Mostra totes les entrades de ANNA
Qui no vol que Puigdemont, Comín i Ponsatí entren a l’ALE?
Per què Puigdemont, Comín i Ponsatí no poden entrar a l’ALE?
Per: Günther Dauwen, ex-director de l’Aliança Lliure Europea (ALE) sobre l’autodeterminació a Europa (TRET DE VILAWEB)
L’any vinent l’Aliança Lliure Europea (ALE) hauria de celebrar el quarantè aniversari, però la pregunta és si hi serà a temps. Com a partit polític i grup parlamentari, l’ALE defensa el dret d’autodeterminació. Actualment viu hores baixes: es troba delmat i dividit, presoner d’una obsessió per Catalunya que l’arracona. Mentrestant, els escocesos demostren tenir lligams ‘com més va més estrets’ amb els dirigents i les institucions europees. Mentre es menysté els catalans, els escocesos preparen el retorn a la UE mitjançant la independència, a fi de tenir cadira pròpia a la taula dels socis europeus.
Aquestes darreres setmanes han estat una muntanya russa del punt de vista polític i emocional. El proppassat dimecres dia 29 de gener quatre eurodiputats de l’ALE van votar per última vegada sobre un tema important: la sortida del Regne Unit de la UE. Hi van votar en contra. Ara ja se n’han anat a casa. El Regne Unit ha sortit de la Unió Europea i ha esdevingut un tercer país en relació amb els vint-i-set estats membres restants.
La setmana passada el grup de l’ALE va perdre quatre eurodiputats: tres d’escocesos i un de gal·lès. Vull agrair a Christian Allard, Aileen McLeod, Heather Anderson (la substituta d’Alyn Smith) i Jill Evans la feina feta en defensa del dret d’autodeterminació.
Ara el grup parlamentari de l’ALE té quatre diputats i prou: Tatjana Zdanoka, la representant amb més anys d’experiència a l’eurocambra; François Alfonsi, el candidat dels Verds que va sortir reelegit; Oriol Junqueras, que també va ser reelegit, però no ha pogut prendre possessió de l’escó perquè encara és a la presó; i Diana Riba, la muller de Raül Romeva, ex-conseller d’Afers Exteriors del govern de la Generalitat, que també és a la presó. Cap dels quatre no forma part del comitè executiu del partit de l’Aliança Lliure Europea.
A la pràctica, el grup parlamentari no tan sols ha restat reduït a tres diputats que –això sí– treballen molt, sinó que la persona que els ha de liderar (Oriol Junqueras) no hi és. Ell ja ho voldria, però no pot ocupar l’escó ni exercir de president del grup de l’ALE perquè l’estat espanyol –un estat on el fantasma de Franco encara s’arrossega per les institucions– no li ho permet i les institucions europees no volen plantar-li cara per por de perdre un altre estat membre.
Tot i tenir més de seixanta diputats, el grup dels Verds –on hi ha inscrits els tres diputats en actiu de l’ALE– ha baixat de la quarta posició a la cinquena dins l’eurocambra i encara pot baixar un lloc més. Fins quan continuaran essent reconeguts com a representants de l’ALE aquests tres diputats?
El dimecres 29 de gener de 2020 teníem tres candidats per a entrar a reforçar el grup de l’ALE (i, de retruc, el dels Verds). Tots tres eren persones notables i amb experiència: Carles Puigdemont, el 130è president de la Generalitat (ara a l’exili); Toni Comín, ex-conseller de la Generalitat, també exiliat. I una ex-consellera, Clara Ponsatí, que és catedràtica a la Universitat de Saint Andrews i actualment viu exiliada a Escòcia.
Qui són, aquestes tres persones? Carles Puigdemont encapçala el partit polític successor de Convergència Democràtica, un partit català que l’any 1981, en fundar-se el moviment de l’ALE, va rebre la condició de soci observador. D’aleshores l’ALE havia maldat perquè s’hi integrés de forma plena. Toni Comín era conseller al govern de Puigdemont i s’havia presentat a les eleccions amb ERC, el mateix partit que Comín diu que ara l’ha abandonat. Clara Ponsatí és una catedràtica eminent. Tots tres, convidats per ERC, van venir als despatxos de l’ALE a final d’octubre del 2017, durant els dies històrics en què part del govern català va decidir d’exiliar-se a Bèlgica.
Durant aquelles dates tan excepcionals, els mitjans van posar el focus en els exiliats catalans i ells van estar tan agraïts de l’hospitalitat de l’ALE que de seguida es van sentir com si fossin ‘de la família’. I aleshores com és que aquests tres familiars nostres són privats d’entrar al grup de l’ALE i al de l’ALE-Verds? Quina explicació hi ha?
