Molts dels escenaris del meu món ja han estat esborrats pel temps. En realitat no sé si el que vaig viure a la meua infància fou real o inventat. Jo també creia que més enllà del paisatge de tarongers no existia cap món possible, però després he viscut altres vides en d’altres ciutats. Sempre que escric tinc present, de manera conscient o inconscient, la figura de la meua àvia Francesca al balancí, la seua veu càlida, el primer i indestructible lligam amb el món de la fantasia.

Com a Cremades em sent arrelat al país natal, coneixedor dels cicles de les estacions, amant de les sembres i de les collites, amant de la música i de la feina ben feta. Com a Arlandis em sent en continu desplaçament, coneixedor de les fases de la lluna, amant de les paraules i les històries, atret per d’altres cultures i llengües, amb una voluntat de ferro. Hi ha moments en què tots dos congenien i hores en què l’un no vol saber-ne res de l’altre.

Potser algun dia em trobareu amagat darrere del fragment d’alguna de les meues novel·les. A l’interior d’una caserna de l’època franquista. Assegut a les escales de la Llotja de València. Ara obrint la porta daurada d’algun palau de l’època àrab. Ara entrant a la Plaça Rodona. O a la barra d’algun bar dels carrers de Barcelona. Potser perdut, amb la càmera de fotos a la mà, pels carrerons foscos de la medina de Fes o els socs de Tunis. O per què no? passejant pels penya-segats de Ras Al Fartass. A la conquesta d’un somni.