Arxiu mensual: febrer de 2018
LA CPVR ASUMEIX L’ORGANITZACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ DE LA CONSULTA ESTATAL SOBRE MONARQUIA O REPÚBLICA
NOTA DE PREMSA – 13.02.2018
LA CPVR ASUMEIX L’ORGANITZACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ DE LA CONSULTA ESTATAL SOBRE MONARQUIA O REPÚBLICA
Dissabte passat, dia 10–F, a la SC Micalet, vint-i-dos organitzacions republicanes amb representants vinguts de distintes comarques valencianes, varen constituir oficialment la Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR –la COORDINADORA), en la seua segona època, fet que l’anterior va ser des del 2005 al 2010.
Entre altres, es van aprovar els següents acords:
- La COORDINADORA com estructura aglutinadora del republicanisme valencià assumeix l’organització i direcció al País Valencià de la iniciativa estatal per aquest estiu de la consulta sobre monarquia o república, proposada per la Federació de Republicans RPS, presents en la Coordinadora, i instarà als ajuntaments i col·lectius locals republicans a iniciar l’organització de la consulta a través de promoure la creació de Comités pro Consulta Republicana en pobles, comarques, barris i ciutats.
- La COORDINADORA convoca per al 12 de maig del 2018 a les 18:00 un acte central de País Valencià amb el lema:
PER LA REPÚBLICA, ruptura amb el règim del 78 i processos constituents
- La COORDINADORA va acordar organitzar un homenatge als republicans valencians difunts i que varen participar en la CPVR: Andreu Mas de Carlet, Marcial Tarín de València i Cerdán Tato d’Alacant.
- La COORDINADORA assumeix els documents, Declaració i Manifest, aprovats en la I CONVECIÓ PER LA REPÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ i va elegir una comissió per a redactar una proposta de nova declaració actualitzada on, entre altres temes, s’analitzarà la posició rupturista contra el règim del 78 amb l’obertura d’un procés constituent republicà i sobirà al País Valencià que contemple la superació de l’actual model productiu i una més justa distribució de la riquesa; valorar l’acció de l’Estat dinàstic contra el moviment republicà català i com participar en els actes que es celebren al voltant del Centenari de la Declaració valencianista de 1918.
• La COORDINADORA va acordar reunir-se de nou el dissabte 3 de març a les 11:00 en la SC Micalet.
Ves a fer la mà…
Nota de premsa de la CPVR
LA CPVR ASUMEIX L’ORGANITZACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ DE LA CONSULTA ESTATAL SOBRE MONARQUIA O REPÚBLICA
NOTA DE PREMSA – 13.02.2018
LA CPVR ASUMEIX L’ORGANITZACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ DE LA CONSULTA ESTATAL SOBRE MONARQUIA O REPÚBLICA
Dissabte passat, dia 10–F, a la SC Micalet, vint-i-dos organitzacions republicanes amb representants vinguts de distintes comarques valencianes, varen constituir oficialment la Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR –la COORDINADORA), en la seua segona època, fet que l’anterior va ser des del 2005 al 2010.
Entre altres, es van aprovar els següents acords:
- La COORDINADORA com estructura aglutinadora del republicanisme valencià assumeix l’organització i direcció al País Valencià de la iniciativa estatal per aquest estiu de la consulta sobre monarquia o república, proposada per la Federació de Republicans RPS, presents en la Coordinadora, i instarà als ajuntaments i col·lectius locals republicans a iniciar l’organització de la consulta a través de promoure la creació de Comités pro Consulta Republicana en pobles, comarques, barris i ciutats.
- La COORDINADORA convoca per al 12 de maig del 2018 a les 18:00 un acte central de País Valencià amb el lema:
PER LA REPÚBLICA, ruptura amb el règim del 78 i processos constituents
- La COORDINADORA va acordar organitzar un homenatge als republicans valencians difunts i que varen participar en la CPVR: Andreu Mas de Carlet, Marcial Tarín de València i Cerdán Tato d’Alacant.
