‘Pitjor que una Colònia (II)’ article d’Elisenda Cremades

Pitjor que una Colònia

Espanya ve d’Hispània, una expressió geogràfica amb què els romans designaven la península Ibèrica sencera, una expressió anàloga a Escandinàvia. La Hispània romana mai no va ser cap entitat política unificada, tampoc ho va fer el reialme visigot, a l’Edat Mitjana hi havia diversos regnes cristians i musulmans, i desprès va vindre la corona d’Aragó, la de Castella i la de Portugal, que tot i arribar a tindre els mateixos reis (Felip II, Felip III i Felip VI), continuava sense ser una entitat política unificada. A partir dels Decrets de Nova Planta (1707 per eliminar políticament a Aragó i  a València , 1714 per a eliminar a Catalunya i 1715 per eliminar políticament el Regne de Mallorca) tots els territoris de la península, menys Portugal, son reduïts  “por justo derecho de conquista” a les lleis de Castella i  sorgeix l’actual Estat unificat pel poder de les armes. Com anomenar Castella a tot aquest territori era molt fort, a la primera oportunitat que varen poder, que va ser amb la primera Constitució  de 1812, apareix el nom polític d’Espanya o Nación espanyola.

De fet, els reis de Castella ja havien començat a apropiar-se del nom d’Espanya molt abans. Al segle XIII l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, va escriure per encàrrec de Fernando III de Castilla “De rebus Hispaniae”, una crònica segons la qual els monarques de Castella i Lleó eren els legítims hereus de la Hispània visigoda, mentre que els reis de la Corona d’Aragó tenien un paper marginal en la reconquesta cristiana. Sembla que aquesta visió egocèntrica castellana va emprenyar el Rei Jaume I, que va escriure “El llibre dels fets”, on reivindica les conquestes de Mallorca, València i Múrcia.

Encara més, era tan gran el desig de la Corona de Castella de fer-se amb tota la península ibèrica, que quan, a partir del segle XV s’emprèn la conquesta d’Amèrica, allí els castellans es presenten com a espanyols. Naturalment Castella no va compartir les seves colònies amb les altres corones peninsulars, tot i que eren espanyoles segons la visió castellana. L’Imperi anomenat espanyol en realitat es L’Imperi de Castella. Això ho saben tots els historiadors solvents.

La historia mostra, doncs, que el terme Espanya com ens polític, és una invenció de la Corona castellana per ensenyorir-se de tota la península Ibèrica. Llevat del contratemps de Portugal, fins ara ho han aconseguit. En tot cas, Espanya no és ni una nació ni una nació de nacions, malgrat la confusió intencionada, Espanya, entesa políticament, es un Estat imperial des dels seus inicis:  “La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos hemisferios” Art. 1 de la Constitución de 1812. És un Estat (que aspira a ser una Nació) compost de diverses nacions que no es reconeix a ell mateix com a plurinacional. La nació castellana hi exerceix un paper dominant, que arriba fins a la supremacia, ja que l’article 3 de la Constitució espanyola (CE) diu que el castellà es la llengua oficial de l’Estat, tot i que reconeix que a l’Estat hi han altres llengües, sense ni tan sols anomenar-les.

Podria dir que la Constitució de 1978 es va aprovar democràticament, però va ser mes pròpiament un xantatge, ja que si no s’acceptava aquella Constitució tutelada, l’alternativa era continuar amb les lleis franquistes. Podria dir que aquest es un Estat demòcrata, però mes pròpiament és un Estat disfressat de demòcrata, en el qual la nació dominant, Castella (incloent-hi l’actual Andalusia), té més població que el conjunt de les nacions dominades. Per disfressar-se de democràcia, només cal assegurar que la sobirania estigui centralitzada en tot moment. Doncs com que la sobirania ja estava centralitzada en el moment de votar la Constitució i per aprovar-la el que contava eren els resultats totals a l’Estat, va continuar-ho també després: l’article 1 de la CE diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, representat per les Corts espanyoles.

