Al març de 2015, el jutge Pablo de la Rossa, titular del jutjat del Contenciós-Administratiu nombre 2 de Castelló, va deixar sense efecte l’ordre d’expulsió contra Albdelbaki és Satty per entendre que el delicte pel qual anava a ser expulsat, tràfic de drogues, era «un només fet delictiu llunyà en el temps», i perquè va acreditar un «evident arrelament laboral a Espanya».
Es dóna la circumstància que el jutge Pablo de la Rossa va adquirir rellevància pública en declarar-se insubmís a celebrar noces homosexuals en 2006. Quan era magistrat a Sagunt (València), el jutge es va negar a oficiar noces gais invocant una clàusula de consciència i consideracions de la Congregació de la Doctrina de la Fe de l’Església. El Suprem va rebutjar la seua pretensió al maig de 2009, i va establir que l’obligació de complir la llei està en aquest cas per sobre de la llibertat religiosa.
per a engrandir les tres imatges, cliqueu damunt de cadascuna d’elles


Mostra totes les entrades de ANNA
Impressionant la valentia de la siriana Wafa Sultan en aquest vídeo front un munim
L’enemic sibil·lí per Elisenda Cremades
L’enemic sibil·lí
1.- Introducció
En aquest petit article pretenc mostrar al lector una de tantes estratagemes que’l règim del Rei Borbó, enemic del País Valencià, utilitza per menejar els fils de la política en el seu propi benefici. La peculiaritat és que es tracta d’una estratègia molt sibil·lina que fins a la data pocs han denunciat.
2.- La qüestionable representativitat de les Corts españoles
Quan una persona necessita un representant per a realitzar una activitat (ja sigue aquesta davant l’Administració, davant els tribunals de justícia, o en qualsevol altre àmbit), el més habitual és que l’esculle d’entre les persones que més confia i que puguen entendre suficientment l’assumpte a tractar, ja que el que face aquest representant ho farà en nom del representat. La figura jurídica de la representació sempre implica que el representant ha de cenyir-se a actuar en nom i defensa dels interessos del representat seguint el mandat d’aquest, i això la llei ho assegura fent que el representant sigue triat directament pel representat sense cap altre tipus de condició.
Això que sembla tan senzill a la vida real, quan ho traslladem a la política (activitat que ens afecta en molt més grau del que de vegades reconeixem), no és així en realitat. A l’Estat espanyol són els partits polítics els que aproven les llistes de candidats a les Corts espanyoles, i ho fan de dalt cap a baix i de forma tancada, això implica:
- Que es la direcció central d’aquests partits la que ultima i aprova les llistes
- Que’l votant no pot modificar amb el seu vot l’ordre d’aquestes llistes electorals
Aquesta elecció de candidats des de les cúpules dels partits, fa que el procés de selecció el controlen unes poques persones, i que, com és lògic, trien no als més indicats per representar als ciutadans de cada província, sinó als que han demostrat una gran fidelitat a eixa cúpula dirigent que’ls escolleix.
Veiem així, que mitjançant aquest mecanisme d’elecció de candidats a Corts espanyoles, estructurat de dalt cap a baix, i de forma tancada, perverteix la figura de la representació jurídica, és a dir, els que diuen ser els nostres representants, en realitat només són representants dels que’ls han escollit, moltes vegades sense saber dels problemes de la ciutadania a qui diuen representar. En tot cas, davant del dubte, l’interès que NO es tindrà en compte és el del ciutadà, mai el de la cúpula del partit polític que’ls tria.
Per si de cas, a més, els partits polítics del règim han establert com a “normal” la disciplina de vot, de manera que cada diputat o senador, amb independència del que li dicte la seua consciència, té l’obligació de votar sempre el que li indica la direcció del seu partit, sent sancionable una conducta diferent, a més de l’amenaça de no ser inclòs en les futures llistes electorals. D’aquí podem treure dues conclusions:
PRIMERA: Que’l sistema està corromput, ja que la majoria de diputats i senadors espanyols no treballen per als territoris que diuen representar, sinó que més aviat són una colla de pilotes i servils executius de la voluntat de les seves cúpules dirigents.