L’ALE veta Puigdemont
ERC, el partit que mana a l’ALE, de fet no volia que hi entressin, però els feia por que l’electorat català no ho entengués i per això van accedir-hi oficialment (més de sis mesos després d’haver-ne sol·licitat l’entrada per primera vegada). D’això no en diríem pas una declaració d’amor, precisament.
Per tant, oficialment ERC n’accepta l’ingrés al grup, encara que a porta tancada els estrategs del partit els veten i aleshores els Verds aprofiten l’avinentesa per negar-los l’entrada en nom seu. Amb aquesta decisió han complicat l’existència de l’ALE com a grup i com a partit polític (més endavant m’hi referiré).
Els Verds alemanys, que consideren que els tres eurodiputats exiliats serien un maldecap i una amenaça per a llur ‘credibilitat política’, diuen: ‘Els seus valors no encaixen amb els nostres.’ Els Verds no volen que Puigdemont, Comín i Ponsatí s’integrin al grup perquè aspiren a formar part del govern federal alemany. No volen trepitjar cap ull de poll a socis europeus com ara Espanya o França.
Alguns altres eurodiputats dels Verds, per exemple Philippe Lamberts, s’han disculpat amb la boca petita per haver parlat de Puigdemont a Estrasburg, poques setmanes enrere, com si fos un polític d’extrema dreta. Lamberts va fer servir una trampeta a l’estil de Barroso, amenaçant de fer servir un vet inexistent i assegurar que els Verds podien negar l’entrada dels tres eurodiputats catalans al grup de l’ALE. Tanmateix, els Verds no tenien la potestat de fer-ho, atès que l’acord de 1999 amb l’ALE dóna plena autonomia a l’Aliança Lliure Europea per a decidir quins eurodiputats s’hi poden integrar. Si l’acord ja no té vigència i els Verds poden vetar determinats noms, aleshores vol dir que l’ALE també pot vetar representants dels Verds o del Partit Pirata?
Com és que l’ALE s’hi avé? Per què l’accepta, un vet que no s’ajusta a la normativa ni surt recollit enlloc? El partit i el grup parlamentari de l’Aliança Lliure al Parlament Europeu, que sempre han fet bandera de l’autodeterminació, acoten el cap i permeten que els Verds els trepitgin l’autonomia.
Quan un grup que defensa l’autodeterminació deixa que uns altres –vulnerant les normes i els pactes– decideixin per ells, tard o d’hora acaba perdent tota la credibilitat. Únicament ens queda l’esperança que l’ALE com a partit tingui una estratègia per a esdevenir la casa gran de tots els europarlamentaris que defensen l’autodeterminació, on els diputats de l’ALE treballin amb col·legues del Partit Popular Europeu, del grup dels Liberals, dels Verds, del grup de l’esquerra (GUE) i diputats no adscrits..
L’oportunitat del Brexit
El Brexit és una catàstrofe, però també creat oportunitats noves. Primerament, ha permès que ERC ocupi tot el poder i les cadires dins l’ALE. En segon lloc, ha facilitat que els Verds es cruspeixin l’ALE i que l’ALE es devori tota sola. Ben aviat hi haurà un procés d’absorció discret i, en un termini mitjà, el grup parlamentari passarà a dir-se ‘Els Verds’ i prou.
Però el Brexit encara ha facilitat una oportunitat més. L’any 2014 molts escocesos favorables al projecte europeu es van deixar enganyar amb promeses falses i van refusar la independència per por d’acabar fora de la UE. I ara es troben que fa pocs dies han acabat sortint-ne igualment. Escòcia l’han arrossegada fora de la UE contra la seva voluntat i les enquestes més recents indiquen que un 75% dels escocesos hi volien romandre.
Ara ja és ben clar que l’únic camí perquè Escòcia pugui retornar a la Unió Europea és fer un referèndum d’independència vinculant. L’augment del sentiment pro-europeu dels escocesos impulsarà el vaixell que Nicola Sturgeon mena cap a la independència i cap al retorn a Europa.
L’eslògan ‘Escòcia estima Europa – Europa estima Escòcia’ que es va projectar a la façana de la Comissió Europea el dia 31 de gener a les onze de la nit ens en dóna un indici. Hi ha hagut moltes altres declaracions perquè s’entengui que Escòcia serà ben rebuda a la UE i que tindrà prioritat a l’hora d’assegurar-se una cadira a la taula on s’asseuen els socis.
Els mandataris europeus sembla que han decidit que si Escòcia esdevé independent, la UE l’acceptarà com a estat membre, sempre que la independència es faci de manera legal. Brussel·les en va plena i no són paraules tan sols de dirigents que ja han plegat, com Donald Tusk.
