Mostra totes les entrades de ANNA

Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

cesar-aitor700
Cèsar Lledó, el que sosté l’altaveu en la foto (que es pot engrandir clicant damunt d’ella), va ser el coordinador i portaveu de la Coordinadora del País Valencià per la República (2006 – 2010)

Estimado Víctor, siento no poder estar presente en la presentación de tu libro pues estaré fuera de Valencia durante varios días. Te escribo esta carta no como disculpa, me apetece hacerlo como reconocimiento a tu libro, como agradecimiento a la invitación a presentarlo, y porque casi todas las palabras se las lleva el viento pero lo escrito es más sentido y reflexionado, y además, es más duradero. Espero que mis impresiones del libro sirvan para todo esto.

Lo primero que me llama la atención, que llama la atención, es que “Per la República Valenciana” es un libro peculiar. Muchos se escriben para enunciar o profundizar en tesis y propuestas políticas y muchos se escriben glosando actividades y experiencias, pero son muy pocos los que unen teoría y práctica. Para algunos esta conjunción de propuesta política y narración de las iniciativas desarrolladas resta fuerza, credibilidad, a la teoría, pero sin duda y aunque literariamente no sea lo más elegante, como toda propuesta política ésta gana fuerza si va acompañada de una práctica.

Del libro destaco tres elementos fundamentales, la propuesta de República Valenciana, la experiencia de la Coordinadora del País Valencià per la República y la referente a la identidad.

Ahhh… la República Valenciana, cuántas caras burlonas y rechazo de plano despertaba hace una década entre la militancia y los activistas de la izquierda y el soberanismo valenciano. Hoy en cambio las caras ante esta aspiración son más propias de un ojalá! y el rechazo, cuando lo hay, está fundamentado más en la dificultad que no en un desacuerdo con la propuesta.

Este cambio, este avance, viene favorecido porque a nivel general la idea de República ha pasado de ser en el conjunto del “Reino” un asunto de estricta memoria histórica y reivindicación de irreductibles comunistas y nacionalistas a ser la forma de Estado en la que se reconoce más gente y con la que hasta los poderes coquetean como posible reseteo a un sistema que hace aguas y que llegado el momento querrán cambiar para que todo siga igual. Sin duda está ayudando el proceso soberanista abierto por los catalanes y por otros pueblos europeos. Pero también, y quizás sobre todo, ha tenido su peso la constancia en el discurso y la “labor pedagógica” que los últimos años se ha desarrollado en favor de la República Valenciana en nuestro pequeño país. La propuesta ha ido calando hasta el punto que las organizaciones políticas de izquierdas y/o soberanistas hoy se reclaman abiertamente republicanas y mayoritariamente reconocen como sujeto de soberanía al pueblo valenciano. Hoy las caras burlonas son dirigidas a los juancarlistas y a los que dicen que es en Madrid donde se debe aprobar cualquier asunto que competa a los valencianos.

Por su parte la experiencia de la Coordinadora del País Valencià per la República, entidad en la que durante años trabajamos hombro con hombro, está muy bien relatada y documentada en el libro, un trabajo que ni el coordinador ha hecho con ese detalle y que te agradezco. La Coordinadora, como tu libro, ha sido también una muestra de teoría y práctica, ha sido una herramienta pedagógica importante y sobre todo movilizadora y propagandística. Recordarás que tanto o más trabajo acarreaba el desarrollo en la calle de las actividades de la Coordinadora como internamente el conseguir los consensos necesarios entre las diversas organizaciones que la integraban para que no se bloqueasen los acuerdo políticos y la convocatoria de movilizaciones. El trabajo unitario, con todas sus limitaciones pero al mismo tiempo potencialidades, se mostró útil y ciertamente hoy se hace notar la falta de una herramienta de unidad transversal y movilizadora de Norte a Sur.

Sobre la identidad… qué cuestión más interesante y al mismo tiempo más descuidada por nuestro pueblo. Recuerdo una profesora de historia en BUP que lanzó una pregunta al final del curso -muy intenso en lo referente a nuestra historia medieval-, ¿no os sentís un poco catalano-aragoneses?. También recuerdo un paisano de Moixent, sabio por los años y el trabajo en el campo, que a los pies de La Bastida declaró su identidad íbera (que no celtibérica!). Seguramente tengas materia para escribir un par de libros más sobre estas cuestiones, pero sin necesidad de ellos me quedo con nuestras conversaciones – las de las mesas políticas y las coloquiales-, conversaciones que me han ayudado a sentirme valenciano sin complejos y a reconocer la complejidad de nuestro pueblo y sin menoscabo de ello la fuerza de su identidad.

