CAMPANYA SAMARRETES SOBIRANISTES VALENCIANES! CAP A LA REPÚBLICA VALENCIANA!

Estat Valencià posa a la venda la Samarreta Sobiranista Valenciana, en la campanya CAP A LA REPÚBLICA VALENCIANA. La samarreta té un cost de 16 euros i els beneficis obtinguts es dedicaran en la seua integritat a la promoció d’actes i activitats en favor de la Sobirania i la República Valenciana. L’heu d’encomanar directament en l’enllaç que informem.  www.crowdence.com/estatvalenciaSamarreta Sobiranista 1

ARTICLE DE RAFA ARNAL A LA VEU I COMENTARI DE VÍCTOR BAETA

A la valenciana manera

Diversos motius i circumstàncies m’han tingut allunyat els passats mesos d’un del meus vicis més reconeguts, allò d’opinar tal com raja i escriure sobre el que pense… En l’esdevenir d’aquest temps han passat moltes coses, però una molt important al meu minso entendre: l’acord unitari “A la valenciana” que obri de bat a bat l’esperança d’un millor i més digne avenir al nostre petit país.
Abans de la passada contesa electoral del 20-D, vaig estar un any dient la meua, allò del necessari pacte de les esquerres… i per això mateix vaig rebre tota mena d’insults, desqualificacions i improperis, per part d’un ramat de descervellats que s’entretenen enviant comentaris sense cap trellat, comentaris que no necessiten cap contestació ja que per si sols ja es contesten i diuen qui és cadascú.
Per altra part també mostres de sintonia i simpatia amb allò que exposava, cosa que sempre m’ha esperonat i m’anima a continuar opinant com a home lliure de lligams de tot tipus fora de la meua consciència.
I heus ací que ja estem de bell nou en una contesa electoral atés que la passada, la del 20-D , es va quedar a dos de val i amb la pilota encalada. Tertúlies, polítics de divers pelatge, opinadors, escolans, campaners, artistes, escriptors, professionals… gent de tota mena, condició, credo, ideologia, tendència sexual, dels d’anar a misa i dels del no de cap manera, estan més de cinc mesos tirant-se el trastos al cap i culpabilitzant a llur conveniència a tiris i troians, per allò de no haver aconseguit formar un govern, o alguna cosa que se li assemble, i per això ara toca repetir les eleccions per a disgust de tot el personal (?) i que ens costaran un ull de la cara, o un ou, vés a saber, per culpa del PSOE que no es vol acoblar amb el PP (diuen els peperos); del PP —acusen els de C’s, per entrebancar el flamant acord PSOE-C’s; per culpa de “Podemos” i els seus aliats —diuen des d’un PSOE vergonyant que en la seua deriva ha perdut el nord, i pretenia que des de l’esquerra li beneïren el ram del pacte amb la dreta de C’s. I com no, Podemos, Compromís i IU li han retret al PSOE la seua falta de voluntat per construir una veritable alternativa d’esquerres i les seues pors internes a les amenaces de les seues baronies… Arre gos!
Amb açò, i rebolcant-se en el discurs de “diu el mort al degollat… Qui t’ha fet eixe forat?” s’han perdut cinc mesos. En honor a la veritat no tots han tingut el mateix comportament i cal remarcar l’esforç de Compromís, l’esforç de Baldoví fins al darrer moment.
Allò més indignant de tot, per a mi, com a home d’esquerra, no és la pèrdua de temps, allò de no saber traure el peus de la panera… És la misèria, la futilitat, l’insult a la nostra intel·ligència del discurs d’un PSOE estatal, pretesament d’esquerres o ves a saber a hores d’ara ja, que intenta justificar el seu ensinistrament, o la seua falta de valentia a l’hora de constituir un govern progressista per foragitar el PP, amb l’excusa de no poder acceptar cap ajuda o pacte, per activa o passiva, de partits “independentistes”, ni de Podemos — la seua actual bèstia negra— , perquè reconeix el dret dels catalans com a poble, a promoure una consulta per decidir, democràticament el seu futur, que és, per altra part, com resolen els conflictes polítics interns les anomenades democràcies formals, els “països del món lliure” —diuen— com ara Canadà, Bèlgica, Escòcia, Suissa…, i com ara faran els anglesos amb el complicat referèndum sobra la seua possible eixida de la UE i l’efecte Brexit, que pot posar cul per amunt i complicar no sols l’economia anglesa, si no la de tota la comunitat europea i la bola del món, i malgrat tot, els anglesos votaran el proper 23 de juny el seu futur lliurement i democràtica.
Tres dies després tindran lloc les noves eleccions estatals a l’Estat espanyol, que no sols dirimiran si el proper governament serà progressista o conservador… Allò més important per al futur de l’esquerra renovadora serà que posarà a cada partit i dirigent al lloc que li pertoca, i sabrem si el PSOE encara és un partit d’esquerra i de progrés o si definitivament el seu ensinistrament, baronies i les males companyies l’han conduit a una mena de Lerrouxisme miop i rovellat a estes altures del segle XXI, com a llindar del seu pas per activa o per passiva al no-res, a la desaparició vergonyant, com el PSI, com el PASOK… o allò pitjor: confluir amb la dreta més reaccionària seguint l’estel dels socialdemòcrates d’Acción Democràtica de Venezuela, mira per on, Venezuela, on el darrer president socialdemòcrata, Carlos Andrés Pérez, bon amic de Felipe González —quines coses té la vida— fou destituït i empresonat per corrupció…
Nosaltres, des d’ací, i a la valenciana manera, demostrarem que una altra forma de fer política, unitàriament, és possible. Ara som ja una referència… en passar el 26 de juny de segur i com a primera força del País Valencià serem un exemple a seguir. Ja ho deixà dit, escrit i dibuixat Artur Ballester al seu cartell: El País Valencià a l’Avantguarda d’Ibèria.
Salut i República!

