Pitjor que una Colònia

Espanya ve d’Hispània, una expressió geogràfica amb què els romans designaven la península Ibèrica sencera, una expressió anàloga a Escandinàvia. La Hispània romana mai no va ser cap entitat política unificada, tampoc ho va fer el reialme visigot, a l’Edat Mitjana hi havia diversos regnes cristians i musulmans, i desprès va vindre la corona d’Aragó, la de Castella i la de Portugal, que tot i arribar a tindre els mateixos reis (Felip II, Felip III i Felip VI), continuava sense ser una entitat política unificada. A partir dels Decrets de Nova Planta (1707 per eliminar políticament a Aragó i  a València , 1714 per a eliminar a Catalunya i 1715 per eliminar políticament el Regne de Mallorca) tots els territoris de la península, menys Portugal, son reduïts  “por justo derecho de conquista” a les lleis de Castella i  sorgeix l’actual Estat unificat pel poder de les armes. Com anomenar Castella a tot aquest territori era molt fort, a la primera oportunitat que varen poder, que va ser amb la primera Constitució  de 1812, apareix el nom polític d’Espanya o Nación espanyola.

De fet, els reis de Castella ja havien començat a apropiar-se del nom d’Espanya molt abans. Al segle XIII l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, va escriure per encàrrec de Fernando III de Castilla “De rebus Hispaniae”, una crònica segons la qual els monarques de Castella i Lleó eren els legítims hereus de la Hispània visigoda, mentre que els reis de la Corona d’Aragó tenien un paper marginal en la reconquesta cristiana. Sembla que aquesta visió egocèntrica castellana va emprenyar el Rei Jaume I, que va escriure “El llibre dels fets”, on reivindica les conquestes de Mallorca, València i Múrcia.

Encara més, era tan gran el desig de la Corona de Castella de fer-se amb tota la península ibèrica, que quan, a partir del segle XV s’emprèn la conquesta d’Amèrica, allí els castellans es presenten com a espanyols. Naturalment Castella no va compartir les seves colònies amb les altres corones peninsulars, tot i que eren espanyoles segons la visió castellana. L’Imperi anomenat espanyol en realitat es L’Imperi de Castella. Això ho saben tots els historiadors solvents.

La historia mostra, doncs, que el terme Espanya com ens polític, és una invenció de la Corona castellana per ensenyorir-se de tota la península Ibèrica. Llevat del contratemps de Portugal, fins ara ho han aconseguit. En tot cas, Espanya no és ni una nació ni una nació de nacions, malgrat la confusió intencionada, Espanya, entesa políticament, es un Estat imperial des dels seus inicis:  “La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos hemisferios” Art. 1 de la Constitución de 1812. És un Estat (que aspira a ser una Nació) compost de diverses nacions que no es reconeix a ell mateix com a plurinacional. La nació castellana hi exerceix un paper dominant, que arriba fins a la supremacia, ja que l’article 3 de la Constitució espanyola (CE) diu que el castellà es la llengua oficial de l’Estat, tot i que reconeix que a l’Estat hi han altres llengües, sense ni tan sols anomenar-les.

Podria dir que la Constitució de 1978 es va aprovar democràticament, però va ser mes pròpiament un xantatge, ja que si no s’acceptava aquella Constitució tutelada, l’alternativa era continuar amb les lleis franquistes. Podria dir que aquest es un Estat demòcrata, però mes pròpiament és un Estat disfressat de demòcrata, en el qual la nació dominant, Castella (incloent-hi l’actual Andalusia), té més població que el conjunt de les nacions dominades. Per disfressar-se de democràcia, només cal assegurar que la sobirania estigui centralitzada en tot moment. Doncs com que la sobirania ja estava centralitzada en el moment de votar la Constitució i per aprovar-la el que contava eren els resultats totals a l’Estat, va continuar-ho també després: l’article 1 de la CE diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, representat per les Corts espanyoles.

Però no ho diré així, ja que la qüestió de la sobirania es mes complexa del que pareix. Tal com acredito amb el meu anterior article “Retrat del règim del 78”, la sobirania real a Espanya, des del punt de vista schmidtià, la té el Rei Felipe VI, que controla tot el poder coercitiu en ser el cap de les forces armades. La sobirania que defineix l’article 1 de la CE es sols nominal o ordinària, aquella sobirania permesa pel Rei mentre no decideixi obrir l’estat d’excepció, es a dir, en els períodes ordinaris on el Rei no decideix exercir-la, ja que en altre cas el Rei es el sobirà. Això ho ha deixat molt a les clares el procés català. Si això no fos així, els poders de l’Estat no s’haurien alineat tots en el mateix sentit, i no s’hauria pogut aplicar aquest 155 il·legal (que va mes enllà de la constitució). Però no ha estat així, tots els poders de l’Estat (i tots els partits del règim) s’han plegat immediatament al sobirà. Per tant, aquesta no es una constitució demòcrata, de fet, ni tan sols es va fer mitjançant un autèntic procés constituent, ens la van presentar i ens van preguntar si la preferíem a les lleis anteriors, sense cap tipus de consulta, debat o explicació.

Bé, tornant al fil conductor del article, en aquest termes, quan es diu que “l’Estat té dret a defensar-se” (dels independentistes de les nacions dominades) s’està dient que “la nació castellana té dret a defensar el seu domini sobre les altres nacions que conformen l’Estat”. Quan parlem de nacionalisme espanyol, en realitat és nacionalisme castellà expansiu. Quan s’acusa els independentistes dels altres territoris de voler exercir una supremacia, en realitat se’ls acusa de no acceptar la supremacia castellana consagrada a la CE i suavitzada amb el mantra que el castellà és la “lengua de todos”. I quan es diu que hi ha vies constitucionals per defensar la independència, s’està dient que sense el permís de la nació castellana no la tindrem mai. De fet, sense aquest improbable permís, ni tan sols podem aspirar que l’Estat espanyol esdevingui un Estat federal veritablement plurinacional, de l’estil del Canadà, Suïssa o Bèlgica (on es reconegui la igualtat de les nacions i llengües de l’Estat. En canvi, la nació castellana no només té prou població per vetar qualsevol reforma de la CE, sinó fins i tot per fen-ne una reforma unilateral. Una gàbia perfectament “democràtica”.

Ara bé, ¿què és un imperi colonial sinó un Estat amb diverses nacions una de les quals s’erigeix en dominant i imposa a les altres llengua i cultura, a banda de controlar-ne l’economia? Algú pot protestar dient que les nacions sotmeses no son una colònia. És cert, segons com, som menys que una colònia, perquè a les colònies se’ls reconeix el dret d’autodeterminació. Mentre no aconseguim la Independència, potser no estaria tan malament ser reconeguts com una colònia, amb totes les conseqüències. Trobo que hi ha que buscar el reconeixement internacional de colònia espanyola.

Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa.

(simpatitzant de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu)