Els Goya, del no a la guerra al silenci pels presos

Carlota Camps| Barcelona. Diumenge, 4 de febrer de 2018

Si per alguna cosa s’ha caracteritzat el món de la cultura és per el seu punt crític i reivindicador. Així s’ha plasmat any rere any en premis i cerimònies com els Goya. L’any 2003 la gala dels premis de cinema espanyol es va convertir en un crítica al Govern espanyol i a la guerra d’Iraq, el 2009 va criticar la crisi i el 2012 va fer una defensar aferrissada del jutge Garzón després de la seva inhabilitació. Aquest any va ser una gala feminista i molt critica contra el masclisme al cinema, això sí, cap record pels presos polítics, tot i ser indubtablement un dels temes de l’any.
El Marriott Auditorium Hotel es va omplir aquest diumenge a la nit de ventalls de colors vermell, a favor de la igualtat de gènere, però no es va veure ni un sol llaç groc. Malgrat que estaven nominats, i van acabar essent premiats, alguns artistes catalans, l’empresonament d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tampoc va ser present en cap dels discursos. Una situació que contrasta amb la que es va viure fa tot just una setmana als premis Gaudí, que es van convertir en un record i una reivindicació pels presos i els exiliats.
En la gala catalana, van ser-hi presents amb llaços grocs i a través dels discursos d’alguns dels premiats, però també a través del discurs de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, o del presentador de la nit, David Verdaguer. L’actor, però, que va ser premiat amb el Goya a millor actor de repartiment, no va fer-ne cap referència en el seu discurs a Madrid. Tampoc la catalana Bruna Cusí ni, evidentment, la directora cinematogràfica Isabel Coixet, coneguda per la seva defensa de la unitat d’Espanya. 

Una gala en euskera, però no en català
L’edició dels Goya d’enguany va ser, probablement la poliglota de la història, ja que estaven nominades pel·lícules en quatre idiomes: català, castellà, euskera i anglès. Tot i això, la llengua catalana no va estar present en els discursos dels premiats catalans, a diferència de l’euskera, que va estar-hi molt present amb la pel·lícula basca Handia, que va guanyar fins a 10 estatuetes.
Això sí, el cinema català va ser un dels grans premiats de la nit. Estiu 1993, l’òpera prima de Carla Simón, es va fer amb tres dels vuit premis Goya als que optava, entre ells el de millor direcció novella, el de millor actor de repartiment (David Verdaguer) i millor actriu revelació (Bruna Cusí). També va rebre el premi a millor curtmetratge documental Los desheredados, dirigida per la catalana Laura Ferrés.
Els premis més prestigiosos, millor guió adaptat, millor direcció i millor pel·lícula, van ser per la pel·lícula anglesa La llibreria, de la també catalana Isabel Coixet.

Lluita feminista

Tot i oblidar-se dels presos o de la repressió exercida pels cossos de seguretat de l’estat contra el referèndum de l’1 d’octubre, que van deixar un miler de ferits de diversa consideració, els Goya van ser força reivindicatius. L’Associació de Dones Cineastes va convertir la gala en una reivindicació a favor de la igualtat i contra el masclisme.
Les sabates planes, símbol contra la “tirania dels talons”, i els ventalls vermells van ser els protagonistes de la nit. Les reivindicacions feministes van ser-hi molt presents en els discursos de les artistes premiades, però també a nivell polític.

El líder del PSOE, Pedro Sánchez, el de Podemos, Pablo Iglesias, el de Cs, Albert Rivera, o també Alberto Garzón, d’Izquierda Unida, van passar per la catifa vermella amb els protagonistes de la nit, els ventalls vermells, i van defensar el paper de la dona, tant en el món del cinema com en tots els àmbits.