- La COORDINADORA assumeix els documents, Declaració i Manifest, aprovats en la I CONVECIÓ PER LA REPÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ i va elegir una comissió per a redactar una proposta de nova declaració actualitzada on, entre altres temes, s’analitzarà la posició rupturista contra el règim del 78 amb l’obertura d’un procés constituent republicà i sobirà al País Valencià que contemple la superació de l’actual model productiu i una més justa distribució de la riquesa; valorar l’acció de l’Estat dinàstic contra el moviment republicà català i com participar en els actes que es celebren al voltant del Centenari de la Declaració valencianista de 1918.
• La COORDINADORA va acordar reunir-se de nou el dissabte 3 de març a les 11:00 en la SC Micalet.
Dissabte passat es va reunir la CPVR, Coordinadora del País Valencià per la República (Pendents de la nota de premsa)
Carta oberta a Joaquim Auladell
Carta oberta a Joaquim Auladell
En primer lloc agrair-te que una persona amb el teu bagatge hagi volgut participar-hi amb aquest debat. N’estic segur que totes les aportacions son enriquidores, i demanar-te disculpes per no haver-hi contestat abans. He tingut un problema de caràcter familiar ja que ma mare ha estat ingressada a l’hospital.
Crec que sí pot ser útil el concepte d’Hegemonia de Gramsci, així com l’aprofundiment amb l’accés al algun mitjà de comunicació. Una altra manera es impossible imposar un relat. Aquí hi han pocs mitjans pel independentisme, però algun hi ha.
En quant al concepte de cultura valenciana, òbviament em refereixo a la cultura catalana-Valenciana-Balear que totes tres Comunitats autònomes compartim. Aquí utilitzem aquest nom (Valencià) perquè a dia d’avui el País Valencià es políticament espanyol, i sembla que es més fàcil per a molta gent a València passar de ser políticament valencià que català. Es sols una qüestió de nomenclatura, ja que jo no tinc ningun dubte sobre la unitat de la llengua y la cultura.
I finalment, tens raó, quant parlo de moviment participatiu, em refereixo a socialment participatiu, ja que políticament ja ho es pel simple fet de ser un moviment republicà. En eixe punt també tinc una errada de imperdonable. Efectivament, un imperi no mai pot ser democràtic, ja que el imperialisme esta fonamentat en la supremacia d’una nació sobre altres, mentre que el principi democràtic es fonamenta en la igualtat de pobles, nacions i ciutadans.
Com ja he dit anteriorment, agraeixo la teua aportació i espero que no sols sigui aïllada. Una salutació.
Al llarg d’aquesta setmana enviaré un article sobre estratègia d’implantació del moviment republicà, i no sols al País Valencià, sinó a tot el corredor mediterrani. Crec que també serà profitosa al Principat de Catalunya.
Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa
Penjada de cartells hui…
Les propostes d’Elisenda Cremades, per Joaquim Auladell
Les propostes d’Elisenda Cremades
per Joaquim Auladell
Elisenda Cremades ha publicat dos articles, Retrat del règim del 78 i Pitjor que una colònia i un tercer Els fonaments del moviment sobiranista valencià que és el darrer d’una sèrie i alhora el primer d’una altra dedicada específicament als valencians, feta entre valencians, i com a aportació al debat de grups i individus, a diversos sectors i indrets.
Elisenda Cremades pot semblar tímida i fins i tot ingènua, però en aquests moments inicials de reconeixement entre valencians és més interessant el que ens pot dir l’altre que predicar el que nosaltres ja sabem, perquè potser estem dient el mateix amb diferents o noves paraules. És com quan els gossos s’ensumen.
Ramon Llull explica que un “gentil” (un agnòstic) va demanar a “tres savis” (creients de diferents fes) que li exposessin les seves creences per si alguna li semblava millor que la seva. Era una aposta atrevida, els els tres savis estaven ferms cadascun en la seva fe i volien guanyar, però acceptaven que algun altre podia tenir raó. El final d’aquesta història s‘ha perdut, o potser Llull no el va escriure mai.
