Maria Giménez, la regidora que va llegir la Declaració republicana de Sagunt, candidata autonòmica amb el suport de Rosana Pastor i Antonio Montiel
Arxiu de la categoria: tendències
El senyal polític que reivindica la llibertat del poble valencià, la sobirania valenciana, l’Estat valencià i la República Valenciana, esta vesprada en la manifestació antifeixista dels joves valencians
José Bergamín (Madrid, 1895-Hondarribia,1983), d’actualitat… Ara hagués anat a Catalunya?
Xabier Sánchez Erauskin. Periodista. GARA
Bergamín a Euskadi, raons d’un autoexili
El 8 de setembre de 1982, trenta anys ha, l’escriptor José Bergamín, (un dels grans de la Generació del 27, la dels seus amics Salines, García Lorca, Alberti, Cernuda…) arribava acompanyat de la seua filla Teresa, a Donostia. Venia a establir-se a Euskadi a viure i morir en una terra on respirar en llibertat. Fugia de l’ofec i de les mordasses madrilenyes. No era un exili més en el seu azarosa vida de errante republicà. Aquesta vegada era ell mateix qui triava la ruta. Una decisió meditada mesos anteriorment en les solituds de Font Ferits a Huelva. Tenia 86 anys. Allí havia escrit un escruixidor poema:
«Fui peregrino en mi patria desde que nací.
Y lo fui en todos los tiempos que en ella viví.
Lo sigo siendo, al estarme ahora y aquí,
peregrino de una España que ya no está en mí.
Y no quisiera morirme aquí y ahora,
para no darle a mis huesos tierra española».
Per al seu millor biògraf, Gonzalo Penalva, l’eixida de Bergamín era d’una lògica aclaparadora; «es tractava de fixar la residència on poguera escriure quan i sobre el que volguera. Per açò es marxa a Euskadi. Bergamín mai haguera eixit de Madrid si no li hagueren tancat les portes com a escriptor. en la pràctica un veto per a qui estava obsessionat per la llibertat i independència en l’ofici de «inquirir veritat i dir-la».
Calia trencar el mur de silenci al que també li havia condemnat «Dissabte Gràfic», últim reducte que li publicava. Ho començaria a trencar a través del País Basc, en el diari «Egin» i en la revestisca «Punt i Hora». Encara que esmorteïts els ressons pel distanciament i la marginació que envoltava a ambdues publicacions abertzales, en elles anava a cobrir la necessitat, quasi existencial, de fer sentir la seua veu discrepante. En el seu primer escrit, «L’interregne», publicat en «Punt i Hora», ajustava comptes pendents del seu forçat mutisme. Ho feia amb noms i cognoms
«Esta democracia tan a la española por achocolatada y babosa más que de los muertos nos está pareciendo la democracia de los gusanos; de sus gusanos devoradores del cadáver en putrefacción del franquismo (…) Los cuatro jinetes apocalípticos de este terrorismo estatal ultratúmbico y monarquizado que destruye España se llaman Fraga, Suárez, Gonzalez y Carrillo, sociedad nominal de irresponsabilidad ilimitada y de inseguridad pública».
Havien callat la seua veu però des de Donostia seguiria denunciant la «impostura general». L’escriptor maleït de qui Alberti deia en 1980, tres anys abans de la seua mort, que era «el mes vilipendiado, temut, lloat i deliberadament oblidat d’aqueix anomenat Grup del 27… bona brasa per a la foguera d’algun recent inquisidor», no estava per arriar la seua bandera republicana de llibertat i per açò es autoexilió a Euskadi.
Cinc mesos abans de la seua arribada, al maig de 1982, en una entrevista per a «Diari 16» anunciava ja la seua decisió ferma: «Em vaig d’Espanya perquè està dividida, falsejada i ferida». Aqueix «fora d’Espanya» era Euskadi. Ho ratificaria en la seua trobada en Hondarribia amb un altre il·lustre autoexilado, Alfonso Sastre, que li preguntava la raó de la seua vinguda a Euskal Herria. Bergamín contestava amb contundència: «Perquè no em sent a Espanya»».