Monedero: “El 155 segurament s’havia d’aplicar perquè els altres s’havien tornat bojos”
El politòleg demana que ERC recapaciti i s’adoni que “ha fet una cosa intolerable”

Dimecres, 20/12/2017

JUAN MANUEL PRATS
El politòleg i fundador de Podem Juan Carlos Monedero ha considerat en una entrevista amb el Huffington Post que el Govern de Mariano Rajoy havia d’utilitzar l’article 155 de la Constitució per aturar el desafiament independentista, encara que ha criticat la forma en què finalment es va aplicar.
“El 155 segurament s’havia d’aplicar perquè els altres (els independentistes) s’havien tornat bojos“, ha manifestat Monedero, al mateix temps que ha destacat que Rajoy ha fet una “aplicació inconstitucional” d’aquest article, perquè no estava autoritzat a cessar el Govern de la Generalitat i dissoldre el Parlament. “El constituent va dir clarament: ‘tu no pots, aplicant l’article 155, carregar-te unes eleccions, un govern i un parlament’. I és el que han fet”, ha argumentat.
Per una altra part, el que va ser secretari de procés constituent i programa del partit morat ha censurat ERC. Segons ell, els republicans han fet un cosa “intolerable” i ha considerat que l’única manera de revertir la situació actual és que s’adoni que “acompanyar el pujolisme en aquesta aventura idiota només ha servit per defraudar molta gent, empresonar polítics, que el PP acorralat amb mil casos de corrupció trobi una mica més d’oxigen, i perquè els feixistes se sentin més valents”.
En resum, Monedero ha assegurat que la declaració unilateral d’independència ha sigut “molt mal negoci“. “Cal que algú parli i l’única persona que és capaç de fer-los seure a parlar és Xavier Domènech”, ha tancat.

Barcelona rebutja declarar el Rei persona no grata

La proposició de la CUP és desestimada amb els vots de BComú
ACN
Barcelona – Divendres, 20/10/2017 a les 14:06 CEST
La comissió de Presidència de l’Ajuntament de Barcelona ha rebutjat aquest divendres una proposició de la CUP que pretenia declarar el Rei persona no grata, així com tota la Casa Reial.
Han votat a favor de la iniciativa el Grup Demòcrata, ERC i el regidor no adscrit Gerard Ardanuy. Han rebutjat la proposició Barcelona en Comú, el PSC, Ciutadans i el PPC.
El primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, ha argumentat que, tot i que la seva formació és republicana i condemna el missatge de Felip VI després de l’1-O, acceptar aquesta declaració seria “inoportú i no serviria de res”, sobretot quan s’està fent una apel·lació al diàleg i a “desescalar” la situació de tensió actual.

Històries del Metro, per Andreu Purroi i Sesé

Història 1ra

INFIDELITAT

Ella ja hi era quan vaig arribar al semàfor de Dolores Marqués cantonada Dr. Vicent Zaragozà. La boca del metro de l’estació de Benimaclet la teníem a la vista. Llavors, en posar-me al seu costat, encara no sabia que el metro era el nostre mateix destí. Amb la mirada al front dels dos, esperant el canvi del roig al verd, vaig tardar uns segons abans de decidir girar el cap envers ella. La seua cara de faccions fines, però de llavis besadors, se corresponia amb el seu cos prim sense massa espectacularitats. De cabell negre recollit, tenia certa elegància en el seu posar i la roba, una brusa blanca ampla, mantenia un interrogant de la realitat que amagava. Els pantalons negres, amb un cinturó fi de xarol,  dissenyaven una estreta cintura que iniciava, pel darrere, un canvi pronunciat cap a fora en l’espai i que, més avall, tornava a desaparèixer per la verticalitat dels camals del pantalons. Per sota apareixien les puntes dels seus dits apressats per una fina tireta negra d’un calçat que també, amb un menut tacó, s’endevinava elegant. Mentre era observada, ella se mantenia com una efígie. De sobte, amb una certa energia que em va desconcertar, va donar una ullada al seu rellotge abans d’iniciar un llampec repàs de la meua persona i, com si volés fer-me còmplice del temps que tardava el semàfor en posar-se verd, varem intercanviar un gest d’impaciència. La nostra primera relació, a l’espera que els cotxes que venien d’Alboraia s’aturaren i ens deixaren passar, s’havia produït al compartir aquell curt encontre.

En posar-se verd, conscient que el meu caminar seria més ràpid que el d’ella, vaig deixar que ella isquera la primera per a dur jo el seu ritme i poder així mantenir-me al seu costat. Dubtant, fins que vam arribar a les escales del metro, si els nostres destins coincidirien, semblava com si els dos hagueren mesurat els nostres passos perquè la distància entre nosaltres fora la mínima i la coincidència en l’entrada a la bocana, alhora. Confirmat que el nostre primer destí era l’estació del metro de Benimaclet, en baixar les escales la nostra relació anava agafant cos.

