Crida de REM i RV/PVE per a hui 9 d’Octubre
Arxiu de la categoria: Republicanisme
Comunicat de la CPVR davant el 9 d’Octubre del 2018
Història d’una pancarta [2007-2014-(…)]
Comunicat de RV/PVE davant el 9 d’Octubre del 2018
El 9 d’Octubre del 2018, RV/PVE per:
- la reconstrucció del País Valencià / la Nació Valenciana / l’Estat valencià.
- un procés constituent republicà sobirà a la Comunitat Valenciana: per la República Valenciana.
- relacions d’igualtat amb altres protagonistes i processos constituents sobirans.
Al llarg dels segles la contingència històrica ha portat els habitants de la franja mediterrània occidental que vivim entre el riu Sénia i el Segura i que actualment ens anomenem valencians, a diverses realitats polítiques, culturals, socials i econòmiques.
El 9 d’Octubre els valencians celebrem -perquè perdura encara- una realitat que va succeir ara fa set-cents vuitanta anys, i tal vegada aquesta realitat ha estat la més important per la seua repercussió històrica de totes les viscudes al llarg dels segles pels valencians. Recordem com Jaume I va entrar l’any 1238 a la ciutat de València i sota la seua sobirania ens va dotar als valencians d’un País, d’una Nació, d’un Estat amb les seues lleis que el va batejar com Regne de València. Jaume I no va voler que políticament els valencians estiguérem supeditats ni per les lleis de la Nació aragonesa, ni per les lleis de la Nació catalana. Tal vegada va ser per la seua conveniència però el fet és que ell, que posseïa la sobirania per a fer-ho, ens va dotar als valencians de personalitat nacional política pròpia.
La celebració el proper dimarts d’eixa efemèride, malgrat estar organitzada oficialment per valencians col·laboracionistes de l’Estat que el 29 de juny de 1707, amb el Decreto de Nueva Planta, el borbó Felip V de Castella ens va llevar la personalitat nacional política que ens va donar Jaume I, i la va substituir per la personalitat nacional política castellana, que en 1812 esdevindria personalitat nacional política espanyola, diem que malgrat l’organització oficial de la commemoració està feta per valencians submisos amb els ocupants, no obstant això no deixa de ser una celebració subversiva que als ocupants no els fa cap gràcia que recordem i celebrem. Fins i tot en el cor de les autoritats polítiques botifleres genuflexes a l’Estat espanyol, els batega l’orgull de l’Estat que vam tenir els valencians i que d’alguna manera el poble valencià demostra amb la seua presencia al Parterre cada any, al voltant del fundador, allò que no vol oblidar.
Però bé això és el passat. Ara la contingència històrica continua portant-nos als valencians a noves situacions i a noves propostes. Els sobiranistes valencians republicans de RV/PVE reivindiquem assolir el ser de nou un País, una Nació, un Estat. Reivindiquem assolir la República Valenciana mitjançant un procés constituent republicà sobirà a la Comunitat Valenciana; perquè els valencians tornem a tindre políticament de nou un lloc entre les nacions sobiranes a Europa i el món.
República Valenciana – Partit Valencianiste Europeu, membre de la CPVR- Coordinadora del País Valencià per la República, defensem –la nostra acció política és– fer possible que el poble valencià –és a dir, els residents d’Oriola a Vinaròs, siga el que siga el color de la seua pell, la parla dels seus pares o la seua condició jurídica– assolisca l’Estat Valencià lliure i sobirà, per a poder sempre fer o desfer, per a poder sempre acceptar o rebutjar, per a poder sempre ‘anar’ allà on ens convinga, però també per a poder sempre ‘tornar’ d’allà on no ens interesse estar. És a dir per a no perdre mai la sobirania i per a poder sempre tindre les claus de la casa i de la caixa.
República Valenciana – Partit Valencianiste Europeu, davant les ofertes d’una República Federal per part de companys en el si de la CPVR, els diem que aquesta per a ser creïble, la seua condició necessària de partida ha de passar per l’existència política dels valencians, de l’Estat valencià, lliure i sobirà i que la possible construcció d’eixa República Federal ha de partir de l’acord, en pla d’igualtat, de l’Estat valencià amb l’altre o altres subjectes de sobirania interessats. Aquells que ens proposen als republicans valencians federacions amb repúbliques, hui encara inexistents, si volen que els escoltem, si volem que parem atenció, si volen seduir-nos amb les sues propostes, sols els posem una condició: contribuir amb nosaltres, els sobiranistes valencians republicans, a fer del poble valencià un poble sobirà, a contribuir en primer lloc, perquè sense ser no existim, a la creació de l’Estat valencià, de la República Valenciana, lliure i sobirana.
Executiva de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 5 d’Octubre 2018
Ordre del dia de la setena reunió de la CPVR, a la Intersindical d’ELX, hui dissabte 29 setembre
Carme Forcadell vista per EL PAÍS i… per nosaltres.
Carme Forcadell, juny 2008
(foto d’ANNA notícies)
Crònica de Víctor Baeta (redactada en el 2014)
En el 2008, Joaquim Auladell i jo, vàrem coincidir amb Carme Forcadell en les reunions que la PDD realitzava en els locals del CIEMEN a Barcelona, organització que coordinava, la també afiliada a ERC, la gironina Elisenda Romeu, que es pot veure en la segona imatge presidint la taula i a la seua esquerra, allunyada i dempeus, a Carme Forcadell. Eren els temps del tripartit i la PDD no passava de promoure una reivindicació democràtica com és el Dret a Decidir, eufemisme del dret d’autodeterminació, que no va més enllà de ser una reivindicació molt democràtica, però que per a res reivindica l’Estat català, la República Catalana, és a dir, la Independència. Eren els temps que tots els 14 d’abril en la plaça Sant Jaume de Barcelona, els republicans espanyols amb les seues banderes i amb l’aixopluc del tripartit, que els facilitava prou d’infraestructura logística, organitzaven actes, recordatoris de la II República espanyola; mentre que nosaltres, organitzats en la plataforma Sobirania i República, eixe mateix dia i en el mateix lloc, de manera testimonial, reivindicant la República que va proclamar Macià, onejaven la bandera de la República Catalana, que molts i encara avui l’anomenen amb l’eufemisme de l’estelada, amagant el seu veritable valor polític: bandera republicana catalana que el poble massivament i de manera pública l’ha fet seua en aquests darrers anys a Catalunya. Aquesta reivindicació no existia a la PDD. Aquest senyal, republicà i independentista, no era visible en l’organització que es disputaven per a presidir Elisenda Romeu i Mònica Sabata. Estem parlant del l’any 2008. Doncs bé en les reunions Carme Forcadell, allunyada d’aquestes lluites per controlar una organització que no reivindicava la República Catalana i que tal vegada els que movien els fils era allò que pretenien, dic que ella sempre coincidia amb els nostres plantejaments sobiranistes i republicans, dels quals els ‘coordinadors’, els ‘xirinàtics’ i els diversos ‘sociates’, eren reticents. Sempre, Carme Forcadell, lluny d’allò que escriu EL PAÍS, es mostrava sense cap protagonisme, treballadora i discreta i, amb altres pocs companys, sempre fent costat a la politització del sobiranisme que nosaltres predicàvem perquè ja s’estava manifestant al carrer. A continuació i perquè vos feu una idea d’allò que es ventilava l’estiu del 2008 publiquem tres escrits de juny, juliol i agost, de la plataforma Sobirania i República.
per engrandir cadascuna de les imatges, cliqueu damunt d’elles
La crònica d’EL PAÍS
La Crida Nacional per la República Catalana naixerà el dia de la Constitució monàrquica espanyola del 78/39
José Bergamín (Madrid, 1895-Hondarribia,1983), d’actualitat… Ara hagués anat a Catalunya?
Xabier Sánchez Erauskin. Periodista. GARA
Bergamín a Euskadi, raons d’un autoexili
El 8 de setembre de 1982, trenta anys ha, l’escriptor José Bergamín, (un dels grans de la Generació del 27, la dels seus amics Salines, García Lorca, Alberti, Cernuda…) arribava acompanyat de la seua filla Teresa, a Donostia. Venia a establir-se a Euskadi a viure i morir en una terra on respirar en llibertat. Fugia de l’ofec i de les mordasses madrilenyes. No era un exili més en el seu azarosa vida de errante republicà. Aquesta vegada era ell mateix qui triava la ruta. Una decisió meditada mesos anteriorment en les solituds de Font Ferits a Huelva. Tenia 86 anys. Allí havia escrit un escruixidor poema:
«Fui peregrino en mi patria desde que nací.
Y lo fui en todos los tiempos que en ella viví.
Lo sigo siendo, al estarme ahora y aquí,
peregrino de una España que ya no está en mí.
Y no quisiera morirme aquí y ahora,
para no darle a mis huesos tierra española».
Per al seu millor biògraf, Gonzalo Penalva, l’eixida de Bergamín era d’una lògica aclaparadora; «es tractava de fixar la residència on poguera escriure quan i sobre el que volguera. Per açò es marxa a Euskadi. Bergamín mai haguera eixit de Madrid si no li hagueren tancat les portes com a escriptor. en la pràctica un veto per a qui estava obsessionat per la llibertat i independència en l’ofici de «inquirir veritat i dir-la».
Calia trencar el mur de silenci al que també li havia condemnat «Dissabte Gràfic», últim reducte que li publicava. Ho començaria a trencar a través del País Basc, en el diari «Egin» i en la revestisca «Punt i Hora». Encara que esmorteïts els ressons pel distanciament i la marginació que envoltava a ambdues publicacions abertzales, en elles anava a cobrir la necessitat, quasi existencial, de fer sentir la seua veu discrepante. En el seu primer escrit, «L’interregne», publicat en «Punt i Hora», ajustava comptes pendents del seu forçat mutisme. Ho feia amb noms i cognoms
«Esta democracia tan a la española por achocolatada y babosa más que de los muertos nos está pareciendo la democracia de los gusanos; de sus gusanos devoradores del cadáver en putrefacción del franquismo (…) Los cuatro jinetes apocalípticos de este terrorismo estatal ultratúmbico y monarquizado que destruye España se llaman Fraga, Suárez, Gonzalez y Carrillo, sociedad nominal de irresponsabilidad ilimitada y de inseguridad pública».
Havien callat la seua veu però des de Donostia seguiria denunciant la «impostura general». L’escriptor maleït de qui Alberti deia en 1980, tres anys abans de la seua mort, que era «el mes vilipendiado, temut, lloat i deliberadament oblidat d’aqueix anomenat Grup del 27… bona brasa per a la foguera d’algun recent inquisidor», no estava per arriar la seua bandera republicana de llibertat i per açò es autoexilió a Euskadi.
Cinc mesos abans de la seua arribada, al maig de 1982, en una entrevista per a «Diari 16» anunciava ja la seua decisió ferma: «Em vaig d’Espanya perquè està dividida, falsejada i ferida». Aqueix «fora d’Espanya» era Euskadi. Ho ratificaria en la seua trobada en Hondarribia amb un altre il·lustre autoexilado, Alfonso Sastre, que li preguntava la raó de la seua vinguda a Euskal Herria. Bergamín contestava amb contundència: «Perquè no em sent a Espanya»».
La decisió de venir-se precisament al País Basc no era solament una resposta a les mordasses madrilenyes. Menys encara una «ventolera senil», així va qualificar algú el seu viatge sense tornada, que els mitjans van silenciar en sospitós mutisme. Va ser una decisió meditada i mesura, fins i tot presa una miqueta fora de l’abast de l’opinió del seu gran amic, l’advocat Miguel Castells, que desaconsellava el viatge per la situació política del nostre país.
