Mostra totes les entrades de ANNA

La Fundació «Constantí Llombart» demana a l’IIFV incloga l’enllaç de l’AVL en la seua secció d’enllaços

NOTA DE PREMSA · 04/03/2020
LA FUNDACIÓ «CONSTANTÍ LLOMBART» DEMANA A L’IIFV INCLOGA  L’ENLLAÇ DE L’AVL EN LA SEUA SECCIÓ D’ENLLAÇOS
La Fundació -de la Comunitat Valenciana- cultural, valencianista i republicana «CONSTANTÍ LLOMBART» s’ha dirigit a l’INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (IIFV), perquè incloga en la seua secció d’Enllaços de la seua pàgina https://web.ua.es/iifv/ l’enllaç amb l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL) i al costat dels altres enllaços de les entitats relacionades amb la llengua que s’estudia, defensa i promou..
L’IIFV té el seu origen a l’any 1978 amb la creació  de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, sent el seu primer director.
La carta lliurada a l’IIFV en llurs ubicacions d’Alacant, València i Castelló ha estat la següent:
per a engrandir cliqueu damunt

L’AVL publica tres còmics per a animar a llegir en valencià

L’AVL publica tres còmics per a animar a llegir en valencià. La diputació subvenciona les històries gràfiques sobre Lluís Vives, el pare Jofré i el protagonisme de la dona en el món de la pilota valenciana

pablo albert | valència | 02.03.2020

Dolors Gimeno, Toni Gaspar, Ramon Ferrer i Immaculada Cerdà, ahir en la presentació. FOTO: Eduardo Ripoll

Que els infants comencen a llegir en valencià, vertebrar la Comunitat Valenciana i conéixer la història de figures valencianes rellevants com el Pare Jofré o l’humanista Lluís Vives, així com el creixent protagonisme de la dona en un esport autòcton com el de la pilota valenciana són els objectius dels tres nous còmics que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha fet realitat gràcies a un conveni signat amb la Diputació de València. Així ho va explicar el president de l’AVL, Ramon Ferrer, ahir, en la presentació de les tres històries gràfiques al pati dels Scala del palau provincial, qui va afegir que s’ha optat per la modalitat del còmic «perquè és el més fàcil per als xiquets, i qui comença a llegir de menut i adquirix l’hàbit, podrà acabar llegint una traducció de La Divina Comèdia».
Així, Badana. Quin dimoni de xiqueta (Álex Zahinos i Pablo Broseta); Joan Lluís Vives (Toni Sabater i Marc Llorens) i El Pare Jofré (Toni Sabater i Esteban Hernández) són els primers títols de la col·lecció «Gràfica», ideada des del rigor històric i amb llenguatge senzill i escenes colorides que arribaran a tots els racons de la Comunitat Valenciana gràcies a la distribució que l’AVL farà d’estos còmics entre els ajuntaments i estos, al seu torn, als centres escolars.

A més, cal remarcar que un dels còmics, Bandana, també reivindica la igualtat i el protagonisme de la dona en el món de la pilota, en una setmana especialment rellevant per la proximitat del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona.

Segons va explicar la cap de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació i secretària de Comunicació de l’AVL, Immaculada Cerdà, este projecte, que arriba a dos anys de que València siga Capital Mundial del Disseny en 2022, «és una oportunitat per a acostar el valencià a un públic nou, aprofitant una eina com el còmic que es troba en un moment d’esplendor». La també col·laboradora de la secció Panorama de Levante-EMV va posar en valor el treball de joves il·lustradors i escriptors valencians, «que amb estos treballs ens ajuden a conéixer i reivindicar la nostra història».

Història valenciana

Cerdà també va apuntar que estes historietes «plasmen un tros de la història de la Comunitat Valenciana en lloc d’eixe relat que sempre s’ha contat», i també va afegir que després de Badana. Quin dimoni de xiqueta; Joan Lluís Vives i El Pare Jofré, se sumaran pròximament a la col·lecció «Gràfica» les històries sobre el Tribunal de les Aigües de València, el món íber o la vela llatina.
Per part seua, el president de la Diputació de València, Toni Gaspar, va manifestar que esta col·lecció «és fruit del treball conjunt d’institucions, en este cas de l’àrea de Normalització Lingüística de la Diputació i l’AVL, i constituïx una bona eina per als centres educatius». De fet, alguns d’estos exemplars ja han passat per algunes aules de Faura, municipi del qual és alcalde, «i han tingut molt bona acollida».
D’altra banda, la diputada de Normalització Lingüística, Dolors Gimeno, va defensar estos convenis«tan necessaris per a difondre l’ús del valencià, a través del rigor històric i amb un llenguatge senzill perquè les xiquetes i els xiquets gaudisquen amb la nostra llengua».

 

El Consell per la República Catalana es reuneix aquest matí a Perpinyà.

Guillem Fuster de Poble lliure i Aurora Madaula d’Acció per la República, flanquejant a Carles Puigdemont

Representants de més de 100 Consells locals del Consell per la República s’han reunit a Perpinyà avui per acordar com desplegar la xarxa de Consells a l’interior i seguir amb les mobilitzacions. L’acte ha estat presidit pel MH Carles Puigdemont, Guillem Fuster i Aurora Madaula, membres del comitè de govern del CxR i portaveus, respectivament, de Poble Lliure i Acció per la República. #PreparemNos (informa el corresponsal d’AxR)

La llibertat és el camí… cercant el país. (M)

Sèi un païs e ua flor
(E ua flor, e ua flor)
Que l’aperam la de l’amor
(La de l’amor, la de l’amor)
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l’immortèla
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar
Au som deu malh, que ia ua lutz
(Que ia ua lutz, que ia ua lutz)
Qu’i cau gurardar los uelhs dessus
(Los uelhs dessus, los uelhs dessus)
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l’immortèla
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar
Que’ns cau traucar tot lo segàs
(Tot lo segàs, tot lo segàs)
Tà ns’arrapar, sonque las mans
(Sonque las mans, sonque las mans)
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l’immortèla
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar
Lhèu veiram pas jamei la fin
(Jamei la fin, jamei la fin)
La libertat qu’ei lo camin
(Qu’ei lo camin, qu’ei lo camin)
Après lo malh, un aute malh
(Un aute malh, un aute malh)
Après la lutz, ua auta lutz
(Ua auta lutz, ua auta lutz)
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l’immortèla
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l’immortèla
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l’immortèla
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l’immortèla
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l’immortèla
Haut Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar

ANNA notícies recomana la sèrie de dos capítols ‘Tornarem

Tornarem és una série de dos capítols per a televisió.  Es tracta d’un drama històric ambientat en 1944 que narra la història de la Nou, una companyia de republicans espanyols que van haver d’exiliar-se a França durant la guerra civil espanyola i que van combatre en la Segona Guerra Mundial.  La ficció recrea la història de republicans catalans que després de perdre la guerra civil van poder exiliar-se a França i participar en la Segona Guerra Mundial per a intentar acabar amb el feixisme a Europa. En aquest context històric una història d’amor succeeix entre París i Barcelona. Fugint de les tropes franquistes que entren a Barcelona al final de la Guerra Civil, Lola (Bea Segura) i Felip (Roger Coma) veuen com la seua filla Maria (Jeannine Mestre) és segrestada pels falangistes. Obligats a seguir el seu camí cap a l’exili, la parella és reclosa en el camp de concentració de Argelers. Quan aconsegueixen eixir, Felip tornarà a Barcelona per a recuperar a la seua filla, encara que una sèrie de fets ho portaran a lluitar a Àfrica durant cinc anys a les ordres del general Leclerc. Mentrestant, a França, Lola coneixerà a Manel (Oriol Tarrasón), un passador de refugiats del qual no podrà evitar enamorar-se.​

Agustí Colomines: “…davant l’arbitrarietat del poder només sobreviuen les persones i els pobles que aconsegueixen superar la por, que és una emoció bàsica dels humans” “Persistim i guanyarem”

Agustí Colomines  “Turquia és un règim autoritari amb eleccions”. Així de contundent es va mostrar Umut Özkirimli, professor de l’IBEI i investigador associat del CIDOB, arran del macrojudici contra diversos activistes demòcrates turcs. Yigit Aksakoglu, Mucella Yapici, Osman Kavala i altres acadèmics i dirigents cívics eren acusats d’intentar “derrocar el govern de Turquia” i per això la Fiscalia demanava una condemna de cadena perpètua per als tres primers encausats. Suposo que el cas turc els recorda alguna cosa. No sé si a Turquia també van mantenir un debat semàntic sobre el significat de “multitud tumultuosa”, que és el que va servir perquè el Tribunal Suprem espanyol condemnés els Jordis per sedició. Ahir es va fer públic que la justícia turca havia decidit alliberar els acusats turcs, tal com reclamava el Tribunal Europeu de Drets Humans des del novembre de l’any passat, perquè havien estat vulnerats el dret de la llibertat i el dret de la seguretat dels encausats. Una gran victòria.

El camí cap a la no llibertat és el títol del darrer llibre de l’historiador Timothy Snyder, amb el qual descriu l’epidèmia autoritària que s’escampa arreu. La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut el 1945 a Occident i el 1989 a l’est. Fukuyama ja estava equivocat el 1992 quan va predir la fi de la història, perquè al capdavall la Xina era l’estat comunista més poblat del món, el qual no tan sols no va “retornar a la història” amb la caiguda del Mur, per resumir-ho a la manera d’André Glucksmann quan lloava l’esforç d’intel·lectuals com Václav Havel per “sortir del comunisme”, sinó que va consolidar-se. Snyder denuncia que “l’autoritarisme comença quan deixem de detectar la diferència entre el que és vertader del que és atractiu”. El perill és que algú s’atreveixi a afirmar que la Xina o altres dictadures són tan sols “sistemes de major obediència”. Això és el que ha portat els acadèmics de les escoles de negocis de Barcelona —i de mig món— a exaltar l’eficiència del “capitalisme xinès” obviant-ne el fet que estava regit per una dictadura. No m’estanyaria que els CEO formats en aquestes escoles de negocis trobessin “atractiu” el capitalisme xinès basat en “el sistema de major obediència” comunista, com l’anomena un destacat dirigent de la CUP. L’exacerbat “afany de lucre” capitalista no hauria de fer coincidir aquests CEO amb l’extrema esquerra, com la UE tampoc no hauria de mostrar-se indiferent davant els abusos antidemocràtics dels governs d’Hongria, de Polònia, de Romania o d’Espanya, que avancen cap a l’autoritarisme tant o més que el govern de Turquia, el qual si més no acata les sentències dels tribunals europeus.

La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut

També es camina “cap a la no llibertat” quan es cau en el negacionisme plausible, que consisteix a negar la discriminació o els actes de repressió acusant les víctimes d’haver-ho provocat. A Espanya el negacionisme és ara plausible i pervers alhora, com hem pogut comprovar la darrera dècada, sobretot perquè l’Estat és a mans de descendents del franquisme, que són els mateixos que combaten les “ideologies de gènere” amb el “pin parental”. El PSOE s’hi va aliar sense manies el 2006, arran de l’Estatut, perquè va arribar a la conclusió que l’exigència catalana d’un reconeixement superior era conseqüència d’haver consentit la pervivència d’una identitat catalana diferenciada. En un debat a Sevilla entre Paco Vázquez, Fernando García de Cortázar i un servidor, el moderador, Arturo Pérez-Reverte, em va preguntar per què a França no existia un problema com el nostre. Li vaig respondre que el nacionalisme francès havia triomfat i que així va ser com va poder acabar amb la diferència. L’havia eliminat amb la repressió i la discriminació. Llavors ell, fent gala del seu espanyolisme, en comptes d’intentar trobar una solució democràtica a la diferència existent encara avui, es va preguntar, gairebé metafísicament, “así pues, ¿que se joda [Espanya]?”. I vaig respondre-li que sí. L’endemà l’escàndol era que jo hagués confirmat aquell lament nacionalista i no que Pérez-Reverte i els altres tertulians haguessin negat els drets dels diferents en nom d’una Espanya superior i castellanitzada.

Normalitzar els estats “autoritaris amb eleccions”, acceptar com si res que l’autoritarisme s’enganxi de nou a la pell de molts governs amb la intransigència pròpia de les dictadures, fora com no haver après res de la història recent. Cal vèncer la por, deia Manuel Castells quan exercia de catedràtic amb esperit crític, abans de ser ministre de la monarquia del 3-O. Certament, davant l’arbitrarietat del poder només sobreviuen les persones i els pobles que aconsegueixen superar la por, que és una emoció bàsica dels humans. “Persistim i guanyarem” no era un simple eslògan electoral per assolir un escó a l’Europarlament, guanyat, també, en un tribunal d’Estrasburg. Era una declaració de principis, una forma de demostrar que els independentistes no tenien por i d’oposar-se a l’autoritarisme que els empresona i els persegueix. Haver perdut la por portarà els exiliats a Perpinyà per retrobar-se amb la seva gent. Tard o d’hora el Tribunal Europeu de Drets Humans donarà la raó als demòcrates catalans com ho ha fet ara amb els turcs.

Mitjà per la República Valenciana