L’informe dels experts sobre les balances fiscals, encapçalat per l’economista Ángel de la Fuente, no fa més que corroborar allò que ja indicaven altres informes al respecte: que la Comunitat Valenciana està discriminada per l’Estat espanyol, i des de fa molts anys; tants anys que han fet possible generar un infrafinançament d’uns 30.000 milions d’euros. Això sí que representa un autèntic “deute històric” i no altres romanços que circulen per l’opinió publicada.
“Valencia es la peor tratada. Según el gasto territorializado, esta comunidad y Murcia reciben menos por habitante que el resto“. La portada del periòdic El Mundo del 24-7-14

, més algunes declaracions de representants del Consell, han trencat (tot i que d’una manera tímida) el mantra recitat pels mitjans de comunicació d’àmbit estatal i pel gremi de tertulians televisius, i que parla sobre la solidaritat entre comunitats, de forma que les més riques aporten més recursos per tal que les més pobres puguen mantindre un servicis públics decents. Ara, tot el món és conscient que del quadre d’honor de les comunitats riques (Madrid, Catalunya, València i Balears), cal llevar València, atés que el nivell de renda per càpita és inferior a la mitjana estatal. Així, s’hi dóna el contrasentit que els valencians aportem diners a Aragó, Cantàbria, La Rioja…, comunitats que estan per damunt de la mitjana en renda per càpita, i (casualitats de la vida!) per on passen les aïgues del riu Ebre, unes aïgues prohibides per als valencians (sembla que la solidaritat és unidireccional en el cas valencià).  Tot per no parlar del gran monument a la insolidaritat interterritorial que representen els règims forals del País Basc i Navarra, comunitats de les més riques que no lliuren ni un quinzet solidari.

A banda del Molt Tímid President de la Generalitat Alberto Fabra, del President de l’empresariat valencià José Vicente González, i d’opinadors com Francisco Pérez Puche i Guillermo López García, cal que s’incorporen a la reivindicació d’un finançament just els partits polítics, moviments socials i d’altres entitats que constituixen allò que anomenem la “societat civil valenciana”. Està demostrat que ja no s’hi tracta de victimisme dramatitzat, si no de lluitar per un model d’Estat just i solidari. Amb el sistema actual, les comunitats autònomes donants han arribat a patir greus problemes per a finançar els seus servicis bàsics (sanitat, educació, benestar social…) i han hagut d’incomplir les seues obligacions de pagament a diferents sectors professionals i socials.
Per un altre costat, tampoc no s’hi veu que les comunitats receptores de recursos avancen econòmicament; no ixen dels seus sistemes socioeconòmics clientelistes marcats per l’abundant repartiment de subsidis, i d’altres mesures pròximes a la més refinada picaresca espanyola.
El professor Ramón Tamames, i altres experts, proposen que el nou model de finançament autonòmic haurà de fixar un límit a la solidaritat (per exemple, el 4% del PIB de cada comunitat autonòmica), tal i com es fa a Alemanya i a altres indrets del món, a fi que el circuit progrés-solidaritat no se’n vaja en orris per desfalliment de les locomotores que tiren del sistema econòmic espanyol.
Ben mirat (sobretot si mirem cap a Gaza, Ucraïna…) este és un debat entre rics. No obstant, cadascú, des de la seua terra, ha de fer possible que la Justícia, eixa Senyora cega, puga trobar el camí que l’ha de portar a regnar sobre cadascun dels pobles del món.