Por lo que hace a la narración de la actividad desarrollada en los últimos años cualquier lector quedará sorprendido del frenesí en la acción política, de la perseverancia en el discurso y de la diferencia que existe entre la institucionalidad que nos invade y la Política con mayúsculas. Seguramente, como a muchos lectores les pasará al leer el libro, compartimos mucho, creo que lo fundamental, pero también mantenemos muchas diferencias. Por ejemplo, sabes que yo prefiero las proclamaciones de repúblicas populares y la unión de éstas llegado el caso, tú siempre has sido más “parlamentarista”.

En cualquier caso en “Per la República Valenciana” he encontrado sobre todo virtudes. La ya característica perseverancia en la propuesta política –tan difícil de encontrar hoy entre tanto oportunismo-, el reconocimiento al trabajo  -incluso el de los que opinan diferente-, la practicidad y capacidad de diálogo –tan difícil de encontrar en nuestro reducido y viciado entorno político-, el altruismo de las muchas personas que aparecen en el libro y un largo etcétera. De los defectos, como sabes, ya se ocuparán de señalarlos otros.

Espero que el libro a pesar de no tener una distribución comercial al por mayor llegue hasta los rincones donde debe llegar, que quede como documento del trabajo desarrollado por el republicanismo y el valencianismo en la última década, que tenga larga vida y una función informativa, pero sobre todo que sirva para hacer avanzar al republicanismo, al valencianismo, a la República Valenciana.

Salud y República, un fuerte abrazo

César Lledó

València, 1 d’octubre del 2014 Continua la lectura de Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

Nicolau Colomar, l’autor d’Enfrontaments, valora el llibre Per la República Valenciana d’Oriola a Vinaròs

nicollibreVISIÓ DE SOBIRANIA
[Nicolau Colomar valora el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’ de Víctor Baeta. LLIBRES DE L’INDEX, Abril 2014. ISBN 9788494233449]

Prosa austera, rigorosa, exigent, clara, sense subterfugis, efectismes, ni sofisticació de la buidor. Una prosa honesta per a explicar, per a explicar-se i donar testimoni d’una evolució personal, des de la intimitat mateixa fins a la culminació, que suposa la creació i publicació d’esta obra.

Víctor Baeta, un pensador valencià que ha segut valent; un home valent, que davant de la veritat no s’ha amagat. Que davant de la indefugible responsabilitat que suposa estar al món i la refundació constant a la qual els humans estem obligats contínuament, com a éssers no culminats que som, ha optat per dir: “ SÍ! Tinc les mans buides! Tinc el síndrome de les mans buides, i vull que, TOTS, ho sapigueu! No em dol mostrar-ho! Mostrar-me al món!”.

És impossible seguir dignament sense este exercici d’honestedat. No és fàcil. D’altres s’han dedicat a rebolcar-se en els mateixos errors durant dècades i seguiran fins a l’últim dia igual. O a justificar el nihilisme lladre i criminal més descarnat. Era una temptació que Víctor ha hagut de combatre i done fe que així ha segut. La temptació del mal. La temptació d’allò fàcil. “Per què complicar-se la vida a estes hores, home?”.

Però Víctor, no. Això sí, ha pagat. Ha pagat el corresponent preu d’incomprensió, de rebuig i de marginació. Res de nou! Veritat que no Víctor? Era necessari este primer pas d’autoregeneració personal, privada i pública, per a arribar a proposar allò que Víctor vol que la resta d’habitants “d’Oriola a Vinaròs”, com diu el subtítol d’esta obra, escolten: LA PROPOSTA DEL SOBIRANISME VALENCIÀ REPUBLICÀ.

El principi fonamental en què es basa este projecte és extremadament optimista:
LA LLIURE VOLUNTAT DE DECISIÓ. De quí? Dels valencians! Però els valencians volen això? La immensa majoria, no. Aleshores?

Quan l’any 2004 l’autor d’esta obra va pensar en la REPÚBLICA VALENCIANA, la seua intuïció d’home activista i inquiet ja estava advertint-lo que eixe sentiment de malestar que li havia deixat l’experiència de La Transició, durant dècades, com una solució a la fi de la dictadura, eixa necessitat de ruptura, de trencament radical amb un règim de genocides i lladres, junt amb l’esgotament ja manifest del règim oligàrquic de cleptócrates posterior, ara sí, ara era possible albirar un projecte d’autèntica democràcia, o simplement de democràcia. I eixa “autèntica democràcia”, somniada, desitjada i traïda durant molt de temps i substituïda per un succedani de turnisme de consumistes conformes, eixe somni, dic, podia materialitzar-se en la República Valenciana, perquè com li agrada de dir a Víctor i col•loquialment se sol dir al País Valencià: “LA PAELLA PEL MÀNEC”. I quí ha de tindre la paella pel mànec? Un subjecte col•lectiu anomenat: POBLE VALENCIÀ.

