ACPV de la mà del PSOE tornarà a celebrar el 25 d’abril a la plaça de Bous de València, 16 anys després, amb quadribarrades (bandera cultural), estelades roges (bandera dels PPCC o de la Nació catalana ) i esguitades de tricolors republicanes espanyoles (bandera de la proposta política perquè ‘una altra Espanya és possible’) i roges (bandera partidària) i tot amb l’objectiu d’amarrar el vot dels ‘nacionalistes culturals valencians’ per a les esquerres espanyoles i per a procurar que el ‘valencianisme polític’ i el ‘valencianisme sobiranista’ no alcen electoralment el cap mai en la seua vida.

per engrandir cliqueu damunt la imatge

Manifest
Després de vint anys de malgovern, la llista dels greuges que podem fer com a valencians és molt llarga i no cal repetir-la ací. Han sigut uns anys en què uns pocs construïen el seu paradís particular destruint el país, tant a través del malbaratament de la riquesa com de l’acumulació de despropòsits en la gestió. Ja ho deia Fuster i tenia raó: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Malauradament aquesta és la realitat que hem viscut.
Ara que hem aconseguit fer fora els qui durant dues dècades han procurat el nostre malestar com a poble. Ara que ens hem alleugerit de l’asfixiant sensació de respirar un aire enrarit. Ara, ens toca a nosaltres i és urgent que posem fil a l’agulla. Toca ja acabar amb els laments i els retrets, però no amb la cerca de responsabilitats. El dol ha finalitzat. No podem dedicar-li més temps, el necessitem tot.
Malgrat que no hem deixat mai de treballar, és l’hora que ens posem de valent a construir el país que volem. Un país més culte, més just, més bonic. On els xiquets puguen créixer amb el goig d’aprendre qui són i per què. On els nostres creadors siguen reconeguts i puguen alçar als seus muscles els qui vinguen darrere. On la nostra cultura i la llengua pròpia tornen al lloc que els correspon. No és tampoc massa complicat. Es tracta, senzillament, de treballar pel benefici dels valencians, de tots els valencians des del respecte i la coneixença del que som i del que hem sigut. I ja sabem com es fa. Ho hem estat fent durant aquestes dècades d’ignomínia, desenes, centenars, milers de persones que hem treballat perquè els ciments de la nostra societat no s’enfonsaren tot i els forts sotracs a què ens ha sotmès el malgovern. I ho hem fet des de l’esforç que causa trobar-se en una posició precària però també amb la il·lusió i l’esperança que, en algun moment, aquells que poden defensar els nostres interessos col·lectius accedirien a les institucions que ens regeixen, i que el projecte del País Valencià modern que hem anat conservant i alimentant assumiria l’entitat que li correspon. Sembla que aquest moment ja ha arribat.
La primavera passada obrí un temps que pot ser diferent, que ha de ser necessàriament diferent. No ens podem permetre perdre més temps. Ja n’hem perdut prou. És menester que treballem col·lectivament. El nostre govern ha d’aportar solidesa institucional als ciments que des del carrer hem estat construint durant anys. I així aconseguirem un país on siga fàcil que ens reconeguem i ens reconeguen. Un país on siguem més feliços perquè se’ns respecta des del que som. Fem un país més nostre. Fem País Valencià.