La decisió de venir-se precisament al País Basc no era solament una resposta a les mordasses madrilenyes. Menys encara una «ventolera senil», així va qualificar algú el seu viatge sense tornada, que els mitjans van silenciar en sospitós mutisme. Va ser una decisió meditada i mesura, fins i tot presa una miqueta fora de l’abast de l’opinió del seu gran amic, l’advocat Miguel Castells, que desaconsellava el viatge per la situació política del nostre país.
La «tirada» pel País Basc i la seua lluita era anterior. Al febrer de 1979, en el míting d’una coalició republicana amb el PC (ml) en un cinema de Quatre Camins, havia escandalitzat a tots els bienpensantes espanyols amb un provocador «Visca Euskadi! Visca la República!», justificant-ho «Aquesta República que és Espanya està defensant-se per la resistència d’un poble heroic i admirable». L’escriptor, ja en terra basca, explicitava a un periodista del diari «Egin»:«Estoy aquí no como republicano jubilado, como parecía dada mi edad, sino todo lo contrario. Por eso estoy aquí. No he venido a jubilarme, sino a pelear estando con los que pelean. A darles lo poquísimo que puedo darles y aceptar lo muchísimo que ellos me dan».
Bergamín anava a viure quasi un any en un àtic de lloguer del carrer Egaña donostiarra al costat de la seua filla Teresa. Van ser mesos en els quals va viure feliç i encantat, trobant un entorn humà que li atreia i admirava, recobrant la il·lusió per l’escriptura, la poesia sobretot, i articles sense mordasses.
Va voler viure a Euskadi i morir en la seua terra, i en la seua terra, Hondarribia, està enterrat. Aquell dia un munt d’amics li van acomiadar entonant el «Eusko Gudariak». Sobre el seu cos, la ikurriña. Arreplegue de nou el testimoniatge d’algú tan poc sospitós de partidisme com és el seu biògraf, Penalva: «no hi ha dubte que la bandera republicana cobrint el fèretre bergaminiano haguera tingut un sentit mes profund i d’acord amb el que sempre va defensar. Però, d’altra banda, la ikurriña simbolitzava perfectament l’últim combat d’aquest lluitador infatigable: va ser la prova inequívoca que la mort havia trobat a l’escriptor en la bretxa, amb la ploma i el cor posats al servei de la causa que va creure justa»
És clar. Euskadi té un deute amb Bergamín; conservar la seua memòria
Les màquines ja estan ací… què fem?
Notícies d’Aufstehen
|
Illueca, Monereo i Anguita responen a les crítiques: Tots els gats són marrons?
TOTS ELS GATS SÓN MARRONS?
Héctor Illueca, Manolo Monereo i Julio Anguita
(traducció al valencià a càrrec de RV/PVE)
Hem après molt i seguim aprenent de la polèmica que ha generat el nostre article sobre el Decret Dignitat. El primer, la tirania del políticament correcte: una coincidència àmplia i consistent entre l’extrema esquerra i els apòstols del neoliberalisme. Els dos diuen el mateix, desqualifiquen de la mateixa forma i defineixen a l’actual govern italià en termes similars. Les elits neoliberals europees i alguns intel·lectuals d’esquerra amalgamats en una estranya convergència. El segon que hem observat és quelcom molt típic de la nostra cultura política: la banalització del feixisme. La política com a espectacle quotidià i vacu. Quan tot és feixisme, res ho és, i es perd la substància del que va ser i significa la dictadura terrorista del capital monopolista. Veritat és que de nit tots els gats són marrons, però no és de nit, sinó de dia, i el que no veja la realitat és perquè està cec o no vol veure-la.
