Mostra totes les entrades de ANNA

“Nosaltres a la nostra…” va dir Angela Ballester, des d’un faristol que deia: “El momento es ahora”

Tret de vilaweb

Fan fora de l’acte de Podem a València un home que comparava Pablo Iglesias amb Felipe González.
Duia una pancarta que deia: ‘Sr. Iglesias, espero no haver-li de cantar “Cuervo ingenuo’

En l’acte multitudinari de Pablo Iglesias al pavelló de La Fonteta de Sant Lluís de València hi ha hagut un petit incident quan parlava la secretària de coordinació de Podem, la valenciana Àngela Ballester. De cop i volta la gentada que s’aplegava al pavelló ha començat a xiular, perquè un dels assistents s’ha alçat i ha cridat, i ha ensenyat una pancarta que deia: ‘Senyor Iglesias, espero no haver-li de cantar “Cuervo ingenuo’. La pancarta fa referència a la cançó popularitzada als anys vuitanta amb què Javier Krahe retreia a Felipe González l’incompliment de les seves promeses.
Els xiuelts i els crits de ‘fora, fora’ al pavelló han desconcertat Ballester, que ha interromput un moment el seu discurs. Al cap de pocs moments, enmig de la cridòria, l’individu ha marxat. Vegeu el vídeo del moment:

La cançó retreu a González haver incomplert la promesa de treure Espanya de l’OTAN, entre més coses, i es pregunta si el PSOE era realment un partit socialista i obrer.
La referència a aquesta cançó té a veure també amb el fet que Iglesias mateix la va cantar, amb alguns retocs a la lletra, amb Krahe mateix dalt d’un escenari fa uns quants mesos.
Vegeu-ho:

En aquest vídeo Krahe i Joaquín Sabina cantaven la cançó. Inclou subtítols amb la lletra:

Dos vídeos: entre la poesia i la realitat. Le Nom des Gens – De Bénisaf à Salonique / Discussió en àrab entre francesos (M)

De Salonique à Benisaf, combien de routes ont-ils croisé? nos grands parents, leurs fiancés? combien de doutes de sacrifier? pour qu’un jour notre amour…
Combien de « non », de « on ne veut pas de vous », ma mère mon père, par terre, cachés.
L’avenir rêvé, liberté sacrée de rendez-vous dans les soirs d’été, pour qu’un jour notre amour… se doutait-il qu’à Ménilmontant, ce soir d’avril, ma bouche sur mes dents, un bar louche, nous dedans, la pluie à torrent mélangea nos bassins impatient.
De Benisaf à Salonique, une autre ville, la mer attend, Paris par cœur, vieillards en turbans, accent d’ailleurs se disaient_ils, qu’un jour notre amour, combien de lieux, de « vos papiers monsieur », la nuit, dehors, des regards méfiant, et puis maman et ses cheveux d’or, tu dors doucement, il fait chaud dedans, un beau jour notre amour… se doutait il qu’à Ménilmontant, ce soir d’avril, ma bouche, sur mes dents, un bar louche , nous dedans la pluie à torrent, mélangea nos bassins, impatient. De Benisaf à Salonique, combien de temps sera-t-il passé pour que la peur tout au fond cachée de qui notre bébé sera l’étranger, jusqu’ au jour ou l’amour…

Preguntes i respostes sobre immigració en ANNA notícies

  • Miquel Villamon

    A veure si ho he entés bé, Andreu. Corregeix-me si m’equivoque.

    Dades

    1) Jo he nascut a València/Argèlia.
    2) Els valencians/algerians han pagat la meua educació i sanitat fins que he tingut edat de treballar.
    3) Me’n vaig a buscar feina a Paris i la trobe.
    4) Pague imposts a Paris.

    Interpretacions

    1) Els valencians/argenlins han invertit uns diners en la meua educació i sanitat dels que no trauen rés perquè el seu rendiment es queda a França.
    2) Per tant, eixos diners han estat transferits dels valencians/argelins als francesos.

    Preguntes

    1) En què perjudica això econòmicament als francesos?

    Jo crec que en rés.

    2) Camvia alguna cosa entre que el meu país d’origen siga València a Algèria en la pregunta anterior.

    No en veig cap.

    3) En què perjudica això en aspectes no econòmics als francesos?

    Al meu parer, en rés.

    4) Camvia alguna cosa entre que el meu país d’origen siga València a Algèria en la pregunta anterior.

    No en veig cap ni una.

  • andreu

    A MV
    en aquests temes es barreja la immigració amb l’absolutisme religiós. Els autors dels atemptats no eren emigrants eren francesos.
    Són dos qüestions distintes, però interessa als enemics de la societat oberta (els islamistes) i als manipuladors el barrejar-los.
    Ara si vols parlar d’immigració parlem.
    Pel teu comentari si tu manares a la República Valenciana, m’imagine que defensaries una política de portes obertes.
    Bé.
    M’imagine que la ciutadania tindria quelcom a dir i a escollir als seus representants.

