La caixa està buida. Quan Compromís entre a Governar la Generalitat, la propera primavera, només hi trobarà factures impagades. I amb aquesta caixa buida –o més aviat plena de deutes— Compromís haurà de posar els mitjans per reactivar l’economia i crear ocupació. Haurem d’impulsar una educació pública, valenciana i de qualitat, recuperar una sanitat a l’abast de tothom, els serveis socials i l’atenció a la dependència propis d’un país avançat, per no parlar de la RTVV. Serà dur, serà difícil, però amb el suport de la gent es pot fer.
Des de l’esquerra valencianista i ecologista hem sigut molt eficients denunciant la corrupció i el malbaratament dels recursos públics en projectes faraònics. Hem sigut tan efectius que ara, a l’estat espanyol, tothom sap que el PP valencià s’ha gastat en visites papals i circuits urbans els diners que no teníem. Tan eficaços que hem aconseguit que tothom s’indigne en saber que es van abocar més de 150 milions a l’aeroport de Castelló, inútilment, mentre que molt poca sap que el de Ciudad Real –que està tancat– en va costar 1.100 milions.
La caixa està buida i bona part de la població es pensa que és per la corrupció i perquè el PP ha gastat sense trellat. I això és cert, però no és tota la veritat.

Per descomptat, la corrupció i el malbaratament s’han de continuar denunciant i combatent, per raons morals i per motius pràctics: necessitem aquests diners per a rescatar les persones i el país. Però haurem d’explicar també quina és la gran causa de la falta de recursos en la Generalitat. I la causa principal no en són els projectes faraònics ni la corrupció, per molt indecents que siguen. La causa fonamental de la nostra ruïna és l’espoli fiscal a què ens sotmet el govern central de l’estat.
Ara mateix el deute de la Generalitat està al voltant dels 40.000 milions d’euros. Com hem arribat a aquesta situació de fallida tècnica? És pels grans projectes? No. El cost de Ciutat de les Arts i les Ciències, de Terra Mítica, de la Ciutat de la Llum, de la Fórmula 1 i de l’aeroport de Castelló suma 2.100 milions d’euros. Són molts diners que ens podríem haver estalviat o invertit d’una manera més sensata, però així i tot estaríem endeutats fins a les celles. Què ha passat? D’on ve tot aquest deute? L’explicació és ben senzilla: cada any l’estat ens transfereix entre 2.000 i 5.000 milions menys del que, en justícia, ens correspondrien.
Cada any, cada valenciana i cada valencià paguem els nostres impostos individualment, en funció de les nostres rendes, com la resta de la ciutadania espanyola. Però les transferències que rebem per als nostres serveis públics no es fan de manera equitativa, sinó que estan per davall de la mitjana estatal. D’aquesta manera, bona part del que paguem en impostos i que necessitem per a la sanitat, l’escola o la dependència va a parar, injustament, a comunitats autònomes amb una renda per càpita més alta que la nostra, amb més serveis que la nostra i a ministeris inútils sense funcions reals. I açò és profundament injust, ja que la renda per càpita valenciana se situa en el 88% respecte de la mitjana de l’estat: és a dir que som pobres. Com deia Germà Bel, el cas valencià s’aproxima a una extracció de rendes de tipus colonial.
Aquesta situació no és cap novetat per als economistes i els experts en finançament. Ha estat objecte d’anàlisi per part de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, un organisme oficial de la Generalitat. L’ha exposada ben clarament la Fundació Nexe, en El finançament dels valencians: Una insuficiència històrica, de Rafael Beneyto, que no es cansa de fer-ne presentacions per tot el país. Els companys de www.ordelsvalencians.com n’han fet una exposició ben entenedora. Enric Morera també hi va dedicar un cicle de conferències i ell mateix i altres diputats com Joan Baldoví ho integren freqüentment en el seu discurs i en el debat parlamentari. La resta de formacions de l’arc parlamentari valencià ho admeten amb la boca petita. I fins i tot l’empresariat valencià, històricament tan complaent amb Madrid, sembla haver-se’n adonat darrerament i comença a rebel·lar-se.
Però el problema continua sent desconegut per a la majoria de la població valenciana, incloent-hi les bases i la militància de Compromís. Entonem molt afinadament el mantra del Gürtel, del cas Cooperació, d’Emarsa o de Cotino –partitures no ens en falten. Però oblidem la lletra i la música de l’espoli fiscal, quan una cosa no lleva l’altra. I l’endemà de les eleccions ens podem trobar que, obligats a governar amb la caixa buida, tot plegat resulte molt més difícil d’explicar. Resultarà complicat explicar que, malgrat haver tallat d’arrel la corrupció i les despeses fastuoses, no hi ha els diners que necessitem per a la sanitat que havíem promès, ni per a la dependència, ni per a l’educació, ni per a fomentar l’ocupació, ni per a resetejar Canal 9. Perquè els diners se’n van a Madrid i no tornen i això la gent no ho sabia.
El pressupost de la Generalitat per a 2015 serà de poc més de 17.000 milions, una xifra que no arribarà per a pagar el funcionament bàsic dels serveis públics, tot i que els tenim funcionant amb un nivell de despesa més baix que la mitjana estatal. La Generalitat hauria de disposar de 21 o 22.000 milions. Així seria amb una distribució equitativa dels recursos, en funció de la població, de les rendes i de les necessitats. Això no es resol amb més préstecs estatals: quan Montoro ens presta els diners dels nostres impostos, a l’extorsió afegeix la usura. Açò només se soluciona amb un finançament just, amb el Concert Econòmic Responsable que defensa Compromís.
Compromís ha de situar aquest tema en el centre del debat polític i ciutadà des d’ara mateix, amb un enfocament didàctic sobre el problema i sobre la solució. No hi haurà justícia social ni recuperació econòmica si la Generalitat, governada per Compromís, no disposa dels recursos que ens corresponen. Sense un finançament just, no hi haurà creació de treball, ni podrem millorar la sanitat, ni l’educació, ni salvar les famílies amb dependents o amb risc d’exclusió, ni reformular la RTVV. El benestar de milions de persones depèn de la nostra capacitat de recuperar el que és nostre i d’administrar-ho correctament. Totes les valencianes i els valencians han de saber-ho. Abans de les eleccions.

Rafael Ramos i Armengol
Militant de Compromís i conseller nacional del Bloc