La potenciació de la valencianitat en la #BatalladeFlors

Publicat Per: València News 15 juliol, 2015 (traduït per ANNA notícies)
Que els valencians no varem votar en clau nacionalista el passat 24 de maig és evident, però també és cert que sí ho vam fer en un clar sentit autòcton. Sense deixar-se influir per la pressió dels mitjans espanyols que li feien la campanya a Pablo Iglesias -per a desgastar clarament al PSOE- molts electors van cercar en Compromís una solució a la valenciana per als problemes dels valencians.  Així, més enllà del 30% que puga suposar la Iniciativa del Poble Valencià de Mónica Oltra, els verds i els independents, el 70% de la coalició la forma el Bloc Nacionalista Valencià. I que cal esperar d’una formació nacionalista?, evidentment, polítiques nacionalistes, és a dir, entre altres coses, posar de rellevància la simbologia pròpia del poble al que representa, és a dir, potenciar la valencianitat tot el que siga possible. I açò és el que pretén el regidor del Cap i casal Pere Fuset per a les seues àrees de govern i que ja podrem apreciar en l’edició d’enguany de la Batalla de flors de la Fira de juliol, acte que per cert, serà la 125 edició el pròxim any. Segons sembla el regidor, suposem que com el mateix president de la Generalitat, Ximo Puig, va dir en el seu discurs d’investidura, “fart d’ofrendar glòries a Espanya”, farà més visible la bandera de tots els valencians, la Real Senyera, en detriment de la simbologia espanyola. Revertir la tendència que el PP ha imprès en els últims temps a tots els actes públics valencians des del punt de vista d’un altre nacionalisme, l’espanyol, irradiat des de Madrid, és lògic allí on es troben aquestes dues maneres diferents d’entendre la idiosincràsia del Poble valencià. Tan confirmada una postura com l’altra per la urnes i si ara qui governen són els nacionalistes, en coalició, però al cap i a la fi govern, ningú pot esquinçar-se les vestidures si porten a la pràctica els seus postulats.

Una altra cosa és la lamentable actuació dels tres regidors de Torrent per Compromís diumenge passat. Evidentment ens referim a la sentada dels tres edils mentre sonava l’himne oficial valencià (segons llei de la Generalitat 8/1984 que oficialitzava la música del mestre Serrano i la lletra de Thous). Aquests tres ciutadans David Baviera, Carmen Silla i Pau Alabajos (per cert, aquest últim i sense que intervinguera protesta, era presentat com a cantautor català per la premsa uruguaiana) han de recordar que són representants públics i han jurat o promès respectar el nostre estatut, així que ara, que apechuguen. (ANNA notícies deplora l’actitud d’aquests regidors perquè si les raons del ‘catalanista’ Alabajos era per l’estrofa de “Per ofrenar…”, com va dir, perfectament podia haver-la canviat com fan els valencianistes i com fem els sobiranistes valencians republicans, per aquesta:
“TOTS BAIX ELS PLECS DE LA NOSTRA SENYERA
JUNTS, I A UNA VEU, GERMANS VINGUEU”
que la cridem ben fort per ofegar a l’altra.)

Tornant a la qüestió de l’estira-i-arronsa entre el nacionalisme valencià i l’espanyol, cal recordar que aquesta tensió no és nova. Ja a principis dels 90, sent alcaldessa Rita Barberá, i tenint en compte les notòries xiulades que rebia l’himne espanyol després de la cremà de la falla de la plaça de l’Ajuntament, el tinent d’alcalde en aquell moment, Vicente González Lizondo, i per a notori empipament de la ex-alcaldesa, es va obstinar perquè aqueix any no sonaren dits acordes adduint que s’havia trencat la cinta de casset. Així que ara no s’espante ningú si no solament el govern del Cap i casal, també el de la Generalitat, engega polítiques nacionalistes, com diem és el que té l’alternança democràtica. Per tant i a l’espera de la segura nova diatriba de Carolina Punset amb l’argument importat de Catalunya “de la deriva nacionalista” -gens preocupant per aquests indrets- a compte de l’actuació del govern municipal, animen-se a compartir la seua opinió per xarxes socials, no solament d’això, també de la seua pròpia fruïció de la batalla de flors. Ah, i fem-li cas al regidor Fuset, utilitzem el hashtag o etiqueta #BatalladeFlors.

Puig li transmet al Rei la necessitat de reformar la Constitució

by València News  (traduït per ANNA notícies)
El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha mantingut aquest dilluns una trobada amb el Rei Felipe VI a La Zarzuela en el qual li ha transmès la necessitat de reforma de la Constitució espanyola i ha insistit que aquest treball s’ha de fer “entre tots”.
Després de la recepció i en declaracions als mitjans de comunicació, Puig ha assegurat que, si bé la Constitució de 1978 ha sigut “un gran èxit”, necessita “reformular-se en alguns aspectes” per a canviar “allò que ja no és útil” mantenint “l’esperit de la democràcia”.
Per al president de la Generalitat, de manera concreta s’han de modificar aspectes relatius a la igualtat entre homes i dones i altres relacionats amb “la garantia d’un Estat del benestar potent”.
Puig també defensa una visió territorial “basada en les persones més que en les institucions”, perquè hi haja uns “mecanismes de garantia de la prestació dels serveis públics en igualtat de condicions a tots els espanyols”, residisquen on residisquen.
A més, considera “fonamental” en aqueixa reforma tot el relacionat amb la regeneració democràtica, la transparència i la participació ciutadana. “Les reformes democràtiques han de millorar el sistema de legitimació de la política, amb obertures del propi sistema electoral”, ha explicat.
Però tots aqueixos elements s’han d’abordar, segons el president valencià, des d’una visió “oberta i compartida”, fomentant una “àmplia participació de tots els sectors polítics i socials”. “No va a haver-hi una reforma de la Constitució si no hi ha un espai de diàleg permanent, de consens i de capacitat de sumar”, ha subratllat.

EL REI
D’un altre costat, Puig ha indicat que la reunió amb el Rei, que ha durat quasi una hora i mitja, ha sigut “molt positiva i molt cordial”. Del seu interlocutor ha destacat la seua “qualitat humana” i que és un “perfecte coneixedor” de la situació política, institucional i econòmica d’Espanya i de la Comunitat Valenciana.
També ha elogiat el “esperit regenerador” de Felipe VI, en línia amb una “nova etapa” política a Espanya en la qual la Comunitat Valenciana pretén oferir “allò que volen els ciutadans, que són polítics honrats, polítiques al costat de les persones i creixement econòmic per a l’ocupació”.

PUIG LI HA REGALAT EL ‘TIRANT LO BLANC’
Durant la trobada a La Zarzuela, han abordat altres temes com la situació de Grècia, el deute i la importància que dóna el president de la Generalitat a la millora de la productivitat, segons ha detallat Puig, que li ha regalat al Rei la novel·la cavalleresca Tirant el Blanch de l’escriptor valencià Joanot Martorell. (Nota d’ANNA notícies, podia haver -li regalat el decret de Nova Planta de 1707)

Les declaracions d’Oltra (Compromís)  i Mata (PSPV) encenen les llums roges d’alguns comentaristes.

per engrandir cliqueu damunt
Sobre Charlize Theron

Demagogia

Historia

En la historia de las doctrinas políticas se considera que fue Aristóteles quien individualizó y definió por primera vez la demagogia, definiéndola como la «forma corrupta o degenerada de la Democracia» que lleva a la institución de un gobierno tiránico de las clases inferiores o, más a menudo, de muchos o de unos que gobiernan en nombre del pueblo.¹
Aristóteles sostenía que cuando en los gobiernos populares la ley es subordinada al capricho de los muchos, definidos por él como los “pobres”, surgen los demagogos que halagan a los ciudadanos, dan máxima importancia a sus sentimientos y orientan la acción política en función de los mismos. Aristóteles define por lo tanto, al demagogo como “adulador del pueblo”.
La demagogia o democracia, según Platón y Aristóteles, puede producir (como crisis extrema de la República), la instauración de un régimen autoritario oligárquico o tiránico, que más frecuentemente nace de la práctica demagógica que ha eliminado así a toda oposición. En estas condiciones, los demagogos, arrogándose el derecho de interpretar los intereses de las masas como intérpretes de toda la nación, confiscan todo el poder y la representación del pueblo e instauran una tiranía o dictadura personal. En sentido contrario y paradójicamente, muy habitualmente, las dictaduras se han instalado sosteniendo que lo hacían para terminar con la demagogia.
Aristóteles escribe que cuando un gobierno persigue el interés general de su población es virtuoso pero si persigue el de un solo individuo o unos cuantos se desvirtúa. Aristóteles define a la demagogia como la corrupción de la república. En este sentido una República debe velar por el interés de todos incluyendo pobres y ricos, por lo que la demagogia como el predominio del interés de los pobres con exclusión de los ricos constituye una aberración.¹
Aristóteles se oponía a la República como forma de gobierno ideal, ya que consideraba como la tendencia inevitable a que el pueblo llano caiga en la demagogia como poder. Polibio denominó esta desvirtuación como ὀχλοκρατία [o.xlo.kra’ti.a], término que se mantiene hasta hoy en el español como oclocracia.
De esta forma también se considera como demagogia esa oratoria que permite atraer hacia los intereses propios las decisiones de los demás utilizando falacias o argumentos aparentemente válidos que, sin embargo, tras un análisis de las circunstancias, pueden resultar inválidos o simplistas. Continua la lectura de Sobre la ‘Demagògia’ o «forma corrupta o degenerada de la Democràcia» →

Crònica d’un espectador

Va ser en la tardor de 1965. Recent arribat a València per estudiar Agrònoms i recent instal·lat en el Col·legi Major Pio XII del carrer Alboraia que estava dirigit per Pepe Bueno, un sacerdot operari i al mateix temps marxista (sempre deia que Marx s’havia quedat curt al no creure en el seu Déu). El pare Bueno pretenia donar habitatge als “fills de la classe obrera” que aconseguien arribar a la Universitat. Aquella vesprada, un divendres de setembre, els companys vinguts com jo d’altres indrets geogràfics de la península, desconeixedors de la ciutat, varen decidir anar al cine. Crec recordar que va ser el cine Jerusalem. En entrar ens va rebre la projecció del No-Do  i un acomodador sol·licit ens va acompanyar senyalant-nos el lloc amb la seua llanterna. Tots els companys s’afanyaren per col·locar-se deixant-me el últim. Conscient que cap havia fet intenció de donar una propina a l’home que, en la foscor de la sala, ens havia procurat els seients,  ja asseguts tots ells i jo encara en peus vaig fer el moviment de mans per buscar alguna pesseta en la meua butxaca, però sense cap èxit. Educat, com estava, en la cultura de la propina apresa en la perruqueria de ma mare, al barri de la Ribera de Barcelona, l’acomodador va ser conscient del meu atordiment i vergonya i em va dir  comprensiu -mai l’oblidaré- “No te preocupes muchacho”, va donar mitja volta i se’n va anar. Vaig pensar Ostres! una ciutat on no te recriminen per no donar propina i vaig seure content. En acabar el documental franquista i els anuncis casolans, va començar la primera pel·lícula -en aquells temps les sessions eren dobles-, era una espanyola en blanc i negre.  He de dir-vos que aquesta pel·lícula que reflectia fil per randa situacions reconegudes en famílies de la meua escala i en part del meu carrer del barri de la Rivera, al costat del port, del Born i de l’Estació de França,  on les ‘pajaritas’, nom entranyable que en els anys  cinquanta, donàvem a les meuques que eren la riquesa del barri per la distribució que feien dels seus guanys entre els botiguers –sempre comente que com clientes de la perruqueria de ma mare, elles van contribuir a finançar la meua carrera- i les famílies respectives, dic que aquesta pel·lícula em va impactar. Sobre tot el seu final que el vaig percebre d’una desesperació i brutalitat definitiva.
(…)
Van passar els anys. No recordava el seu títol. L’anava perseguint i preguntant per ella. Sols sabia que era la història de dues germanes i la protagonitzava F. Fernán-Goméz fent un paper d’un home entre ignorant i miserable, entre víctima i botxí. Ningú em donava raó. Ara feliçment s’anuncia que torna a les pantalles.  Es titula ‘El mundo sigue’. Per a les generacions que encara no havíeu nascut en els anys 60 i vullgueu conèixer una part de la història d’aquells temps us la recomane.

Víctor Baeta i Subias