Cremades vol construir un “nosaltres, valencians” des del diàleg i la cooperació, no donant res per sabut als “valencians autèntics” ni als “valencians tebis” i ni als que, pel fet de viure al País Valencià, els convindria de constituir-se en poble valencià i dotar-se d’una República Valenciana.
Sobre això hi ha “il·lusions i anhels”, idees no aplicades o cap idea. Només l’acció col·lectiva permet avançar separant les idees errònies de les encertades. Afortunadament està començant un moviment en aquest sentit.
El tercer paràgraf del del tercer article està massa condensat: ideologia convenient, comportament electoral, classe i condició… o és només una manera d’animar el debat?.
Passo a comentar els punts:
- “El nostre moviment té de ser pacífic”. D’acord. “La veritat no necessita màrtirs”, que deia Francesc Pujols.
2.“El nostre moviment té de ser republicà”. Democràtic, igualitari o equitatiu… Completament d’acord.
- “El nostre moviment té de ser transversal”. Ben entès, no com una populista centreamericana que va dir“transversal de liberals i socialdemòcrates”. Transversal vol dir “ordenat per uns criteris (“valors”) axials concretats en forces polítiques” i amb un joc ordenat en “amics i enemics”. La transversalitat és la mesura del domini social entre “els transversals” i “els marginals”. “L’eix ideològic—diu Cremades— ha d’estar integrat al nostre moviment d’una manera natural”. Sí! Ha de ser l’experiència reflexionada dels participants, no un coneixement llibresc, “ideològic” o de diverses tradicions del passat. Esquerra”, si té un sentit és la idea d’igualtat de les persones. El concepte de Transversalitat es pot relacionar amb el similar d’Hegemonia, de Gramsci, teòric polític. Per ell es tracta de conflictes entre grups polítics. Hi ha els grups dominants i els grups dominats (“subalterns” en deia ell) i poden constituir-se en blocs. El bloc subaltern funciona per discussió i consens internament i en conflicte extrem amb el bloc dominant. Tot això passava fa cent anys. Per a Gramsci els problemes principals, a Itàlia, era la unió dels treballadors industrials i els treballadors del camp i el desvetllament de les capes subalternes que que donaven suport al bloc dominant en contra dels seus interessos. Al País Valencià també pot ser útil el concepte d’Hegemonia. Hi ha el concepte de Poble Valencià (els habitants del País Valencià, si arriben a ser-ne conscients i actius per ser ciutadans valencians, i si troben l’estratègia d’alliberament).
- Cremades considera que “el nostre moviment ha de ser inclusiu o integrador”. Són dos sinònims, un amb càrrega positiva i l’altre amb càrrega negativa. La cultura és la manera concreta que tenim els humans. En aquest sentit no crec que es pugui parlar de “cultura valenciana” o sinó definiu-me els elements de la cultura valenciana o digueu-me quina és la cultura religiosa o cinematogràfica dels valencians. La cultura és un o “el” mitjà de comunicació. Si els valencians han de ser no un agregat estadístic sinó una societat concreta ha de tenir mitjans de comunicació concrets. Crec també, com Cremades, que els discursos sobre la identitat és una invasió de l’enemic de la psicologia.
- I, “finalment té de ser participatiu”. Ja en dir que havia de demòcrata havia dit que havia de ser participatiu políticament, ara diu que ha de ser-ho també socialment. “Crec que no es pot ser (és molt fàcil i barat dir-s’ho) progressista sense ser demòcrata”. Xocarà, potser, però les persones en presència no es poden sacrificar a idees no verificades.
Cremades afirma que és nacionalista perquè és internacionalista o que és internacionalista perquè és nacionalista. Té trellat, encara que algunes persones oposen els dos conceptes. Són els que trepitgen tot el que poden, petits o grans. La solució, el somni de Cremades, és el món cobert de repúbliques sobiranes i solidàries.
