Mostra totes les entrades de ANNA

Articles per embastar el moviment d’alliberament republicà valencià. [On posa Catalunya llegiu País Valencià]

L’independentisme, o més ben dit la independència de Catalunya, no és un projecte ideològic, sinó un objectiu polític amb uns requisits específics. I en els dos debats d’investidura celebrats fins ara s’han fet moltes —crec que masses — proclames ideològiques que són contraproduents respecte a l’objectiu. Hem passat del “Catalunya serà cristiana o no serà”, del bisbe Torras i Bages a una mena de “Catalunya serà d’esquerres o no serà” que sembla ara més predominant en el debat polític que no pas en la realitat social del país. Sorprèn especialment que els que més èmfasi han posat en “ampliar la base” s’entestin en fixar fronteres ideològiques que, es miri com es miri, redueixen el moviment.

Els projectes ideològics s’enfronten entre ells. Dretes contra esquerres, conservadors contra progressistes; i comunistes, socialistes, liberals i democristians, es disputen el Poder dins d’un marc de referència acceptat per tothom, generalment, la nació. En canvi, l’independentisme té un objectiu absolutament diferent. El que pretén és canviar el marc de referència que considera que li és hostil i, per tant, només pot avançar cap a l’objectiu si el conjunt de la pluralitat ideològica rema per emancipar-se col·lectivament.

les associacions voluntàries —com ara cercles de lectura i grups de cors— abastaven els límits lingüístics, formant la base d’una classe política liberal que incloïa parlants d’alemany, francès i italià en quantitats aproximadament proporcionals a les seves respectives poblacions”. D’això aquí en deien abans “fer país”

Una Catalunya independent no és res més que un nou ordre que alguns imaginen que és millor i, com escriu Yuval Noah Harari al seu best seller Sapiens, “un ordre imaginat només pot mantenir-se si hi ha grans segments de la població (i en particular grans segments de l’elit i de les forces de seguretat) que creuen realment en ell”. Andreas Wimmer al seu Nation Building (Perquè alguns països s’ajunten i altres es desfan) sosté que les nacions, com totes les grans formes organitzatives, es basen en les relacions entre individus i organitzacions a nivell comunitari, tribal, cantonal i estatal. Les aliances que es formen entre aquestes organitzacions, i entre organitzacions i individus, serveixen com a fonament per a la nació que finalment sorgeix. Les característiques de les aliances importants són el subministrament de béns públics a la població, la forma organitzativa de les xarxes d’intercanvi prenacionals i els mitjans per transaccionar entre xarxes d’intercanvi (normalment la llengua de comunicació). Afegeix l’exemple suís, perquè les associacions voluntàries —com ara cercles de lectura i grups de cors— abastaven els límits lingüístics, formant la base d’una classe política liberal que incloïa parlants d’alemany, francès i italià en quantitats aproximadament proporcionals a les seves respectives poblacions”. D’això aquí en deien abans “fer país”.

No és gaire agosarat afirmar que la única manera que el nou Govern català podrà reeixir, serà bastint un projecte nacional engrescador per una majoria social, la qual cosa no serà gens fàcil tenint en compte l’hostilitat sistemàtica de l’Estat i la neutralització recurrent de qualsevol iniciativa de les institucions de l’autogovern. Però això no és nou. En altres circumstàncies, per exemple quan la Mancomunitat, la situació no era gaire millor i els líders de l’època van ser capaços de dissenyar el país del futur i convèncer la ciutadania de les seves possibilitats. Ho van fer perquè Prat de la Riba, que era conservador, va confiar en gent ideològicament oposada com Rafael Campalans.