Anem a pams. Amén d’algun libel que no mereix major comentari, el nostre text ha suscitat nombroses respostes i reaccions que ens han fet pensar. Permeta-se’ns destacar entre elles els escrits publicats per Enric Juliana (“Atracción fatal”), Esteban Hernández (“La izquierda: opción B”), Miguel Urbán i Brais Fernández (“Decreto dignidad: ¿Fascismo en Italia? Una respuesta”) i Alberto Tena i Giuseppe Quaresma (“Pensar Italia”). En general, se’ns critica haver realitzat una anàlisi descontextualitzat del Decret Dignitat, obviant les altres polítiques del govern italià, especialment en matèria d’immigració. Des del seu punt de vista, i citem literalment a Urbán i Fernández, “és fonamental per a comprendre la política econòmica i social d’un govern analitzar el conjunt de la seua deriva, no presentar de forma aïllada i parcial una mesura”. També hi ha altres crítiques, però ens semblen secundàries i estan subordinades a aquesta idea principal.
Doncs bé, no és veritat que el nostre text descontextualitze el Decret Dignitat, com si fóra una norma a-històrica. Al contrari, la nostra anàlisi parteix de l’evolució històrica de la legislació laboral italiana, caracteritzada per la desregulació progressiva del mercat de treball des de fa més de tres dècades. És precisament aquesta evolució, culminada amb la reforma de Renzi, la que ens permet percebre els canvis introduïts pel Decret, així com les seues limitacions. Per cert, tampoc és veritat que el nostre text “unfle” i “celebre” l’abast de la norma, com afirmen Urbán i Fernández. Partint de la seua importància objectiva, assenyalem fins a en dues ocasions que el Decret Dignitat ens sembla insuficient i que advoquem per reformes molt més profundes. Ara bé, de moment el govern italià és l’únic que ha desenvolupat la Resolució del Parlament Europeu sobre la lluita contra la precarietat laboral, aprovada el 31 de maig. Què va a fer el govern espanyol? Què faran els altres governs europeus?
Però no solament açò. El context és important, clar que ho és. No obstant açò, sembla que els nostres crítics veuen la palla en l’ull alié sense adonar-se de la biga en el propi. Sorprèn que cap d’ells es detinga a analitzar l’enfrontament que el govern italià manté amb la Unió Europea (UE). Veritablement sorprèn que la seua descripció de la política italiana no pare esment alguna al que Juliana denomina “el moment Europa”. Des de les passades eleccions del 4 de març, Itàlia és un poble sota el foc, assenyalat per la UE i assetjat pels mercats. El programa giallo-verd ha despertat l’hostilitat del poder financer i de la seua avançada de Brussel·les. Té açò algun significat per als nostres crítics? No els sembla important el context europeu? Per què aquest silenci? Aquestes qüestions mereixen un debat sense desqualificacions ni esquematismes basats en discursos amb plantilla. Vegem algunes dades.
El 28 de maig de 2018 es va produir un esdeveniment insòlit. La Lega i el Moviment 5 Estrelles (M5S) van proposar a Mattarella, president de la República d’Itàlia, el nomenament com a ministre d’Economia de Paolo Savona, un economista euroescèptic de 81 anys. No obstant açò, obeint ordres de Brussel·les, Mattarella es va negar a signar el nomenament, provocant una greu crisi institucional. Encara no havien passat dos dies quan el comissari europeu de Pressupostos, l’alemany Günther Oettinger, va demanar als mercats que enviaren un senyal “per a no permetre que els populistes d’esquerres i dretes tinguen responsabilitats de govern“. Oettinger tractava de desestabilitzar al govern italià desencadenant un pànic borsari i una escalada de la prima de risc, la qual cosa efectivament va aconseguir en les setmanes següents: des de llavors, Itàlia ha estat en el punt de mira dels mercats, que han desplegat un atac especulatiu orientat a enderrocar al govern. És segur que el poble italià va captar perfectament el missatge: la UE no solament és contrària a la justícia social i a qualsevol política econòmica assenyada; la UE és enemiga de la democràcia.
