AUTOCRÍTICA
(traduït al valencià per ANNA notícies)
15/02/2021

Després de l’insofrible i bigarrat espectacle de TV3, on les vicetiples habituals van preparar l’ambient per a la traca final del sondeig, va començar el registre de resultats i de nou els comentaris i opinions de tiris i troians. Tot molt hollywoodense, encara que una mica tronat. Guy Debord tenia raó: la gestió de la cosa pública, l’assignació dels recursos, la identificació de les prioritats de la ciutadania, tot això embolicat en un pack i venut com a mercaderia.
Ara ja tenim els registres i en una lectura superficial podem assenyalar que l’independentisme aguanta bé els embats, que els socialistes mantenen una quota de vots constant, que la dreta més espanyolista -que representava el tàndem Rivera-Arrimadas– s’ha desplaçat a la nova marca Vox i ha deixat en la cuneta a l’invent mediàtic que era Ciutadans, que la dreta dinàstica del PP s’ha “acarrozado” i que al batibull d’En Comú Podem & associats (que podria ser una gestoria) li han baixat els fums.
Encara que el més rellevant ha sigut l’abstenció (amb un diferencial negatiu de 25,54 punts respecte al 2017) i els 76.967 vots que els “independentistes moderats” (que és un elemental oxímoron) del PDeCat han tirat al fem. De res els ha servit a aquests últims la quota de pantalla que els ha regalat la Junta Electoral, en detriment de qui legítimament li corresponia (JxC). Si algú vol fer un exercici de masoquisme light, no té més que assignar aqueix vot a JxC en funció de la llei electoral i s’emportarà una sorpresa majúscula. Això sí, cal fer-ho bé, amb rigor, territorialment.
I ara tocarà governar i començaran els problemes. Li toca a ERC prendre la iniciativa i els seus senyals de fum no indiquen el millor camí. Els cap pensants d’ERC sempre s’han cregut que són més independentistes i més esquerrans que ningú. Però els fets no els donen la raó en el primer capítol i en el segon es fiquen en un terreny viciat, un terreny en el qual sense anar més lluny poden trobar-se amb la branca reaccionària del Psoe o amb el tàndem Colau-Valls.
El senyor Aragonés, que encara que és un home anodí el té fàcil per a superar al senyor Montilla com President de la Generalitat, ha de tindre clar que la prioritat és la independència i que la resta ve després. Convidar a la senyora Albiach i a la seua tropa anticatalana per a un govern de coalició, és acceptar el sotmetiment a la bota castellana. És cert que sembla que els seus votants li són fidels fins ara, però tot té un límit.
I dic que sembla perquè cal escanejar els resultats per a poder identificar un problema de fons que afecta la independència de Catalunya.
El mètode a seguir és comparar els resultats obtinguts en el 2017 (21 de desembre), després de la brutal repressió física i psicològica que l’Estat va desenvolupar el primer d’octubre, amb els d’ara. En aqueixa data, en la qual el Règim havia fet l’impossible per a esborrar el vot independentista, JuntsxCat va obtindre 948.233 vots i ERC 935.861 vots. En total 1.884.094, amb una abstenció del 20,91% (de les més baixes de la història electoral). Ara JxC ha obtingut 567.421 i ERC 602.658. En total 1.170.079, amb una abstenció del 46,45%. És a dir, entre el 2017 i el 2021, els dos partits fins ara en el govern de la Generalitat han perdut 714.015 vots.
Es diu que l’abstenció ha afectat a tothom, amb l’excepció del PSC, que porta anys movent-se en una forqueta entre 550.000 i 650.000, i al nou entrant (Vox), que ha escurat els segments més grinyolants de la dreta. Però això no és cert i convé saber per què.
Si ens fixem en l’abstenció, veiem que el diferencial entre la del 2021 i la del 2017 és de 25,54 punts (46,45% – 20,91%). Acceptarem, hipòtesi versemblant, que l’abstenció major s’ha degut a la pandèmia i a la por que el propi Règim va crear imposant les eleccions en plena crisi de salut pública.
Ara fem un senzill càlcul. Si en el 2017 la suma de vots de JxC i ERC va ser d’1.884.094 i li restem el diferencial de la major abstenció (25,54%), tenim una pèrdua de vots de 481.197 vots. Però abans ja hem assenyalat que la pèrdua real ha sigut de 714.015. Després i en el millor dels casos hi ha hagut 232.818 vots independentistes que s’han evaporat. Què ha ocorregut? Tampoc han anat a la CUP, que només ha perdut 6.416 vots. I 232.818 vots són molts vots, massa com per a passar per alt.
El ciutadà que vol la independència de Catalunya, una vegada ha arribat a aquesta posició, no es passa al costat contrari, en el 95,5% dels casos, com les dades empíriques demostren. Per què s’ha abstingut? Jo em limite a assenyalar-ho per a no caure en l’autocomplaença.
Millor l’autocrítica. L’autocrítica constructiva, no la de catecisme ni la clínica, que són altres dominis.
No siga cas que acabem morint-nos d’èxit.