Arxiu mensual: febrer de 2018

Article, defensa de les llibertats, Republicanisme, Sobiranisme

Un Dalai Lama a Brussel·les per Jordi Barbeta

Deixa un comentari

Un Dalai Lama a Brussel·les

Jordi Barbeta | Barcelona. Diumenge, 4 de febrer de 2018Jordi Barbeta

El que va consolidar definitivament el cop d’estat del general Augusto Pinochet a favor dels militars va ser que els membres de la Cort Suprema de Xile van proclamar el seu suport als qui havien usurpat el poder per la força. Lisa Hilbink, una autoritat mundial en l’estudi de les relacions entre el dret i la ciència política, explica que a més de donar suport a la dictadura, dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats en defensa dels drets humans, el Suprem xilè en va rebutjar 5.390 considerant que suposaven una obstrucció al funcionament normal de la institució. És interessant fixar-se amb el que ha passat en altres indrets per saber on som nosaltres… I cap on anem.

La confirmació de la presó preventiva contra els líders sobiranistes amb interlocutòries judicials més pròpies de tribunals inquisidors i les noves citacions de dirigents independentistes deixen clar que l’ofensiva repressora no ha fet més que començar. La teoria atribuïda al general Espartero segons la qual s’ha de bombardejar Barcelona cada mig segle “per mantenir-la a ratlla” s’està aplicant amb tot el rigor, malgrat que els instruments devastadors encara no siguin els mateixos. Ho ha deixat clar el coronel Pérez de los Cobos quan ha dit que “l’acompliment de la llei [tal com ell la interpreta] passa per sobre de la convivència”. Pinochet, amb el suport dels jutges, no ho hauria dit més clar. Això vol dir que la violència policial de l’1 d’octubre es repetirà tantes vegades com calgui. El ministre de l’Interior s’ha compromès a esmerçar els recursos necessaris i la ministra de Defensa ha afegit que l’Exèrcit està preparat per intervenir a Catalunya quan el govern espanyol ho consideri oportú.

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades, des de la guerra dels Segadors fins als bombardejos feixistes del 38. I l’estratègia no ha canviat, perquè el plantejament espanyol dominant respecte de Catalunya s’ha basat sempre i estrictament en el dret de conquesta. No es tracta de seduir o convèncer els catalans, sinó de dominar-los. Per això, des de l’inici del procés sobiranista, les autoritats espanyoles no han pres ni una sola mesura que no sigui repressiva i/o amenaçadora. A diferència del que van fer els canadencs amb els quebequesos o els britànics amb els escocesos, que combinaven algunes amenaces amb propostes seductores de més autogovern, l’actitud espanyola ha estat implacable amb la repressió, els empresonaments i la usurpació de l’autogovern. No cal dubtar que l’Estat espanyol està obsessionat ara a desarticular el moviment independentista i escarmentar-lo per a unes quantes generacions.

Així que sembla ingenu pensar que si els independentistes moderen posicions, l’Estat tindrà misericòrdia. Fins ara ha passat tot el contrari. El ministre de Justícia ja ha avançat, perquè els jutges en prenguin nota, que no ha de quedar cap líder independentista sense inhabilitar i el Tribunal Constitucional s’ha sotmès a les pressions de l’executiu com si fos un terç legionari: “Con  razón o sin ella”. Tanmateix, alguna cosa està passant entre els bastidors europeus quan el que està generant preocupació i fins i tot histèria en les autoritats espanyoles és la presència del president Puigdemont a l’escenari europeu posant en evidència la involució democràtica del sistema polític espanyol.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos a justificar-se, a jurar i perjurar que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, i a acusar els catalans de subversius. Algú s’imagina a la reina d’Anglaterra anant a un fòrum internacional a denigrar els escocesos? Segurament seria més fàcil imaginar-se el rei del Marroc malparlant dels sahrauís. Som, doncs, en aquest nivell d’homologació. I han estat els darrers episodis d’aquest autoritarisme espanyol els que han portat el think tank britànic Economist Intelligence Unit a classificar el règim polític espanyol com a “democràcia defectuosa” poques hores després que Felip VI fes el ridícul a Davos.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos

Tenint tot això en compte, queda clar que la gran batalla del moviment sobiranista català ha de ser la constant internacionalització del conflicte. És cert que la independència de Catalunya no va trobar grans aliats a Europa, però una cosa és la independència i un altra la reivindicació estrictament democràtica i de respecte dels drets humans en una Unió Europea que tampoc està en condicions d’acumular més desprestigi. De fet, els darrers missatges de les cancelleries urgeixen Rajoy a obrir vies de diàleg.