L’actual fase de la política italiana només pot comprendre’s en el marc de l’enfrontament que el govern nacional manté amb Brussel·les. Reduir açò, com fan Urbán i Fernández, a una simple “disputa entre sectors de les classes dominants”, és a dir, a “una batalla per com gestionar el neoliberalisme”, significa ignorar aspectes essencials de l’actual situació política. Afirmar, com fan Tena i Quaresma, que a Itàlia ha emergit “un nou bloc històric” i que “dins d’aqueix bloc hi ha un arc ideològic complex i obert”, resulta més interessant des d’un punt de vista polític, però és encara insuficient. De fet, l’aliança entre La Lega i el M5S s’aferma en dos blocs diferents i contradictoris: d’una banda, la base social de la Lega, radicada fonamentalment en el nord i formada per xicotets i mitjans empresaris colpejats per la globalització, amb suports importants en les capes superiors de la força laboral; per un altre, la base social del M5S, concentrada en el sud i centre del país i integrada per les classes subalternes i estrats mitjans empobrits. Estem, per tant, davant una gran aliança polític-social que expressa la ira acumulada per la gestió neoliberal de la crisi, una rebel·lió ja inamagada dels humiliats i ofesos per les polítiques de la UE.
El repartiment de rols en el govern italià reflecteix la complexitat de la seua base social: mentre el M5S mostra una major vocació social impulsant mesures com el Decret Dignitat, La Lega postula una política fiscal a la mesura dels sectors que constitueixen la seua base electoral. Hi ha, per descomptat, divergències i contradiccions, com la política migratòria de Matteo Salvini o, més recentment, la nacionalització de les autopistes, convertida en una demanda democràtica després de l’ensulsiada del pont Morandi. La veritat és que el govern giallo-verd és un espai en disputa que no pot eludir concessions importants a les classes populars i treballadores. Per açò cal parar esment a mesures com el Decret Dignitat, constatant les seues limitacions, sí, però també els seus avanços en un context complex i absolutament imprevisible. Englobar-ho tot sota l’etiqueta de “feixisme”, com alguns han fet aquests dies, pot ser més còmode per a evitar certa fatiga intel·lectual, però res aporta al coneixement de la realitat.
Què està passant a Itàlia? A la vista del que portem dit, no sembla molt difícil d’entendre. El que va emergir en les eleccions del 4 de març és una autèntica rebel·lió popular contra la UE, similar a la qual es va produir a Gran Bretanya amb el brexit. Una rebel·lió molt semblada a les que van tindre lloc en altres països europeus com França, Holanda o Grècia, on successius referèndums van rebutjar sense ambages el diktat de Brussel·les. Ja no és possible ocultar que darrere del govern italià hi ha un exèrcit de perdedors que van eixir amb els ossos trencats de la globalització i les polítiques d’austeritat europees. El més fàcil és a dir, com s’escolta sovint, que es tracta de treballadors endarrerits, incapaços d’entendre els sacrificis que exigeix el neoliberalisme cosmopolita. O millor encara, titllar-los de racistes i feixistes, renunciant a explicar els fenòmens polítics que esdevenen en la UE. Quin menyspreu a les majories socials! Quin elitisme intel·lectual!
Deia Walter Benjamin que l’ascens del feixisme és la conseqüència d’una revolució frustrada. Els autors d’aquest article no tenim cap simpatia per Matteo Salvini, però creiem que el seu ascens, i el d’altres figures afins en diversos països europeus, no és més que un reflex del fracàs de l’esquerra. La demostració de la seua incapacitat per a canalitzar les energies de canvi latents en la societat. La prova que testifica la decadència d’una esquerra que es va fer neoliberal i ja no és capaç d’entendre al seu poble. Es va acabar el temps de l’europeisme ingenu i evanescent. Es va acabar el temps de “més Europa”. La clau, es vulga o no, és la contradicció cada vegada més forta entre els partidaris de la globalització neoliberal i aquells que, amb més o menys consciència, defensen la sobirania popular i la independència nacional i aposten per la protecció, la seguretat i el futur de les classes treballadores.
RV/PVE divulga: ANEM A ALÇAR-NOS! objectius de la declaració del moviment alemany Aufstehen
ANEM A ALÇAR-NOS!