Després del Brexit, la diferència fonamental entre la via escocesa i la catalana és que les institucions de la UE ja no tenen necessitat de passar de puntetes sobre la qüestió de l’entrada a la Unió d’una Escòcia independent, perquè el Regne Unit ara ja és un país tercer i, per tant, no hi té res a dir ni cap poder de vet. Tanmateix, Catalunya continua collada a l’estat espanyol i la UE fa com qui sent ploure respecte dels disbarats i violacions absolutament imperdonables de les normes de la democràcia comeses pels successius governs espanyols del PP, del PSOE i qui sap si –aviat– d’un futur govern ultra format per partidaris del franquisme. La Unió Europea no plantarà cara a l’estat espanyol (de moment).
Mentre un dels copresidents dels Verds-ALE, Lamberts, es referia a Puigdemont com a símbol de l’autodeterminació ‘il·legal’, l’altre (Ska Keller) animava Escòcia a avançar en el camí de l’autodeterminació per la via legal, bo i deixant un llum encès perquè els escocesos trobin el camí per a tornar a casa.
Durant vint anys he treballat convençut que tot procés d’autodeterminació pacífic era legal, tal com recull el dret internacional. Però aquesta setmana sembla que els Verds hi han aportat una innovació, amb el beneplàcit de l’ALE: hi ha autodeterminacions legals i n’hi ha d’il·legals. N’hi ha de bones i de dolentes.
Jo no hi estic gens d’acord. Tal com passarà amb el Brexit, la història ja ens acabarà dient qui tenia raó. Sóc del parer que és un abús i una mala interpretació del dret d’autodeterminació.
La conclusió final és que els Verds han reeixit a instrumentalitzar la divisió de les forces catalanes que demanen l’autodeterminació i han aconseguit de quedar-se l’ALE. Només queda un diputat catalanista en actiu dins el grup dels Verds-ALE (ara en mans d’amics d’ERC) i els Verds han acabat situant l’ALE al bàndol equivocat.
Mentre passava tot això, l’ALE partit polític no ha badat boca i únicament podem desitjar que treballin amb la màxima energia per unir els diversos actors polítics catalans, per restablir la unitat del grup dels Verds-ALE i la dels eurodiputats que defensen l’autodeterminació, a més de la unitat dins el propi partit.
Günther Dauwen, ex-director de l’ALE
Els invasors turcs (amb USA i terroristes jihadistes) es queixen que els sirians vulguen recuperar el seu país
Alerta espanyola mediàtica: “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”
L’enquesta que publica La Vanguardia aquest diumenge, tan dolça per ERC, però també per l’espai de Carles Puigdemont, ha agrejat l’ànim entre alguns influencers de la dreta espanyola, des dels conservadors més civils fins als ultres de la garrotada. Ja venien entre escalfats i de mala llet a causa de la visita del president espanyol, Pedro Sánchez, al president de la Generalitat, Quim Torra, amb tot el seu protocol. Ara temen que falli la política de “l’acontentament”, com en diu José Antonio Zarzalejos, (de reencuentro segons la Moncloa) amb l’independentisme. Temen que el sobiranisme guanyi en vots les eleccions al Parlament i que depassi el 50%, però, sobretot, els espanta que la fracció insurgent es consolidi com a soci sènior del Govern. “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”, escriu Casimiro García-Abadillo, director d’El Independiente, un digital d’aire centrista i to civil.
La situació que angoixa aquests comentaristes és, paradoxalment, que Junqueras no guanyi en condicions de construir la mateixa coalició que sosté Pedro Sánchez a Madrid, amb el PSC i els comuns, com explica Rubén Amón a El Confidencial. Aquesta formula “subordinaria” el programa independentista d’ERC al manteniment del govern a Madrid, afegeix. Si el sobiranisme supera el 51% dels vots, però, a Sánchez “se li s’enfonsaria el consens de la investidura [i] s’exposaria a la ferocitat del monstre independentista, legitimat amb el fervor de les urnes ‘veritables’”, segons Luis Herrero a Libertad Digital. “Sense ERC a la presidència de la Generalitat ni el PSOE a la Moncloa, el disseny de la seva estratègia col·lapsarà”.
Gairebé tots interpreten que la visita de Sánchez va ser un baló d’oxigen per a Torra, darrera de qui hi veuen la mà de Puigdemont, que ja ha guanyat a ERC les eleccions on ha estat cap de llista, com recorda Herrero. “El Govern, que ha posat la legislatura en mans d’ERC, hauria de tenir-ho en compte. Sobretot, per tenir a punt un Pla B que aplicar quan la negociació que acaba de posar en marxa conclogui en fracàs”, apunta García-Abadillo.
Una situació irreversible
El director d’El Independiente no és optimista, però. “Per desconsol dels que pensem que l’independentisme és un desastre per a Catalunya i per a Espanya, el més probable és que haguem d’enfrontar a una situació irreversible”, diu, abans d’acusar Sánchez de “prometre coses que no pot complir”, que només serviran “per enfortir els enemics de la Constitució i afeblir els que la defensen”.