I observant aquestes noves actituds europees, però sobretot constatant l’obsessió del govern espanyol per atrapar Puigdemont com una dels homes més perseguits del planeta, és obvi que el president -legítimament elegit, destituït amb males arts i restituït per la majoria democràticament expressada- ha esdevingut un símbol democràtic que estratègicament els sobiranistes hauran de preservar. Sense Puigdemont a Brussel·les, exercint de president, el procés català derivaria novament en un problema estrictament espanyol d’ordre públic del qual ningú de fora no voldria saber-ne res.

Qui més clar té això és un servidor de l’Estat tan fonamental com Alfredo Pérez Rubalcaba. L’exlíder socialista -i artífex de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment- ha reconegut que la prioritat del govern espanyol ha de ser impedir com sigui que es voti la investidura de Carles Puigdemont. “Cal pagar el que costi –va dir- però el govern ha de ser prou hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el mínim possible”. Efectivament, el descrèdit de l’Estat serà màxim si la majoria parlamentària torna a pronunciar-se a favor de Puigdemont. I el pronunciament ha de ser prou inequívoc però també prou audaç com per permetre a continuació investir un cap de Govern que assumeixi la seva subordinació al president de Brussel·les. Alfonso Guerra ja es va veure venir un Dalai Lama català. Òbviament l’escarnia, però no hi ha cap altra figura que, petita com és, sigui tan capaç de desestabilitzar tot un imperi xinès.

Miscel·lània

Els Goya, del no a la guerra de l’esquerra espanyola canyí al silenci pels presos polítics catalans

2 comentaris

Els Goya, del no a la guerra al silenci pels presos

Carlota Camps| Barcelona. Diumenge, 4 de febrer de 2018
636533042952446891
Si per alguna cosa s’ha caracteritzat el món de la cultura és per el seu punt crític i reivindicador. Així s’ha plasmat any rere any en premis i cerimònies com els Goya. L’any 2003 la gala dels premis de cinema espanyol es va convertir en un crítica al Govern espanyol i a la guerra d’Iraq, el 2009 va criticar la crisi i el 2012 va fer una defensar aferrissada del jutge Garzón després de la seva inhabilitació. Aquest any va ser una gala feminista i molt critica contra el masclisme al cinema, això sí, cap record pels presos polítics, tot i ser indubtablement un dels temes de l’any.
El Marriott Auditorium Hotel es va omplir aquest diumenge a la nit de ventalls de colors vermell, a favor de la igualtat de gènere, però no es va veure ni un sol llaç groc. Malgrat que estaven nominats, i van acabar essent premiats, alguns artistes catalans, l’empresonament d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tampoc va ser present en cap dels discursos. Una situació que contrasta amb la que es va viure fa tot just una setmana als premis Gaudí, que es van convertir en un record i una reivindicació pels presos i els exiliats.
En la gala catalana, van ser-hi presents amb llaços grocs i a través dels discursos d’alguns dels premiats, però també a través del discurs de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, o del presentador de la nit, David Verdaguer. L’actor, però, que va ser premiat amb el Goya a millor actor de repartiment, no va fer-ne cap referència en el seu discurs a Madrid. Tampoc la catalana Bruna Cusí ni, evidentment, la directora cinematogràfica Isabel Coixet, coneguda per la seva defensa de la unitat d’Espanya.  Premis Goya 2018 - EFE

Una gala en euskera, però no en català
L’edició dels Goya d’enguany va ser, probablement la poliglota de la història, ja que estaven nominades pel·lícules en quatre idiomes: català, castellà, euskera i anglès. Tot i això, la llengua catalana no va estar present en els discursos dels premiats catalans, a diferència de l’euskera, que va estar-hi molt present amb la pel·lícula basca Handia, que va guanyar fins a 10 estatuetes.
Això sí, el cinema català va ser un dels grans premiats de la nit. Estiu 1993, l’òpera prima de Carla Simón, es va fer amb tres dels vuit premis Goya als que optava, entre ells el de millor direcció novella, el de millor actor de repartiment (David Verdaguer) i millor actriu revelació (Bruna Cusí). També va rebre el premi a millor curtmetratge documental Los desheredados, dirigida per la catalana Laura Ferrés.
Els premis més prestigiosos, millor guió adaptat, millor direcció i millor pel·lícula, van ser per la pel·lícula anglesa La llibreria, de la també catalana Isabel Coixet.