Els objectius de la declaració
JUNTS PER UN PAÍS JUST I PACÍFIC
del moviment Aufstehen (Alçar-se)
Per a llegir la declaració traduïda de l’alemany
Els nostres objectius són:
- Una nova política de pau : Alemanya i Europa han de ser més independents dels EUA. Promoure el desarmament, la distensió, la reconciliació pacífica dels interessos i la prevenció de conflictes civils en lloc d’enviar soldats a guerres assassines per les matèries primeres i de poder. Integrar el Bundeswehr com a exèrcit de defensa en una Comunitat Europea de Seguretat que comprèn Orient i Occident.
- Treballs segurs, bons salaris, impostos justos i un fort estat de benestar renovat en una economia innovadora: el treball temporal, l’abús dels contractes i els falsos autònoms! La digitalització ha de conduir a una redistribució del treball: menys estrès per a tots, en comptes de l’atur per a uns i el treball excessiu en feines cada vegada més precàries per als altres. Pensions decents en lloc de l’estafa de la a pensió Riester, una veritable assegurança contra l’atur que protegeix el benefici de la vida, en lloc de la fallida Hartz IV, alleuja els ingressos baixos i mitjans, alleuja amb més força els actius i les corporacions, els impostos per impostos punitius sobre fluxos financers en paradisos fiscals des de baix.
- Agrícultura ecològica , conservant recursos i protegint la flora i la fauna: de manera que deixem als nostres fills una naturalesa intacta i un clima respectuós amb la vida. L’aire net i l’aigua neta, la biodiversitat i els sòls sans són la base de la nostra qualitat de vida.
- Aturar i desfer la privatització , el benestar públic és més important que el rendiment: habitatge assequible, hospitals ben equipats i instal·lacions assistencials. Per a una infraestructura digital democràtica en lloc d’expropiar la nostra privadesa a través de Facebook, Google & Co.
- Excel·lent educació per a tothom: educació infantil primària i més professors per millors oportunitats de vida. L’èxit educatiu no ha de ser una qüestió d’origen.
- Salvem la democràcia : no volem ser governats per corporacions i bancs. Activar la democràcia directa. Eliminar el lobbyisme i les donacions corporatives.
- Seguretat en la vida quotidiana: més personal i millors equips de policia, justícia i treball social; una llei penal per als negocis en lloc de la rendició de l’estat de dret.
- Una Alemanya europea en una Europa unida de democràcies sobiranes . La Unió Europea hauria de ser un espai de protecció i organització, però no un catalitzador de la globalització radical del mercat i l’erosió de la democràcia. La política europea necessita legitimitat democràtica.
- Ajudar a les persones que ho necessiten: garantir el dret d’asil als perseguits, aturar les exportacions d’armes a les tensions i acabar amb pràctiques comercials injustes, ajudar els refugiats a la guerra i el clima, afrontar la pobresa, la fam i la pobresa a la terra i crear perspectives als seus països d’origen. A través d’un nou ordre econòmic mundial, les oportunitats de vida de tots els pobles d’alt nivell i d’acord amb els recursos per equilibrar.
Com que els problemes ja no es poden resoldre en les pistes retirades, cal una nova eixida. Donarem la veu als que no la tenen i un escenari als invisibles. Demanem participació i participació per a tothom, no només pels adinerats. La política democràtica ha de tenir la columna vertebral presta per a superar els conflictes amb els poderosos grups d’interès, com el sector financer o els súper rics. Allò que les corporacions creen a través dels seus diners, la seua influència mediàtica i els seus grups de pressió, nosaltres hem d’aconseguir-ho a través de la nostra força, tolerància interna i ressonància pública. Quan els molts es reuneixen i ja no estan aïllats, tenen més poder que els pocs privilegiats. Llavors poden afirmar els seus interessos i canviar la política al nostre país. Llavors, pots posar a la part superior de la humanitat, la pau, la seguretat i la cohesió.
Junts per un país just en una Europa justa!
Junts per a un món millor!
Anem a alçar-se!