  • Miquel Villamon

    Jo m’estime més que, per les qüestions polèmiques com aquesta es vote en referèndum. I jo, en el referèndum votaria en funció de la pregunta CONCRETA.

    Però sí, vull parlar d’immigració: digues en quina part dels meus raonaments i opinions no estàs d’acord sense barrejar-hi el que consideres que no hi té a veure.

  • Andreu
  • L’Estat és la garantia per impedir la llei de la selva i per garantir l’existència de la propietat (privada o col·lectiva).
    L’Estat global o República Global encara no existeix.
    Un Estat, fill de la Il·lustració (d’altres no parle), té que garantir el benestar, la llibertat i la seguretat dels seus ciutadans.
    Quan un Estat no fa els deures, la selva comença a envair la nostra civilització i els autoritaris comencen a ser reclamats com a solució.
    Jo sóc o intente ser un home d’Estat, en el meu cas d’Estat valencià, no un moralista. Sí a l’Estat valencià l’interessa mà d’obra exterior per assolir els objectius de benestar del conjunt de ciutadans haurà de marcar amb autoritat democràtica, sense frivolitats, ni mixorreries culturals cristianes, en que condicions ho ha de fer perquè no apareguen o es creen nous problemes.
    La resposta a la teua pregunta.
    Planteges el tema de forma retòrica i/o moral i/o academicista, no des del punt de vista de les necessitats de l’Estat on tens responsabilitats, si més no com a ciutadà. L’emigrant algerí que fuig del seu Estat, tindrà les seues necessitats i l’Estat Francès, amb les obligacions fundacionals amb la ciutadania, les seues. L’Estat haurà de saber en quines condicions haurà, en el millor dels casos, d’acceptar a l’algerí. El pitjor dels casos és si, damunt, ha entrat en territori francès sense cap control; és llavors quan comença a fer figa l’Estat.
    És el que demana el pacífic manifestant de PEGIDA en la seua pancarta: “Für ein modell der Zuwanderung nach vorbild von Kanada, Schweiz, Australien oder Südafrika! GEMEINSAM OHME GEWALT (Per un model d’immigració com el de Canadà, Suïssa, Austràlia o Sud-àfrica. JUNTS SENSE VIOLÈNCIA)”.
    L’emigrant ‘valencià’ no té cap problema perquè l’Estat Francés i l’Estat espanyol s’han posat d’acord en un espai comú econòmic de convivència que és la UE. Desconec sí l’Estat algerià té algun acord amb l’estat francés.
    En tot cas els ciutadans de l’Estat francés i de la Unió Europea hauran de valorar la política d’immigració que fins ara s’ha gestionat. I en el cas específic de l’Estat francés, analitzar el que s’ha fet i allò que no s’ha fet. És la legítima pregunta que Marine Le Pen fa als dirigents de l’Estat al que pertany:
    «Ces événements doivent surtout permettre d’ouvrir le débat à partir de demain», a ensuite déclaré cette dernière à la presse. «A partir de demain, le débat doit s’ouvrir sur ce qui a été fait, ce qui n’a pas été fait», a-t-elle poursuivi : «est ce que la politique internationale que nous menons est la bonne politique? Est ce que tous les moyens sont mis en œuvre pour pouvoir lutter contre le fléau du terrorisme islamiste ?»

    Limbotheque a la sala Moby Dick de Madrid

    Crónica: Limbotheque en Madrid (Sala Moby Dick)


    Los valencianos Limbotheque ofrecieron un concierto lleno de emociones y elegancia en la sala Moby Dick de Madrid

    _DSC4734 copy
    Entrar en la sala Moby Dick siempre supone asumir el paso de la realidad a otro mundo irreal, musical en este caso, su diseño y decoración evocan otros lugares lejanos, ayudando a desconectar de la rutina diaria y a centrarte en los espectáculos selectos que ofrece su exquisito menú musical.
    Hacía tiempo que la banda valenciana Limbotheque no visitaba la capital de España para dar un concierto. Eran las 21.45h cuando hacían aparición los músicos (Raul Ortells al bajo, Danilo Argenti a la batería, David Garzinsky a la guitarra, Gerard Vercher a los teclados, saxo, y Camilo González a la guitarra) y segundos más tarde, Carol, la vocalista. Arropados por un ambiente más que favorable, rodeados de amigos y conocidos, todos, en mayor o menor medida, admirábamos a esta banda casi única en el panorama musical español, que rema a contracorriente y aún cree en lo que hace, “sin etiquetas”, como ellos mismos se describen. Continua la lectura de Limbotheque a la sala Moby Dick de Madrid