per engrandir cliqueu damunt

Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005
El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief i que José Gomis Calatayud, portaveu del corrent, ha traduït al valencià.

Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió

A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »

És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.

La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.

Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.

Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.

D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.

No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.

Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”, estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.

I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016
Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)
Per a contactar: organitzacio@republicavalenciana.org