Però no ho diré així, ja que la qüestió de la sobirania es mes complexa del que pareix. Tal com acredito amb el meu anterior article “Retrat del règim del 78”, la sobirania real a Espanya, des del punt de vista schmidtià, la té el Rei Felipe VI, que controla tot el poder coercitiu en ser el cap de les forces armades. La sobirania que defineix l’article 1 de la CE es sols nominal o ordinària, aquella sobirania permesa pel Rei mentre no decideixi obrir l’estat d’excepció, es a dir, en els períodes ordinaris on el Rei no decideix exercir-la, ja que en altre cas el Rei es el sobirà. Això ho ha deixat molt a les clares el procés català. Si això no fos així, els poders de l’Estat no s’haurien alineat tots en el mateix sentit, i no s’hauria pogut aplicar aquest 155 il·legal (que va mes enllà de la constitució). Però no ha estat així, tots els poders de l’Estat (i tots els partits del règim) s’han plegat immediatament al sobirà. Per tant, aquesta no es una constitució demòcrata, de fet, ni tan sols es va fer mitjançant un autèntic procés constituent, ens la van presentar i ens van preguntar si la preferíem a les lleis anteriors, sense cap tipus de consulta, debat o explicació.

Bé, tornant al fil conductor del article, en aquest termes, quan es diu que “l’Estat té dret a defensar-se” (dels independentistes de les nacions dominades) s’està dient que “la nació castellana té dret a defensar el seu domini sobre les altres nacions que conformen l’Estat”. Quan parlem de nacionalisme espanyol, en realitat és nacionalisme castellà expansiu. Quan s’acusa els independentistes dels altres territoris de voler exercir una supremacia, en realitat se’ls acusa de no acceptar la supremacia castellana consagrada a la CE i suavitzada amb el mantra que el castellà és la “lengua de todos”. I quan es diu que hi ha vies constitucionals per defensar la independència, s’està dient que sense el permís de la nació castellana no la tindrem mai. De fet, sense aquest improbable permís, ni tan sols podem aspirar que l’Estat espanyol esdevingui un Estat federal veritablement plurinacional, de l’estil del Canadà, Suïssa o Bèlgica (on es reconegui la igualtat de les nacions i llengües de l’Estat. En canvi, la nació castellana no només té prou població per vetar qualsevol reforma de la CE, sinó fins i tot per fen-ne una reforma unilateral. Una gàbia perfectament “democràtica”.

Ara bé, ¿què és un imperi colonial sinó un Estat amb diverses nacions una de les quals s’erigeix en dominant i imposa a les altres llengua i cultura, a banda de controlar-ne l’economia? Algú pot protestar dient que les nacions sotmeses no son una colònia. És cert, segons com, som menys que una colònia, perquè a les colònies se’ls reconeix el dret d’autodeterminació. Mentre no aconseguim la Independència, potser no estaria tan malament ser reconeguts com una colònia, amb totes les conseqüències. Trobo que hi ha que buscar el reconeixement internacional de colònia espanyola.

Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa.

(simpatitzant de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu)

 

