El camí cap a la no llibertat és el títol del darrer llibre de l’historiador Timothy Snyder, amb el qual descriu l’epidèmia autoritària que s’escampa arreu. La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut el 1945 a Occident i el 1989 a l’est. Fukuyama ja estava equivocat el 1992 quan va predir la fi de la història, perquè al capdavall la Xina era l’estat comunista més poblat del món, el qual no tan sols no va “retornar a la història” amb la caiguda del Mur, per resumir-ho a la manera d’André Glucksmann quan lloava l’esforç d’intel·lectuals com Václav Havel per “sortir del comunisme”, sinó que va consolidar-se. Snyder denuncia que “l’autoritarisme comença quan deixem de detectar la diferència entre el que és vertader del que és atractiu”. El perill és que algú s’atreveixi a afirmar que la Xina o altres dictadures són tan sols “sistemes de major obediència”. Això és el que ha portat els acadèmics de les escoles de negocis de Barcelona —i de mig món— a exaltar l’eficiència del “capitalisme xinès” obviant-ne el fet que estava regit per una dictadura. No m’estanyaria que els CEO formats en aquestes escoles de negocis trobessin “atractiu” el capitalisme xinès basat en “el sistema de major obediència” comunista, com l’anomena un destacat dirigent de la CUP. L’exacerbat “afany de lucre” capitalista no hauria de fer coincidir aquests CEO amb l’extrema esquerra, com la UE tampoc no hauria de mostrar-se indiferent davant els abusos antidemocràtics dels governs d’Hongria, de Polònia, de Romania o d’Espanya, que avancen cap a l’autoritarisme tant o més que el govern de Turquia, el qual si més no acata les sentències dels tribunals europeus.

La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut

També es camina “cap a la no llibertat” quan es cau en el negacionisme plausible, que consisteix a negar la discriminació o els actes de repressió acusant les víctimes d’haver-ho provocat. A Espanya el negacionisme és ara plausible i pervers alhora, com hem pogut comprovar la darrera dècada, sobretot perquè l’Estat és a mans de descendents del franquisme, que són els mateixos que combaten les “ideologies de gènere” amb el “pin parental”. El PSOE s’hi va aliar sense manies el 2006, arran de l’Estatut, perquè va arribar a la conclusió que l’exigència catalana d’un reconeixement superior era conseqüència d’haver consentit la pervivència d’una identitat catalana diferenciada. En un debat a Sevilla entre Paco Vázquez, Fernando García de Cortázar i un servidor, el moderador, Arturo Pérez-Reverte, em va preguntar per què a França no existia un problema com el nostre. Li vaig respondre que el nacionalisme francès havia triomfat i que així va ser com va poder acabar amb la diferència. L’havia eliminat amb la repressió i la discriminació. Llavors ell, fent gala del seu espanyolisme, en comptes d’intentar trobar una solució democràtica a la diferència existent encara avui, es va preguntar, gairebé metafísicament, “así pues, ¿que se joda [Espanya]?”. I vaig respondre-li que sí. L’endemà l’escàndol era que jo hagués confirmat aquell lament nacionalista i no que Pérez-Reverte i els altres tertulians haguessin negat els drets dels diferents en nom d’una Espanya superior i castellanitzada.

Normalitzar els estats “autoritaris amb eleccions”, acceptar com si res que l’autoritarisme s’enganxi de nou a la pell de molts governs amb la intransigència pròpia de les dictadures, fora com no haver après res de la història recent. Cal vèncer la por, deia Manuel Castells quan exercia de catedràtic amb esperit crític, abans de ser ministre de la monarquia del 3-O. Certament, davant l’arbitrarietat del poder només sobreviuen les persones i els pobles que aconsegueixen superar la por, que és una emoció bàsica dels humans. “Persistim i guanyarem” no era un simple eslògan electoral per assolir un escó a l’Europarlament, guanyat, també, en un tribunal d’Estrasburg. Era una declaració de principis, una forma de demostrar que els independentistes no tenien por i d’oposar-se a l’autoritarisme que els empresona i els persegueix. Haver perdut la por portarà els exiliats a Perpinyà per retrobar-se amb la seva gent. Tard o d’hora el Tribunal Europeu de Drets Humans donarà la raó als demòcrates catalans com ho ha fet ara amb els turcs.

Turquia acata la justícia europea abans que Espanya