Lluita feminista

Tot i oblidar-se dels presos o de la repressió exercida pels cossos de seguretat de l’estat contra el referèndum de l’1 d’octubre, que van deixar un miler de ferits de diversa consideració, els Goya van ser força reivindicatius. L’Associació de Dones Cineastes va convertir la gala en una reivindicació a favor de la igualtat i contra el masclisme.
Les sabates planes, símbol contra la “tirania dels talons”, i els ventalls vermells van ser els protagonistes de la nit. Les reivindicacions feministes van ser-hi molt presents en els discursos de les artistes premiades, però també a nivell polític.
Sanchez Iglesias Garzon premis Goya - EFE
El líder del PSOE, Pedro Sánchez, el de Podemos, Pablo Iglesias, el de Cs, Albert Rivera, o també Alberto Garzón, d’Izquierda Unida, van passar per la catifa vermella amb els protagonistes de la nit, els ventalls vermells, i van defensar el paper de la dona, tant en el món del cinema com en tots els àmbits.

Comunicats, Procés

REPÚBLICA O BARBÀRIE!

Deixa un comentari

NO HI HA ALTERNATIVA: REPÚBLICA O BARBÀRIE! Comunicat de Poble Lliure

NO HI HA ALTERNATIVA: REPÚBLICA O BARBÀRIE!

 Cal una estratègia republicana basada en la fermesa, la unitat i la mobilització.

Davant l’agudització de la deriva autoritària d’un estat espanyol que ha optat per liquidar la democràcia a còpia de repressió i xantatge, tal com hem vist amb les noves citacions per declarar al Tribunal Suprem espanyol a mitjans de febrer, i de l’espectacle, entre desconcertant i lamentable, de la no-investidura del legítim President Puigdemont, des de Poble Lliure manifestem que:

  1. Una part del moviment independentista i republicà sembla continuar sense entendre la naturalesa de l’estat espanyol, intrínsecament oligàrquic i autoritari, i segueix enganyant-se amb falsos eslògans com “anirem de la llei a la llei” o “la democràcia sempre guanya”. Un senzill repàs als llibres d’història ens demostra que això no és així, i que , de fet, en el cas d’Espanya, gairebé MAI ha estat així. L’Estat espanyol i els poders que el conformen mai permetran de bon grat l’emancipació del poble català, fet que contradiria la seva doctrina fundacional (el nacionalisme excloent i unitarista), ni s’avindran a aturar l’espoli econòmic del nostre poble, font primordial de llur supervivència.
  1. La República Catalana, com a projecte polític alliberador que permetrà la construcció d’un futur de justícia i llibertat per al nostre poble i esdevindrà una porta oberta a la democràcia per a la resta de pobles oprimits per l’estat espanyol, tan sols serà possible a través de la lluita, de la confrontació democràtica entre un poble organitzat i un estat com més va, més putrefacte. Després de la seva nova i contundent derrota a les urnes el 21D,  l’estat tan sols contempla la repressió, la derrota i la humiliació en el seu full de ruta per a Catalunya.
  1. Espanya es troba al límit de la fallida, segrestada per un govern que ha saquejat el país, amb un poder judicial corromput i al servei exclusiu de l’executiu i les elits extractives, i amb un poder mediàtic qualificat com “el menys creïble del món occidental” pels observatoris internacionals de premsa, que atia la catalanofòbia com a via d’escapament per al descontentament popular i, alhora, com a mitjà per garantir la supervivència econòmica del règim a curt termini.
  1. Davant l’augment de la persecució política del règim contra l’independentisme, demostrat aquesta setmana amb les noves citacions per mitjans de febrer a persones destacades –a les quals volem mostrar tota la nostra solidaritat i suport- de l’ampli espectre polític republicà al Tribunal Suprem espanyol, ens reafirmem en què només amb la fermesa, unitat i solidaritat antirepressiva de tot el moviment republicà es podrà aturar l’embat de l’estat.
  1. En aquest context, no només és inadmissible, sinó també impossible una estratègia de replegament i retorn a l’autonomisme. L’autonomia ja no existeix, ha estat escanyada econòmicament, intervinguda políticament i liquidada a cop de sentència judicial. I no hi ha ningú que la contempli com a opció seriosa: ni l’espanyolisme, decidit a liquidar qualsevol fet diferencial que contradigui el seu nacionalisme supremacista i excloent, ni el poble català, conscient que aquesta va esdevenir, des del 2010, una via morta.
  1. El Tribunal Constitucional, el TSJC i el ministeri d’hisenda espanyol no es cansen de demostrar, dia rere dia, que és impossible fer polítiques d’igualació social des de les institucions autonòmiques. El discurs reformista propagat pels Comuns i assumit per sectors d’ERC és una fal·làcia. L’eixamplament de la base republicana no vindrà donat per renúncies, i gestió d’engrunes, sinó per intensificar la lluita democràtica en defensa dels nostres drets i llibertats, denunciant el caràcter oligàrquic i extractiu de l’estat espanyol i lligant la lluita republicana a les lluites socials.
  1. La claudicació no és només una traïció als milions de persones mobilitzades per un projecte alliberador. És, sobretot, una estupidesa estratègica. “Com més cedíem i obeïem, més ens maltractaven”, ens recordava Rosa Parks. En la mesura que l’estat vegi que la repressió causa l’efecte desitjat, no dubtarà en utilitzar-la de manera sistemàtica. Cap dirigent republicà hauria d’oblidar que el poble català no està disposat a seure mai més a la part del darrera de l’autobús.
  1. Per tant, l’independentisme ha de dotar-se d’una estratègia de ruptura que contempli i prevegui les vicissituds intrínseques de l’enfrontament entre el nostre projecte republicà democràtic i un estat autoritari que, després de la seva nova i contundent derrota a les urnes, tan sols contempla la repressió i la humiliació en el seu full de ruta per a Catalunya.
  1. Aquesta estratègia, com ja vam comentar el desembre passat, ha de fonamentar-se en tres pilars:
  • – La fermesa per plantar cara a la repressió i a la deriva autoritària de l’estat, a les agressions feixistes i als intents del nacionalisme espanyol de destruir les nostres institucions i els pilars de la cohesió del nostre poble. Fermesa per, en contraposició a tot intent de regressió, fer avançar el projecte republicà tant en els àmbits institucional, econòmic, social i internacional.
  • – La unitat en la defensa de la República Catalana pel damunt de càlculs partidistes i oportunismes de curta volada. Unitat per evitar el segrest de les institucions actuals per part del feixisme espanyol, unitat per construir una institucionalitat lliure del jou autonòmic i les eines polítiques, econòmiques i socials per fer efectiva la República.
  • – La mobilització per part d’un poble organitzat per fer valdre els seus drets i defensar la República. Cal una reorganització del moviment popular que permeti, des de la resistència pacífica i la desobediència civil activa, encarar la confrontació democràtica amb l’estat, els seus aparells repressius i els poders econòmics que el sustenten.

El vell món s’ensorra i el nou no ha acabat de néixer, però amb fermesa, unitat i mobilització no  passaran els monstres i avançarem amb pas ferm vers la República Catalana.

Secretariat Nacional de Poble Lliure,

3 de febrer de 2018

Procés

Dignitat cavallers, dignitat…

Deixa un comentari

Es tracta de no legitimar mai l’opressor

I això comença pels gestos.
M’explico. Acabo de veure una piulada d’en Fachin on es pregunta si negar-se a fotografiar-se amb en Millo comporta inhabilitacions. Òbviament és irònic però trobo que encerta de ple.
La foto en qüestió sembla que està presa en l’àmbit del Mobile World Congress i apareix el virrei nomenat pel gobierno de Madrid envoltat de personalitats de la societat catalana. Podeu veure’ls vosaltres mateixos al final d’aquest comentari.
No n’espero res de la Colau, ni de l’alcaldessa de l’Hospitalet, ni d’en Nobita per citar-ne alguns (tot i que amb la boca petita han dit qué desastre, qué mal todo en referència al 155), però d’en Trias i de la segona autoritat de Catalunya com és el President del Parlament, n’esperava una mica més.
La política és també gestos. I dignitat. I algú que ha estat nomenat per dissoldre les institucions catalanes senzillament no comparteix res -ni una foto- amb representants escollits democràticament pel poble de Catalunya. Si altres ho volen fer, endavant. Però en Roger Torrent -i en Trias, per què no- han perdut una magnífica ocasió per, educadament, això sí, fotre-li una plantofada a en Millo i de retruc al bloc del 155. Es tracta de, quan s’ha de fer la foto sortir-se’n, convocar la premsa i dir que no, que ells no tenen res a compartir amb aquest senyor i que la dignitat institucional els ho impedeix.
No té aquest comentari cap intenció d’aprofitar aquest moment per criticar en Roger Torrent pel seu paper en la investidura fallida. N’hi ha altres fils que en parlen i ja he expressat la meva opinió. Més aviat té a veure amb el sentiment que la fermesa també es demostra amb gestos i que, si volem ser respectats, hem de marcar el terreny molt clarament. En definitiva que ja n’hi ha prou que a sobre de cornuts pagar el beure.
Aquesta és la piulada en qüestió:

Comunicats, Política catalana, Procés, Republicanisme, Sobiranisme

Barcelonins esmenen la ponència de l’Assemblea Nacional Catalana

1 comentari

Aportacions a la Ponència de Full de Ruta 2018-2019 de l’Assemblea Nacional Catalana

 I

 L’esborrany de la Ponència del Full de Ruta 2018-2019, a l’apartat 4. Objectius estratègics proposa (p.7) aquests dos punts:

  • Reforçar la coordinació amb els moviments sobiranistes dels Països Catalans, així com amb els moviments sobiranistes i d’aprofundiment democràtic d’altres nacions de l’Estat espanyol i d’Europa que comparteixen l’aspiració d’una Europa dels pobles i de les nacions lliures.
  • Treballar per aconseguir el màxim suport internacional per tal que es reconegui el dret a l’autodeterminació exercit pel poble català l’1 d’octubre i la República catalana proclamada el 27 d’octubre.

Nosaltres proposem el següent redactat:

  • Establir relacions d’igualtat amb els moviments sobiranistes-independentistes republicans del País Valencià i les Illes i relacions adequades amb els sobiranistes catalans de la Catalunya Nord i la Franja de Ponent; encoratjar els pobles sotmesos a l’Estat espanyol en el seu suport a la lluita per la República catalana, que és la lluita per la democràcia de tots i animar els pobles integrats en la UE per fer entre tots una Europa més democràtica.
  • Treballar per aconseguir la màxima difusió i solidaritat de la causa sobiranista catalana per part de totes les persones i els pobles del món.

 O una altra formulació, més senzilla:

  • Establir una associació mundial d’Amics de la República Catalana per difondre i estendre la solidaritat amb la causa independentista.

JUSTIFICACIÓ

El desembre del 2009 es van fer moltes Consultes. A Berga se’n va fer una “Per la independència dels Països Catalans” que no es va poder comptabilitzar amb les moltes “Per la independència de Catalunya”. Preparació del referèndum d’autodeterminació o agitació sobre el lema “Països Catalans”. No hi ha “moviments sobiranistes del conjunt dels Països Catalans”, que hagin de “reforçar la seva coordinació” sinó uns representants que apareixen a Barcelona per l’Onze de Setembre i fan xerrades al País Valencià amb el PSOE. Ells mateixos diuen que no son independentistes, però si sobirans per decidir menjar o no pollastre;  per decidir-ho tot -diuen-, que és la millor manera per a no decidir res.

 II

 Tres conceptes erronis en la ponència: “El retorn a la normalitat democràtica”, “implementar” i “empoderar”

  • “el retorn a la normalitat democràtica” La derogació de l’ article 155 (i totes les lleis i reglaments que els imperialistes es puguin inventar) a quina “normalitat democràtica” ens retorna: a 1978, amb la Constitució caducada, a 2010 amb el començament del Full de Ruta sota la capa del Sol? Necessitem la derogació de l’a.155, però això no és “el retorn a la normalitat democràtica”, la normalització democràtica només es produiria amb la República.
  • “implementar” “Implementar” és afegir aspecte concret i real a un esquema ideal. Si implementem la República la dibuixem, la descrivim i en parlem, la millorem hi somiem, però no la tenim. És diferent “fer República” (fer coses republicanes sense República) de “fer la República” (proclamar-la i ser reconeguda per les Repúbliques). Compareu “implementar” i “complementar”.
  • “empoderar” “Empoderar” és traspassar a algú o a una entitat possibilitats o efectes d’un poder, potència o energia. El “poderío” del ball flamenc, d’una lleugera embriaguesa (el subjecte se sent poderós, però els que estan al seu voltat no ho no noten.)

Joaquim Auladell i els del carrer Dagueria, de Barcelona

Mitjà per la República Valenciana