Arxiu de la categoria: Sobiranisme

ANNA notícies crida a donar suport a LA VEU. Hem de fer costat a la premsa valenciana… de les paraules als fets

Ja hem superat les 300 persones agermanades, però necessitem arribar a les 500

per Moisès Vizcaino

Ja hem superat les 300 persones agermanades però, necessitem arribar-hi a les 500
Ja hem superat les 300 persones agermanades però, necessitem arribar-hi a les 500 | Ulisses Ortiz

Gràcies al vostre compromís ja hem superat les 300 persones agermanades micromecenes de 150 € a l’any. Com ja sabeu, amb aquesta nova modalitat, totes les donacions a LA VEU es fan a través de la Fundació Jordi de Sant Jordi i això possibilita que pugueu recuperar fins al 100% de l’import aportat en la declaració de la renda. De manera que agermanar-vos vos pot eixir debades si sou contribuents d’IRPF.

Per a completar la primera fase necessitem aconseguir l’objectiu d’assolir 500 persones agermanades abans que acabe 2020. D’aquesta manera, podrem iniciar en 2021 la segona fase, amb la finalitat d’arribar als 1.000 o 1.500 agermanats/des, cosa que ens permetria tenir uns recursos mínims per a tornar a editar el Diari La Veu del País Valencià (DLVPV). Un digital que volem que estiga basat en quatre grans àrees de continguts propis: actualitat, reflexió, territori i cultura. A més, volem continuar donant veu als actuals continguts participatius.

Finalment, aspirem a iniciar una tercera fase en què aconseguir superar les 2.000 persones agermanades, la qual cosa en seria la garantia per consolidar un projecte de qualitat i totalment independent.

Pensem que ara més que mai és necessari un diari que explique, des d’una òptica valenciana i en valencià, tot el que ens està passant. És per això que vos demanem que vos agermaneu i feu possible aquest projecte comunicatiu.

Agermana’t a La Veu!


Moisès Vizcaino
(@MoisesVizcaino_)
Editor de Diari La Veu i Nosaltres La Veu
Fundador del projecte comunicatiu La Veu del País Valencià

Castelló de la Ribera, 30 d’octubre de 2020

Patrice Lumumba, màrtir del nacionalisme africà i l’heroi independentista de la República democràtica del Congo, va nàixer un dia com hui, el 2 de juliol del 1925.

RV/PVE considera que, des del 29 de juny del 1707, el País Valencià és una colònia, de la Monarquia catòlica o hispànica, anomenada hui com Reino de España o Estado espanyol o España. En conseqüència considerem Patrici Lumumba, (1925-1961) com un dels nostres. Per això hem volgut compartir amb ell el nostre senyal de combat i de lluita pel nostre alliberament.

Patrice Lumumba, màrtir del nacionalisme africà i l’heroi independentista de la República democràtica del Congo, va nàixer un dia com hui, el 2 de juliol del 1925.
Fa 59 anys, el 17 de gener de 1961,  agents dels serveis secrets belgues i de la CIA van introduir el cos de Patrice Lumumba en un barril d’àcid i el van fer desaparéixer. La República Democràtica del Congo va poder haver anat cap a una democràcia i, per contra, va anar cap a una de les pitjors dictadures africanes del segle XX.
Patrice Lumumba va ser el primer cap de govern de la República Democràtica del Congo. Va buscar la descolonització del seu país en mans de Bèlgica i destruir totalment el poder colonialista europeu present a Àfrica, erradicar l’ultratge i l’espoli que durant segles havia patit el continent.
En 1958 es va orientar decididament cap a la lluita per la descolonització del RD del Congo per les escasses possibilitats d’acció social que li permetien les autoritats colonials belgues i així va fundar el Moviment Nacional Congolés, partidari de crear un Estat independent i laic, les estructures polítiques unitàries del qual ajudaren a superar les diferències tribals creant un sentiment nacional.
Després de la independència de Bèlgica, el 30 de juny de 1960, la RD del Congo va celebrar eleccions, i Patrice Lumumba, líder de la lluita independentista, va arribar a la Presidència amb un programa nacionalista i d’esquerra.

Primer ministre de la RDC anuncia Govern de transició
Lumumba no va poder impedir que la retirada de l’exèrcit belga donara pas al conflicte polític amb pronunciaments militars, atacs a la població blanca i disturbis generalitzats.
La rebel·lió va ser especialment greu a la regió minera de Katanga, que es va declarar independent sota el lideratge de Tschombé; Lumumba va denunciar que aquesta secessió havia sigut promoguda pel govern belga en defensa dels interessos de la companyia minera que explotava els jaciments de la regió.
Lumumba va demanar ajuda a l’Organització de Nacions Unides (ONU), que va enviar un xicotet contingent de cascos blaus incapaços de restablir l’ordre, i per això va demanar el suport de la Unió Soviètica, amb el que va amenaçar directament els interessos occidentals.
El llavors president dels EUA, Eisenhower, va donar ordre d’eliminar-ho. I va enviar a l’agent de la CIA, Frank Carlucci, qui després seria secretari de Defensa de Ronald Reagan.