Ferran Cremades, escriptor valencià…
Molts dels escenaris del meu món ja han estat esborrats pel temps. En realitat no sé si el que vaig viure a la meua infància fou real o inventat. Jo també creia que més enllà del paisatge de tarongers no existia cap món possible, però després he viscut altres vides en d’altres ciutats. Sempre que escric tinc present, de manera conscient o inconscient, la figura de la meua àvia Francesca al balancí, la seua veu càlida, el primer i indestructible lligam amb el món de la fantasia.
Com a Cremades em sent arrelat al país natal, coneixedor dels cicles de les estacions, amant de les sembres i de les collites, amant de la música i de la feina ben feta. Com a Arlandis em sent en continu desplaçament, coneixedor de les fases de la lluna, amant de les paraules i les històries, atret per d’altres cultures i llengües, amb una voluntat de ferro. Hi ha moments en què tots dos congenien i hores en què l’un no vol saber-ne res de l’altre.
Potser algun dia em trobareu amagat darrere del fragment d’alguna de les meues novel·les. A l’interior d’una caserna de l’època franquista. Assegut a les escales de la Llotja de València. Ara obrint la porta daurada d’algun palau de l’època àrab. Ara entrant a la Plaça Rodona. O a la barra d’algun bar dels carrers de Barcelona. Potser perdut, amb la càmera de fotos a la mà, pels carrerons foscos de la medina de Fes o els socs de Tunis. O per què no? passejant pels penya-segats de Ras Al Fartass. A la conquesta d’un somni.
Ambient exterior de l’estudi de l’autor
“Al llarg de la nostra vida, hi ha esdeveniments que ens sorprenen i que deixen en nosaltres senyals meravellosos. En el meu cas concret és la vivència de la banda de música. De ben xicotet acompanyava el meu pare –que tocava el trombó- pels carrers dels pobles en festes. Aquest fet era alhora cultural i físic: prenia contacte amb la llum i el color de la festa i alhora aprenia a caminar”.
Novel·les publicades
En valencià:
- 1978: Coll de serps
- 1979: Canelobres daurats
- 1980: La regina de la pobla de les fembres peccadrius
- 1983: El cant de la Sibyla
- 1984: La lluna del temps
- 1985: Cafè fet exprés
- 1987: Hotel Àfrica
- 1989: Vaixell de neu (juvenil)
- 1991: Línia trencada
- 1994: Dragomon (juvenil)
- 1995: Plaça rodona
En castellà:
Dinner for few per Nassos Vakalis
DINNER FOR FEW from Nassos Vakalis on Vimeo.
Decret dignitat (enllaç original italià). Valoració d’Anguita, Monereo i Illueca.
DECRETO DIGNITÀ (Gazzetta Ufficiale)
Mesures urgents per a la dignitat dels treballadors i les empreses (decret llei)
El Consell de Ministres, a proposta del president Giuseppe Conte i el ministre de Desenvolupament Econòmic i Treball i Afers Socials Luigi Di Maio, va aprovar un decret llei on s’estableixen mesures urgents per a la dignitat dels treballadors i les empreses.
