[ANNA notícies ha rebut este article d'una persona coneguda que vol reservar el seu nom i signa com L'Encovert. Passem a la seua publicació]

La llibertat d’un, la llibertat de tots.

En les planes dels diaris, el mateix dia, apareixen dues notícies que, aparentment, no hi tenen res a vore. D’una banda, la de la identificació policial reiterada i  les denúncies que repetidamnent rep un ciutadà valencià, l’informàtic Alejandro Colomar, pel fet d’haver decidit passejar nu pels carrers, ja que sent naturista i practicant el nudisme habitualment dins la seua casa, va descobrir que fer-ho en la via pública de cap manera pot ser considerat ilegal, així que decidí reivindicar el seu dret a ser qui és sense amagar-se de ningú, amb passejades. D’altra banda, la del poeta i raper català Pablo Hasel, que en els pròxims deu dies pot entrar en presó per vint anys, fruit de la decisió judicial repressora i la complicitat de tot l’aparell de l’Estat espanyol, incloent l’executiu hui ocupat per PSOE I UP, i tot per exercir la seua llibertat d’expressió i opinió, tot practicant el seu ofici, el de raper I poeta, que li ha comportat haver de fer front a una llarga llista de processos judicials.

Aparentment res a vore l’un I l’altre cas, i res més lluny de la realitat aquesta aparença. Tots dos s’enfronten a la repressió, via poder judicial en última instància, per exercir senzillament els seus drets més bàsics com a ciutadans, el dret a ser, a expressa-se, a opinar i manifestar-se. De cap manera cap dels dos han atemptat contra ningú ni violat la llibertat d’altres ni posat en risc la seguretat de cap bé o persona. I malgrat això, tots dos pateixen la virulenta resposta repressora de l’Estat espanyol.

Mai la dictadura franquista va empresonar un sol cantant, ni tan sols els de pitjor gust musical. I només amb l’aplicació d’una llei, la coneguda com de “vagos y maleantes”  i de perillositat social, aconseguí exercir la repressió sobre les conductes no volgudes pel règim  la moral dominant nacional-catòlica, sobre grups socials definits per unes identitats individuals alternatives a les tolerables per aquesta moral. L’exili en uns casos, la mort en vida en altres amb la invisibilitat, i la repressió brutal, via reclusió penitenciària o psiquiàtrica, que incloïen la tortura i arribar fins I tot a l’aniquilació mental i física, foren en aquella dictadura la norma. Però mai va aconseguir el règim cap legitimitat per exercir aquesta repressió ni imposar la seua moral de part.

En els anys 80 del segle passat, es produí a l’Estat espanyol el canvi de tendència. Casualment no, amb l’agressiva introducció de les drogues dures com l’heroïna, amb l’alarma social provocada per l’extensió de la Sida, amb el segrest de la contracultura antifranquista i la imposició de la “Movida Madrileña” o la “Ruta del Bakalao” com a nous paradigmes d’una modernitat trivial i inofensiva políticament i socialment, tot just quan la dictadura franquista consolidava la seua heretat en forma de monarquia, amb l’autocolp televisiu i berlanguià del 23F i l’entrada a l’OTAN I la pertinença a la UE, com a cireretes, tota l’emoció que despertaven fins aquells anys totes i cadascuna de les espurnes de llibertat que somniàvem, esdevingueren minetes que s’esmortien a poc a poc d’una en una, per ser substituïdes per un cada vegada més asfixiant moviment pendular conservador, repressor i anorreador de revolta individual i col·lectiva.

I així dècada rere dècada, nasqueren les noves generacions, les que feren velles les del Baby Boom i l’anterior, la del Silenci. La X, la Y i la Z, les primeres cibergeneracions, tan anodines com insulses. I passant d’un miratge a un altre. Del miracle dels olímpics 90 i dels primers 2000, quan tot era possible i qualsevol podia esdevenir ric en quasi un no res, fins el miracle del 15M, en què es podia de nou conquistar el cel d’una empentada de palmes i bonisme. I arribem ací, amb només uns fets no sols paraules, que sí efectivament trasbalsaren la “normalitat” i suposaren un vertader risc per al règim, els de Catalunya, creixents durant uns anys i amb l’1 d’Octubre de 2017 com a simbòlica data cim.

Ben mirat, als de sempre els ha eixit barat el preu del seu poder: escindits hui els ahir agermanats, en presidi, exili o repressió un grapat de revoltats, i amb un raper i poeta, d’una banda, i un informàtic naturista, d’un altra, que exerceixen de tals,com a imatges d’aquesta “modernitat reaccionària” que lluny d’acabar-se es nodreix de misèries, d’hipocresies i covardies fins fer-se inabastable, emmudint tota crida a una revolta present o futura amb el seu gest determinista, fent estralls de tota esperança. La revolta sempre té un preu I la revolució encara resulta més cara. El preu de tot plegat sempre el posa qui vol que res no canvie el seu lloc de poder. Però que ningú dubte que només estant decidits a pagar el preu que calga, el somni pot esdevenir realitat. Contràriament, els anys de COVID esdevindran la norma de l’esclavitud per moltes dècades.

Hui, als dos protagonistes de les dues notícies els reivindique en nom de la meua pròpia llibertat, perquè la llibertat d’un sempre serà la llibertat de tots, perquè la valentia de les seues actituds rebels i dignes, són la valentia que ens caldria a tots per sobreviure, per reivindicar-nos com a ciutadans, per (re)construir-nos com a poble, com a societat, per proclamar-nos col·lectivament, com a valencians, una República Valenciana, on tot siga, sense miratges, possible si ho volem, digne sempre, de llibertat victoriosa…

Fem cadascú examen de consciència i actuem amb la conseqüència necessària. Fa massa temps ja que era hora d’alçar-se i caminar.

L’Encobert