L’enemic a casa
reflexions d’Antonio Marín
de l’ACR Constantí Llombart

SanPioVÉs del tot obvi i visible que a l’Estat espanyol, al govern de Rajoy, no li interessa ni el Museu de Belles arts Sant Pío V de València ni la cultura, ni l’educació.  Ho han demostrat bé amb la seua indiferència i amb la seua total falta d’interès a l’hora d’atendre les nombroses queixes, denúncies i iniciatives que alguns col·lectius i persones hem presentat en aquests últims anys.
Ha hagut de caure part de la cornisa de la segona pinacoteca perquè el Ministeri de Cultura iniciara amb urgència una rehabilitació parcial d’una de les pinacoteques de titularitat de l’Estat  més abandonades i degradades de tota Espanya, a fi de parar la denúncia penal interposada contra els responsables institucionals i evitar així un escàndol internacional.
Per cert, ningú parla ja que s’està realitzant la V fase del projecte inicial en aqueix museu estatal; el que allí s’efectua és una simple rehabilitació d’urgència en l’edifici del col·legi seminari, iniciada de manera precipitada i executada de manera irresponsable i al marge de la legalitat, segons qualsevol tècnic qualificat i independent pot verificar.
El desinterès i la indolència del govern de Rajoy en matèria cultural és quelcom tan evident com que hi ha dia i nit. Però el que és realment preocupant i lamentable és que el nostre nou govern valencià també manca del valor necessari per a reclamar amb la deguda contundència i rigor, la donació i/o cessió al Consell d’aqueixa pinacoteca i d’altres béns culturals que segueixen sent de titularitat estatal.
La gran assignatura pendent del nou govern valencià del duo dinàmic Ximo Puig i Mónica Oltra, és tenir el coratge i l’habilitat suficient per a plantejar amb valentia (donada les abundants proves documentals de la nefasta gestió de l’Estat central, alhora que la intolerable infra-finançament) la cessió de tots els béns culturals de l’Estat al Consell.
Però per a fer realitat  aquest desig, fa falta iniciar prèviament, una completa remodelació interna en la Direcció general de Cultura, en tota la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, en les Diputacions i Ajuntaments valencians… doncs falten tècnics qualificats i que realitzen la feina amb la deguda passió i rigor.
Hi ha massa indolència, improvisació i excés de parlar per parlar en gran part dels equips directius i cos de funcionaris institucionals.
La culpa del desastre i caos institucional no és únicament responsabilitat dels polítics; molts dels funcionaris han sigut i són còmplices i autors entusiastes de tot tipus de disbarats, barbaritats i atemptats contra el Patrimoni Cultural, les arts, la cultura en general. La llista de “presumptes culpables” és enorme, sense oblidar la falta d’una societat civil combativa, capaç de denunciar dins del termini i en la forma escaient, els excessos i oblits dels nostres gestors i representants.
No es pot negar que en el panorama caòtic que pateix el món cultural valencià hi ha massa responsables, personatges que encara avui segueixen ocupant llocs de gran responsabilitat en el nou govern que presideix Ximo Puig.
Caldrà fer una neteja a fons abans d’emprendre aventures en territoris desconeguts i aliens. Farà falta una mica més que lleixiu i salfumà per a acabar amb les practiques clientelars, la indolència i la improvisació
També seria bo i aconsellable passar a l’acció a Madrid, però un ha de saber primer quin exèrcit i armes té i si hi ha algun general lleial i combatiu preparat per al comandament.
El que és evident és que a València no tenim ni un Vladimir Putin ni un bon arsenal d’armes per a fer front al potent exèrcit invasor, per la qual cosa primer haurem de crear una indústria militar eficient, preparant i entrenant els comandaments militars i els soldats capaços de fer front i derrotar, en un futur no gaire llunyà als  ocupants i als traïdors (aqueixa plaga quasi bíblica que tant abunda a València).
Potser els pitjors i més temibles i implacables enemics dels valencians siguem nosaltres mateixos, tal vegada tenim l’enemic a casa. Per la nostra coneguda capacitat per a posar-nos la traveta mútuament en situació de crisi.
Els valencians portem massa anys fent el ridícul en tots els àmbits, per açò convé que quan s’emprenga alguna iniciativa o alguna guerra, siga per a guanyar-la.

Antonio Marín Segòvia, membre de l’ACR Constantí Llombart

Direcció del BLOC: de derrota en derrota fins a la victòria final.
ERPV: en perill de patir estrabisme

Mentre que les candidatures dels valencians assimilats per l’Espanya indissoluble i indivisible (existència, que com la de Déu, no és motiu de votació), del PPCV i del PSPV, no tenen cap problema de com s’han de presentar el 20-D i ja tenen el plat del dinar en la taula;  els altres valencians, els demòcrates del ‘dret a decidir-ho tot’ (que mentre les contradiccions territorials no estan aguditzades, barregen a EUPV, Podemos, Compromís -BLOC±IdPV-, independentistes de la ‘nació sencera’ i verds diversos),  d’una part i d’altra, els valencians del sobiranisme republicà (compte! de la República Valenciana), tots aquests encara    estan pendents de saber com es presentaran el 20-D i encara estan fent bullir el puxero. Uns, els primers,  participant directament i els altres, una part, observant-los per si els deixan participar.  I  tots a l’espera d’ablanir els fesols i els naps, perquè encara no estan en el seu punt.
El cas de la direcció del BLOC la situació arriba ja a ser entranyable; derrotada com ha estat en totes les votacions per la seua militància, que es resisteix a anar amb/en Podemos, ara de nou i de manera ja una mica còmica, ha convocat una altra votació per veure si “de derrota en derrota”, pot arribar per fi, “a la victòria final”.
Un altre cas, també entranyable, és el de la neoconversa ERPV, recent batejada per ENV per a llevar-li el ‘pecat original’. ERPV que sempre ha aspirat a ser acceptada per Compromís i que precisament per ser ‘moreta’ era rebutjada, ara que ja pot presumir que no ho és, renova de nou (segons informa el Levante-EMV) la seua aspiració, sempre beneïda pels de dalt, per a ser acceptada. Però ha d’anar en compte, perquè per un costat té a ENV, amb la que té un acord signat que pot esdevenir en coalició,  i si aquesta no es materialitza ja i, per contra, està pendent de l’altra coalició, la del ‘puxero’, en aquesta situació, d’estar mirant a un costat o a un altre, pot patir un seriós problema d’estrabisme.
Flash