Pedro J. Ramírez, al seu editorial dominical a El Español, també castiga Sánchez per donar aire a Torra. Li recorda la dura sentència de Robespierre (“la virtut, sense el terror, és impotent”) i li recomana una duresa equivalent, esment metafòric inclòs a la guillotina.
A El Mundo hi ha divisió d’opinions. La cronista política Lucía Méndez deixa espai a la versió de la Moncloa: “Pedro Sánchez torna del seu arriscat viatge a Barcelona ‘alleujat’, ‘satisfet’ i ‘esperançat’ i amb la confiança que el diàleg amb l’independentisme dona fruits”. En canvi, el director del diari, Francisco Rosell, no està per romanços: “Sánchez legitima el cop d’Estat de l’1-O amb concessions tangibles en l’àmbit de la sobirania i en [l’àmbit] fiscal, ensucrades amb mesures de gràcia per als seus artífexs”. I d’aquí per avall. Les inquietuds d’un i altre són les mateixes, però: si ERC no guanya bé les properes eleccions catalanes, el castell de Pedro Sánchez caurà.
Apocalipsis ultra
A la banda més ultra sonen les trompetes de l’apocalipsi. A Vozpópuli, Jesús Cacho avisa que “la farsa representada al Palau de la Generalitat és tan sols la primera estació del viacrucis que aquest aventurer sense escrúpols [Sánchez] està disposat a fer-nos transitar camí de la independència de Catalunya. Cosa que el subjecte sembla disposat a concedir al separatisme per tal que l’independentisme el sostingui a la Moncloa”.
Plus ultra, més enllà, Federico Jiménez Losantos: “No hi ha una forma més descarada de sumar-se al cop [d’estat (de l’1-O)] que el document que va lliurar Sánchez a Torra. El mateix títol del document és, en si, un delicte d’alta traïció: ‘Obrir vies de negociació i diàleg sobre el futur de Catalunya’. 44 promeses que són 44 delictes”.
Alerta espanyola mediàtica: “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”
L’enquesta que publica La Vanguardia aquest diumenge, tan dolça per ERC, però també per l’espai de Carles Puigdemont, ha agrejat l’ànim entre alguns influencers de la dreta espanyola, des dels conservadors més civils fins als ultres de la garrotada. Ja venien entre escalfats i de mala llet a causa de la visita del president espanyol, Pedro Sánchez, al president de la Generalitat, Quim Torra, amb tot el seu protocol. Ara temen que falli la política de “l’acontentament”, com en diu José Antonio Zarzalejos, (de reencuentro segons la Moncloa) amb l’independentisme. Temen que el sobiranisme guanyi en vots les eleccions al Parlament i que depassi el 50%, però, sobretot, els espanta que la fracció insurgent es consolidi com a soci sènior del Govern. “Si guanya Puigdemont, tot salta pels aires”, escriu Casimiro García-Abadillo, director d’El Independiente, un digital d’aire centrista i to civil.
La situació que angoixa aquests comentaristes és, paradoxalment, que Junqueras no guanyi en condicions de construir la mateixa coalició que sosté Pedro Sánchez a Madrid, amb el PSC i els comuns, com explica Rubén Amón a El Confidencial. Aquesta formula “subordinaria” el programa independentista d’ERC al manteniment del govern a Madrid, afegeix. Si el sobiranisme supera el 51% dels vots, però, a Sánchez “se li s’enfonsaria el consens de la investidura [i] s’exposaria a la ferocitat del monstre independentista, legitimat amb el fervor de les urnes ‘veritables’”, segons Luis Herrero a Libertad Digital. “Sense ERC a la presidència de la Generalitat ni el PSOE a la Moncloa, el disseny de la seva estratègia col·lapsarà”.
Gairebé tots interpreten que la visita de Sánchez va ser un baló d’oxigen per a Torra, darrera de qui hi veuen la mà de Puigdemont, que ja ha guanyat a ERC les eleccions on ha estat cap de llista, com recorda Herrero. “El Govern, que ha posat la legislatura en mans d’ERC, hauria de tenir-ho en compte. Sobretot, per tenir a punt un Pla B que aplicar quan la negociació que acaba de posar en marxa conclogui en fracàs”, apunta García-Abadillo.
Una situació irreversible
El director d’El Independiente no és optimista, però. “Per desconsol dels que pensem que l’independentisme és un desastre per a Catalunya i per a Espanya, el més probable és que haguem d’enfrontar a una situació irreversible”, diu, abans d’acusar Sánchez de “prometre coses que no pot complir”, que només serviran “per enfortir els enemics de la Constitució i afeblir els que la defensen”.
