Arxiu de la categoria: Republicanisme

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS
• La proliferació d’apostes federals en actors dispars ideològicament no hauria de ser notícia. No hi ha un, sinó molts federalismes
• El propi origen etimològic del terme ho posa de manifest: foedus significa “pacte” en llatí. Sense pacte no hi ha federalisme
• Fins ara totes les propostes de reforma constitucional incorren en el mateix error. Totes diuen ser federals i cap ho és
Per Rubén Pérez Trujillano , 16 d’octubre de 2018 Continua la lectura de EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

La república imaginada, dedicat a espanyols d’esquerres…

L’any 1983, el filòleg i historiador Benedict Anderson va oferir una tesi “revolucionària” sobre com funcionava el nacionalisme en termes de símbols, relacions socials i categories de consciència. Va fer-ho en un llibre celebradíssim, Comunitats imaginades (l’Editorial Afers i la Universitat de València van traduir-lo al català el 2005), que fugia dels debats clàssics de l’època sobre identitats primordials enfront de tradicions inventades, el nacionalisme com a patrimoni cultural enfront de la reflexió sobre la construcció de l’estat modern, la mera consciència falsa enfront del poderós factor polític. Anderson va aconseguir alliberar-se de donar voltes i voltes a la roda del hàmster en la qual estava instal·lat el debat acadèmic. La renovadora visió d’Anderson sobre els nacionalismes s’alimentava de l’argument que l’escocès Tom Nairn havia exposat el 1977 en el llibre The break-up of Britain (traduït al castellà el 1979, a Ediciones Península, amb el títol Los nuevos nacionalismos en Europa. La desintegracion de la Gran Bretaña) i que hauria de ser d’obligada lectura per a l’esquerra catalana que recela del sobiranisme. Els confesso que aquests dos llibres, sumats a l’original perspectiva de Liah Greenfeld sobre la qüestió que desenvolupava en la trilogia Nationalism: Five roads to modernity (1992, resumit en català per Afers el 1998), The spirit of capitalism: Nationalism and economic growth (2001) i Mind, modernity, madness: The impact of culture on human experience (2013), són els que més m’han influït a l’hora d’abordar l’estudi del nacionalisme i el seu desenvolupament.

Avui dia es llegeix poc i s’insulta molt. La supèrbia és tan atrevida que fins i tot periodistes, professors d’universitat i polítics que només llegeixen els titulars dels resums de premsa que reben al correu electrònic es permeten el luxe d’opinar sobre el que no han llegit. Si llegissin més o almenys tinguessin una mica de curiositat intel·lectual, potser sabrien per què va triomfar la tesi de Nairn, que de vegades es diu que estava adscrit al nacionalisme escocès, cosa que no és veritat. Nairn era llavors, com diríem ara i aquí, un convers al sobiranisme. I és que Nairn pertanyia, com Benedict Anderson i el seu germà, el també historiador Perry Anderson, a la Nova Esquerra britànica, sorgida als anys setanta com a resposta a l’ortodòxia marxista. El punt de partida de Nairn era el reconeixement de la dificultat per modificar l’ordre conservador hegemònic a la Gran Bretanya. El partit laborista i els sindicats no havien aconseguit modificar aquesta realitat perquè, de fet, tan sols s’ho proposaven retòricament. La crisi de l’esquerra de llavors, que ara torna a ser evident arreu d’Europa i per raons força semblants, només era superada per alguns partits nacionalistes, entre ells l’escocès. Per a Nairn, per tant, la perspectiva que Escòcia aconseguís la independència obria la porta a la possibilitat d’una revolució política que aconseguiria trencar aquest ordre conservador per avançar cap al socialisme, si més no en una Escòcia independent.

La tesi era ben senzilla: si el preu a pagar per canviar les coses era trencar l’Estat, doncs cap problema

La tesi era ben senzilla: si el preu a pagar per canviar les coses era trencar l’Estat, doncs cap problema. Benedict Anderson va introduir un altre element d’anàlisi per explicar, precisament, l’arrelament dels moviments nacionalistes —o d’alliberament nacional, perquè costa destriar el gra de la palla—. Recordin que estem parlant d’un debat que va tenir lloc a la Gran Bretanya de la dècada dels anys setanta del segle XX. I ja ho veuen, els escocesos —com els gal·lesos i els nord-irlandesos— continuen essent la punta de llança contra el conservadorisme britànic, expressat ara pel fervent antieuropeisme de la majoria dels anglesos i el govern conservador. Un conservadorisme, tot cal dir-ho, que en segons quins casos s’ha aproximat a l’extrema dreta.

Lluny del marxisme ortodox, que és el més divulgat aquí i que de la mà d’Eric Hobsbawm insistia en la idea que el nacionalisme era resultat de l’invent de la tradició, Benedict Anderson presentava el nacionalisme com una manera d’imaginar i, doncs, de crear una comunitat. Si Greenfeld ens va proposar que el nacionalisme era el fonament de la modernitat i no pas la seva conseqüència, Anderson considerava que la nació “és imaginada com a comunitat, perquè, obviant l’actual desigualtat i explotació que pot prevaler en cada una, la nació sempre es concep com una companyonia profunda i horitzontal”. No és una nació imaginària, artificial, sinó imaginada, compartida per aquells que la senten com a pròpia. I Anderson conclou: “Al capdavall, és aquesta fraternitat la que ha fet possible que, dels dos segles passats ençà, tants i tants milions de persones hagen matat i mort voluntàriament per aquests pensaments imaginats tan limitats”.

Ja em perdonaran vostès que avui hagi dedicat aquest espai a un debat acadèmic que és viu almenys des del 1944, quan l’historiador Hans Kohn va publicar Idea of Nationalismus (traduït a l’espanyol el 1949 i mai al català). Tenia la necessitat d’empolsegar-me del damunt la caspa d’algunes opinions sobre la violència i les independències del món. Haver-me de justificar per això seria tornar als temps en què els inquisidors cremaven els científics per afirmar que la terra era rodona. Fa tants anys que em dedico a estudiar aquestes coses, que reconec que he après que el prejudici està més lluny de la veritat que la ignorància. I si bé el mal de l’ignorant es cura, l’aversió contra algú, en canvi, provoca mortaldats. Però recordin que en tots els conflictes la primera víctima és la veritat.

Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre

Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre
Ara fa 56 anys del primer “darrer diumenge d’octubre”, que en realitat va ser un tercer diumenge. Els inicis vénen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívic-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al Monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació – entre els qui hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres- volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser el 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria, encetant d’aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi (1961), el de Castelló (1962) i el de Bocairent (1963), on la Guàrdia Civil va impedir-ne la celebració. A l’any següent (1964), convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent – el darrer diumenge d’octubre de 1964 – la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que el 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
A l’any 1977, mort ja el dictador, el nacionalisme polític torna al Puig i en els anys successius els aplecs se celebren a les places de bous. Però legitimada la Monarquia per la Constitució de 1978 i reconduït el procés autonòmic valencià pels partits espanyols, els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir-ne la convocatòria a la muntanyeta de la Patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar.
No va ser fins al 1991 que la Marxa a peu al Puig va ser recuperada i ho va fer l’Assemblea per l’Autodeterminació. Una altra vegada era Enric Tàrrega qui conjuntament amb Víctor Baeta, Rafael Sena, Màrius Fullana, Jesús March, Emili Villalba, pare i fill i Xelo Santandreu, entre d’altres, es vam decidir aquell any tornar a eixir a la carretera per aplegar-se al Puig.
A l’any següent (1992), Víctor Baeta en incorporar-se a la UPV, va fer la proposta que va ser recollida per Enric Capilla i Enric Morera, perquè la formació nacionalista organitzés la Marxa i convoqués a l’esplanada l’Aplec. UPV encetava així, des de l’any 1992, el seu acte partidari al Puig que ara el BLOC convoca.
Al llarg dels temps la Marxa ha tingut distints llocs d’arribada, segons els idearis polítics dels seus participants; així l’any passat (2016) els valencianistes institucionals i autonòmics del BLOC –Compromís, com sempre, fan la seua arribada en l’esplanada del Monestir i els sobiranistes valencians republicans finalitzen la Marxa, com fa ja uns anys, en l’ermita de Sant Jordi.

Josep Algarra, president de l’ACR Constantí Llombart

Ciutat de València, 19 octubre 2017

Mitjà per la República Valenciana