Retrat del règim del 78 (1) per Elisenda Cremades

Retrat del règim del 78 (1)
Com deia en Carl Schmidt, la sobirania la té qui decideix sobre l’estat d’excepció, entès aquest com aquella situació on no regeix la llei pactada.
Vist així, es clar que qui té la sobirania a l’Estat Espanyol es el Rei Felipe VI, tal como va demostrar en el seu discurs de dia 3 d’octubre de l’any passat, on va ordenar un clar “a per ells” que va posar a tots els seus dempeus tots plegats, i això va permetre un 155 clarament fora de la llei que cap poder de l’Estat va qüestionar. Tot tenint en conter que la constitució no permet destituir governs ni suspendre parlaments, en eixe discurs, el Rei d’Espanya va obrir un estat d’excepció i va ordenar el que calia fer.
No és el primer cas on passa això al si del règim del 78, ara em ve al cap el cop d’Estat del 23-F, del que, com apunta, entre altres, la periodista i escriptora Rebeca Quintáns, especialista en la matèria,  son pare Juan Carlos I, aleshores Rei d’Espanya, va ser el inductor, sent la seva participació necessària i no marginal. Un cop d’Estat que ell mateix va resoldre al mes pur estil Erdogan, o millor podríem dir que Erdogan va resoldre un cop d’Estat a Turquia que ell mateix havia organitzat, al mes pur estil del Rei emèrit, ja que es Erdogan qui va copiar Juan Carlos I.
En realitat tot quadra en veure la Constitució espanyola del 78, on diu que el Rei es el cap de les forces armades, i també es qui designa o proposa al president del Govern espanyol (article 99), i per tant designa qui pot o no pot ser-ho, com una mena de democràcia vigilada o permesa en el dia a dia o ordinàriament, però que, arribat el moment, com a cap de les forces armades, es qui governa a l’estat d’excepció. És per tant el sobirà en el sentit schimidtià del terme.
En el fons és la manera de governar de totes les monarquies absolutes i dictadures com la de Franco, que va designat a Juan Carlos I com al seu successor a títol de Rei, perquè veritablement no va ser una restauració de la monarquia, sinó una successió del règim del 39 amb una rentada de cara. És comprensible que Juan Carlos I volgués fer el règim heretat a la seva mida, necessitava legitimar-se, i també necessitava que Espanya fos acceptada pels països europeus per a poder entrar al llavors Mercat Comú. Tot portava a una certa apertura aparent però sense perdre el comandament de les forces armades ni la designació sobre qui pot ser o no ser cap del Govern espanyol. Una monarquia que deixa fer si governen els partits lleials al Rei, però on no poden governar altres partits, tal com ha demostrat el cas català.
Es miri com es miri, democràcia i monarquia son idees que es contraposen, la monarquia es basa en la desigualtat, tant de naixement com sexista, es incompatible. A Europa conviuen monarquies amb Estats democràtics, però eixos reixos no van donar suport al feixisme i saben els seus límits, no així els borbons.
Un règim con el del 78, hereu del règim del 39, tampoc pot ser net, sempre serà corrupte, perquè es la Cort del Rei qui governa, una oligarquia on participen la monarquia, la banca, partits polítics afins i lleials, i fins i tot famílies d’empresaris del règim anterior que controlen el sector de la energia, la telefonia, y els grans mitjans de comunicació i informació. Els partits que no son lleials poden competir electoralment, però no poden guanyar, ho tenen tot en contra, finançament, mitjans de comunicació, fins i tot la justícia, que també esta controlada pel règim. L’actual règim es una monarquia absoluta, que ens deixa tindre la il·lusió d’una democràcia, condicionada a que ens portem bé, votem als partits del règim, i no qüestionem res. mentre ells es folren i nosaltres paguem. Es una estafa.
Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa

Nota de premsa de la Coordinadora del País Valencià per la República

NOTA DE PREMSA – 21.01.2018
LA COORDINADORA DEL PAÍS VALENCIÀ PER LA REPÚBLICA ES POSA EN MARXA

Dissabte passat, dia 20–G, a la SC Micalet, trenta republicans vinguts de dalt a baix del País Valencià, es van fer ressò de la crida per a tornar a posar en marxa la Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR). Encara faltava mitja hora per a començar la reunió, convocada a les 11:00, que republicans del Baix Vinalopó, La Plana, la Safor, la Ribera i l’Alt Palància, començaven a omplir la Biblioteca de la històrica societat coral valenciana.

Els promotors de la convocatòria van elegir com a moderador a César Lledó, l’antic coordinador de la primera CPVR, entre els anys 2005 i 2010, que en la seua primera intervenció va desgranar les resolucions aprovades en la Iª Convenció per la República al País Valencià, en l’any 2007, i que la majoria aclaparant dels presents van considerar totalment vigents en l’actualitat:

  • rebuig a la Constitució del 78 pel principi democràtic que la prefectura de l’Estat s’ha de triar en les urnes.
  • denúncia de la Ruptura Democràtica pendent que implica com a element més visible la corrupció sistèmica del règim;
  • suport a la República que, a més de millorar substancialment les condicions de vida i treball, permeta una major participació política, llibertats plenes i que els pobles puguen decidir sobiranament la seua relació amb l’Estat.

Així mateix, el moderador va anar recordant les funcions bàsiques de la CPVR:

  • coordinar, donar difusió i potenciar les activitats republicanes que realitzen els seus membres;
  • generar mobilitzacions en suport a la República;
  • treballar per a aconseguir acords i consensos entre els seus membres al voltant d’una estratègia, d’un procés constituent, per a aconseguir proclamar la República;
  • situar la República com a element central i prioritari de les forces polítiques que es reclamen republicanes.

Després de les intervencions dels presents es va acordar posar en marxa la CPVR per a dur endavant els objectius polítics expressats, remarcant que, d’acord amb el grau de deteriore del Règim del 78 ―concatenat amb el del 39― , en l’actual etapa no es tracta ni de commemorar la República, ni de reivindicar-la nostàlgicament, del que es tracta, ―la majoria dels presents no van deixar d’afirmar-ho― és d’iniciar un procés polític per a constituir-la.

