Els espanyols i l’article 99 de la Constitució
Els espanyols –no confondre, diguem-ne, amb asturians, castellans o andalusos– , és a dir les persones que voluntàriament s’adscriuen, amb emoció o indiferència, a un Estat que predica i intenta construir, no sense dificultats, una ‘identitat espanyola’, tenen feliçment per a ells, des de 1812, un nom que els identifica: Nació espanyola i un subjecte de sobirania que pretén ser-ho, però que com veurem més endavant per l’article 99 de la Constitució de 1978, no ho és: el ‘poble espanyol’.
Els espanyols es perceben entre ells com a genuïns o assimilats. Aquests últims, de normal perifèrics i estigmatitzats per un pecat original (en el cas valencià les autoritats ho celebren, podríem dir que de manera subversiva, tots els 9 d’Octubre), es veuen obligats per aqueix ‘pecat original’ a renovar de manera pública i sistemàtica la seua adscripció espanyola, uns, mitjançant homenatges a la bandera, ofrenes a ‘noves glòries’ i constants manifestacions de lleialtat a Espanya i, uns altres, embolicant-se en un cosmopolitisme universal, però d’expressió internacional espanyola.
Ara, els espanyols, en la seua ímproba tasca de construir, restaurar i mantenir el seu –sempre– fràgil edifici polític, se’ns presenten en dues faccions: els ‘constitucionalistes’ i els ‘regeneracionistes’. Entre els primers tenim, com a capdavanters, el senyor Rajoy i a la parella Sánchez / Díaz. Entre els segons, a la mediàtica parella formada per Pablo Iglesias i Mònica Oltra. I en una barreja de ‘constitucionalisme’ i ‘regeneracionisme’ a la desavinguda parella Albert Ribera i Rosa Díez.
Tots ells defensen la unitat del ‘poble espanyol’ com a subjecte de sobirania. Tots ells ho volen ‘unit’. Els uns amb clars missatges castissos, els altres amb ambigus missatges cosmopolites.
Sorprèn però, que l’aguerrida defensa de la suprema, indissoluble i indivisible ‘sobirania nacional del poble espanyol’, per part de tots ells, front a la reivindicació de les ‘sobiranies’ d’altres pobles peninsulars, no mantinga la mateixa fermesa per a defensar-la per ser, aqueixa ‘sobirania nacional’, compartida i neutralitzada, mitjançant l’article 99 de la Constitució espanyola de 1978, per una persona de la dinastia borbònica que va restaurar Franco i que no es presenta –qüestió fonamental pel tema que ens ocupa– a cap elecció. El viril ‘poble espanyol’ està –i no és un eufemisme– agafat pels collons pel Rei d’Espanya. Per un article, el 99, que ningú, ni ‘constitucionalistes’ ni ‘regeneracionistes’, sembla que els importe.
Aqueix article diu:

Article 99
1. Després de cada renovació del Congrés dels Diputats, i en els altres supòsits constitucionals en què així procedisca, el Rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, i a través del President del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern.
2. El candidat proposat conforme al previst en l’apartat anterior exposarà davant el Congrés dels Diputats el programa polític del Govern que pretenga formar i sol•licitarà la confiança de la Cambra.
3. Si el Congrés dels Diputats, pel vot de la majoria absoluta dels seus membres, atorgués la seua confiança a aquest candidat, el Rei li nomenarà President. De no aconseguir-se aquesta majoria, se sotmetrà la mateixa proposta a nova votació quaranta-vuit hores després de l’anterior, i la confiança s’entendrà atorgada si obtingués la majoria simple.
4. Si efectuades les citades votacions no s’atorgara la confiança per a la investidura, es tramitaran successives propostes en la forma prevista en els apartats anteriors.
5. Si transcorregut el termini de dos mesos, a partir de la primera votació d’investidura, cap candidat hagués obtingut la confiança del Congrés, el Rei dissoldrà ambdues Cambres i convocarà noves eleccions amb el confirme del President del Congrés.

En síntesi aquest article ens diu que el Rei espanyol, una persona que no s’exposa per a ser triada democràticament, que no es presenta a les eleccions, aquesta persona de manera unilateral i sense cap mandat, proposa un candidat a les Corts perquè siga triat President del Govern. L’article 99 preveu que el candidat del Rei pot no coincidir amb el candidat que voldrien els parlamentaris, que se suposa posseeixen la suprema ‘sobirania del poble espanyol’. A partir d’aquest desencontre entre el Rei espanyol i els parlamentaris espanyols, l’article 99 regula, en forma i temps, successives votacions –imaginem les pressions per a doblegar la voluntat dels diputats– perquè el candidat, no oblidem sempre el proposat unilateralment pel Rei, siga triat. Si finalment els diputats no dobleguen i el candidat del Rei no és triat, el Rei, una persona que no es presenta a les eleccions, dissol el parlament, la institució on se suposa resideix la ’sobirania nacional del poble espanyol’.
Els espanyols són molt lliures de dotar-se de les Constitucions que desitgen, però crida l’atenció que els guardians de la ‘sobirania nacional del poble espanyol’, tant els ‘constitucionalistes’ com els ‘regeneracionistes’, es mantinguen autistes davant aquesta empassada que entra en contradicció amb l’article 1 de la seua Constitució que diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. Article sagrat per als espanyols quan els convé, però que no ho és quan han d’enfrontar-se als poders fàctics que van instaurar aquesta segona restauració monàrquica.
D’aquesta manera s’entén que si els polítics espanyols, siguen ‘constitucionalistes’ o ‘regeneracionistes’, no alcen la veu per a defensar la ‘sobirania’ del seu propi ‘poble espanyol’, permetent que siga compartida amb una persona que no es presenta a les eleccions , no és d’estranyar, dic, que perseguisquen i vulguen impedir que, representants polítics d’altres ‘pobles peninsulars’, siguen conseqüents i lleials al mandat popular pel qual van ser triats i vulguen exercir amb plenitud la seua sobirania.

Víctor Baeta Subias, autor del llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’