La «tirada» pel País Basc i la seua lluita era anterior. Al febrer de 1979, en el míting d’una coalició republicana amb el PC (ml) en un cinema de Quatre Camins, havia escandalitzat a tots els bienpensantes espanyols amb un provocador «Visca Euskadi! Visca la República!», justificant-ho «Aquesta República que és Espanya està defensant-se per la resistència d’un poble heroic i admirable». L’escriptor, ja en terra basca, explicitava a un periodista del diari «Egin»:«Estoy aquí no como republicano jubilado, como parecía dada mi edad, sino todo lo contrario. Por eso estoy aquí. No he venido a jubilarme, sino a pelear estando con los que pelean. A darles lo poquísimo que puedo darles y aceptar lo muchísimo que ellos me dan».
Bergamín anava a viure quasi un any en un àtic de lloguer del carrer Egaña donostiarra al costat de la seua filla Teresa. Van ser mesos en els quals va viure feliç i encantat, trobant un entorn humà que li atreia i admirava, recobrant la il·lusió per l’escriptura, la poesia sobretot, i articles sense mordasses.
Va voler viure a Euskadi i morir en la seua terra, i en la seua terra, Hondarribia, està enterrat. Aquell dia un munt d’amics li van acomiadar entonant el «Eusko Gudariak». Sobre el seu cos, la ikurriña. Arreplegue de nou el testimoniatge d’algú tan poc sospitós de partidisme com és el seu biògraf, Penalva: «no hi ha dubte que la bandera republicana cobrint el fèretre bergaminiano haguera tingut un sentit mes profund i d’acord amb el que sempre va defensar. Però, d’altra banda, la ikurriña simbolitzava perfectament l’últim combat d’aquest lluitador infatigable: va ser la prova inequívoca que la mort havia trobat a l’escriptor en la bretxa, amb la ploma i el cor posats al servei de la causa que va creure justa»
És clar. Euskadi té un deute amb Bergamín; conservar la seua memòria
La falsa ruta, la de debò; per Agustí Colomines
La falsa ruta, la de debò
Agustí Colomines | Barcelona. Dilluns, 17 de setembre de 2018
Cal fer perdre pes al sobiranisme, reclamen alguns articulistes. Cal tornar al catalanisme baix en calories, per dir-ho a la manera d’Enric Juliana. A aquell catalanisme que suposadament no molestava ningú perquè era submís, penós, desdentegat, mengívol, espanyolista a força de voler reformar l’Estat espanyol sense aconseguir-ho mai. “Rectificar” és el verb preferit d’aquest catalanisme light. Un catalanisme que sempre és a punt d’entonar un mea culpa sonor, beatífic, pocapena. L’autoinculpació és el recurs dels dèbils. I el catalanisme sempre ha estat un moviment feble en tant que Catalunya enfora no ha aconseguit el que es proposava i aquesta era una peça essencial del projecte. El 15 de febrer de 1939, l’historiador Ferran Valls i Taberner, antic diputat de la Lliga Regionalista i rebatejat com a Fernando per ell mateix, va publicar el seu primer article a La Vanguardia després de l’ocupació de l’Exèrcit Nacional. El va titular, precisament, “La falsa ruta”. No podia ser d’altra manera. La tesi d’aquest conegut article era que la guerra havia estat provocada pels catalanistes i el govern Companys, assumint la mentida, explotada per la historiografia d’extrema dreta d’ara, que els revoltats no eren els franquistes, sinó els defensors de la democràcia. De fet, la majoria de les condemnes a mort signades per Franco es justificaven amb el delicte de “rebel·lió militar” dels encausats. El món al revés, però així és com es pot justificar l’injustificable. Així és com un periodista que havia treballat a les ordres del tripartit pot recórrer a Valls Taberner per atacar l’independentisme actual.
