DEMOSTRACIÓ DE FORÇA
article de Carles Chovi
José Antonio Monago governa en minoria Extremadura gràcies a l’abstenció de Izquierda Unida. Alberto Fabra en canvi, ho fa a València amb una majoria heretada, però absoluta.
El primer és president d’una comunitat subsidiada i amb una població que no arriba a la de l’àrea metropolitana de València, mentres que el segon representa a més de cinc milions de valencianes i valencians que paguem més de lo que rebem.
Monago és un xiuaua d’eixos que lladren insistentment sense que la seua reduïda grandària li impedisca ser un milhòmens. Fabra és un gos de porcellana, tan decoratiu com inútil, a qui la seua naturalesa impedix alçar la veu.
Ambdós militen i representen al mateix partit i ambdós han escenificat esta setmana la guerra que sobre la llei de l’avortament s’ha obert en el si del PP.
Em va sorprendre, no puc negar-ho, que algú que ha donat tantes mostres de tindre poca sang en les venes com Fabra, botara amb tanta contundència davant del desmarcatge del president extremeny. El nostre president per accident no s’ha caracteritzat mai per buscar protagonisme més enllà de les nostres fronteres, ell sempre s’ha sentit còmode aponat per a no cridar l’atenció.
Va disparar Fabra contra Monago i ho va fer amb la fanfarroneria d’un mitjagaltada de discoteca. “Vorem si aquells que han alçat la veu sobre algunes decisions són capaços d’alçar-la en un comité executiu”. Allò va sonar com un “això no m’ho dius en el carrer” i Monago li ho va dir en el carrer i a la cara (en el comité executiu s’entén) i a més va guanyar la partida; perquè davant de la defensa tancada i acrítica del valencià (que pena d’home, escolte) que reivindicava “els principis de lleialtat, compromís i defensa de valors que representa el partit”, la realitat és que de la reunió dels populars, Gallardón va eixir amb l’encàrrec de consensuar la seua llei amb els barons crítics. M’imagine a Monago al final de la partida dient-li a Fabra, ¿Què? ¿T’he tocat o t’he fet aire?
Per a una volta que obri la boca creient que amb això guanyava punts davant els qui manen en el partit i li aventen dos hòsties que li giren la cara del revés. La primera el president extremeny i la segona amb tota la mà oberta li l’ha pegat el ministre Montoro.
No havien passat ni 48 hores des que Fabra anunciara que exigiria al govern central la creació un fons de 1.500 milions per a compensar el dèficit de finançament que patim els valencians i ix el ministeri d’Hisenda a dir que “en cap cas hi haurà mesures de finançament addicional a les existents fins hui” deixant en res tan elaborat discurs.
De res ha servit que Fabra traguera pit per Gallardón, ni que es reunira en privat amb el ministre Montoro. Ser un llepaculs sempre serà menys eficaç que ser un xiuaua lladrador. Que li ho pregunte a Monago.
La síndica d’EUPV en les Corts Valencianes i coordinadora de la formació d’esquerres, Marga Sanz, ha instat al president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, a demanar davant el Govern de Mariano Rajoy el deute històric. “Ho ha d’exigir sense dilació perquè la gravíssima situació de la Generalitat Valenciana està posant en perill la sostenibilitat dels serveis públics i dels serveis de protecció social“, ha declarat Sanz.
La diputada d’EUPV, Marina Albiol, afirma que pareix que la consellera María José Català “vol acabar amb el català com a llengua vehicular de futur al País Valencià”. Albiol té previst demanar la compareixença de la consellera d’Educació, María José Català, per a que done les explicacions pertinents del que ha titllat com “un atac per partida doble, a l’educació pública, i a l’ensenyament en llengua catalana al nostre país, una doble ofensiva de la 