El nou govern i el valencià

per Abelard Saragossà
escrit el 13 juliol 2015
Entre els valencians que volem potenciar l’ús del valencià, hi ha esperança pels aires que vibren en la Generalitat i en tants ajuntaments. Els qui desitgem que hi haja més identificació entre el poble valencià i la seua llengua pròpia tenim molta il•lusió per un futur que volem més favorable a l’ús del valencià i a la identitat valenciana.
Siga quina siga la ideologia política de cada membre de Taula de Filologia Valenciana, estem convençuts que l’ús del valencià augmentarà en les Corts Valencianes. Volem que el nou govern valencià estiga al costat del valencià per a tractar-lo com es mereix: una llengua que, per la marginació social que ha patit des de la destrucció del Regne de València, els valencians no parlem amb seguretat. Per això necessitem mitjans audiovisuals en què els valencians pugam identificar-nos com a parlants i com a valencians. La futura radiotelevisió pública i la societat valenciana haurien de ser carn i ungla.
També necessitem que l’escola valenciana continue practicant cada dia una estima immensa cap als alumnes i cap a la societat. I necessitem que els pares valencians miren l’escola amb adhesió i amb confiança. Els valencians necessitem augmentar la cohesió de la nostra societat, necessitem incrementar la nostra autoestima. L’escola valenciana i els pares dels alumnes s’han d’ajudar mútuament per a que els valencians sigam més solidaris entre nosaltres i tingam una vida més plena i més satisfactòria.
En Taula de Filologia, pensem que la millora material i la formació en valors ètics deuen anar unides. La societat valenciana està preocupada per la indústria, per la desocupació, pels salaris, per la corrupció, per la contaminació. Si la superació de les necessitats econòmiques va unida a la dignificació del poble valencià, hi haurà més solidaritat interna, serà més factible que les necessitats personals i les comunitàries es conjuminen i es reforcen mútuament.
Els valencians hem de recuperar la confiança en nosaltres com a poble. Caldrà dialogar, caldrà tindre confiança en els qui no pensen com nosaltres, sense sectarismes. Taula de Filologia intuïx que en el govern valencià hi ha il•lusió i voluntat de regeneració social, ètica, econòmica… I esperem que potenciarà amb decisió l’ús social del valencià. Eixes actituds ens omplirien de satisfacció. Ens trobem davant d’un canvi històric, encara que només serà efectiu si debatem molt, si ens coordinem molt, si reflexionem molt sobre els efectes positius i els negatius de les nostres accions.
Taula de Filologia s’oferix a col•laborar amb el govern valencià, sobretot per una docència constructiva (mai negativa, repressora), la qual ha de potenciar el model lingüístic que els valencians necessitem. Un model que no volem elitiste (actitud incompatible amb l’esquerra), sinó elaborat pensant en totes aquelles dones i aquells hòmens que cada dia treballen, conviuen i s’estimen en el territori que va de Vinaròs a Oriola. Un model identificador com a valencians, humaniste, democràtic. I, justament per això, assimilable i practicable per a la immensa majoria de valencians.
Abelard Saragossà
———————
COMENTARI

[versió original. En roig les frases que han caigut]

Maragall y Teresa de Calcuta

Fue en el programa de Sergio, la noche en 24 horas, donde Ximo Puig me sedujo. No fue por su sonrisa mecánica entre pregunta y pregunta. Tampoco por sus prudentes respuestas en referencia a los contactos con su jefe Sánchez o con el traspasado Fabra. Fue en el momento que, después de haber explicado que la grave situación económica valenciana era debida a la corrupción, a la mala gestión y a, dijo, “otras cosas” –no pude evitar interpretar que entre esas “cosas” estaba la maldita financiación– digo que tras esa reflexión, con voz que transmitía cierta pasión, se me apareció el honrado socialista español periférico de alma federal –sólo los periféricos son federales y los socialistas de las montañas honrados–, que urgido por la necesidad y ante la responsabilidad de presidir un gobierno del que muchos y sencillos ciudadanos esperan maravillosas soluciones, era consciente que la caja para hacer frente a las expectativas creadas por los predicadores y los místicos, no sólo estaba vacía sino que además tenía un agujero de 40.000 millones de euros. Fue entonces cuando, sentado en un plató de la televisión de la metrópoli y rodeado de periodistas mesetarios, desapareció el triste secretario de aquel mister Chance que fue Lerma y apareció el valenciano, el hombre de estado, de Estado valenciano quiero decir –pero entiéndase, de un Estado de una idílica España federal pimargalliana, no otra cosa, bien sûr– que despojado de las miserias partidistas de acuerdos gallináceos y pactos ajustadizos, realzando el tono dramático dijo: “La situación de emergencia social y política de la Comunitat Valenciana es tal que exige acuerdos más allá del propio gobierno”. Tate. De repente vislumbré en él la posibilidad de encarnar a un nuevo Maragall, el honrado y leal, el justo y federal; que confiando en la bonhomía del Estado, llama a arrebato a todos los parlamentarios, en este caso valencianos (un 91% de los votantes y un 63% del censo), a pactar un gran acuerdo, para que ‘tots a una veu’, dirigir la petición unitaria al Gobierno central por una nueva y justa financiación para la Comunitat Valenciana. Si eso es así –pensé– no lo voy a dudar, Ximo Puig será mi hombre y cualquier cosa que se nos responda, buena o mala, o se nos silencie desde Madrid, en cualquier caso, será buena. Y ya me entienden.

Porque, ¿qué otra alternativa tenemos?. Qué se ha hecho de “¡aquel trueno!, vestido (ahora) de nazareno” pregonando “el amor de los amores” y proponiéndonos, como Teresa de Calcuta, un plan de choque contra la pobreza. ¿Con qué dinero? Acaso echaría mano, como la santa albanesa, de la aristocracia para redimir a los pobres. Acaso la veríamos, acompañada de doña Leticia, repartiendo bolsas de Mercadona a los necesitados. Ahora que su admirador y ‘compa’, el de la coleta –al asalto del cielo de Madrid los dos–, alterna y le regala juegos al hijo del cazador de elefantes? Recordemos, el que ahora ha heredado la llave del neofranquista artículo 99 de la Constitución.
Entre la ingenuidad de aquel que –parece– va a la raíz del problema para intentar resolverlo y la caridad de los neocristianos que invaden como una plaga, las antes transformadoras organizaciones marxistas, me quedo con el ingenuo. Nos dará más juego.
Pero atención, no es una apuesta personal. Aquel o aquella que encabece la reivindicación por una financiación justa para los valencianos y que con más eficacia seduzca a la mayoría del parlament, incluidos los apestados, pues ‘tots encara serem pocs’ frente a Madrid, será mi héroe o heroína. Hoy, pienso que puede ser uno, mañana puede ser otra. Estaremos atentos a los hechos. La vida es dialéctica.

Víctor Baeta Subias,
autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

La Mocadorà (en valencià [mokaorá]) és una celebració popular de la ciutat de València i la rodalia, que té lloc cada 9 d’octubre, dia de Sant Dionís, coincidint amb la Diada Nacional del País Valencià. La tradició és que els homes regalen a les seues parelles un mocador per al coll que embolica uns dolços de massapà cru, de diferents formes i colors, que representen les fruites i hortalisses de l’horta de València, totes elles envoltant dues figures més grans i principals fetes de massapà cuit: la piuleta i el tronador. Continua la lectura de Per Sant Dionís no t’oblides de la Mocaroà per al teu ser estimat… amb dolços de massapà en formes de fruites i hortalisses de l’horta de València, la piuleta i el tronador. →

cliqueu damunt per engrandir i veure un primer pla de Kate Winslet increïble

“Mientras España no acepte la independencia de Cataluña, la deuda se la come con patatas”

Albert Pont, presidente de Cercle Català de Negocis.
Autor Juan Soto Ivars | El Confidencial | Fecha18.08.2015
En cuanto empezamos a hablar, Pont propone que nos tuteemos. Esta cercanía será constante durante nuestra conversación, que tiene lugar en la cafetería del hotel Pulitzer de Barcelona mientras entran y salen turistas del edificio. El paso de extranjeros por la sala adquirirá un peso simbólico, porque Pont, empresario, experto en relaciones internacionales y presidente de la asociación de empresarios pro-independencia Cercle Catalá de Negocis (CCN), está convencido de que Cataluña podría convertirse en un estado europeo sin el traumatismo que pronostican otros. Y piensa que ocurrirá muy pronto, después del 27-S. Continua la lectura de Interessant entrevista a Albert Pont, president del CCN →

La Fundació CAM reclama al Sabadell una compensació per l’ús de la marca. La institució hereua de l’Obra Social considera que la denominació és de la seua propietat i que l’entitat catalana ha d’abonar un canon per més de tres anys que l’ha utilitzada.

Continua la lectura de la Fundació CAM s’enfronta al Banc de Sabadell →