Eixe dret a decidir que tant “de moda” està hui en dia no és altra cosa que el principi republicà clàssic de la societat d’hòmens lliures que decideixen el seu destí. Que són amos del seu destí!

República Valenciana, Estat valencià, Constitució valenciana i Declaració d’independència. És d’ahí de la lliure voluntat de decisió dels valencians que ha de nàixer l’única legitimitat per tal de desenvolupar-se com a societat. Sense mirar ni el color de la pell, la parla dels pares, el sexe, ni la procedència. La voluntat de viure en llibertat. Així de simple i així de difícil!

Allò que ha fet Víctor tant en la part de reflexió intel•lectual com en els testimonis fotogràfics i documentals, d’altra banda abundants, és mostrar a la resta de valencians, a TOTS, que per a seguir al món, igual que ell hagué de canviar de pell, d’arriscar, de ser audaç, de dubtar, de renunciar per a guanyar individualment, també és possible fer-ho d’una manera col•lectiva.

Cal intentar-ho, ens diu!
Però no com una opció entre d’altres sinó perquè no tenim més remei si volem: SOBREVIURE AMB DIGNITAT!

Gràcies Víctor!

NICOLAU COLOMAR I LLORET

El Joan Fuster de 1982 (País Valencià Per què?), tal vegada no era ja el mateix que el de 1962 (Qüestió de noms). Caldria que TOTS, i diem TOTS, rellegiren aquest llibre de 1982, que l’autor diu que escriu per:
“raons pràctiques -polítiques, per descomptat- (…)”.

Els subratllats són del remitent VBS.

VBS ens remet aquesta reflexió i uns subratllats en la introducció que fa Fuster al seu llibre “País Valencià Per què?”

“De la mateixa manera que ara, en el 2014, el moviment sobiranista català obliga a moure fitxa als ‘fusterians’ valencians; en 1982 la contingència històrica de l’aprovació de l’Estatut català, va obligar al propi Fuster a baixar del ‘cel identitari’ i plantejar-se, de manera ‘pràctica’, la qüestió ‘política’ concreta.

El més segur és que, com alguns ‘fusterians’ ja defensen ara, Fuster en aquests moments reivindicaria la República Valenciana, lliure i sobirana, feta per ‘tots’ i per a ‘tots’ els valencians”

per engrandir cliqueu damuntPVPQ2

El PCPV aposta per un “Front Popular” que trenque democràticament amb el Règim del ’78 i retorne la sobirania del País Valencià i d’Espanya al poble.

pcpvEl PCPV aposta per un “Front Popular” per a una revolució democràtica

El PCPV proposa la confluència de l’esquerra al voltant d’un programa de mínims i mantenint la independència de cada col•lectiu

El Partit Comunista del País Valencià ha aprovat, al seu últim Comitè Central, impulsar un Front Popular, al costat d’altres forces de l’esquerra transformadora, que trenque democràticament amb el Règim del ’78 i retorne la sobirania del País Valencià i d’Espanya al poble.

La federació valenciana del PCE planteja la confluència de les forces polítiques, sindicals i socials d’esquerra al voltant d’un programa de mínims consensuat per totes elles per a treballar per un Procés Constituent a les institucions i al carrer sense renunciar ni a la identitat ni al programa de màxims de cada organització.

“És necessari treballar amb lleialtat entre organitzacions i crear espais unitaris d’enteniment. Espais on les organitzacions no es dissolguen, sinó que mantinguen la seua identitat i als que s’incorporen noves organitzacions i col•lectius de manera permanent en la mesura que aquests vagen millorant el seu funcionament i acumulant força real”, explica la resolució.

“No entenem aquestos espais de convergència com a candidatures unitàries, sinó com a molt més: espais de Poder Popular. No es tracta només de comprometre a les forces polítiques en l’espai institucional, sinó al conjunt de moviments en la defensa d’un programa comú als parlaments, als governs, als ajuntaments… Però, sobretot, al carrer. És temps d’apostar per la conformació d’un Front Popular per a la Revolució Democràtica al País Valencià i a Espanya, i que aquest prenga forma d’espais de contrapoder eb cada ciutat, en cada poble i en cada barri”, defensa Javier Parra, Secretari General del PCPV.

A nivell municipal, l’última paraula la tindran els col•lectius d’Esquerra Unida i les Agrupacions del PCPV que, coneixedors del context en el seu àmbit local, decidiran a les seues respectives assemblees la participació i els temps als processos de convergència