Pedro J. Ramírez, al seu editorial dominical a El Español, també castiga Sánchez per donar aire a Torra. Li recorda la dura sentència de Robespierre (“la virtut, sense el terror, és impotent”) i li recomana una duresa equivalent, esment metafòric inclòs a la guillotina.
A El Mundo hi ha divisió d’opinions. La cronista política Lucía Méndez deixa espai a la versió de la Moncloa: “Pedro Sánchez torna del seu arriscat viatge a Barcelona ‘alleujat’, ‘satisfet’ i ‘esperançat’ i amb la confiança que el diàleg amb l’independentisme dona fruits”. En canvi, el director del diari, Francisco Rosell, no està per romanços: “Sánchez legitima el cop d’Estat de l’1-O amb concessions tangibles en l’àmbit de la sobirania i en [l’àmbit] fiscal, ensucrades amb mesures de gràcia per als seus artífexs”. I d’aquí per avall. Les inquietuds d’un i altre són les mateixes, però: si ERC no guanya bé les properes eleccions catalanes, el castell de Pedro Sánchez caurà.
Apocalipsis ultra
A la banda més ultra sonen les trompetes de l’apocalipsi. A Vozpópuli, Jesús Cacho avisa que “la farsa representada al Palau de la Generalitat és tan sols la primera estació del viacrucis que aquest aventurer sense escrúpols [Sánchez] està disposat a fer-nos transitar camí de la independència de Catalunya. Cosa que el subjecte sembla disposat a concedir al separatisme per tal que l’independentisme el sostingui a la Moncloa”.
Plus ultra, més enllà, Federico Jiménez Losantos: “No hi ha una forma més descarada de sumar-se al cop [d’estat (de l’1-O)] que el document que va lliurar Sánchez a Torra. El mateix títol del document és, en si, un delicte d’alta traïció: ‘Obrir vies de negociació i diàleg sobre el futur de Catalunya’. 44 promeses que són 44 delictes”.
Laura Borràs, explícita i ferma, en l’entrevista esbiaixada que li han fet en Ràdio ‘Nacional’
RV/PVE, signant de la Declaració de Llotja de Mar, fa seu el document dels republicans independentistes al Parlament espanyol
Declaració de Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya.
El règim del 78 blanqueja el genocidi franquista, per Pilar Rahola i Agustí Colomines

Blanquejant el franquisme
Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 23 de gener de 2020 
Mulet havia escrit en la seva petició que el govern actual no hauria de carregar “amb les hipoteques normatives d’un règim genocida i il·legal”, referint-se a la necessitat de derogar el decret llei de 1957 “que va atribuir la titularitat i administració del lloc a la Fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, el Patronat i la representació dels quals corresponien al cap de l’Estat”. L’estrany és que això encara fos així al cap de quaranta-un anys de règim constitucional. Si en els jutjats mercantils es condemna a aquelles empreses que intenten eludir la subrogació dels empleats perquè suposadament canvien de titularitat o simplement de nom, el Règim del 78 és una estafa total perquè es va construir sobre una arquitectura jurídica bàsicament franquista. Estem, doncs, constrets per una Constitució envellida i unes lleis obsoletes.
Em deia l’altre dia Álvaro de Soto, l’espavilat sotssecretari general de les Nacions Unides amb Javier Pérez de Cuéllar —qui continua viu amb 100 anys!—, que en tots els conflictes on ell va ser requerit com a mediador —i en van ser molts!— el més difícil era saber resoldre la qüestió de la memòria històrica. Sense reparació no és possible la conciliació de veritats. La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura amb la mateixa força que en els antics països de l’est creix la nostàlgia totalitària. L’admiració acrítica de la Transició és una d’aquelles ximpleries que agraden tant als antics diputats, senadors i periodistes que freqüentaven el Palace, especialment la nit del 23-F.
La superioritat gairebé racial dels espanyols els impedeix reconèixer que la Transició espanyola no va ser cap model, perquè els defectes van ser tan majúsculs i els condicionants tan antidemocràtics, que el resultat ha estat el reviscolament dels partidaris de la dictadura
Franco va morir al llit, però no tinc cap dubte que els franquistes que van seguir camuflats dins l’Estat van congelar-lo com a Walt Disney per tal de ressuscitar-lo més endavant. I ja ha arribat l’hora, després d’uns quants anys de dissimulació. El que no s’entén és que l’episodi viscut al Senat es doni sota la presidència de la socialista María Pilar Llop i de la veterana Cristina Narbona, que en una altra època era la “luz de Trento y el martillo de herejes” del PSOE i que avui és tan sols una mansa vicepresidenta d’una Mesa que permet el revisionisme del franquisme que impulsen des de fa temps els fills i els nets dels antics capitosts franquistes que viuen incrustats com els seus ancestres en les vísceres de l’Estat. El franquisme va ser un règim genocida? I tant! Només en dubten els seus hereus emparant-se en el fet que durant la guerra va haver-hi matances en la rereguarda republicana. Un contrasentit.
