Mostra totes les entrades de ANNA

Article, Patrimoni valencià

GORI MUÑOZ I LLUÍS DUBÓN, NATURALS DE BENICALAP I … OBLIDATS.

Deixa un comentari
Antonio Marín Segovia, activista incansable en defensa del patrimoni cultural valencià, d'Oriola a Vinaròs.
Antonio Marín Segovia, portaveu de l’ACR Constantí Llombart activista incansable en defensa del patrimoni cultural valencià, és l’autor d’aquest article sobre els dos artistes valencians de Benicalap.

Ens preguntem:
És possible que Gori Muñoz i Montoro, artista, escenògraf, dibuixant, dissenyador… natural de Benicalap, puga tenir aviat un carrer dedicat en el seu antic poble?
Els valencians tenim  molt mala memòria, no ens recordem molt, o quasi res, dels nostres millors i més distingits ciutadans. Homes tan innovadors i emblemàtics artistes com van ser el pintor Luís Dubón, tenen avui una trista i fosca plaça en els confines de Benicalap, que és en realitat un carreró fosc i sense eixida, infectat per tot tipus de vehicles, brutícia i mugre…
Com és possible que el molt famós i venerat artista i escenògraf, natural de Benicalap, el genial Gori Muñoz, l’escenògraf preferit per l’actriu Margarita Xirgu, no tinga encara un carrer dedicat en València?
Ser republicà i socialista dels d’abans, no ha de ser motiu per a no reconèixer i rendir merescut homenatge als nostres més destacats artistes.
Però l’entitat cívica i cultural valenciana, la tan ben lliure i republicana associació Constantí Llombart, estima i considera imprescindible i urgent que les autoritats locals aprenguen a respectar i acceptar el llegat valuós, les extraordinàries aportacions que han disseminat en molts països del nostre món, persones tan creatives, tan realment lliures i singulars com va ser nostre venerat Gori Muñoz i Montoro, un artista internacional que és considerat a Argentina una glòria nacional.
I és bé recordar que sempre Gregorio Muñoz esmentava la seua profunda nostàlgia per Benicalap, aqueix xicotet poblat valencià, devorat per una delicada i feroç horta. Benicalap de l´Horta, aqueix diminut poble valencià, ple d’exuberants jardins i horts quallats de flors, replet de belles torres gòtiques i excepcionals alqueries medievals… amb magnífics molins, séquies i senderes cuidades amb meravella i elegància altiva…
L’ACR Constantí Llombart desitja, sincerament, que aquells que ens representen i ens governen, puguen alguna vegada superar les seues pors, els seus odis i rancors cap als republicans, lliurepensadors, socialistes, anarquistes, comunistes… tots ells homes lliures i enters que tant han donat a la grandesa de la nostra ciutat, lluitant per un món i una vida millor i digna per a tots.
Gori Muñoz i Montoro i Luis Dubón Portals es mereixen ser honrats i recordats amb la deguda dignitat; per açò, la nostra entitat ACR Constantí Llombart insisteix a sol·licitar que les autoritats locals i autonòmiques procedisquen a concedir carrers i places dignes als nostres volguts i admirats artistes, iniciant futurs homenatges i actes que permeten la difusió de la seua obra.
Ens sembla molt important que l’obra de tots dos artistes, naturals del poblat de Benicalap, puga i dega ser coneguda de forma integral pels ciutadans de tot el País Valencià, incloent-se les seues obres  i aportacions en els llibres de text i manuals educatius.
És sorprenent que en països com Argentina, l’escenògraf i pintor Gori Muñoz obtinga el respecte i el reconeixement oficial, mentre en la seua terra natal és ignorat i menyspreat.
L’ACR Constantí Llombart insisteix i recorda la necessitat inajornable de rendir un merescut homenatge a l’obra, a la memòria dels nostres artistes, per açò convidem a les autoritats locals valencianes perquè desenvolupen les actuacions pertinents que permeta la total recuperació de l’obra del pintor Luis Dubón i de Gori Muñoz, distingits artistes i creadors, nascuts en l’antic poblat de Benicalap.
Acabem transcrivint uns versos de Gori Muñoz, recollits en el seu llibre “Ni en cap mapa, ni en cap història”, escrit en valencià, ja sexagenari i prop de la mort a Buenos Aires en l’Argentina.