SEGONA: Aquesta ineficiència de les Corts espanyoles, que no serveixen al propòsit que tenen encomanat, no és un error. El servilisme a les seues cúpules dirigents dels que diuen ser els nostres representants, fa que, segons com siga la direcció de cada partit, hi hage territoris que tinguen una hegemonia sobre altres. Així, en general el PP té una visió d’Espanya molt castellana, i el PSOE més andalusa-castellana. Novament, el règim del Rei Borbó, aliat d’aquesta visió imperialista expansiva de Castella, al costat del seu nou soci andalús, no ha dubtat a redissenyar-se per seguir dominant al País Valencià.
3.- Conclusió
En la majoria d’Estats democratics, com ara el Regne Unit o els EUA, els seus representants són escollits directamente en els seus districtes electorals, sense imposició des de dalt, i no estan sotmesos a la disciplina de vot. No només això, en aquests Estats hi han contrapesos mitjançant una autèntica divisió de poders. Això explica el perquè han hagut alguns diputats conservadors i laboristes que donaven suport al brexit i altres que no al Regne Unit, o perquè molts dels decrets del Donald Trump han estat rebutjats per alguns senadors republicans dels EEUU. Però això no passa ni passarà aquí. Aquí tot està sota control del règim, no dels ciutadans.
El cost pel ineficient i corrupte funcionament de les Corts espanyoles només és una part del preu a pagar pels enemics del País Valencià. El global del preu és que l’Estat espanyol mai podrà ser una autèntica democràcia, i sols pot aspirar a ser una imitació d’aquesta, ja que’n un altre cas el règim perdria el control i la trama de dominació quedaria al descobert.
El País Valencià no ha de fiar-se del règim creat pel Rei Borbó, ni dels partits polítics que li van jurar fidelitat. És necessari i urgent que els valencians votem a partits polítics d’estricta obediència valenciana i principis republicans. La solució política del País Valencià passa necessàriament per independitzarse d’aquest Estat espanyol opressor que ens explota econòmicament i ens asfixia culturalment. No podem tenir com a conciutadans a Castella, perquè sempre ha tingut l’ànim de dominar-nos, de no deixar-nos ser el que som.
Elisenda Cremades – Borriana (la Plana Baixa)
EL TERRORISME ISLAMISTA, CATALUNYA i L’ESTAT
EL TERRORISMO ISLAMISTA, CATALUNYA Y EL ESTADO
El peso de la emigración islámica sobre el conjunto de la población catalana es porcentualmente el mayor respecto al resto de los territorios españoles.
Ello no obedece sólo al flujo natural, sino al hecho probado de que durante mucho tiempo las autoridades del Estado han fomentado este flujo, hasta el extremo de financiar traslados en autocar desde el lugar al que llegan hasta Catalunya.
Sin pretender interpretar esta conducta, resulta llamativo el paralelo existente con el fomento histórico de la emigración castellana hacia Catalunya, en la época de la dictadura.
Ese flujo migratorio fue acompañado por la potenciación y financiación de las llamadas “casas regionales” en Catalunya, con el claro propósito de evitar la integración de los castellanoparlantes en la cultura catalana, no sólo en la lengua sino en su “Weltanschauung”, en su forma de interpretar la vida, muy distinta del patrón castellano.
Incluso en la mal llamada “transición” tenemos una prueba evidente de este enfoque político, cuando el presidente del gobierno señor Calvo Sotelo declaró: “Hay que fomentar la emigración castellana en Cataluña para asegurar el mantenimiento del sentimiento español”.
Ese “sentimiento español” explica que incluso una buena parte de los castellanoparlantes que han nacido en Catalunya se nutran de las informaciones de las radios y televisiones españolas y de su sesgada visión de lo que aquí ocurre.
Para completar el modelo, la administración catalana (tanto el govern de la Generalitat como los entes locales) han financiado eventos “españolistas”, como la Feria de Abril o la Fiesta del Rocío, en Catalunya.
Confundir esto con las fiestas puntuales que los ciudadanos norteamericanos de origen italiano, alemán o irlandés celebran cada año en Estados Unidos, por ejemplo, es un craso error. Saint Patrick Day no es más que un día de fiesta y divertimento para los irlandeses, pero no hay ninguna nostalgia. Son norteamericanos porque han querido integrarse desde el principio, hecho que no ha ocurrido en Catalunya.