A tots els que neguen el caràcter genocida de Franco els recomanaria la lectura d’un llibre excepcional, East West Street: On the Origins of Genocide and Crimes against Humanity (2016), de Philippe Sands, que aborda d’una manera nova i rigorosa la tragèdia més gran del segle XX, l’Holocaust, lligant molt hàbilment la seva història familiar i la de la ciutat de Lemberg —avui Lviv, des que pertany a Ucraïna— amb l’evolució del dret internacional a partir dels dos juristes que van definir els delictes relatius als “crims contra la humanitat” (Hersch Lauterpacht) i al “genocidi” (Raphael Lemkin) per qualificar el comportament nazi. Van aconseguir-ho i així va ser com van poder condemnar un tercer jurista, Hans Frank, que havia estat un dels cervells legals al servei de Hitler que van orquestrar la bateria de disposicions amb les quals es va articular la dictadura a Alemanya i també la Solució Final. El concepte de “genocidi” es defineix per l’objectiu d’assenyalar, perseguir, humiliar, empresonar i assassinar un grup sencer per raons ètniques, racials o ideològiques. A aquest concepte va recórrer l’historiador Ben Kiernan quan va descriure en el seu llibre The Pol Pot Regime: Race, Power and Genocide in Cambodia under the Khmer Rouge, 1975-1979 (1996) el genocidi perpetrat pels Khmers Rojos a Cambodja. Josep Benet, qui també era jurista, va recórrer al mateix concepte de Lemkin per escriure la seva denúncia sobre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995). Que el franquisme no aconseguís acabar amb la llengua i la cultura catalanes no és excusa per oblidar-se d’aquest propòsit genocida.
Els franquistes sense complexos tenen avui qui els defensa a les Corts espanyoles. Vox és un partit sorgit de la fusió d’antics militants del PP, Fuerza Nueva, Cs, PxC i que està dominat per advocats de l’Estat, registradors de la propietat i altres funcionaris d’alt rang, com suposo que també deu ser-ho el lletrat que vol obligar el senador Mulet a respectar Franco. El seu objectiu és acabar amb la democràcia per tornar enrere, al 1940, quan el règim franquista va crear el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Pol Pol en versió feixista. Davant una amenaça com aquesta, a Gabriel Rufián només se li ocorre convidar al seu programa de TV (una imitació vulgar de La Tuerka de Pablo Iglesias) a Xavier García Albiol, que quan era alcalde de Badalona volia deportar els gitanos, i a Arcadi Espada, que escup tant d’odi que no té res a envejar als que a Nuremberg van ser condemnats precisament per l’odi cerval que sentien contra els jueus. Als franquistes, encara que siguin catalans, en comptes de fer-los propaganda se’ls combat i castiga com als policies jueus del gueto de Varsòvia. L’existència de presos i exiliats independentistes demostra que ells —els que respecten Franco— actuen sense contemplacions contra els demòcrates. Facin cas a la representant del govern suís que ahir va recriminar a Espanya en la comissió de drets humans de les Nacions Unides la llei mordassa i que hagi imposat restriccions a la llibertat d’expressió, a més de recordar-li el deure encara pendent de reparar a les víctimes del franquisme. Turquia en l’horitzó.
ANNA notícies contra l’abolicionisme i per la legalització dels treballadors/es sexuals; contra els plantejaments hipòcrites del govern del Botànic. Notícia d’avui al Levante; entrevista a la treballadora sexual Valerie May i un vídeo abolicionista.
ANNA notícies davant de la notícia apareguda hui al Levante es posiciona totalment en contra de la proposta abolicionista del govern del Botànic sobre la prostitució. ANNA notícies està per la regulació de l’activitat dels treballadors/es del sexe, per la seua legalitat, per la regulació i incorporació al règim laboral del sector. El model seria el de Nova Zelanda, Suïssa, Lituània o Alemanya, Països baixos, Àustria i Hongria. ANNA noticies dóna suport al Comité de Apoyo a las Trabajadoras del sexo http://www.asociacioncats.es/ La lluita contra l’explotació dels treballadors/es i les màfies de la trata de blanques amb l’abolicionisme que planteja el Botànic produiria l’efecte contrari. Estar per l’abolicionisme és estar a favor de les màfies.

ENTREVISTA VALÉRIE MAY, PROSTITUTA PROFESIONAL, INTEGRADORA SOCIAL Y FEMINISTA
Prostituta profesional, integradora social y feminista. Hay quien la cuestiona y la llama privilegiada como si viviera en La Moraleja, se moviera en limusina y tomara caviar para desayunar todos los días. También hay quien la aplaude. Yo quiero que me explique muchas cosas. Entrevistamos a Valérie May.