Rafa Arnal
————————–
Comentaris
Víctor Baeta i Subias País Valencià, d’Oriola a Vinaròs.
4 de juny 07.59h

Benvolgut (malgrat l’afaire econòmic del Singló) Rafa:
(…)
Sí estàs d’acord amb “A la valenciana”, com a sobiranista valencià republicà que sóc i en base a les distintes repúbliques que defensem respectivament, dic que en saber que estàs d’acord amb aquesta coalició, en un acte reflexe me palpe la butxaca per a veure si encara tinc la cartera.
(…)
L’Estat espanyol i els contemporitzadors amb ell i que no us oposeu a estar-hi adscrits, com tu, heu estat molt intel·ligents de com tractar el tema de Catalunya per dinamitar el ‘procés’ i de retruc qualsevol altre que poguera eixir. El dinamitaire no ha estat el que tots temien, el Rivera, no. Han estat els ‘companys- d’esquerres-republicans-espanyols (els de ‘otra España –Ibèria dius tu- es posible’)-de-tota-la-vida’ amb el seu mantra, tret del manual de Stalin, ‘El marxismo y la cuestión nacional’ (en castellà), com és la fal·làcia del dret d’autodeterminació, que ara l’anomeneu ‘dret a decidir’ i que ho apliqueu davant el problema català -que anaven (passant del vostre dret-trampa d’autodeterminació) cap una DUI- per a neutralitzar-los, com no!, amb la reivindicació dirigida a l’Estat espanyol (ha, ha, ha) i en conseqüència  fal·laç, d’un referèndum. Bé, com els prestidigitadors ja heu aconseguit que el públic mire a un altre costat mentre canvieu les cartes. De moment ja vos esteu fent amb els més pre-polítics i vulnerables mentalment. Ja saps de qui parle.
(…)
‘A la valenciana’ té aspectes positius per a l’estratègia del sobiranisme valencià republicà. No ho negue. Però com deia Bergamín dels comunistes, i jo afegiria dels republicans espanyols com tu, “Con ellos hasta la muerte, però no más allà”
(…)
Una (malgrat allò del Singló) abraçada.
Víctor Baeta

AGUSTÍ CERDÀ A EL PUNT

AGUSTÍ CERDÀ: “La política d’ara és infantil”