Al margen de este fenómeno de no inserción y volviendo al flujo migratorio islamista, se ha producido un cierto relajo, sobre todo a nivel municipal, respecto al choque cultural entre ciudadanos educados en culturas teocráticas y ciudadanos educados en culturas democráticas. El buenismo ha dominado, sobre todo desde la izquierda, mientras que la derecha ha explotado sus líneas habituales: el racismo, la homofobia, etc. Todo ello aprovechando la ignorancia y el desconcierto de los ciudadanos.
Lo peor es que en el interior del islamismo existen escuelas fundamentalistas (como el salafismo), que promueven la guerra santa contra el infiel (como lo hizo la Inquisición Española en otros siglos), y resultan atractivas para las comunidades más jóvenes, que entienden que sus mayores son muy conservadores y tradicionales, y ya no pueden tomarlos como guías.
Y en Catalunya hay muchos lugares de culto islamista donde los imanes predican esos principios.
No es de extrañar pues que pequeñas células preparen atentados brutales (cualquier atentado a la vida lo es), máxime cuando apenas se requieren medios especiales para llevarlos a cabo.
Éste es el contexto sobre el que hay que reflexionar.
Otro hecho, éste también muy grave, es la irresponsabilidad del gobierno del Estado respecto a las medidas preventivas para evitar masacres como las vividas recientemente.
El gobierno del señor Rajoy, a través de sus sucesivos ministros del Interior, ha vetado a las fuerzas de seguridad catalana (los Mossos) para que pudieran acceder a los bancos de datos que la Europol (Oficina Europea de Policía) tiene establecidos sobre el yihadismo.Y los sigue vetando.
Los Mossos han tenido que construir su propio sistema de información y vigilia, que después de muchos años ha dado inmejorables frutos.
Estos hechos son conocidos en la unidad central de la Europol, que en cierta medida también es responsable de los fallos preventivos que han afectado a ciudadanos de muchos países, la mayoría europeos.
En el colmo de la malicia, la caverna mediática madrileña (con el especial protagonismo de El País, El Mundo, La Razón y el ABC) ha apuntado que los atentados tienen que ver con el independentismo catalán, y que el Govern de la Generalitat debería ocuparse de estas cosas y no perder el tiempo en sus “delirios”.
Después de los hechos, el gobierno del señor Rajoy y el monarca español se han desplazado a los lugares afectados para expresar su condolencia, en una muestra de cinismo imposible de ocultar.
El mensaje de los españolistas es que debemos estar “todos unidos”, expresión de una absoluta ambigüedad. Para estar unidos contra el terrorismo no deberían poner zancadillas a las fuerzas de seguridad catalanas. Respecto a la unidad en otros ámbitos, la voluntad de una mayoría de catalanes (a comprobar en el Referéndum del primero de octubre) es justamente de ruptura, no de unidad.
No confundamos al personal. El terrorismo es el terrorismo. La independencia de Catalunya es la independencia. El 11 de septiembre es nuestra Diada. El 1 de octubre es nuestra opción para acabar el proyecto iniciado.
Alf Durán
Per al que vulga entendre…
Quins partits a l’Estat espanyol reconeixen el Referèndum d’Autodeterminació que convoca el Parlament Català el 1-O?
Ens assabentem per l’Heraldo de Aragón que el BLOC signa un manifest de suport al Referèndum de l’1-O i que Compromís es nega a fer-ho
CHA firma con Bildu un manifiesto de apoyo a la autodeterminación catalana
La declaración –suscrita por el secretario de Relaciones Políticas de CHA, Juan Campos, con el conocimiento de la dirección del partido– carga contra “el Estado español” por sus “carencias democráticas” y por hacer uso de “prohibiciones y amenazas”. En el escrito, CHA, EH Bildu, Puyalón, Bloc Nacionalista Valencià, BNG, Més por Mallorca, Andecha Astur y Izquierda Castellana confían en que lo que suceda en Cataluña tras las elecciones “abra el candado” para que se respete “el derecho de nuestras naciones a adoptar libremente las decisiones que afectan a su futuro”. En el listado de apoyos llama la atención la ausencia del valenciano Compromís. Esta formación –también nacionalista de izquierdas y que comparte gobierno con el PSOE en su Comunidad– rechazó suscribir el polémico texto.