-¿Ser prostituta es cuestión de vocación, necesidad, caridad o nicho de mercado?
Es cuestión de decisión. ¿Hay putas por vocación? Por supuesto. ¿Hay putas solo por necesidad económica? Claro, pero como todo el mundo. Hay que empezar a ver que la trabajadora sexual está en la misma tesitura que cualquier trabajadora de clase baja/media. A todo el mundo no le apetece siempre ejercer su trabajo a las 8:00h de la mañana, pero eso no significa que no le guste y que no sea por voluntad propia.
Por lo tanto, la trabajadora sexual tiene el derecho de estar protegida dentro de una regulación legal, y sobretodo dejar de estar estigmatizada, marginada e insistir en hacerla sentir mal por su decisión y por buscar un trabajo que, para ella es igual de legítimo que cualquier otro.
Realmente, la prostitución no va a dejar de existir y menos se va a eliminar la demanda. ¿Sabéis por qué? Porque los clientes son hombres corrientes, ni monstruos machistas ni seres de luz. Son clientes ni más ni menos, simplemente quieren hacer uso de un servicio de compañía por unas horas, ya sea una compañía sexual o social, dependiendo de las condiciones marcadas por la trabajadora en cuestión.
– ¿Qué ha cambiado desde que empezaste en prostitución hasta hoy, que reivindicas a cara descubierta tu profesión?
Me he dado cuenta de lo que pesa el estigma. No siempre una está de buen humor para levantarse, encender el móvil y leer cada día comentarios como que yo no tengo que hablar de mi trabajo porque “no soy representativa” de él, que solo soy un objeto de tres agujeros, que me violan y que no tengo familia. Entre muchas otras cosas. Y todo, por parte de mujeres que dicen que me quieren salvar y que eso es feminismo. Pues vale.
Mi activismo es mostrar que esta no es mi única alternativa laboral pero que si lo fuera no ocurriría nada , que cobrar por ofrecer un servicio sexual, entre otras muchas cosas, no es nada negativo ni perjudicial ni para mí ni para lo que es para mí el feminismo. Porque ser trabajadora sexual es feminista de forma inherente. Romper prejuicios y que se deje de ver a la trabajadora sexual como esa mujer perdida en el mundo, incapacitada y sin empoderamiento ni capacidad de decisión y de crear su propios acuerdos. No, no somos eso, somos todo lo contrario.
–Suele ser la percepción de mucha gente, especialmente del propio colectivo de trabajadoras sexuales, ¿se dedican más energías para perseguir la prostitución que para eliminar la trata de personas con fines de explotación sexual?
Por supuesto. Se dedican muchas energías en tergiversar y procurar crear confusión social utilizando los términos como trata, explotación y prostitución. Se nos llena la boca de porcentajes y de “mayorías”. Y la única verdad es que sí, existe la trata con fines de explotación sexual al igual que existe la explotación textil y agrícola, no nos olvidemos. Pero sobretodo hay mujeres que quieren ejercer libremente. Dejando a un lado si somos más o menos, merecemos derechos.
¿Porque entonces, qué hacemos? Estamos hablando de mujeres que piden reconocimiento en todo el mundo, esto no va de mayorías, esto va de personas. Hay países que han prohibido la prostitución y ésta no solo no se ha erradicado, sino que se ha ejercido con mayor precariedad y las mujeres se han visto obligadas a eliminar parte de sus filtros de seguridad por toda la presión social y legal que hay alrededor. Pero sigue existiendo.
Algunos países donde se han legalizado no han ido tan bien como se esperaba porque no se ha consultado a las verdaderas protagonistas, que son las trabajadoras sexuales. Aprendamos de los errores y hagamos las cosas mejor. No podemos dejar de intentar algo y dejar a mujeres en la alegalidad solo porque se haya hecho mal en otros lugares. Dadnos voz, dadnos derechos, creemos un marco legal adecuado y por supuesto con la firme intención de eliminar la trata con fines de explotación sexual, pero sobretodo, luchemos contra la estigmatización y empecemos a ver a las trabajadoras sexuales como lo que somos, trabajadoras.
-Eres una de las protagonistas de la campaña viral #HolaAbolicionista, una respuesta al polémico vídeo #HolaPutero. ¿Qué opinión te merece aquellas que juegan a ser el nuevo príncipe azul y quieren rescatarte?
Que no invaliden mi opinión como persona y sobretodo como mujer. Yo no he pedido ser rescatada y hay varios testimonios de mujeres que han sido sacadas de pisos acusadas de estar en situación de trata que tampoco querían ser rescatadas de nada. Se nos está victimizando sin serlo y se está invisibilizando a las verdaderas víctimas. Me tomo el permiso de hacer dos preguntas al aire ¿Por qué tanto interés en convertirnos a todas en víctimas? ¿Se erradicaría la violencia de género eliminando el matrimonio? Es que nadie se ha planteado que la verdadera legitimidad donde existe abuso de poder, es dentro del matrimonio. Como diría una famosa feminista: “mientras nosotras amamos, ellos ganan”.