A continuació s’acordà convocar la primera reunió ―ja oficial― de la CPVR per al dissabte 10 de Febrer a les 11h. en la SC Micalet per tractar i concretar els temes que van sorgir:

  • PER UNA MOBILITZACIÓ DE PAÍS VALENCIÀ REPUBLICANA. S’acorda incloure en l’ordre del dia la convocatòria d’una manifestació PER LA REPÚBLICA, a València, entorn del mes d’Abril pròxim. Es valorà positivament l’oportunitat de fer coincidir la manifestació amb alguna de les convocatòries anuals que en aqueixes dates se celebren i/o proposar als seus organitzadors el lema PER LA REPÚBLICA.
  • Tractar en la primera reunió de la CPVR l’oportunitat d’adherir-se a la consulta monarquia vs república al juny que diverses organitzacions estan promovent.
  • Tenir present el centenari de la Declaració valencianista de 1918, i adaptar-la als temps actuals.
  • Tractar en la primera reunió de la CPVR l’elaboració d’un manifest per la República que puga ser signat per intel·lectuals, activistes socials, polítics, etc.

+INFO:     info@coordinadorarepublicana.org    Tel. 650 537 213

CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES , article de Víctor Baeta

Víctor Baeta, representant a l’ACR Constantí Llombart, hui a la SC Micalet en la reunió de la CPVR. FOTO: CL
CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES
[Reflexions de Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR, després la reunió celebrada hui dissabte ]

L’eradicació de la corrupció i l’eliminació de l’espoli econòmic que patim els valencians sols es podrà superar si aconseguim impregnar a les institucions valencianes: ajuntaments, diputacions, Parlament, Consell i Generalitat, de l’ètica i relacions  republicanes, és a dir si reivindiquem i portem a les institucions valencianes la República.
Cal que els partits valencians que es reclamen republicans porten, sense més dilacions,  la reivindicació per instaurar la República en els seus programes electorals i la facen majoritària en les institucions.
La manifestació del 18 de novembre passat, convocada pel PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem, implorant a l’Estat dinàstic un millor finançament s’ha demostrat inoperant. Ara el President valencià està demanant ser rebut en el Senat dinàstic per a tornar a implorar ‘un tracte just’, com explicitaven els cartells de Compromís, on es veia una mà, que entenem era valenciana, donant-li-la a una altra que entenem era la de l’Estat dinàstic, es a dir els nostres polítics valencians donant-li la mà al lladre monàrquic que entra per Almansa.
No dubte de la bona fe de Ximo Puig i Mònica Oltra, quan demanen a l’Estat dinàstic un ‘tracte just’ per als valencians, o la bona fe d’Isabel Bonig per intentar eradicar la corrupció del seu partit. Però tots ells s’estavellaran en els seus intents, perquè dins del règim del 78  no hi ha solució per als problemes dels valencians. El règim del 78, concatenat al del 39, està esgotat. Cal que els republicans valencians ens coordinem per a encetar un procés constituent amb l’objectiu de guanyar les institucions valencianes per a la República i que , esta, al nostre parlament no pot ser més que valenciana. Cal passar de la nostàlgia republicana del 2006 a l’acció política republicana de futur del 2018.
Els valencians, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs hem de fer-nos visibles  per a pujar al tren de la història que s’ha començat a posar en marxa. No hem de tornar a ser espectadors, no hem de servir per a ser moneda de canvi d’altres, no hem d’esperar res de ponent: a Ximo Puig no l’escoltaran en el Senat, tal vegada ni el deixen parlar; no hem de mirar cap a Madrid, al contrari, la nostra acció republicana ha de ser allò que faça girar el cap d’ells cap a nosaltres. Esta vegada els valencians ens hem de fer de respectar, hem de ser protagonistes i hem d’estar presents allà on es prenguen les decisions que ineludiblement ens afectaran, i això serà d’ací a poc de temps. És per això que la societat civil republicana hem de posar-nos ja en marxa perquè els polítics que ens demanen el vot s’afegisquen a eixe procés constituent republicà que els reclamem. Els valencians no som, ara per ara,  independentistes, però el que si som és majoritàriament republicans. Valencians i republicans.
Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR