L’obsessió amb el mocador durant la visita de Merkel a Aràbia Saudita és una frivolitat. Res en el protocol obliga a les mandatàries a cobrir-se i desvia l’atenció sobre els problemes reals.
La canciller alemana, Angela Merkel, junto al rey saudí, Salman bin Abdulaziz al-Saud. BANDAR AL-JALOUDAFP
La canciller alemana, Angela Merkel, sin duda el más influyente líder europeo (hombre o mujer), visita Arabia Saudí, el más importante (a la vez que controvertido) aliado occidental en el mundo árabe. Titular de varios medios de comunicación de todo el mundo: “Angela Merkel llega a Arabia Saudí sin pañuelo”. Semejante despropósito revela tanto una obsesión con el velo islámico, como una frivolidad supina (además de machista) al reducir a las meras formas un importante viaje de Estado.
¿Dónde está escrito que una mandataria extranjera tenga que cubrirse la cabeza en el Reino del Desierto? Merkel, que efectuaba su cuarta visita oficial a ese país, nunca se ha puesto el pañuelo, tal como se ha apresurado a señalar en Twitter Joyce Karam, la corresponsal jefe de Al Hayat en Washington. Tampoco lo han hecho otras políticas, incluida la española Ana Pastor cuando era ministra de Fomento, ni la británica Theresa May a principios de abril.
La primera i única força institucional del valencianisme polític, amb centenars d’alcaldes, milers de regidors, amb diputats als parlaments autonòmic i estatal, present al Govern de la Generalitat valenciana i presidint el Parlament valencià, el BLOC, no pot admetre que els seus dos màxims dirigents siguen relegats a una segona fila humiliant en un acte al que han estat convidats per una organització local d’un partit polític català. No és la seua dignitat la que es devalua, és la de tots els valencians als que representen o d’aquells que es veuen, d’alguna manera, representats per ells. per engrandir cliqueu damunt
Les aliances a l’Orient Mitjà i del perquè USA/Europa són tan indulgents amb l’Aràbia Saudita. Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès i autor del llibre DR. SAOUD ET MR. DJIHAD. La diplomatie religieuse de l’Arabie saoudite, ho denuncia: “RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI” i Europa mira cap un altre costat.
Els saudites van aportar el contingent de combatents estrangers més gran, 5.000 homes, a la guerra contra els soviètics a l’ Afganistan; 15 dels 19 terroristes de l’11-S, 115 dels 611 presoners de Guantánamo. Avui els saudites són majoria en el col·lectiu estranger de l’ Estat Islàmic que combat a Síria i l’ Iraq: 2.500 persones. Tot i això, després de l’11-S els Estats Units no van assenyalar l’ Aràbia Saudita, sinó l’ Iran, l’Iraq i… Corea del Nord, i van envair l’Afganistan i l’Iraq. Quinze anys després Obama veta –i té problemes per fer-ho– una llei que persegueix judicialment l’Aràbia Saudita. La UE li comunica per carta, el 21 de setembre, el seu suport al veto, per por que excessos occidentals puguin ser portats a judici: “La immunitat d’un Estat és un pilar del dret internacional, tota excepció a aquest principi s’arrisca a provocar represàlies d’altres estats”, diu la carta. L’ Aràbia Saudita propaga també, des de fa dècades, la versió més sectària, misògina, homòfoba, racista i antisemita de l’islam: el wahhabisme. Riad s’hi gasta una fortuna: “8.000 milions de dòlars anuals”, una quantitat semblant a la que es gasta per comprar armes i ingressa en la peregrinació als llocs sants de l’islam. Una enormitat. A Espanya han finançat amb 6,5 milions d’euros el Centre Cultural islàmic de Madrid ( Mesquita de l’M-30) i a Málaga un centre islàmic de 3.842 metres quadrats. Així a tot Europa. La Universitat de Medina ha format “25.000 o 30.000 quadres” que propaguen tot això des de fa dècades. Ho diu Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès, que acaba de publicar un llibre fonamental sobre la diplomàcia religiosa de l’Aràbia Saudita (Dr. Saoud et Mr. Djihad) que il·lumina el forat negre d’aquesta indulgència escandalosa.
Com es pot explicar?
Al vuitanta Anglaterra va vendre 120 Tornado al regne, el contracte Yamamah, que va salvar British Aeroespace. Una associació va descobrir que el 30% del contracte se’n va anar en comissions i va apel·lar al Tribunal de Comptes. Tony Blair va vetar la investigació. Això ve de lluny. Cal explicar el nociu forat negre que és l’ Aràbia Saudita.
Quin és la dualitat que expressa el títol del seu llibre?
Aquest règim es compon de dues famílies: els Saud i els Al-A sh Xeic, descendents d’ Abd el-Wahhab. Els primers representen la façana de país aliat a la guerra freda, amb la seva cohort de quadres sofisticats encarregats de les finances, la defensa i el control de les elits a través de la seva compra. Els segons s’encarreguen de la dimensió integrista, amb les qüestions religioses i l’educació a les seves mans. Tots dos es necessiten mútuament i actuen en paral·lel. A l’ Afganistan Occident només mirava la dimensió Est/ Oest, mentre que alhora ells finançaven les madrasses wahhabites. Els resultats els veiem avui.
Aquesta dualitat no és alhora la seva debilitat?
Sí, cada vegada que els Saud necessiten els occidentals, han de donar explicacions als ulemes, que a canvi els demanen més poder. Per exemple, el 1979, quan els radicals prenen la gran mesquita de la Meca i els Saud criden els policies francesos per alliberar-la, han de transferir més poder als religiosos per compensar; es tanquen tots els cinemes de Riad i s’obliga les dones estrangeres a portar vel. El 1991, quan Bin Laden proposa de defensar l’ Aràbia Saudita contra Saddam Hussein i els Saud prefereixen apel·lar a 100.000 soldats americans, es produeixen els primers atemptats, que mostren el desacord amb l’apel·lació als “infidels”. I avui tenim l’ Estat Islàmic, que és un producte del salafisme que contesta a l’ Aràbia Saudita i s’hi posa per sobre. És una debilitat, perquè veiem com estan sent superats pels monstres que van crear.
La diplomàcia religiosa va néixer en reacció a Nasser?
Al món àrab hi havia un discurs molt potent contra les monarquies, així que es va oposar el panislamisme al panarabisme de Nasser. Se’n va anar a buscar els estudiants de la Universitat Al-Azhar del Caire per portar-los a Medina amb beques. Anys després això va tenir conseqüències devastadores, que nosaltres coneixem bé a la zona del Sahel; avui tots els responsables de les grans organitzacions musulmanes del Senegal, Mali, Níger, etc. són gent que ha passat per la Universitat de Medina.
I què passa?
Doncs, per exemple, que el cap del Consell musulmà de Mali s’oposa al dret familiar, discrimina les dones i afavoreix la concepció salafista. Allà aquests quadres de Medina s’imposen; poden llegir l’Alcorà, mentre que els Nurid al Senegal, els Tidjanitah de Mali o els Peul no parlen àrab. Ells es presenten com a veritables musulmans i partidaris d’un islam igualitari, no compromès amb els règims locals establerts, cosa que els dóna una aurèola revolucionària… Per tot això hi ha hagut un augment del salafisme a tota la regió subsahariana: una conseqüència de 30 anys de diplomàcia religiosa. I hi ha una cosa que crida l’atenció: als contractes que firmen els becaris estrangers de Medina hi figura l’obligació de tornar als seus països així que acaben els estudis. Recordi la Universitat Lumumba de Moscou. La idea era crear quadres per escampar-los pel Tercer Món. És una mica la mateixa lògica, però avalada per molts més diners: fins a 8.000 milions anuals, sis o set vegades el que l’URSS feia servir en propaganda en els millors anys. Per fer-se una idea, el pressupost anual del Vaticà de l’any 2011 va ser de 245 milions.
Quant determina la venda d’armes la política exterior de França?
Molt. L’ Aràbia Saudita és el nostre millor client des de fa, almenys, 25 anys. Amb la importància d’Airbus, Thalès, Dassault, etc. és evident que es cuida el client, cosa que porta a situacions ridícules com les lliçons que es dóna a l’ Iran per coses que són molt pitjors a l’ Aràbia Saudita. Valls sempre respon dient que tenim 10.000 milions en contractes amb l’ Aràbia Saudita. I a més el regne ha contractat les quatre agències de relacions públiques franceses més importants per gestionar la seva imatge.
La Xina també és un gran client i això no impedeix la ximpleria d’enviar vaixells francesos a patrullar el mar de la Xina.
Gairebé tot el petroli del Golf va a Àsia. El dia que els xinesos hi posin un vaixell al·legant el seu subministrament es parlarà d’ ingerència inadmissible. La crisi més mortífera des del final de la Segona Guerra Mundial ha estat la del Congo: 2,5 milions de morts. Qui decideix que Síria és més important que el Congo? Se’ns diu que França hi té “responsabilitats històriques”. Si ho diuen pel pla Sykes-Picot, seria millor callar. A l’opinió publica se li ven que nosaltres som el bé i ells el mal. A la campanya electoral francesa ningú no es planteja la qüestió de fons: com és que els nostres soldats allà no hi moren, mentre que aquí els civils són assassinats? Després dels atemptats del gener del 2015 tothom reflexionava sobre com contrarestar la radicalització. L’únic ministeri que no va fer cap autocrítica va ser el d’ Exteriors.
L’autor cristià , defensor de Bachar al Asad , i antic membre del Partit Comunista Jordà fins 1980, va ser arrestat l’agost passat i va passar prop d’un mes entre reixes.