Arxiu de la categoria: Ruptura democràtica i repúbliques
RV/PVE al costat del president republicà català Quim Torra i contra l’atac de l’Estat espanyol per inhabilitar-lo
ANNA notícies dóna suport al comunicat de Poble Lliure
ANNA notícies, mitjà al servei del sobiranisme/independentisme valencià republicà, que reivindica un País Valencià, lliure i sobirà, concretat amb l’assoliment de l’Estat valencià sobirà i la República Valenciana independent, perquè es puga fer possible que el Poble valencià (tots els residents d’Oriola a Vinaròs), puga fer o desfer, puga acceptar o rebutjar, puga ‘anar’ allà on ens convinga estar o puga ‘eixir’ d’allà on no vulguem romandre, havent llegit el comunicat de Poble Lliure, donem tot el suport als germans sobiranistes/independentistes catalans republicans, ens solidaritzem amb ells i difonem el seu contingut:
País Valencià – Sobirania popular o recomposició capitalista
on
Entenem la situació geopolítica com un tauler d’escacs on s’interrelacionen diferents lluites amb un denominador comú: fer escac al rei. Lluites d’alliberament nacional, lluites antiimperialistes, lluita de classes per exercir la sobirania popular i decidir col·lectivament construir un present amb dignitat i un futur en llibertat.
En una lluita constant en l’àmbit mundial podem analitzar diferents punts on les contradiccions capitalistes es fan més intenses i la seua resposta popular. Actualment, en Amèrica Llatina entren en confrontació dos models antagònics, un representat per la intersecció entre els moviments social, la classe treballadora i els governs nacional popular i l’altre conformat pel pacte entre les oligarquies nacionals i els interessos extractius del capital estatunidenc i europeu. A Xile, Bolívia, Equador, Colòmbia, Argentina o Veneçuela el poble està donant escac a les oligarquies i a la ingerència estrangera, marcant el camí a seguir i fent pales de la necessitat de la mobilització popular i l’organització de la classe treballadora per a poder garantir els drets de la majoria de la població.
A la Unió Europea, el gran capital tracta de mantenir el seu poder i beneficis promovent i alimentant el fantasma dels feixismes, enfortint el discurs de l’odi i la intolerància com a palanca de les polítiques neoliberals i les marcades pel Fons Monetari Internacional. Es tracta de generar la por i l’enfrontament social per poder proposar respostes al conflicte cada cop més conservadores i dretanes, cada cop més alienadores al sistema imperant.
Al regne d’Espanya, és evident com l’auge del feixisme ha estat acompanyat per tot l’entramat mediàtic, polític i judicial espanyol, dedicat a enquistar-se dins el règim del 78 (hereu del règim franquista del 39) per sotmetre les diferents espurnes d’alliberament nacional i social. Sembla extret d’un manual que apliquen pas per pas sempre que hi ha una crisi de règim, sempre que està en perill la sacrosanta unitat del regne i els interessos econòmics de les famílies que controlen els diferents poders fàctics. Enfront d’aquesta resposta recentralitzadora i dretana es poden donar diferents escenaris emmarcats en dues línies estratègiques o models d’intervenció política, ruptura o recomposició. El possible govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem sembla que cada cop s’alinea més en una recomposició de règim ensucrada, amb canvis epidèrmics per a la galeria, que a una possible transformació substancial de la societat que s’hauria de treballar des del dret a decidir dels pobles i les persones, des del radicalisme democràtic i la justícia social com a base de construcció d’una nova societat, com s’ha vist amb l’abstenció de Podem amb la llei mordassa digital. Tot sembla indicar que la línia de recomposició de règim serà la que marque aquest possible, podem analitzar com Unides Podem renuncia cada cop més a les poques polítiques de gran importància i de millora social que defensava, sotmetent-se a la dinàmica del PSOE d’apropar-se al centre, un centre cada cop més dretà i més excloent.
A diferència del que s’espera del govern de l’Estat i de la tònica imperant en gran part del regne d’Espanya, el poble català sí que ha engegat un procés que no té marxa enrere, un procés rupturista que creix com un tsunami democràtic i que està empoderant cada cop més a la població en la construcció d’una República Catalana lliure. Un model rupturista que també sembla que s’engegue, en menor mesura, a Euskal Herria o Galiza amb l’impuls de Bildu i el BNG.
Al País Valencià hem de decidir si som la crossa del règim en la seua recomposició o som la palanca d’alliberament que engegue un altre procés rupturista i constituent que ens aprope a la República Valenciana. Al País Valencià també es donen dos models antagònics, o exercim la sobirania popular o ens sotmetem a la restauració del sistema.