L’eixida d’una munió d’estudiants, —que a tota carrera anaven a agafar el tramvia que els portés als Campus Universitaris—, em va obligar a passar davant d’ella. Va ser com un acte de protecció i per obrir-li un camí que, de cop i volta, s’havia fet difícil per l’estretor de l’escala. Vaig copsar com ella se confiava i es resguardava en la meua persona; mentre, jo anava obrint pas perquè ella pogués descendir sense perill.

En arribar als controls de les entrades ja tornàvem a estar a la mateixa altura i com si ja fórem una parella vam entrar pel mateix lloc, primer ella després jo. Aquí se va produir el clímax. Va ser quan ella a l’introduir el bitllet, per travessar el control, va avançar suposant que la porta s’obriria. Jo també vaig avançar alhora. Però el nostre recorregut es detingué perquè el mecanisme del control rebutjà el bitllet. Al retrocedir ella sobtadament els nostres dos cossos es van trobar i el meu sexe va topar de ple amb el seu cul. En girar-se se’m van aparèixer, pel botó descordat de la brusa blanca, la realitat dels seus pits retinguts, de manera ajustada, per uns sostenidors de color, també, blancs. Els capil·lars terminals situats en la símfisi del meu pubis es van omplir de sang, la descàrrega emocional em va travessar de dalt a baix i una excitació voluptuosa va recórrer el meu cos. La mateixa sensació la vaig intuir en ella. Amb un somriure, que s’endevinava de satisfacció, ens demanarem disculpes. Abans que ho fera ella vaig recollir el bitllet rebutjat, li doní la volta i el vaig tornar a introduir. Tots dos, encarats i sentint la respiració de l’altre,  restarem a l’espera de la seua eixida. Cosa que va ocórrer feliçment. Una vegada a l’altre costat, ella, de manera imperceptible, em va esperar i, ja ensems, ens tornarem a somriure.

Passat aquest moment d’ajuntament, baixant relaxats les escales que ens portaven a l’andana, la complicitat ja era total, la confiança entre els dos un fet i la relació talment consolidada.

Arribats ja al moll de les vies del metro vam desaccelerar el pas i per primera vegada, des del nostre coneixement, ens donarem una mica de llibertat. Jo em vaig acostar a veure el panell electrònic on s’anunciava si el proper tren que venia anava a l’Aeroport o a Riba-roja. Ella es va asseure en un dels bancs; asseguda al seu costat una dona portava un bebè en un cotxet d’infants. Des d’una distància prudencial  jo els observava. Veia com ella li preguntava a la mare l’edat del bebè al temps que li feia carantoines i les coses que s’acostumen a fer als nadons.  L’escena la vaig percebre com entranyable i els esguards de complicitat entre nosaltres dos, i en la distància, continuaven creuant -se.

En arribar el metro tots ens posarem a l’aguait per a coincidir amb les portes. Elegida una, els tres: la mare amb el bebè en el cotxet, ella i jo, ens posaren a un costat mentre les fulles de la porta s’obrien. De dins del vagó sortiren una altra munió d’estudiants, que venien dels pobles de l’Horta Nord, i a tota presa agafaven les escales mecàniques que els portava cap amunt, a l’estació del tramvia. Flanquejant a la mare, ella i jo, entre els dos vam ajudar a la dona a entrar el cotxet. Jo d’un costat alçant-lo per a que les rodes no toparen amb el desnivell, mentre la mare des de darrera espentava, i ella, a l’altre costat, feia com si també ajudés. L’acció compartida donava encara més solidesa a la nostra relació. Era per això que quan estàvem decidint on seure, la decisió ja no era individual, érem els dos que decidíem, conjuntament, sense dir-nos res, com una parella, on  teníem que fer-ho.

En la línia III, la que va de Rafelbunyol a l’Aeroport,  els seients són per a quatre persones  i col·locats en la mateixa direcció d’avanç, per la qual cosa els viatgers, homes o dones,  asseguts estem encarats. D’alguna manera vam decidir la següent distribució: ella, amb la dona i el bebè en el cotxet, en un banc i jo, encarat a elles, en el d’enfront.