Culmina període constitucional del president de la RDC enmig de tensions
Un colp d’estat va enderrocar a Lumumba al setembre de 1960. Va ser torturat brutalment i afusellat per mercenaris belgues, que van dissoldre el seu cos en àcid i van escampar les seues restes perquè no fóra reconegut.
Al novembre de 2001, el Parlament de Bèlgica reconeixia la responsabilitat del seu Estat en la mort de Patrici Lumumba.
Patrice Lumumba va ser assassinat pel seu pensament i lluita política
Analistes indiquen que Lumumba va ser assassinat d’aqueixa manera per la gran lluita política i ideològica que va realitzar per a donar a conéixer la unitat com a instrument i via per a l’assoliment de l’alliberament per part dels pobles africans, dels jous colonials que es mantenien en el moment en què va lliurar la seua lluita i que encara es mantenen.
El pensament de Patrice Lumumba va constituir un perill per a les potències occidentals explotadores dels pobles africans. Mig segle després, les autoritats estatunidenques van reconéixer la seua implicació en el derrocament i assassinat del líder congolés.

Les tres vegades que Trullenque reivindica la República Valenciana directament en la seua conferència ‘NACIONALISMO VALENCIANO’ en 1915

RV/PVE ha publicat el seu 6è Quadern valencià republicà, que conté ‘El llegat de Rafael Trullenque’. Va ser el primer valencià que va reivindicar la República Valenciana, encara que en 1915 es confiava en un encaix amb Espanya, malgrat que en el seu discurs, les desconfiances són moltes. No cal dir que nosaltres RV/PVE no confiem per a res en aquest encaix. Però hem volgut per aquells de lectura ràpida, destacar els moments en que en el seu discurs reivindica la República Valenciana.


Les tres vegades que Trullenque reivindica la República Valenciana directament en la seua conferència ‘NACIONALISMO VALENCIANO’ de 1915

Primera vegada
Obra del catalanismo fué la resurrección catalana, tan brillantemente manifestada en el libro, en el teatro, en la política, en el comercio, en la fábrica. Cataluña convirtióse en casi una Bélgica por obra del catalanismo, que no quería resignarse a que su reino fuera esclavo del poder central. Obra del valencianismo ha de ser nuestra resurrección. Sinteticemos, pues, nuestras aspiraciones.
Queremos la reconstitución de nuestra personalidad con base no sólo en la Historia, sino también en la moderna ideología de los pueblos libres. Queremos la demarcación individual de la personalidad valenciana en el concierto universal de las nacionalidades. Aspiramos a una República valenciana, presidida por un Directorio individual valenciano, autónomo y libre, con todos los derechos y responsabilidades de los gobiernos capaces. Somos valencianos y tenemos derecho a serlo.
Nosotros somos españoles y hasta españolistas; pero queremos hacer constar siempre al mundo que nuestro nombre particular es «valencianos». Queremos, la gloria de España, pero nunca a costa del sacrificio de nuestra personalidad. Por derechos históricos, geográficos, etnográficos… y hasta por amor propio y por interés propio personal, antes que todo, somos valencianos.

Segona vegada
¡Una República densa, formada por Valencia, Alicante y Castellón unidas!
Si aspiramos a una República unitaria española, no la lograremos jamás, porque mientras en España existen regiones eminentemente republicanas, como Cataluña y Valencia, existen otras, Castilla por ejemplo, que son, tradicionalmente, monárquicas. Si aspiramos a una república valenciana, la lograremos porque no estamos solos en nuestro ideal. Cataluña siente, con nosotros, alienta nuestro ideal mismo. Cataluña, quiere, aparte la resurrección de su nacionalidad intrínsica [intrínseca], la restauración de la nacionalidad levantina.
Es la hermana mayor que nos señala a Valencia y a Mallorca el camino de la vida… Y además, es el cerebro de España.

Tercera vegada
Unámonos, pues, a Cataluña, contra el enemigo común: El unitarismo. Y estemos seguros de que juntas Valencia y Cataluña, venceremos, porque somos lo más grande, porque somos lo más rico, porque somos lo más culto de España.
El partido republicano de Valencia está solo. Solo está el partido nacionalista catalán. Si al ideal republicano unimos el ideal nacionalista, podremos formar un inmenso partido republicano nacionalista de Levante que podrá, quizás, sumar hasta tres millones de hombres.
Pero cuestión es ésta que habréis de considerarla vosotros y que ya estudiaremos otro día. Solo he de anticipar que para nosotros, Levante comprende desde el Cabo de Creus al de la Nao con derivaciones interiores por toda la provincia de Alicante. No quiero decir con esto que nos identifiquemos totalmente con Cataluña, no. La República valenciana ha de ser siempre únicamente valenciana, porque nuestra psicología y nuestros intereses, que son los mismos en todo el reino valenciano, disienten de los de Cataluña y del resto de la Península. Sólo que en el momento histórico actual vemos que una región. «Cataluña», es la única que tiene amor a la vida, tiene ideales y tiene ansias de eternidad. Vemos que el sentimiento nacionalista suyo es el mismo que el nuestro… Y vemos que ella sola lucha contra el enemigo que nos es común: «El unitarismo». ¿Por qué, pues, no aliar los ejércitos políticos de ambas regiones que luchan contra idéntico enemigo? Es esta cuestión la táctica política del momento histórico actual, es cuestión de un más pronto y seguro triunfo.
Yo por mi parte, puedo anticiparos que contando con el beneplácito vuestro pienso repetir estas pobres pero trascendentales conferencias en Castellón y en Alicante. Pienso, llevado de vuestro aliento, recorrer la región valenciana predicando la buena nueva de nuestro resurgimiento. Tengo fe, tengo fe absoluta en el despertar del pueblo.