Malauradament, el país està prou malmès com per plantejar objectivament les seves necessitats de reconstrucció i la manera de resoldre els diversos reptes socials i materials que afecten al conjunt dels catalans. Només un projecte nacional integrador pot competir amb l’hostilitat de l’Estat, una realitat objectiva que, a aquestes alçades, només poden posar en dubte els seus sicaris. Hi ha, per descomptat, un sector de la societat catalana, si més no gairebé majoritari, que rebutja la idea de la independència per comprensibles raons sentimentals, o simplement per por a la deriva a que pot conduir el procés d’emancipació. Aquest sector només canviarà d’actitud quan comprovin que el que proposen i, sobretot, el que fan les institucions catalanes, van a favor seu i que l’hostilitat de l’Estat els perjudica també a ells.

Perquè no només es tracte de la repressió política. El problema endèmic de rodalies afecta tots els usuaris, pensin com pensin i parlin el que parlin. Si el govern de l’Estat no subministra a temps els vaccins contra el Covid, o els fons europeus per la reconstrucció, els perjudicats som tots. Des que va començar el procés, l’Estat ha pres la determinació de neutralitzar l’autogovern català per desacreditar l’independentisme. Les lleis del Parlament i les iniciatives del Govern són sistemàticament bloquejades amb la intenció que els ciutadans de Catalunya assumeixin que, mentre votin partits independentistes, l’Estat els maltractarà. Però els maltractarà a tots, com aquell pare que per no acceptar la separació de la seva dona va decidir matar els fills. L’Estat no ha estat capaç d’oferir cap alternativa ni ha presentat cap iniciativa pròpia per convèncer els catalans que se senten espanyols que Espanya els estima.

un Govern que patirà l’hostilitat de l’Estat difícilment arribarà enlloc si, en comptes de fer partícips els diversos sectors de la societat catalana en un projecte nacional inclusiu, s’enfronta a una part del país

Arribats a aquest punt, davant l’hostilitat de l’Estat el Govern català només se’n sortirà si és capaç de traslladar una imatge d’empatia amb tots els sectors de la societat. Tornant a l’inici del raonament, qualsevol dictat ideològic agradarà els uns, però desmobilitzarà els altres. Per posar dos exemples: que Catalunya tingui l’impost de successions més elevat de l’Estat quan Madrid presumeix de no tenir-ne és un autèntic tret al peu, basat en arguments ideològics i sobretot  falsos, això de “matxucar els rics”, que al capdavall perjudica exclusivament les classes mitjanes, perquè els que tenen deu o cent cases ja tenen organitzada la societat patrimonial o el family office per escapolir-se’n. Quan per decisió d’un govern independentista, un català s’ha de malvendre la casa dels pares per pagar els impostos, difícilment se sentirà protegit per aquest Govern i favorable als seus objectius. El mateix passa amb l’atac sistemàtic a la col·laboració publicoprivada, l’escola o la sanitat concertades, que formen part de la xarxa civil autoorganitzada que contribueix a descongestionar el sistema públic (per cert, tots els candidats a les eleccions del 14 de febrer van estudiar en escoles privades o concertades). Sense escoles ni hospitals concertats, els sistemes públics de Catalunya entrarien en col·lapse.

Però més enllà, quan Eulàlia Reguant diu que no vol fer la independència amb Damià Calvet, Joan Canadell o Elsa Artadi, és que en realitat no vol fer la independència. Vol un altre cosa. Vol un Govern d’esquerres, perquè ja no sense aquestes persones citades; sense patronals i sindicats, sense laics i religiosos, sense la gent… no hi ha cap procés que pugui sortir endavant. Un Govern que patirà l’hostilitat de l’Estat difícilment arribarà enlloc si, en comptes de fer partícips els diversos sectors de la societat catalana en un projecte nacional inclusiu, s’enfronta a una part del país. Quan Joan Tardà divideix el moviment entre “masovers i senyors” potser pot aconseguir algun profit partidista, però dinamita el moviment perquè la independència, ni tan sols el camí cap a la independència, no es pot fer sense masovers ni sense senyors.

Un espanyol il·lustrat explica als espanyols que és el Consell per la República Catalana

… i que TOTS els independentistes catalans haurien de prendre nota.

PRIMERA PARA ARAGONÉS
José Luis Villacañas
Director del Departamento de Filosofía y Sociedad. UCM. 01·04·21

La dificultad de formar gobierno en Cataluña está revelando la verdadera situación del problema y la índole de la complejidad del procés. Al mismo tiempo, permite que el Estado haga consciente el reto que tiene abierto. El grado del dualismo institucional que está en trance de crearse en Cataluña será problemático, pero es indicativo de las aspiraciones del sector independentista. En el límite, esa dualidad institucional tendrá que hacerse compatible entre sí, algo que no va a ser fácil. La consecuencia proyectará sobre el Estado español una profunda anomalía.

El Consell per la República es un organismo creado a consecuencia del referéndum del 1 de octubre de 2017. Asume que lo que allí sucedió fue un acto legal y legítimo de independencia, que resultó proclamada en la declaración unilateral del 27 de octubre. El Consell tiene como tarea «hacer plenamente efectivo» lo que allí tuvo lugar. Se autodefine como una «institución republicana» y tiene como finalidad lograr el «reconocimiento de la República catalana». En este sentido, opera como un representante permanente del estado de cosas de 2017, momento considerado esencial e irreversible de la expresión de voluntad política catalana.

Esto le concede al Consell una ‘legitimidad originaria’. Eso determina que su presidencia recaiga de forma esencial en Carles Puigdemont y en los hombres y mujeres del exilio, pues se considera que conquistaron el mérito inmarcesible de ser los responsables de aquel referéndum. El propio comunicado califica al Consell como «espacio estable». Por supuesto, es un eufemismo para decir que ya se ha separado de los procesos electorales de la Generalitat. Esta nueva institucionalidad no puede estar sometida a impugnaciones mediante elecciones de la totalidad de la ciudadanía catalana actual, ya que en el fondo la Generalitat no tiene legitimidad, pues se ha visto transferida al Consell per la República.

ERC aceptó este planteamiento con la creación del Consell sin darse cuenta de dónde se metía y de lo letal que podría ser para sus pretensiones. Al margen de que esté por encima de Junts en votos, ahora sabe que la verdadera hegemonía ya la tiene de oficio Puigdemont como presidente del Consell per la República. Las consecuencias las ve ahora Pere Aragonès. Puigdemont está por encima de cualquier candidato victorioso de las elecciones y todo ese regateo al que asistimos tiene este significado: Aragonès será presidente de la Generalitat cuando y como quiera el presidente del Consell per la República. Este deviene en algo así como un jefe de Estado frente a un subordinado administrativo.

La Generalitat española no es la Generalitat catalana, sino un delegado suyo para impedir que la ocupe el Estado, no para gobernar. Por supuesto, una vez afirmado que las elecciones sólo sirven para organizar un cuerpo administrativo, no para renovar la dirección política, el Consell se ve obligado a ir más allá de esa legitimidad originaria. Lo relevante de este movimiento es que se expresa como «legitimidad trasversal». Lo que se entiende por tal es una pluralidad que solo concierne al pueblo independentista, ahora el único pueblo catalán políticamente reconocible. El Consell es el órgano de comunicación y cooperación de la ANC y Omnium Cultural, que también están interesadas en fijar su presencia con la foto fija de aquellos épicos días de 2017. Por supuesto, tampoco se preocupan de la decepción o desmovilización. La transversalidad del Consell es así la expresión del deseo de eternizar la intensidad de aquellos días y, como veremos, de mantener la dualidad amigo/enemigo.

Que el Consell esté diseñado para que los resultados de futuras elecciones resulten deslegitimados, no quiere decir que los detalles favorables de las nuevas elecciones, como haber alcanzado el 52 % de los votos independentistas, no sean incorporados a la legitimidad del Consell. Da igual que haya representado la pérdida de cientos de miles de votos. Esta cifra tapona el argumento que recordaba que en la legislatura de 2017 no había mayoría absoluta en el voto de las posiciones independentistas.