“Minorías étnicas y naciones”
Según informó este miércoles Bildu, el encuentro con CHA y el resto de fuerzas se celebró de forma simbólica en la sede en Barcelona del Centro Internacional de Izquierdas por las Minorías Étnicas y las Naciones (Ciemen), durante las celebraciones de la Diada del 10 de septiembre. Esta asociación no es precisamente una sede neutral, al menos para cualquier partido aragonés. El Ciemen es un ente financiado por la Generalitat de Cataluña que tiene como objetivo “hacer de los Países Catalanes una democracia libre y soberana del siglo XXI” y visualizar “que el país no es solo Cataluña sino también la Franja”, entre otros territorios.
El documento firmado censura que la Constitución “no resolvió adecuadamente las expectativas de los pueblos” y considera que en las elecciones “están en juego las libertades de los y las catalanas, pero también las posibilidades de nuestras naciones a adoptar libremente las decisiones que afectan a su futuro”.
“Carácter plebiscitario”
Los ocho partidos que firman la declaración indican además que certifican el “carácter plebiscitario y/o constituyente” de las elecciones del 27 de septiembre. Además, lamentan que “se ha imposibilitado manifestarse por medio de un referéndum”.
Campos, el dirigente de CHA que acudió a Barcelona para firmar el documento con Bildu, defendió que “los puntos de la declaración están dentro de nuestro ideario” y recalcó que “el derecho a decidir que defendemos no prejuzga el proceso catalán”.
Esta formación dejó claro que no se posicionan “a favor ni en contra de la independencia de Cataluña”. “Les toca a ellos decidir;es el pueblo catalán el que debe tener la fórmula jurídica válida para poder hacerlo”. Campos también recalcó que desde CHA “no están defendiendo la independencia de Aragón” y, añadió “no vamos a defender la de otros”.
“Es un partido democrático”
El dirigente nacionalista defendió la decisión de su partido de compartir una declaración conBildu. “Es un partido democrático que en sus estatutos ha renunciado expresamente a la violencia“, argumentó.
Qui són els responsables de la ruïna del Xalet del Rosal o de Garín a Burjassot?
Xalet del Rosal o de Garín, un ben cultural sense catalogar i en ruïnes gràcies al comportament negligent i la desídia del seu legítim propietari i de l’Ajuntament de Burjassot – Fotografies d’Antonio Marín Segòvia.
per a engrandir les imatges cliqueu damunt d’elles



Per què l’Ajuntament de Burjassot no exigeix el compliment de l’Article 180 de la LOTUP al propietari legítim del Xalet del Rosal o de Garín?
ARTICLE 180. DEURE CONSERVACIÓ I REHABILITACIÓ I INSPECCIÓ PERIÒDICA D’EDIFICACIONS, DE LA LLEI 5/2014, DE 25 DE JULIOL, DE LA GENERALITAT, D’ORDENACIÓ DEL TERRITORI, URBANISME I PAISATGE, DE LA COMUNITAT VALENCIANA, està en l’obligació i el deure legal de MANTENIR-LA EN CONDICIONS DE SEGURETAT, SALUBRITAT, ORNAT PÚBLIC I DECOR, REALITZANT ELS TREBALLS I OBRES NECESSARIS PER A CONSERVAR O REHABILITAR EN ELLS LES CONDICIONS IMPRESCINDIBLES D’HABITABILITAT, SEGURETAT, FUNCIONALITAT O ÚS EFECTIU QUE PERMETRIEN OBTENIR LA LLICÈNCIA ADMINISTRATIVA D’OCUPACIÓ PER A la DESTINACIÓ QUE ELS SIGA PROPI. També tenen aquest deure els subjectes obligats conforme a la legislació estatal sobre rehabilitació, regeneració i renovació urbanes.
cliqueu damunt per a veure els resultats de les eleccions locals del 2015