El règim del 78 blanqueja el genocidi franquista, per Pilar Rahola i Agustí Colomines
Blanquejant el franquisme
Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 23 de gener de 2020
Mulet havia escrit en la seva petició que el govern actual no hauria de carregar “amb les hipoteques normatives d’un règim genocida i il·legal”, referint-se a la necessitat de derogar el decret llei de 1957 “que va atribuir la titularitat i administració del lloc a la Fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, el Patronat i la representació dels quals corresponien al cap de l’Estat”. L’estrany és que això encara fos així al cap de quaranta-un anys de règim constitucional. Si en els jutjats mercantils es condemna a aquelles empreses que intenten eludir la subrogació dels empleats perquè suposadament canvien de titularitat o simplement de nom, el Règim del 78 és una estafa total perquè es va construir sobre una arquitectura jurídica bàsicament franquista. Estem, doncs, constrets per una Constitució envellida i unes lleis obsoletes.
Em deia l’altre dia Álvaro de Soto, l’espavilat sotssecretari general de les Nacions Unides amb Javier Pérez de Cuéllar —qui continua viu amb 100 anys!—, que en tots els conflictes on ell va ser requerit com a mediador —i en van ser molts!— el més difícil era saber resoldre la qüestió de la memòria històrica. Sense reparació no és possible la conciliació de veritats. La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura amb la mateixa força que en els antics països de l’est creix la nostàlgia totalitària. L’admiració acrítica de la Transició és una d’aquelles ximpleries que agraden tant als antics diputats, senadors i periodistes que freqüentaven el Palace, especialment la nit del 23-F.
La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura
Franco va morir al llit, però no tinc cap dubte que els franquistes que van seguir camuflats dins l’Estat van congelar-lo com a Walt Disney per tal de ressuscitar-lo més endavant. I ja ha arribat l’hora, després d’uns quants anys de dissimulació. El que no s’entén és que l’episodi viscut al Senat es doni sota la presidència de la socialista María Pilar Llop i de la veterana Cristina Narbona, que en una altra època era la “luz de Trento y el martillo de herejes” del PSOE i que avui és tan sols una mansa vicepresidenta d’una Mesa que permet el revisionisme del franquisme que impulsen des de fa temps els fills i els nets dels antics capitosts franquistes que viuen incrustats com els seus ancestres en les vísceres de l’Estat. El franquisme va ser un règim genocida? I tant! Només en dubten els seus hereus emparant-se en el fet que durant la guerra va haver-hi matances en la rereguarda republicana. Un contrasentit.
A tots els que neguen el caràcter genocida de Franco els recomanaria la lectura d’un llibre excepcional, East West Street: On the Origins of Genocide and Crimes against Humanity (2016), de Philippe Sands, que aborda d’una manera nova i rigorosa la tragèdia més gran del segle XX, l’Holocaust, lligant molt hàbilment la seva història familiar i la de la ciutat de Lemberg —avui Lviv, des que pertany a Ucraïna— amb l’evolució del dret internacional a partir dels dos juristes que van definir els delictes relatius als “crims contra la humanitat” (Hersch Lauterpacht) i al “genocidi” (Raphael Lemkin) per qualificar el comportament nazi. Van aconseguir-ho i així va ser com van poder condemnar un tercer jurista, Hans Frank, que havia estat un dels cervells legals al servei de Hitler que van orquestrar la bateria de disposicions amb les quals es va articular la dictadura a Alemanya i també la Solució Final. El concepte de “genocidi” es defineix per l’objectiu d’assenyalar, perseguir, humiliar, empresonar i assassinar un grup sencer per raons ètniques, racials o ideològiques. A aquest concepte va recórrer l’historiador Ben Kiernan quan va descriure en el seu llibre The Pol Pot Regime: Race, Power and Genocide in Cambodia under the Khmer Rouge, 1975-1979 (1996) el genocidi perpetrat pels Khmers Rojos a Cambodja. Josep Benet, qui també era jurista, va recórrer al mateix concepte de Lemkin per escriure la seva denúncia sobre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995). Que el franquisme no aconseguís acabar amb la llengua i la cultura catalanes no és excusa per oblidar-se d’aquest propòsit genocida.
Els franquistes sense complexos tenen avui qui els defensa a les Corts espanyoles. Vox és un partit sorgit de la fusió d’antics militants del PP, Fuerza Nueva, Cs, PxC i que està dominat per advocats de l’Estat, registradors de la propietat i altres funcionaris d’alt rang, com suposo que també deu ser-ho el lletrat que vol obligar el senador Mulet a respectar Franco. El seu objectiu és acabar amb la democràcia per tornar enrere, al 1940, quan el règim franquista va crear el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Pol Pol en versió feixista. Davant una amenaça com aquesta, a Gabriel Rufián només se li ocorre convidar al seu programa de TV (una imitació vulgar de La Tuerka de Pablo Iglesias) a Xavier García Albiol, que quan era alcalde de Badalona volia deportar els gitanos, i a Arcadi Espada, que escup tant d’odi que no té res a envejar als que a Nuremberg van ser condemnats precisament per l’odi cerval que sentien contra els jueus. Als franquistes, encara que siguin catalans, en comptes de fer-los propaganda se’ls combat i castiga com als policies jueus del gueto de Varsòvia. L’existència de presos i exiliats independentistes demostra que ells —els que respecten Franco— actuen sense contemplacions contra els demòcrates. Facin cas a la representant del govern suís que ahir va recriminar a Espanya en la comissió de drets humans de les Nacions Unides la llei mordassa i que hagi imposat restriccions a la llibertat d’expressió, a més de recordar-li el deure encara pendent de reparar a les víctimes del franquisme. Turquia en l’horitzó.