Ploraves, imagine, per la perduda imatge de la teua casa.
Ploraves, per la teulada enfonsada,
ploraves, pel verd incopiable de les fulles de murta,
per l’humil test abandonat,
pels retrats que, amb la pressa, vas oblidar.
Ploraves pel teu poble, amb les portes obertes,
perquè cecs els teus ulls no adverteixen els colors
i sords les teues oïdes no escolten més cançons

Antonio Marín Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart

Article, hemeroteca, Patrimoni valencià

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE

Deixa un comentari

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER

Ferran Esquilache
Ara que s’acosta el 9 d’Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d’una documentació que a hores d’ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l’acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d’una campanya de conquesta, d’una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.
Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s’iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l’Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s’esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l’alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s’ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.
Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)
El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l’anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d’Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l’impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d’al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d’almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d’una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.
Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)
Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l’inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239
Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d’Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l’emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s’han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d’una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s’havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s’esmenta els llibres (libri) d’Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n’hi havia més d’un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se’n deriva és evident: què se n’ha fet d’aquests altres llibres de repartiment? D’entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d’uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s’hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d’evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.
El llibre del Repartiment d’Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l’Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.
Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se’n deriva també és evident: què són els registres que s’han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d’un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l’ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l’horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n’hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s’han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l’escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d’ara l’explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d’un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d’informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s’ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d’una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.
Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d’un recull de donacions semblant al descrit en l’anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s’ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l’Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s’apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l’expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n’hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s’ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d’algunes donacions si en l’alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.
Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979
Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s’ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l’origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d’un treball absurd, perquè la majoria d’aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).
Un volum del llibre del Repartiment durant l’exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I
Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d’Aragó. Un d’ells, entre molts d’altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l’esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d’una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s’havia pogut fer mai encara a l’horta de València. Esmente breument com s’ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l’alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s’havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d’abril de 1239 una part d’aquells tortosins va rebre noves terres en l’alqueria de Benifaraig, també a l’horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.
En els anys posterior a la conquesta, la major part d’aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d’aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d’Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d’aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d’Arenós va arribar a un acord amb l’Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d’Albentosa, a l’Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l’antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s’ha pogut comprovar. Amb tot, si d’alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d’aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l’existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s’esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d’altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l’article citat més avall, on s’explica tot açò amb més detall.
Mapa de l’heretat de Benet Oller
NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d’Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d’Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l’article inèdit d’Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.

Continua la lectura de EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE →

Política catalana, Política valenciana

JOSEP BARBERÀ NOU PRESIDENT D’ERPV (NOM D’ERC AL PAÍS VALENCIÀ, SEGONS L’ARTICLE 1 DEL SEUS ESTATUTS)

Deixa un comentari

per engrandir cliqueu damunt | Dissabte, 5 de març del 2016erpverpvassembleaEsquerra Republicana del País Valencià ha celebrat avui el seu VII Congrés al Centre Cívic del Port de Sagunt. La militància d’Esquerra ha escollit Josep Barberà i Sorlí com a nou president d’ERPV amb el 98% dels vots. Barberà pren el relleu d’Agustí Cerdà, president de la formació els darrers 15 anys. El setè congrés dels republicans valencianistes ha comptat com a convidats amb les diputades al Congrés, Teresa Jordà i Ester Capella i el senador Miquel Aubà, així com amb representants d’Esquerra Nacionalista Valenciana i dels Verds del País Valencià.

El president d’Esquerra Republicana del País Valencià, Josep Barberà ha explicat que “en aquesta nova etapa que iniciem, volem seguir sumant des del valencianisme d’esquerres. L’actual context al País Valencià ja està posant en relleu els límits de l’autonomia i és prioritari sumar esforços perquè els valencians recuperem tots els instruments polítics d’un Estat. La sobirania política així com l’energètica, l’alimentària i la fiscal són imprescindibles per a garantir la qualitat de vida dels valencians i les valencianes”
La militància d’Esquerra Republicana del País Valencià també ha escollit la nova permanent de l’organització amb un 93% dels suports. La nova permanent està formada per Núria Arnau (Vicesecretària d’Organització), Francesc Sanchis (Vicesecretari de Coordinació Territorial), Pau Osòrio (Secretari d’Administració Econòmica i Finances), Domènec Garcia (Secretari de Política Municipal), Anna Peña (Secretària d’Imatge i Comunicació) Joanfran Martínez (Secretari de Polítiques de Salut), Laura Domingo (Secretària d’Ensenyament i Política Lingüística), Joan Vea (Secretari de Política Econòmica, Recursos Propis i Territori), Lluís H. Manero (Secretari d’Acció Política), Joan Carles Campello (Secretari de Moviments Socials), Raquel Gómez (Secretària de Coordinació Sectorial), Mikel Forcada (Secretari de Formació) i Pilar Navarro (Secretària de les Dones).
Política valenciana/estatal

COMENÇA EL COMPTE ENRERE: DOS MESOS CLAU PER AL FUTUR DELS VALENCIANS

Deixa un comentari

El Consell necessita tenir un interlocutor a Madrid amb què puga resoldre qüestions pendents que són clau per a la Comunitat Valenciana. El finançament, les inversions, el deute històric o la possible estabilitat del Govern valencià depenen del nou executiu