No sé si Cremades estarà d’acord amb mi, però jo crec que un imperialista amb bona consciència (qui oprimeix els individus d’un grup d’una terra) no és demòcrata. És com quan plou a la plaça Catalunya, per dir un indret concret, que es mulla tothom que està allà, tant si és sobiranista o no. Vull dir que no és una qüestió de percepció sinó de fet. Com l’imperialisme.
Al començament del primer article hi surt l’únic teòric de la política Carl Schmitt que diu que tots els Estats tenen una idea rectora, superior als seus subjectes: l’Imperi (el Reich), el Califat mundial, la Dictadura del Proletariat, el Benefici Màxim sense subjecte, la idea d’Espanya eterna… Per a Cremades la idea rectora de l’Estat és la Llibertat i el Benestar del poble valencià entre els pobles del món, i jo hi estic d’acord.
Catalunya i Espanya. Article publicat en un diari suís
El diari suís 1Dex ha publicat el 28-01-18 aquesta explicació sobre Catalunya i Espanya: https://1dex.ch/2018/01/catalogne-lignominie-marche/#.WmWWy4wN9QB.twitter
Vet aquí la traducció a l’espanyol:
Si uno tuviera que trazar en una línea el carácter del español, cómo sería? Básicamente el español es, en el inconsciente colectivo, aquel que aplastó civilizaciones de América del Sur. Un conquistador, un guerrero, un militar orgulloso de su batallas. Además, los españoles, a su entender, nunca han conocido la derrota. Algunos contratiempos, a lo sumo. El tipo de batalla no es importante: él es un soldado! Un guerrero que fundamenta su razón de existir en el enfrentamiento, la aniquilación del otro y la humillación del que ha sometido. Que este sea un hombre, un toro o un molino, es indiferente. Él ha vencido, él es fuerte y valiente! Que el combate sea desigual, ridículo o burlesco no le importa. Su propósito es mostrar su valor ridiculizando al que ha derribado. Y si pierde una batalla? borra el evento de su memoria y de la historia. El español es un personaje de la mitología ibérica: no lo es de una región en particular. Pero la región que mejor se adapta a esta descripción es la Castilla histórica, o el gobierno de Madrid. De ahí es de donde emana ese pestilente olor a testosterona. “Las Españas” son los países donde se pone el sol, como decían los romanos. Será el país donde uno se acuesta?
Y catalán qué es? Su legado histórico hace de él un negociante. El Fenicio, el veneciano de la península ibérica. primeramente porque su derecho hereditario le ha forzado a ello: El derecho del “hereu”, que no es otra cosa que los hijos mayores heredan todo y no se comparten las propiedades. Esto obligó a los menores a establecerse en la ciudad y convertirse en burgueses. Es a partir de este momento que el tejido urbano, comercial e industrial se vuelve más denso en Cataluña . Cuando Castilla abre el monopolio del comercio con las Américas en el finales del siglo 18, Cataluña esta preparada: es la explosión económica. Además, el decreto de Felipe V prohibiendo a los catalanes hacer política no hace mas que incentivar este activismo económico e intelectual.
Cataluña es una tierra de acogida desde la antigüedad. Los flujos migratorios de toda la cuenca mediterránea hicieron muy pronto de esta región un remanso de paz para muchos pueblos. Esta mezcla y estas migraciones son parte constituyente de la riqueza cultural y económica de Catalunya. A título de ejemplo: durante la inquisición, el conde de Barcelona fue el único que castigó a los culpables del genocidio en el barrio judío de Barcelona.
Entonces como hacer coexistir dos sociedades, dos mentalidades tan diametralmente diferentes? uno jerárquico y absolutista, en que el pueblo teme el poder y cumple con reglas, que no vivió la Revolución Industrial, que lideró la contra-reforma ignorando la Ilustración. Y la otra compuesta por comerciantes, artesanos y juglares, en la que el poder es la capacidad de pactar, que ha experimentado la revolución del mercado además de la Revolución Industrial, que practicó la tolerancia, estimulado la innovación y ha hecho de la democracia una realidad natural y compartida.