No acaba aquí la esencialización de lo ocurrido en 2017. Los parlamentarios independentistas de la legislatura gloriosa han establecido, como verdadero poder constituyente, el reglamento para elegir la Asamblea de representantes, quienes a su vez elegirán al presidente del Consell, que es el que nombrará a los miembros de un Govern paralelo. Eso debería realizarse en junio. Ignoro qué pasará cuando la dualidad institucional llegue a producir dos gobiernos catalanes, sobre el terreno y en el exilio. Cada uno contará con su base electoral. La independentista alcanzará a aquellos que se inscriban en el Registro Ciudadano. La base ciudadana reconocida por el Estado no podrá hacer nada sobre el Govern en el exilio, pero este la dominará sin poder intervenir en sus decisiones. Se generarán dualidades entre los ayuntamientos y los consejos locales, que serán los encargados de impulsar el censo. De este modo, el pueblo independentista se autoconstituye, se construye autorreferencialmente, dejando a los que no pertenecen a ese pueblo al margen de todo derecho político. Así se asegura una dominación sobre una población subalterna.

El último comunicado del Consell es perfectamente consciente de que así impulsa una soberanización del pueblo republicano catalán. En la medida en que se anima para ganar «la confrontación inevitable con el Estado español», no tiene ningún interés en conservar la institucionalización que depende de la Constitución española, incluida la Generalitat. En este caso, todo lo que sucede en el Parlament es un simulacro, no merece respeto democrático y los que ahí actúan no hacen sino fingir. El Parlament solo sirve como escenario para preparar el desbordamiento democrático. Los derechos de los no independentistas no cuentan, porque no son parte del pueblo de Cataluña, sino de España.

El Consell ve posible alterar las condiciones de su propia gobernanza, pero deben ser sometidas a refrendo al margen de la correlación de fuerzas derivadas de estas últimas elecciones, en exclusivo cumplimiento de los propios ordenamientos y representantes. Puigdemont, como jefe del Estado, no intervendrá en esos debates. En suma, lo que estamos viendo es un ajuste esquizofrénico de dualidades en el que la victoria de Aragonès, y menos la de Illa, no tiene valor, eficacia, ni soporte democrático. Lo más terrible es que esta neutralización de la legalidad es la consecuencia de una política de Estado que sólo se centra en la afirmación de la legalidad. Al final, los enemigos acaban reflejándose en el espejo y mostrando las mismas carencias democráticas.