El caràcter miserable, contrarevolucionari i imperialista espanyol (valoració d’ANNA notícies) d’ICV posat al descobert en una magnifica editorial de Vicent Partal.
Un poc de Finkielkraut, per a entendre els Verds i l’aversió als esdeveniments inclassificables
«És molt còmode i divertit ser revolucionari sabent que la revolució no arribarà mai i sobretot no et crearà mai cap problema personal com ara, posem per cas, haver-te’n d’anar a l’exili o haver-te de trobar a la presó»
Primera intervenció del republicà català independentista, Carles Puigdemont, al Parlament europeu
RV/PVE es felicita per l’entrada de Puigdemont i Comín al Parlament europeu i manifesta indignació per l’actuació de l’Estat espanyol impedint a Junqueras accedir-hi.
Imatge d’ara mateix al parlament europeu: Puigdemont i Comin reivindicant la presencia de Junqueras.Fotos d’arxiu: El senyal que reivindica la República Valenciana al si del parlament europeu.
Declaració del MHP Quim Torra sobre la decisió del Tribunal Suprem
Comunicat del PDCAT
Bona tarda,
Altra vegada contactem amb vosaltres davant una nova vulneració greu i inacceptable de la sobirania del Parlament de Catalunya. El Tribunal Suprem ha decidit rebutjar les mesures cautelaríssimes sol·licitades pel MHP Quim Torra, per tal suspendre la seva inhabilitació com a diputat acordada per la Junta Electoral Central.
El Parlament de Catalunya és el representat de la sobirania del poble de Catalunya i l’únic que pot decidir qui perd la condició de diputat, essent qualsevol altra via un atac a la voluntat política dels catalans.
Us adjuntem la declaració que ha emès avui al migdia el MHP Torra en respecte a aquesta injusta decisió del Tribunal Suprem.
Salutacions cordials,
CINC REFLEXIONS D’URGÈNCIA SOBRE LA INVESTIDURA DE PEDRO SÁNCHEZ fetes per Agustí Colomines d’Acció per la República
CINC REFLEXIONS D’URGÈNCIA SOBRE LA INVESTIDURA DE PEDRO SÁNCHEZ
1. El @Congreso_Es acaba de proclamar president del govern espanyol @sanchezcastejon, el carceller dels presos i exiliats independentistes catalans. Ara, un cop investit gràcies a l’abstenció d’@Esquerra_ERC, cal començar a exigir els resultats d’un pacte tan inconcret com estantís.
2. Resoldre el conflicte amb Catalunya és la principal emergència social que haurà d’abordar el govern d’Espanya si no vol seguir caient pel pendent de l’autoritarisme. I el primer que cal reclamar és que alliberi l’eurodiputat @junqueras. Si no ho fa, serà la prova que enganya.
3. La responsabilitat de l’espectacle feixista viscut al @Congreso_Es en aquesta sessió d’investidura cal atribuir-la al @PSOE i als @populares que amb la difusió de mentides i atiant la catalanofòbia han alimentat l’extrema dreta mentre l’independentisme reclamava democràcia.
4. Negociar és sempre un bon camí, però les negociacions comencen reconeixent els interlocutors. Com diu @Esquerra_ERC, l’independentisme és plural. Cal que el @PSOE i @ahorapodemos reconeguin @KRLS i @QuimTorraiPla com els legítims representants de la majoria parlamentària a Catalunya.
5. L’independentisme no pot acceptar mai una negociació-trampa. Cal un gest atrevit per fer creïble la resolució del conflicte. Per això cal reclamar, en primer lloc, una amnistia per als presos i la fi de la persecució dels exiliats i, en segon lloc, un calendari per arribar a la fi del conflicte amb l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Les aportacions del ‘motorista’ i del ‘ujier’ en la Constitución de 1978 i de com els comunistes espanyols van votar en contra del dret d’autodeterminació.
Sánchez en contestació a EH Bildu es posa al costat dels franquistes quan defensa que el rebuig al dret d’autodeterminació en la Constitución del 78 es va fer democràticament, quan un dels ‘padres de la Constitución’ reconeix que l’article 2 va ser imposat per un ‘missatge’ que va portar un ‘motorista’ i un ‘ujier’ va invitar a anar al servei a l’hora de votar la proposta de Letamendia per reconèixer el dret d’autodeterminació. Els comunistes no varen anar però van votar en contra.
Qui va redactar l’article 2 de la Constitució espanyola de 1978
per engrandir cliqueu damunt les imatges
La història de l’ujier i el vot en contra dels comunistes a la proposta de Letamendia