-¿Son los hombres malas personas al pagar por sexo?
¿Son malas personas los que trabajan en un matadero? Bueno, todo depende de los ojos con quien alguien los mira. Los hombres que acuden a nuestros servicios son hombres corrientes, de los que te encuentras comprando el pan a diario ¿Hay hombres machistas? Claro, estamos en una sociedad patriarcal, no la hemos eliminado, es inevitable que a veces tengamos que educar a algunos hombres a entender que no todo vale porque pague.
Pero en esto sí que puedo decirte que la mayoría que acude a nuestros servicios son hombres que nos respetan, respetan nuestras condiciones, valoran y cuidan nuestro disfrute y entienden un NO mucho más rápido que otros hombres con los que he estado de forma gratuita. Porque saben que si no lo respetan, automáticamente se acaba el servicio, tanto si trabajas en un piso, como un club o en agencia, tus condiciones son las que son. Pero esto, nosotras, las que ejercemos el trabajo sexual, somos las primeras en hacer hincapié para que sea así. No hace falta que nadie hable por nosotras.
-Hay quien cree que regular la prostitución es un error y que sólo hay que despenalizarla como propone Amnistía Internacional o recientemente Médicos del Mundo en Francia, pero esto no soluciona la situación de muchas trabajadoras sexuales en España y otras partes del mundo, ¿qué hacemos con aquellas profesionales que se dedican a la prostitución y se encuentran en situación irregular? ¿Y con aquellas que no tienen derecho a baja por enfermedad o una pensión por jubilación?
No dispongo de conocimientos legales en profundidad; pero opino que una mera despenalización no sirve, entre otras cosas porque la prostitución como tal no está penada en España, únicamente el proxenetismo, la prostitución infantil o la prostitución forzada donde existe coacción. Pero si que es necesario reconocerlo como trabajo, con nombre propio, porque tiene unas características especiales y diferentes al común de los trabajos, igual que hay oficios que tienen una regulación específica.
-Ahora que el Estatuto de los Trabajadores está de capa caída, ¿cree que merece ser rescatado en el contexto del trabajo sexual?
El trabajo en general hay que revalorizarlo, hay que cuidarlo y regularlo porque la riqueza y la producción, sin la mano de obra, sería imposible y, sin embargo, la clase obrera sufre cada vez más peores condiciones, más presión, peores salarios, imposibilidad de conciliación familiar… En cambio las grandes empresas suman beneficios año tras año. La lucha por el trabajo sexual es la lucha por el trabajo digno en general.
-Muchas de sus compañeras de profesión son madres, ¿maternidad y prostitución son compatibles?
Sin duda, al igual que es compatible tener pareja y ejercer el trabajo sexual. Para la trabajadora sexual es su trabajo, tiene sexo con otras personas, sí, ¿y qué? Hay compañeras cuyos maridos lo saben, lo respetan y las apoyan. Georgina Orellano hace nada, en TEDx, hablaba de cómo su hijo lo sabía y lo entendía. Nuestro entorno son las personas que mejor entienden el trabajo sexual, porque ven como es. Ven que sus parejas están bien, que son las mismas mujeres de siempre y sobretodo son mujeres con mucha libertad.
-¿Qué hacemos con aquellas mujeres que no están en redes de trata y desean dejar la prostitución? ¿Presta nuestro gobierno atención a estas situaciones o difumina los matices hablando de “explotación sexual”?
Ofrecer alternativas reales, la alternativa no puede ser, te considero una víctima y te “rescato” de tu desgracia, te pongo a coser o hacer camas y me olvido. Suele ocurrir que ésta lo deja y vuelve a ejercer, porque se da cuenta de que con el trabajo sexual tenía mucho más tiempo para conciliar su vida personal y familiar y ganar un sueldo mayor. No vuelven porque la prostitución sea sórdida y te arrastre a volver a ejercerla cual secta, vuelven porque el sistema laboral está realmente mal y conciliar vida personal y laboral es casi hacer malabarismos, al igual que con tu sueldo cada mes.
A la siguiente pregunta, sí, existe un interés en trasladarlo a que todo sea explotación sexual porque así es mucho más fácil no tener en cuenta el consentimiento y la opinión de la trabajadora sexual. Si se la convierte en víctima, no habla, y por lo tanto se puede hacer y deshacer mucho más rápido cualquier normativa, y todo para protegernos de un enemigo fantasma.






PER ESCOLTAR L’ENTREVISTA, CLIQUEU DAMUNT