República Valenciana: Una “utopia necessària” per Josep-Lluís Navarro Lluch

República Valenciana: Una “utopia necessària”
(publicat en NOSALTRES LA VEU)
Les cometes al·ludeixen al llibre de Toni Mollà que alguns deveu conéixer i molts haurien de llegir: la nació com a societat civil, com a gent real, més enllà d’essències i d’identitats. Però ara i ací només vull centrar-me en un punt: necessitem la República. Punt.
No cal que repetisca el llistat de greuges, corrupcions i ignomínies d’aquesta monarquia borbònica i d’aquest règim (R-78), que arrossega tant de franquisme en tants llocs decisius. Necessitem la República. Punt.
Però quina república? L’espanyola? La catalana? Hi ha diverses opcions i sensibilitats entre la gent valenciana republicana. Però una cosa està clara:  se siga partidari d’una Federació Ibèrica o d’una Federació de PPCC,  el pas previ en tot cas seria la constitució d’una República Valenciana. Una volta instaurada, les majories i acords polítics posteriors ja decidirien si el nostre encaix a Europa serà directe o a través d’alguna altra estructura: ibèrica, espanyola, catalana o ja vorem.
Conclusió: tota la gent republicana valenciana s’hauria d’ajuntar, agermanar en un Moviment per la República Valenciana, al marge d’ideologies concretes, adscripció nacional, militància o simpatia política .
De fet, el MRV ja està naixent  i ho està fent des de  la punyetera base, a partir d’unes xerrades i reunions entre gent treballadora i molt diversa en edat, ofici, geografia i idees. N’hi ha qui milita o sintonitza en tal o tal partit o col·lectiu, n’hi ha qui va per lliure, n’hi ha qui tira més a l’activisme, o a la política, o a la cultura… I les llavors estan apareixent i germinant de dalt a baix de tot el País Valencià, i s’estan escampant.. però cal sembrar tot el territori.
Total, que vos faig una crida perquè vos hi agermaneu. Ara està en marxa la 1a Convenció per la República Valenciana, que culminarà el 25 d’abril d’aquest segon any de la pandèmia. Teniu tota la informació en germanies.net, germanies.eu i germanies.org –i agraïm a la Fundació Randa (Lluís Maria Xirinacs) la cessió d’aquest últim domini.
No cal dir que ens solidaritzem amb el procés català i la seua lluita per una República Catalana, però nosaltres hem de fer la nostra, la República Valenciana.
Joan Fuster va dir que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Apliquem-nos-ho.
La Transició va sacrificar el País Valencià, començant pel mateix nom que ens furtaren i reemplaçaren per la claudicant “Comunidad”. A més, els demòcrates caiguérem en la trampa dels símbols, i vam regalar a feixistes i analfabets el nom “llengua valenciana”, encegats amb el mite del “nom científic”, i també la senyera amb blau, que els deixàrem en monopoli, ara feliçment trencat.
Ja hem après i hem desactivat eixes bombes simbòliques, onomàstiques, ortogràfiques i de colorets en un drap –o almenys en el MRV que estem constituint ho intentem. Fins ara la senyera de lluita preferida per reivindicar la República Valenciana, per exemple, té franja blava i estel roig. I què? O estel blanc. I què? Però dins del moviment hi ha altres republicans valencians que poden reivindicar-la amb altres senyals o banderes, quadribarrades, estelades, amb franja…, al costat de les llibertàries,  les antifeixistes, les feministes…
No tornarem a caure en essencialismes, ni simbòlics, ni nacionalistes. Ací cap tota la gent republicana valenciana, se senta només valenciana o valenciana i a més manxega, o murciana, o andalusa, o catalana, o romanesa, o argentina, o senegalesa, o xinesa… o simplement apàtrida: quina millor manera d’avançar en l’autogestió, la capacitat de decidir, el suport mutu, la sobirania real, l’ecologia, la igualtat, la llibertat, la fraternitat i la sororitat que la de lluitar per una República Valenciana? Una República de la gent, de persones lliures, d’un País Valencià lliure i sobirà.
I després ja que siga el que la Mare de Déu vulga, mitjançant referèndum, és clar.
Doncs bé, ja és hora, no? Au, republicans i republicanes, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Dénia, a fer República Valenciana! Apunteu-vos a la Convenció i participeu en la nova germania del MRV: germanies.org

Josep-Lluís Navarro Lluch és catedràtic de valencià a l’IES Lluís Vives de València, i acaba de publicar el llibre Reconstruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística, en voliana.cat

Si volem veure TV3 al País Valencià, cal fer agitació-propaganda als catalans perquè reivindiquen al carrer l’arribada d’ÀPUNT a Catalunya.

EL VOT A MADRID DE VINT-I-TRES DIPUTATS CATALANS (PDCAT, JXC, ERC, CUP) COMPTA MÉS QUE EL DE L’ÚNIC VALENCIÀ (BLOC), I ELS DIPUTATS CATALANS NO ES SENTEN PRESSIONATS DE CAP MANERA PELS SEUS VOTANTS, PER LA QUAL COSA SOLS PARLEN, ELS SEUS DIRIGENTS, DE ‘RECIPROCITAT’ DE ‘BOQUETA’.


Mitjà per la República Valenciana