La disposició té com a finalitat, en particular:
- per limitar l’ús de contractes laborals de durada determinada, afavorint els contractes fixos. D’aquesta manera es redueix el treball precari, reservant la negociació temporal als casos de necessitat real de l’empresari. Amb aquesta finalitat, s’espera que, amb subjecció a la possibilitat de lliure estipulació entre les parts del primer contracte temporal amb una durada no superior a 12 mesos de treball en absència de causalitat específica, la possible renovació de la mateixa només serà possible davant de necessitats temporals i limitades. En presència d’una d’aquestes condicions que ja comença a partir del primer contracte, es podrà fixar un termini no superior a 24 mesos. Per tal de dirigir els empresaris a l’ús de formes contractuals estables, a més, s’espera l’augment del 0,5% de la contribució addicional, actualment igual a l’1,4% del salari tributari amb finalitats de seguretat social, pagat de l’empresari, per a relacions laborals subordinades no per un període indefinit, en cas de renovació del contracte de termini, fins i tot en administració;
- per salvaguardar els nivells d’ocupació i contrarestar la reubicació (deslocalització) d’empreses que han rebut ajuda estatal per establir, ampliar i donar suport a les seves activitats econòmiques a Itàlia;
- per contrarestar el greu fenomen de la ludopatia, prohibint la publicitat de jocs o apostes amb premis en efectiu;
- introduir mesures en l’àmbit de la simplificació tributària, a través de la revisió Institut de l’anomenada “redditometro” en contrast amb la tecla economia submergida, l’ajornament de la propera data límit per a l’enviament de les dades de les factures emeses i rebudes (l’anomenat “spesometro”), així com l’abolició del pagament dividits pels serveis prestats a les administracions públiques per professionals els pagaments estan subjectes a retenció d’impost o en el compte. Les noves normes proporcionar, primer, que el decret ministerial que enumera els elements indicatius de la capacitat actualment en vigor (redditometro) no té efecte en els controls encara ser fetes d’impostos en l’any 2016 i posteriors. A més, s’espera que el Ministeri d’Economia i Hisenda emeti un nou decret al respecte després d’haver escoltat l’ISTAT i les associacions de consumidors més representatives. Amb referència específica a la comunicació de les dades de facturació per al tercer trimestre de 2018, finalment, es realitza disposant que la mateixa es pot transmetre electrònicament a l’Agència d’Ingressos de 28 de febrer de 2019, en lloc de dins del segon mes següent al trimestre.
¿Fascismo en Italia?
Decreto Dignidad
La aprobación del llamado “Decreto Dignidad” por parte del gobierno italiano ha provocado furibundas reacciones en diversos círculos políticos y empresariales. La multinacional alemana Foodora abandona Italia. Lejos de toda prudencia, las principales organizaciones patronales amenazan con despidos masivos. El día de su aprobación en el Senado, los representantes del Partido Demócrata exhibieron carteles en los que podía leerse #ByeBye lavoro (“Adiós trabajo”), lo que motivó que la presidenta de la cámara los llamara al orden. Periodistas a sueldo de las finanzas han emprendido una campaña sin precedentes contra el artífice de la norma, Luigi di Maio, el joven ministro de Trabajo y vicepresidente del país transalpino. Hasta los sindicatos han manifestado su oposición al Decreto, aunque en este caso por motivos muy distintos a los anteriores. Lo cierto es que el Decreto Dignidad ha abierto un intenso debate en la sociedad italiana sobre los parámetros que rigen las relaciones laborales y, más allá, sobre las políticas sociales y económicas aplicadas en Europa desde la aprobación del Tratado de Maastricht.
¿A qué viene tanto ruido? Empecemos por contextualizar el Decreto Dignidad en la historia de la legislación laboral italiana. Una historia, por cierto, que resultará familiar a los lectores españoles. Durante los últimos treinta años, las sucesivas reformas laborales han desregulado el mercado de trabajo y han generalizado la precariedad laboral: la Ley Treu (1997), la reforma Biaggi-Maroni (2003), los denominados “bonos de trabajo” (2008), la Ley Fornero sobre las pensiones (2012)… estas y otras normas fueron construyendo un mercado laboral precario y desregulado en el que los empresarios tienen por entero la sartén por el mango. La culminación de este proceso fueron las reformas acometidas por Matteo Renzi en los años 2014 y 2015, que implantaron el llamado “contrato único” (despido libre) y la contratación temporal sin causa como formas ordinarias de gestión de la mano de obra en las empresas. O sea, precariedad para todos y en todas partes. Recordemos, sin acritud, que por aquel entonces el actual presidente del Gobierno de España, Pedro Sánchez, consideraba a Renzi su principal referente en Europa.
Partiendo de esta base, no puede negarse que el Decreto Dignidad constituye un punto de inflexión en las políticas sociales aplicadas en Italia desde la irrupción del neoliberalismo. Se dirá, con razón, que la norma no cuestiona el paradigma dominante del mercado de trabajo y que serían necesarias reformas mucho más profundas y ambiciosas. Así es. Pero ello no debería impedirnos valorar en su justa medida el Decreto Dignidad.
Veamos sucintamente su contenido. Para atajar la precariedad laboral, se reduce la duración máxima de los contratos temporales de 36 a 24 meses y, todavía más importante, se restablece el principio de causalidad en la contratación temporal a partir del primer año de vigencia del contrato, de modo que éste sólo podrá prorrogarse cuando existan circunstancias temporales y objetivas que lo justifiquen. Aún más, con afán evidentemente disuasorio, se incrementa significativamente la indemnización por despido de los contratos temporales y se penaliza el uso abusivo de los mismos, aumentando la cotización adicional a la Seguridad Social en 0,5 puntos por cada prórroga del contrato.
Pero no sólo eso. El Decreto Dignidad establece también importantes restricciones a la deslocalización empresarial, sancionando a las empresas que abandonen el territorio italiano con la pérdida de las ayudas públicas vinculadas a inversiones productivas que hayan recibido, e imponiendo fuertes multas administrativas si la empresa se desplaza a países no pertenecientes a la Unión Europea. Aunque está por ver cuál es su eficacia, creemos que se trata de una decisión valiente al menos por dos razones: primero, porque supone un cuestionamiento de los principios que inspiran la construcción neoliberal del mercado europeo, señalando el nudo de problemas a los que muy pronto tendrá que enfrentarse el gobierno italiano; y, segundo, porque fortalece la posición de poblaciones laborales completas que hasta ahora asistían impotentes a la degradación sistemática de sus condiciones de vida y trabajo para “hacer de Italia un país competitivo” y “salvar los puestos de trabajo”.
Por último, pero no por ello menos importante, el Decreto Dignidad aborda la prohibición de la publicidad de las apuestas deportivas y juegos de azar, en la pretensión de erradicar una lacra social que golpea sin piedad a las familias italianas, especialmente a las más pobres y vulnerables. Con la única excepción de las loterías nacionales, la norma prohíbe cualquier clase de publicidad relacionada con apuestas y juegos de azar, efectuada por cualquier medio, incluyendo eventos deportivos, culturales o artísticos, transmisiones de televisión y radio, prensa diaria y periódica, publicaciones en general, vallas publicitarias e Internet. La lucha contra la ludopatía nunca ha sido fácil, tampoco en Italia, como evidencian las muchas iniciativas fallidas que se emprendieron en el pasado. Al proceder de este modo, el gobierno italiano está asumiendo la defensa de las clases populares frente a grupos de presión poderosos e influyentes que controlan los principales medios de comunicación a través de gigantescas inversiones publicitarias.
En nuestra opinión, la importancia del Decreto Dignidad no puede ser ignorada. El gobierno italiano parece ser el único que ha tomado nota de la importante Resolución del Parlamento Europeo aprobada el pasado 31 de mayo sobre la lucha contra la precariedad laboral, en la que se insta a los Estados miembros a erradicar el empleo precario y a promover el trabajo de calidad, seguro y bien remunerado. Es posible que las medidas laborales del Decreto sean insuficientes, pero rompen con el pasado reciente y transitan un nuevo camino. Las medidas contra las deslocalizaciones apuntan a las empresas que en mayor medida han explotado y precarizado el trabajo. La lucha contra la ludopatía implica la defensa efectiva de los más pobres y excluidos, de las personas que sufren la crisis y lo han perdido todo. Guste o no guste, el Decreto Dignidad constituye un notable esfuerzo por defender al pueblo italiano contra los señores de las finanzas y de las deslocalizaciones. En política hay que debatir sobre datos y hechos. Juzgar las intenciones es propio de inquisidores y pobres mentes que carecen de argumentos racionales. ¿Fascismo en Italia? Decreto Dignidad.
Fuente: https://www.cuartopoder.es/ideas/2018/09/05/fascismo-en-italia-decreto-dignidad/