Miguel Giménez  – Valencia | 04/03/2016 – 23:35h

Nuevas reuniones a cuatro y bilaterales en el Congreso para buscar un acuerdo

Un moment d’una de les reunions mantingudes entre PSOE, Podem, Compromís i EU. EFE

Aquesta setmana s’ha celebrat el debat d’investidura en què Pedro Sánchez –com es preveia– no ha assolit el seu objectiu en primera votació ni en segona, i tot això malgrat les veus optimistes, com la de la vicepresidenta valenciana, Mònica Oltra, que va assegurar que amb dues nits d’insomni es podia arribar a un acord perquè el socialista fóra investit president. No obstant això, el pacte amb Ciutadans, tal com apuntava des del primer moment, ha estat insuficient, ja que, com advertien tots els actors d’aquesta història, no sumava (bé, sí que sumava, però només 130 vots, molt lluny de la majoria absoluta o ni tan sols d’una majoria simple).

Tanmateix, el procés que s’ha iniciat aquesta setmana és molt important per a la Comunitat Valenciana, ja que s’ha posat en marxa el rellotge per a formar un Govern a la Moncloa o la convocatòria d’unes altres eleccions generals que els valencians no es poden permetre. Vet ací unes quantes raons.

1.- El sistema de finançament actual, que ja era injust per a la Comunitat Valenciana, va caducar el 2014. És a dir, està pendent de reforma per a compensar els 1.300 milions d’euros d’infrafinançament que la Generalitat Valenciana deixa de percebre anualment per aquest desfasament –i que l’executiu valencià va incloure en els seus pressupostos per al 2016. El Consell necessita un Govern a Madrid amb el qual puga negociar aquest nou model de finançament més just i que reclamen tant els partits polítics com la societat civil.

2.- El deute històric. La Generalitat calcula en 16.000 milions d’euros el deute històric que té contret l’Estat amb la Comunitat Valenciana a causa del finançament tan deficient d’aquests últims anys. El Consell necessita un interlocutor a Madrid amb el qual puga pactar el reconeixement d’aquest deute o, almenys, renegociar-ne el pagament. Aquests 16.000 milions impliquen, aproximadament, un 30% dels més de 40.000 milions de deute que acumula la Generalitat.

3.- Dèficit en inversions. Una altra circumstància que es va repetint any rere any és el dèficit en inversions procedents dels pressupostos generals de l’Estat que rep cada exercici. El Govern de Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro tan sols preveu destinar el 8% del total de les inversions –molt lluny de la mitjana estatal– a la Comunitat Valenciana contra l’11% que exigeix el Govern del Botànic, circumstància que va portar el Consell a recórrer contra els PGE davant del Tribunal Constitucional, recurs que, de moment, ha estat admés a tràmit. La inversió principal que depén de l’Estat i que és vital per a l’economia valenciana és el Corredor Mediterrani.

4.- Refugiats. El Consell ha apostat, des del començament de la crisi humanitària dels refugiats a causa de la guerra de Síria, per l’acollida. No obstant això, les iniciatives valencianes –com la de noliejar un vaixell per a portar un miler de persones des dels campaments de Grècia fins a terres valencianes­– han topat una vegada i una altra amb la barrera de l’executiu de Rajoy.

5.- Deute del consorci de la Copa de l’Amèrica. L’Ajuntament de València té un deute contret amb el Govern que s’acosta als 400 milions d’euros a causa del consorci de la Copa de l’Amèrica, quantitat que la institució que presideix Joan Ribó pretén que li siga condonada. El consistori valencià considera imprescindible la condonació del deute, que és inviable que assumisca.

6.- L’estabilitat del Govern. Des de Compromís han insistit fins no poder més en la necessitat que es trasllade un pacte “a la valenciana” –prenent com a referència l’Acord del Botànic– a Madrid. Això implica un acord de les forces d’esquerres –PSOE, Podem, Compromís i Esquerra Unida–, en què caldria algun suport o alguna abstenció més per a tirar avant, i que ajudara a pujar Pedro Sánchez a la presidència del Govern. No obstant això, el candidat socialista s’ha estimat més optar abans per un acord amb Ciutadans, que no ha tirat avant, malgrat els intents d’última hora per sumar més suports –entre els quals hi havia Compromís.

De segur que no seria igual per a l’estabilitat del Consell un executiu format íntegrament per forces d’esquerres que un altre en què estiguera Ciutadans, que s’ha mostrat contrari a reivindicacions com la del reconeixement del deute. Per no parlar de quatre anys més de Govern del PP a Madrid amb l’actual govern bicolor a la Generalitat.