà del compromís del seu fundador i president, Enric Garriga Trullols, de sostenir i promoure la catalanitat a les terres del Nord.

Emmarquem aquests actes anuals dins el “Dia de la Memòria” perquè la nostra història catalana no s’ensenya ni a les escoles ni als instituts i quan se‘n parla és, en la major part dels casos, manipulant-la sempre en benefici dels mites propagats arreu per la historiografia francesa, que tant dificulten, a la resta dels Països Catalans també, la presa de consciència del genocidi identitari que patim al Nord.

L‘episodi històric més popularitzat per les institucions a la Catalunya del Nord és sens dubte el regnat de Jaume II (1276-1311), mitificat com “lo bon rei Jaume”. No es divulga que en el pla polític la seva aliança amb el rei de França Felip l‘Ardit, i en contra del propi germà Pere el Gran, va ser un desastre per al comtat de Rosselló. Li va atorgar el dret de travessar el país amb un enorme exèrcit per fer una “croada” contra Catalunya decidida amb el papa, també francès. Volien destituir el rei Pere per donar el seu tron al fill de Felip. Era una venjança perquè els sicilians havien preferit que fos el rei en Pere que havia promès respectar les lleis i privilegis de Sicília que no pas el rei francès a causa dels seus abusos i repressions.

Al Rosselló com a Palerm durant les famoses Vespres Sicilianes tres anys abans, la gent cridava “mort als francesos” que saquejaven el país. A Elna violaren i mataren la població dins la catedral que incendiaren abans de destruir la vila. Tot Europa en parlà. Set segles després el marbre de la portalada de la catedral mostra encara les estigmes del foc devastador. Poc se n‘assabenten ni els turistes ni els habitants que contemplen el majestuós edifici; tenen la mirada captivada pel lema revolucionari pintat amb majúscules “liberté, égalité, fraternité”  igual com a l‘església de Cotlliure. El mite gloriós del conqueridor suplanta el patiment del vençut.

A la tarda emmarquem el programa en la denúncia de mitificacions més recents propagades a l‘estat francès. La molt aclaridora exposició realitzada per Èric Forcada a Sant Cebrià permet tot primer descobrir un pintor nascut al Conflent, Martí Vives, valorat en un article d‘Ara.cat com a «personatge clau del panorama artístic nord-català i lluitador incansable contra el feixisme… pel seu compromís amb els exiliats republicans del 1939». La seva obra ens permet restablir veritats ocultades. Il·lustra la permanència –a desgrat de la frontera imposada des del 1659– dels contactes a banda i banda i fins i tot l‘escolarització/formació de catalans del Nord a Figueres, Girona o Barcelona al principi del segle XX; també desmenteix el pretès desinterès o rebuig dels catalans del Nord davant de l‘onada de refugiats el 1939. Segons Forcada l‘exposició «trenca la percepció que la Catalunya del Nord va donar l‘esquena als exiliats republicans que l’any 1939 van creuar els Pirineus fugint de les tropes franquistes». Vives va fer sortir dels camps de concentració artistes com Antoni Clavé, Carles Fontserè o Ferran Callicó, els va organitzar exposicions i va recollir diners que van permetre la construcció de barraques per a 600 artistes a Sant Cebrià.

Tant aquesta exposició sobre Vives, com el de la precedent també realitzada per Forcada sobre un altre pintor refugiat, Subirats, ens revelen l’amplitud de les ocultacions històriques, no sols pel que fa al passat llunyà sinó a més a més al passat recent: generacions d’estudiants i d’alumnes han ignorat l’existència dels camps de concentració en general a l‘estat francès i més precisament a Ribesaltes, al Barcarès, Perpinyà, Sant Cebrià, Argelers i fins i tot a Perpinyà al lloc mateix on es va edificar l’institut J. Lurçat. El camp sobre la platja de Sant Cebrià va ser obert per les autoritats militars franceses el 8 de febrer 1939 per a noranta mil republicans espanyols i catalans que un mes després eren ja més de 100000 sobre 24 hectàrees. Pel que fa al camp de Ribesaltes del qual uns trens especials marxaren cap a Auschwitz les autoritats prefereixen encara utilitzar l‘eufemisme “camp d’internament” per amagar-ne la finalitat.

El mite estatal divulgat tant per la dreta com l’esquerra d‘una França, «país d’acollida de refugiats, terra de llibertat, igualtat, fraternitat» que enlluerna encara tants catalans al nord com al sud comença a esquerdar-se.

Daniela Grau i Humbert, 2.05.2015

Programa del diumenge 11 de maig del 2014

11.00 : Missa en català oficiada per mossèn Andreu Oriol, en memòria de les víctimes de la Massacre del 1285 ocorreguda dins la mateixa catedral. Intervindran mainatges que aprenen el català a les classes bilingües d’Elna, la coral Santa Eulàlia d’Elna i el cantautor Josep Tero que que ens oferirà la cançó Agion Oros que va escriure per als monjos ortodoxos del mont Athos a Grècia.

12.15: Claustre de la catedral: Parlaments d’homenatge a càrrec de l’IPECC i de Daniela Grau per la Comissió organitzadora.

13.00: Jardí del claustre de la catedral: Ofrena floral  per l’IPECC a la placa commemorativa dels fets del 25 de maig de 1285. (Crònica de Bernat Desclot)

.

13.15: Dinar de germanor al restaurant: catalans del nord i del sud de l’Albera.  Reservacions fins al dijous 8 de maig  truqueu el 04 68 37 91 60 – 00 33 4 68 37 91 60

15.30: «Martí Vives. Una vida compromesa, una obra lliure»: exposició d’homenatge al pintor Martí Vives (Prada, 25 de maig de 1905 – Sant Cebrià, 25 de desembre del 1991) al Museu François Desnoyers de Sant Cebrià.

Visita comentada pel comissari de l’exposició Eric Forcada. Josep Tero cantarà la cançó tan punyent 23 de gener.

Comissió Organitzadora Elna: D. Grau

Col·laboració: Ajuntament d’Elna.

Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC)

Indrets del Record.

(Como decía Pedro Faura)
Hoy, Primero de Mayo, día internacional de la lucha obrera

Estimado Víctor, siento no poder estar presente en la presentación de tu libro pues estaré fuera de Valencia durante varios días. Te escribo esta carta no como disculpa, me apetece hacerlo como reconocimiento a tu libro, como agradecimiento a la invitación a presentarlo, y porque casi todas las palabras se las lleva el viento pero lo escrito es más sentido y reflexionado, y además, es más duradero. Espero que mis impresiones del libro sirvan para todo esto. Continua la lectura de Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre

→

Intervenció de Víctor Baeta

En aquest llibre que presentem hui, es fa una proposta política i es relaten accions polítiques fetes al voltant d’aquesta proposta.

La proposta és la de l’ independentisme valencià republicà i les accions narren les dificultats ideològiques que aquesta proposta va tenir que superar, en els darrers vuit anys, per obrir-se camí.

Fins que aquesta proposta no va arribar, els valencians sols podíem ser republicans d’una sola i única manera, si acceptàvem ser republicans espanyols, si acceptàvem ser espanyols abans que valencians.

Fins que aquesta proposta no va arribar, els valencians sols podíem ser independentistes d’una sola i única manera, si acceptàvem ser independentistes catalans, si acceptàvem ser catalans abans que valencians.

Els valencians, fins que no va arribar aquesta proposta, no podíem ser ni republicans valencians ni independentistes valencians. Com cagalló que va per les sèquies dels altres, els valencians sols podíem ser republicans espanyols o independentistes catalans.

Aquesta proposta trenca -per primera vegada en la recent història nostra- amb la minoria d’edat política dels valencians. A partir d’ara i amb l’aparició d’aquesta proposta reflectida en aquest llibre, ja estan posades les bases perquè els valencians puguem reivindicar la nostra Independència i la nostra República, per poder ser, sense la tutela de ningú, independentistes valencians i republicans valencians.

Aquesta proposta ve a dir que els valencians no aspirem a ser més que ningú, però al mateix temps diem que no anem a permetre que ningú estigue per damunt. Reivindiquem que, en el nostre territori, d’Oriola a Vinaròs, “Per damunt dels valencians ningú”.

I aquesta proposta la volen portar al parlament valencià perquè esdevingue amb el temps, majoritària per a poder proclamar pacífica i democràticament des d’ell, l’Estat  valencià i perquè la bandera de la República Valenciana onege a la seu de les Nacions Unides, al costat de la resta d’Estats sobirans del món.

I posem per cas, si els primers independentistes valencians republicans que entren en les Corts valencianes,  són Abelard, Voro i Aitor, ací presents, ells tres seran els únics, repetisc, els únics  que amb tota la legitimitat per l’ideari de lleialtat valenciana que defensen,  dirigint-se a la bancada de la dreta, els podran  fer callar i ajupir el cap dient-lis:

“Vostès diuen que són valencians? Vostès, son uns farsants, ací els únics valencians que com la nostra senyera no es dobla davant ningú, som nosaltres, els sobiranistes valencians republicans que reivindiquem un Estat valencià i una Constitució valenciana per damunt la qual no pot haver una altra. No enganyen a la gent amb el seu fals valencianisme. Vostès no son políticament valencians, vostès no tenen com la primera obligació de lleialtat als valencians, la seua lleialtat és una altra. Vostès s’agenollen davant de l’Estat espanyol. La seua lleialtat no és valenciana, la seua lleialtat és cap l’Estat espanyol. Ací els únics valencians que només tenim com primera i única lleialtat, la lleialtat valenciana, SOM NOSALTRES.  Així doncs, callen vostès o limitessen a reconèixer la seua lleialtat espanyola, però que siga la última vegada que vostès s’afirmen com a valencians, ací els únics valencians, independentment del color de la nostra pell o de la parla dels nostres pares, SOM NOSALTRES, els sobiranistes valencians republicans!”

I Voro, Abelard i Aitor, dirigint-se a la bancada de l’anomenada esquerra, tot seguit, els diran:

“I vostès deixen de riure per allò que hem amollat als seus homònims, als seus col·legues de la dreta. Perquè a més de compartir amb ells la seua lleialtat espanyola i l’espoli que patim els valencians per l’Estat que tots vostès defensen, damunt  són patètics. El seu cosmopolitisme  és patètic. La cultura cosmopolita que defensen –ciutadans del món, que vostès diuen que són– allunyada i menyspreadora de la cultura i tradicions valencianes els fan aparèixer als ulls dels valencians com a forasters i facilitant als farsants de la dreta majories absolutes. Posen-se vostès a un costat i no molesten, perquè vostès no són alternativa de res.”

Sols els Voro’s, els Abelard’s i els Aitor’s podran obrir un nou camí per a la riuada de sobiranistes valencians republicans que en el futur entraran en les institucions polítiques valencianes perquè els valencians veuran que en votar-los, el seu vot els compensarà.

D’això es parla en aquest llibre.

El valencià Raimon diluït a Catalunya diu que mai ha sigut independentista. Quanta raó tenia Hegel/Marx quan deien que per avançar en el coneixement de la veritat calia aguditzar les contradiccions

Raimon: “No sóc independentista perquè no ho tinc clar”

ARA Barcelona | Actualitzada el 03/05/2014 12:36

El cantautor valencià Raimon es declara no independentista i adverteix dels perills que pot comportar el sobiranisme vist des del País Valencià, en una entrevista al programa ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio.

Raimon diu en aquesta entrevista que “al País Valencià hi ha un anticatalanisme que està funcionant i que està manant” i que “això pot créixer si es crea un estat [català]”, cosa que, segons ell, podria posar en perill la “unitat cultural” que hi ha.

“Jo no sóc independentista perquè no m’ho he plantejat mai. Des de València això es veu d’una altra manera, i jo sóc d’allà i sé les repercussions que pot tenir; per tant, no ho tinc clar, tinc una certa perplexitat. Tinc molts dubtes. Per això no participo en aquest moviment, perquè per participar en alguna cosa ho haig de tenir molt clar. Si jo no estic convençut, com m’he de posar a convèncer els altres? Faria trampa”, argumenta.

“El primer que s’ha de fer és votar”
Per Raimon, “és important aquesta mobilització de gran part de la societat catalana” perquè “s’estan exercint les llibertats”. Tot i així, expressa els seus temors. “Sortir del marc de l’estat espanyol és molt difícil; per tant, el primer que s’ha de fer és votar, per saber la composició real de la societat”, ha reclamat.

“De moment, sembla que els arguments amb més força són els independentistes, però s’ha de veure tot. Ara sembla que només podem ser independents o quedar-nos com estem, però potser hi ha altres opcions. Si hi ha una mobilització pot semblar que s’imposa. Si votes, no imposes, sinó que decideix la majoria. Sempre respectant les minories, perquè si no es respecten les minories un país es trenca”, ha afegit.

També ha lamentat que ara mateix “estem encallats”. “Hi ha hipòtesis d’un desfetisme absolut, i després n’hi ha alguns de la part contrària, que a vegades sembla que amb la independència ja no hi hauria atur”, es queixa.

“Jo no sóc polític, sóc una persona, un ciutadà, i com que votaré, vull saber el màxim de coses. I voldria saber com es faria això, si tenim l’estat espanyol en contra, perquè l’Estat és fort. Com fas un nou estat contra aquest Estat?”, demana.

La conclusió, per Raimon, és: “Tal com estem ara hi ha un mur i així no podem estar, per algun lloc o altre s’ha de trencar”.

per engrandir cliqueu damunt