Lo que sucede hoy en Cataluña es la pesadilla del conquistador: el pueblo al que intenta someter resiste y se niega a someterse al yugo. Entonces intenta aplicar sobre el insumiso las técnicas que conoce i que funcionan sobre si mismo: infligir violencia y humillación.
Humillación… Erigida en institución por el gobierno español a través de la aplicación del artículo 155 de la constitución Española. Esta violencia practicada por el Estado y también legalizada por el Estado. De esta forma se permite a los medios de comunicación, a los políticos, a la gente de la calle, intimidar, insultar y menospreciar a los catalanes. Como en pleno franquismo, época bendecida por el gobierno actual, puesto que permitía a cada uno despreciar y oprimir al otro de forma legal. Para someterlo a diario. Comportarse con respecto a quien debe someterse a la condescendencia más despectiva. En la forma del racismo más inmundo.
Lo sabían ustedes? En el período franquista, los otros idiomas distintos al castellano estaban prohibidos. Cuando una persona hablaba uno de los idiomas prohibidos, catalán, euskara, gallego, era reprimido de la manera más dura: “Háblame Cristiano! Historia para mostrar la diferencia entre el conquistador y el bárbaro. Hoy es lo mismo.
Hoy, este tipo de práctica está de nuevo permitida. Según Ramón Blázquez, la avalancha de ignominias y vejaciones derivadas de la aplicación del artículo 155 estaba programada por el gobierno. Es persistente y violenta en la prensa, especialmente televisión y en las redes sociales. Incluso el país Vasco, dice, durante los más violentos periodos del terrorismo no sufrieron tal tipo de vejaciones, humillaciones, insultos, descalificaciones y atropellos.
Hay dos caras en este torrente de ignominia: el primero es frontal y primario. Se trata de insultar y despreciar públicamente cuando la conocida y veterana periodista Ana Rosa Quintana trata en directo al vicepresidente del Gobierno Catalán, Oriol Junqueras, de “gilipollas” o cuando el también famoso periodista Eduardo Inda califica en directo al presidente del gobierno Catalán, Carles Puigdemont, de “mierda”. A ello debe sumarse la calidad más dudosa de los diferentes grupos de debate en foros de discusión o de entretenimiento que se lanzan a una verdadera carrera de insulto e ignominia.
La segunda cara de esta vergüenza y quizás la peor, es la manipulación medios. Duramente orquestada en la prensa, artículos de opinión, editoriales y sobreexportada a todas las agencias de noticias, de forma coordinado como debe ser, el directorio anti catalán es bastante unánime en los términos utilizados: desafío independentista, referéndum ilegal, golpe de estado, cobardes, adoctrinamiento contra el gobierno central… La violencia de los ataques, la manera desvergonzada de acusar con mentiras y la permisividad de las autoridades frente a esta situación digna de desencadenar muchas causas penales por difamación, muestra hasta que punto el gobierno de los hidalgos de Madrid está decidido a hundirse en el desprecio y la humillación al pueblo catalán sin ningún límite ético.
Delante esta voluntad Medieval de hacer perder el honor al enemigo, se reconoce la impotencia y la debilidad del gobierno Español. Desde el momento que hace todo lo posible para matar al pueblo catalán humillándolo, no se da cuenta de que sus valores no coinciden con los de los catalanes. Los catalanes son obstinados, cautelosos y resistentes.
Hace ya trescientos años que el español intenta oprimir por la fuerza. Pero es inevitable: Cataluña será independiente o no será. Los catalanes están aferrados a la idea de república al menos tanto como los españoles lo están a la dictadura.
Los catalanes saben, y especialmente sienten muy profundamente en su alma, que su salud está en la independencia. Que ellos no podrán vivir en España debido a que su gobierno los va a tratar siempre como a una colonia.
Los catalanes saben que un día ellos vivirán, ellos o sus hijos, en su país y que compartirán sus valores democráticos y respetuoso con todos aquellos que quieran ser catalanes. Y los españoles lo saben también.
CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE
(PAR GABRIEL LAFLECHE)
Si l’on devait tracer en un trait le caractère de l’espagnol, qu’en serait-il ? Fondamentalement, l’espagnol est dans l’inconscient collectif, celui qui a écrasé les civilisations d’Amérique du Sud. Un conquérant, un guerrier, un militaire fier de ses batailles. D’ailleurs, l’espagnol, à l’entendre, n’a jamais connu de défaite. Quelques déboires, tout au plus. Le type de bataille n’est pas important : c’est un soldat ! Un guerrier qui trouve sa raison d’être dans l’affrontement, l’anéantissement de l’autre et l’humiliation de celui qu’il a soumis. Que celui-ci soit un homme, un taureau ou un moulin, c’est pareil. Il a vaincu, il est fort et vaillant ! Que le combat fût inégal, ridicule ou burlesque lui importe peu. Son but est de montrer sa valeur en abaissant celui qu’il a terrassé. Et s’il perd une bataille ? Il efface l’événement de sa mémoire et de l’histoire. L’espagnol est un personnage issu de la mythologie ibérique : il n’est d’aucune région en particulier. Mais la région qui répond le mieux à cette description est la Castille historique, ou le gouvernement de Madrid. C’est de là qu’émane cette pestilentielle odeur de testostérone. Pourtant une constante est remarquable : Castro était galicien, Franco était galicien, Rajoy est galicien, Hitler…. Ah, non, pas lui ! Lui, il était autrichien. “Les Espagnes” sont les pays du couchant comme le disaient les Romains. Serait-ce le pays où l’on se couche ?
Et le catalan qui est-il ? Son héritage historique fait de lui un négociant. Le phénicien, le vénitien de la péninsule ibérique. Tout d’abord parce que son droit coutumier d’héritage l’a forcé à le devenir : le droit de “l’hereu”, ce ne sont que les fils aînés qui héritent sans partage des propriétés. Cela contraignait les cadets à s’installer en ville et devenir des bourgeois. C’est à partir de ce moment-là que le tissu urbain, commercial et industriel se densifie en Catalogne. Lorsque la Castille fait tomber le monopole du commerce avec les Amériques à la fin du 18ème siècle, la Catalogne est prête : c’est l’explosion économique. De plus, le décret de Philippe V interdisant aux Catalans de faire de la politique ne fait qu’attiser cet activisme économique et intellectuel. La Catalogne se trouve être une terre d’accueil depuis l’antiquité. Les flux migratoires en provenance de tout le bassin de la Méditerranée font très tôt de cette région un havre de paix pour beaucoup de peuples. Ce brassage et ces migrations sont une partie constituante de la richesse culturelle et économique de la Catalogne. A titre d’exemple : durant l’inquisition, le comte de Barcelone fut le seul à punir les coupables du génocide du quartier juif de Barcelone.
Alors comment faire cohabiter deux sociétés, deux mentalités si diamétralement différentes ? L’une hiérarchisée et absolutiste, dans laquelle le peuple craint le pouvoir et se conforme aux règles, qui n’a pas vécu la Révolution industrielle, qui a dirigé la Contre-réforme et ignoré le Siècle des Lumières. Et l’autre composée de commerçants, artisans et ménestrels, dans laquelle le pouvoir est pactisé, qui a vécu la révolution marchande puis la Révolution Industrielle, qui a pratiqué la tolérance, stimulé l’innovation et qui a fait de la démocratie une réalité naturelle et partagée.
Ce qui se passe aujourd’hui en Catalogne est le cauchemar du conquistador : le peuple qu’il essaye de soumettre résiste et refuse de passer sous le joug. Alors, il essaye d’appliquer sur l’insoumis des techniques qu’il comprend et qui qui fonctionneraient sur lui-même : il fait subir la violence et l’humiliation.