L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació
L’escuderia d’opinadors unionistes avui fa el mateix que va fer Ferrando Valls Taberner el 1939. Intenta fer passar per culpables els independentistes, obviant que el govern espanyol —el d’abans i el d’ara— es neguen a negociar una sortida política al conflicte amb la majoria del poble català. L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació. Aquest conflicte no l’han provocat els independentistes, com la Guerra Civil no van començar-la els republicans. El conflicte sorgeix perquè, d’entrada, el TC es va passar per l’arc de triomf el que havia estat votat democràticament pel poble. A Espanya van ser pocs els que van escandalitzar-se. Al contrari. La xenofòbia anticatalana és un dels exercicis predilectes de la majoria d’espanyols. És increïble però és així. I la xenofòbia és estimulada tant per gent de dreta com d’esquerra, no ens enganyem. El més sorprenent és que davant d’aquests atacs el que es reclami, en el millor dels casos, sigui paciència i, en el pitjor, que s’afirmi sense ruboritzar-se que els culpables de tanta maldat són els catalans independentistes. La xenofòbia anticatalana és anterior a l’anticatalanisme, malgrat els esforços dels catalans del segle XIX i XX per participar en la construcció de l’Estat nació espanyol. La setmana passada vam poder constatar fins a quin punt encara cueja aquest catalanisme baix en calories que es postra davant el poder sense obtenir res a canvi.
L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit
A l’Espanya actual els criteris de la dreta extrema es van imposant a poc a poc arreu. Fins i tot a Catalunya. I, segons aquesta gent, els conflicte actual no té solució perquè Carles Puigdemont i els intransigents de la Crida Nacional no baixen del burro. Per això l’unionisme es dedica a exaltar ERC i Oriol Junqueras, perquè hi detecta signes de debilitat. Sovint la presó serveix per provocar aquest efecte. La repressió i la guerra segueixen la mateixa lògica. Aquesta és la raó per la qual Oriol Junqueras continua tancat. Segrestar la voluntat d’un pres, doblegar-la, és l’objectiu de tot empresonament. Per això és tan important solidaritzar-se amb els presos, però per això mateix els presos no poden pretendre dirigir la política catalana. L’exili, malgrat els inconvenients, dona més llibertat. Però tornem al catalanisme baix en calories, que és el motiu de l’article.
Una altra de les tesis dels defensors que el sobiranisme ha estat el que ha provocat el conflicte és que les mobilitzacions independentistes són en l’origen de les mobilitzacions espanyolistes. L’espanyolisme a Catalunya existeix des de fa anys i panys. Si no fos així no tindríem un nom per designar-lo: lerrouxisme; i els lerrouxistes no haurien disposat de la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona entre 1909 i 1911, i no haurien esdevingut la primera minoria municipal, amb Manuel Morales Pareja com a alcalde i el populista Emiliano Iglesias ocupant la primera tinença d’alcaldia, durant el període 1918-20. El Partit Republicà Radical va ser fundat per Alejandro Lerroux el 1908 en escindir-se de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El motiu de l’escissió era que els lerrouxistes s’oposaven al catalanisme light del partit de Salmerón. Una altra falsa ruta, atès que el catalanisme de l’expresident de la Primera República era més tebi, per entendre’ns, que el de Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’espanyolisme no en té mai prou amb les mostres públiques de constricció. No està interessat en les rebaixes, vol la liquidació de l’estoc sencer.
L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit. El motiu de l’exacerbació espanyolista de Celestino Corbacho, per exemple, no és culpa del pujolisme, encara que l’exministre segueixi obsedit, com molts socialistes de la vella guàrdia, amb Pujol. L’espanyolisme de molts militants del PSC és marca de la casa, com ja va descriure fa molts anys Jaume Lorés, el cunyat de Pasqual Maragall. Culpabilitzar els defensors d’una determinada idea política i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, intransigents o totalitaris és pur maccarthisme. Les acusacions del senador Joseph McCarthy contra els comunistes, reals o suposats, nord-americans equival a l’intent unionista d’ara de convertir l’independentisme català en el culpable del naufragi de la democràcia espanyola. Aquesta sí que és la falsa ruta.
Notícies d’Aufstehen
|