“Impressiona. I molt, perquè allò està fet així per mostrar la sumptuositat d’un estat.” Allò és el Congrés dels Diputats i qui parla és Agustí Cerdà, expresident d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i diputat per Esquerra en la primera legislatura amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol (2004-2008). “El primer dia vaig pensar: què fa un xic com tu en un lloc com aquest?”, relata Cerdà, qui formava part de la llista per Barcelona en el número cinc. “Era el que es coneix en política com a cunero. I la renúncia del número 1, Josep-Lluís Carod-Rovira, em va permetre aconseguir l’acta de diputat”, explica tot recordant aquell primer dia en què Joan Puigcercós els va fer de Cicerone als nous companys. “La idea era donar visibilitat a la federació valenciana d’Esquerra i que jo m’encarregara dels temes del País Valencià, però com allí es funciona per sectorials i temàtiques, no vaig poder dedicar-m’hi en exclusiva”, explica. Això no obstant, considera que la seua arribada va condicionar l’agenda dels diputats valencians d’altres partits. “El nostre ritme de propostes els va obligar a posar-se les piles, perquè es parlava molt del poder valencià a Madrid pel nomenament de ministres valencians, però per a ells la seua prioritat eren els interessos espanyols i per a mi, el País Valencià, que en aquella legislatura va tindre més rellevància que mai”, emfasitza. És precisament aquest, un dels objectius aconseguits de què se sent més orgullós. “El País Valencià es va fer visible. Teníem un treball ingent, reunions amb gent de tot tipus, per tot el territori, de col·lectius diversos i amb especial satisfacció dels dependents perquè és quan es va aprovar la llei”, narra subratllant que va ser relativament senzill aprendre la dinàmica de treball de la cambra.
“Tornar-hi? No”, diu amb contundència qui durant tota aquesta trobada no ha deixat de somriure en recordar el seu pas pel Congrés. “La meua experiència va ser magnífica, la vaig viure amb molta alegria. La gent del grup i el moment eren ideals; pensa que vaig participar en els debats de l’Estatut de Catalunya i del País Valencià i que tot allò va ser detonant de moltes coses que estan passant hui. Vaig aprendre molt i vaig créixer com a persona i com a polític”, indica. Això no obstant, considera que des d’aleshores les coses han canviat moltíssim. “No m’agrada la política que s’està fent en estos moments, és infantil. El llenguatge és molt senzill, no explica la veritat, diu el que vol sentir el personal amb un missatge que amaga la complexitat de la realitat i que en el fons enganya. Hem entrat en una fase de mercantilisme, circ mediàtic i exhibicionisme que no m’agrada. Jo hui no repetiria”, critica. De fet, atribueix la repetició de les eleccions a aquesta nova forma de concebre la política i considera que ha sigut un fracàs rotund dels partits, que en la seua opinió es pensen que estan a Joc de trons “i això no és política”, adverteix. “En aquell moment, hi havia política, marges de relació i d’acord. Ara sembla que cadascú està enrocat en la seua posició. I tot apunta que no hi haurà majories absolutes i, per tant, hi ha d’haver acords. La política és fer possibles i viables determinades coses. Potser no hem arribat a la punta on jo volia, però hem avançat, no?”, reivindica qui va ser reconegut en 2007 pels periodistes parlamentaris per la seua bona relació amb els mitjans junt al seu estimat i inoblidable José Antonio Labordeta. “La nostra amistat va començar gràcies a l’Ovidi [Montllor]. Un dia em va sentir parlar d’ell i em va demanar si el coneixia. I jo li vaig dir que prou, perquè l’havia tingut a ma casa de Barcelona quan era més pobre que les rates. Des d’aleshores ens vam fer molt amics. Em deia sempre: «¡Valenciano, vamos a hacernos un vino!»”, relata amb nostàlgia gens continguda.

També desprèn bon humor en recordar quan la penya culer del Congrés es reunia a uns locals de l’Atlético de Madrid per veure els partits de Champions que jugava el Barça. “Hi ha molts diputats, periodistes i uixers seguidors del Barça.” Un altre punt de trobada entre el grup que va formar amb Uxue Barcos, Emilio Olabarria, Carme Juanes i Labordeta al qual es va unir en alguna ocasió la ministra Carme Chacón, era la seua pròpia casa, ja que confessa ser bon cuiner. “Madrid és una ciutat molt amable per a viure-hi. Madrid capital de l’imperi ja és una altra cosa”, diu rient. I fa una última confidència. “Conserve molt bona amistat amb Margarita Robles i si visquera a Madrid votaria per ella.”