Malgrat la distància que ens separava i la falta de contacte físic, la nostra relació estava basada en el creuament de mirades i la nostra fidelitat en el manteniment de les mateixes. Les mirades entre els dos eren ja com els d‘una parella que havien viscut molts moments ensems. Aquest era el nostre pacte no escrit ni tan sols dit, però sí expressat i acceptat. L’estabilitat de la situació, l’assentament del moment va fer que em relaxés, confiat en que res podria trencar aquella relació.

Va ser llavors en arribar a la següent estació, la de Facultats, on es va alterar la serenor que hi havia entre nosaltres. L’equilibri desaparegué. Per totes les portes començaren a entrar persones de les més distintes condicions. Al seu costat va seure un xica de la seua edat. No la vaig a descriure, simplement diré que era una pèl-roja de cabells rulls, de caire espectacular. Malgrat la nova situació, vaig mantenir fidelment la mirada a la companya que havia conegut en el semàfor i que estàvem compartint  tota una història, la que considerava, en llenguatge de parella, com la legítima. Però com si ella fora conscient del perill,  vaig copsar que m’enviava mirades vigilants.

No sé perquè ho vaig fer. Tal vegada per curiositat. Pot ser perquè m’agraden les situacions de perill. El cas és, que aprofitant un moment que se tornava cap el bebè, vaig llançar una mirada furtiva cap a la pèl-roja. Va ser la meua perdició. La mirada va ser interceptada i vaig ser descobert. Amb la mateixa energia que va fer palès al semàfor quan mirant el rellotge es va girar per a reconèixer-me, ara la seua mirada, barrejada d’irritació i decepció, la rebia en força. Rebut el missatge ella em va retirar la confiança, es a dir la seua mirada. Vaig voler recobrar el seu esguard, però ja li estava donant conversa a la mare del bebè i feia per ignorar-me. És més, encara va ser pitjor. En la següent estació, la de Colom, pujaren persones que s’endevinaven eren treballadores d’uns grans magatzems, perfectament abillats i d’aspecte quasi de models de passarel·la. Al meu costat va seure un que semblava tret d’una revista de modes. Reflectit en el cristall d’en front, que feia d’espill, el descobria alt, elegant i jove.  Era tot una “provocació” d’home. Desesperat vaig veure com la mirava a ella i  el cor se’n va fer un puny quan ella també el va mirar. Desitjava que aquella aparició, d’home escultural, desaparegués. Pensava i em preguntava: què no baixarà en l’estació de Xàtiva per agafar un tren de rodalies? Però no. El patiment va durar fins a la següent parada, la d’Àngel Guimerà, on molta gent fa el transbordament a la línia u.

Va ser aquí, en Àngel Guimerà, on  vaig veure definitivament trencada la nostra relació. En arribar els dos se van alçar i van sortir junts. Fins i tot la “provocació” d’home va ser galant i amb tota la seua altura li va obrir la porta i li va cedir el pas. Encara ella va tenir temps, abans d’eixir, de fer un somriure al bebè. En posar-se en marxa el tren la vaig voler cercar. El tren abastà  a la nova parella en el moment que agafaven les escales mecàniques. Vaig intentar, amb una darrera esperança retrobar-me amb  la mirada d’ella però va ser inútil. Anava a menys d’un quart de metre davant — quasi pegats!— d’aquell model que semblava tret de la passarel·la del Carme.

El tren, i jo amb ell, es va endinsar en el túnel. Davant meu la mare amb el bebè i … la xica pèl-roja, la de la meua desgràcia, la que per una mirada furtiva va fer que perdés la dona que veritablement m’agradava, la morena amb el cabell recollit, la que per un temps van compartir una història, fins que, per la meua infidelitat, la vaig perdre…

De sobte, el bebè va començar a moure’s tot ell, braços i cames, com si fora conscient del meu estat d’ànim i amb sons guturals semblava que es dirigia a mi, per animar-me. Això va fer que tant la mare com la pèl-roja de cabells rulls —que a banda d’espectacular es veia una bona xica—  rigueren les gràcies del nadó. Però compte! El somriure d’ella s’havia fet especial al trobar-se amb els meus ulls! Tal vegada això podia ser el començament d’una nova relació. De fet ella no sabia que m’acabava de separar, feia no res, de la xica que havia estat seguda al seu costat…
[escrit en la primavera del 2008]

Segona Història: METAMORFOSI