L’humiliation… Erigée en institution par le gouvernement espagnol au travers de l’application de l’article 155 de la constitution espagnole. Cette violence sournoise, émotionnelle et destructrice. Cette violence pratiquée par l’Etat mais aussi légalisée par l’Etat. Il est désormais autorisé aux médias, aux hommes politiques, aux gens de la rue de brimer, insulter et mépriser les Catalans. Comme en plein franquisme. Epoque bénie par le gouvernement actuel, puisqu’elle permettait à chacun de mépriser et d’opprimer l’autre de manière légale. De le soumettre au quotidien. De faire preuve à l’égard de celui qui doit se soumettre de la plus méprisante des condescendances. A la manière du racisme le plus crasse.
Le saviez-vous ? En période franquiste, les autres langues que le castillan étaient interdites. Lorsque qu’une personne parlait une des langues prohibées, catalan, euskara, galicien, il était repris de la manière la plus rude : “Hablame christiano ! ” (Parle-moi le chrétien !). Histoire de bien montrer la différence entre le conquérant et le barbare. Il en va de même aujourd’hui.
Aujourd’hui, ce genre de pratique est à nouveau permise. Selon Ramón Blázquez, l’avalanche d’ignominies et de vexations découlant de l’application de l’article 155 était programmée par le gouvernement. Elle est persistante et violente dans la presse, en particulier télévisuelle, et sur les réseaux sociaux. Même le Pays Basque, dit-il, durant la plus violente des périodes terroristes, n’a pas subi de telles vexations, humiliations, insultes, disqualifications et outrages.
Il y a deux faces à ce torrent d’ignominies : la première est frontale et primaire. Il s’agit de l’insulte et le mépris public quand Ana Rosa Quintana traite en direct le Vice-Président du gouvernement catalan, Oriol Junqueras, de “connard” ou quand Eduardo Inda qualifie en direct télévisé le président du gouvernement catalan, Carles Puigdemont, de “merde”. A ceci s’ajoutent tous les intervenants de qualité plus que douteuse sur les différents plateaux de débat ou de divertissements qui s’adonnent à une véritable course à l’insulte et à l’ignominie.
La deuxième face de cet opprobre, et peut-être la pire, est la manipulation médiatique. Lourdement orchestrée dans la presse, les articles d’opinion, les éditoriaux et exportée à outrance dans toutes les agences de presse. Coordonné comme il se doit, le répertoire anti-catalan est passablement unanime dans les termes utilisés : défi indépendantiste, référendum illégal, coup d’état, lâches, endoctrinement contre le gouvernement central, …. La violence des attaques, la manière effrontée d’asséner les mensonges et la permissivité des autorités face à cette situation digne de déclencher bon nombre de cas pénaux pour diffamation, montre à quel point le gouvernement des hidalgos de Madrid est décidé à s’enfoncer dans le mépris et l’humiliation du peuple catalan sans aucune limite éthique.
Devant cette volonté médiévale de faire perdre son honneur à l’ennemi, on reconnait l’impuissance et la faiblesse du gouvernement espagnol. Alors qu’il fait tout son possible pour faire mourir sur pied le peuple catalan en l’humiliant, il ne se rend pas compte que ses valeurs ne sont pas celles des Catalans. Les Catalans sont obstinés, prudents et résistants. Cela fait trois cents ans que l’Espagnol essaye de les contraindre par la force. Mais c’est inéluctable : la Catalogne sera indépendante ou ne sera pas. Les Catalans sont attachés à l’idée de république au moins autant que les Espagnols sont attachés à celle de la dictature. Les Catalans savent, et surtout sentent très profondément dans leur âme, que leur salut est dans l’indépendance. Qu’ils ne pourront pas vivre dans l’Espagne, car son gouvernement les traitera toujours comme une colonie. Les Catalans savent qu’un jour ils vivront, eux ou leurs enfants, dans leur pays et qu’ils y partageront leurs valeurs démocratiques et de respect avec tous ceux qui voudront être Catalans.
Et les Espagnols le savent aussi….
Dos patriotes del règim del 78 -concatenat (de la ley a la ley) amb el del 39- adoctrinant als vianants des dels seus despatxos en la Facultat de Dret de València
